EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (XIV)

Pere-Màrtir

Aquella nit a Barcelona, al carrer Robadors del Barri Xino, va haver-hi una baralla multitudinària entre mariners americans, macarrons, pinxos i prostitutes. Va començar a dins d’un bar i va acabar en ple carrer. Navalles, barres de ferro, punxons i ampolles van fer estralls.

Quan la policia va arribar-hi ja hi havien tres morts pel terra. I uns quants ferits, la majoria mariners americans. Aquests, van ser duts per la seva policia militar als seus vaixells de guerra, atracats al port des de feia un parell de dies.

Els tres morts ningú els coneixia. Portaven passaport nord-americà i documents acreditatius de la CIA. El cònsol no estava localitzable. Quan va poder ser avisat, va negar que en sabés res, d’aquesta gent. Li va quedar el dubte, d’on era el quart personatge. L’únic que pertanyia a la NASA...

Al cap d’uns quants dies, el cònsol va saber que científic i llibre havien desaparegut. A quedat, per sempre, el dubte de si la NASA té en el seu poder aquesta segona còpia del manuscrit. La primera se suposa que dorm, plena de pols, a la monumental biblioteca vaticana.

I l’original? Què va succeir amb l’original d’aquesta joia tan cobejada?

NANCY SPERO

Ahir vaig anar a veure l’exposició de Nancy Spero al Macba. Es tracta d’una retrospectiva titulada Dissidanses, que reuneix obres des dels seus inicis com estudiant a Chicago fins a la seva darrera instal·lació a la Biennal de Venècia de 2007.

A mi em va agradar molt, tot i la sensació (o potser per això) de angoixa i incomoditat que provoquen les seves originals obres, individualment i sobre tot en conjunt. Però no vull entrar a parlar de l’exposició en si mateixa, de la qual la premsa n’ha fet força ressò. També en Ramon Bassas en el seu blog, el 12 d'agost, en fa un bon comentari (http://ramonbassas.blogspot.com/).

Del que vull parlar és de dues qüestions col·laterals. Primera: del poc coneixement que se’n tenia fins ara d’aquesta artista. I, l’altre, de si un artista ha de ser cronista i crític del seu temps i dels esdeveniments més punyents que succeixen.

La nord-americana Spero (Cleveland, 1926) tot i ser una de les pioneres de l’art feminista i una de les veus fonamentals en l’escena contestatària a Nova York durant els seixanta i setanta, haver viscut i treballat durant anys a París “fugint” de la moda de l’abstracció, preponderant als Estats Units a finals dels seixanta, tenir una actitud critica contra la guerra del Vietnam que es reflecteix a la seva obra i, finalment, presentar una instal·lació a la Biennal de Venècia (Maypole: Take No Prisoners) on segueix el tema recurrent en la seva obra i en la política del seu país, com és la guerra, és una desconeguda pel gran públic i, fins i tot, per l’especialitzat!

Segurament, degut als seus “mèrits”, és per que no apareix a gaires llibres ni enciclopèdies, al menys fins fa poc. He consultat uns quants llibres que tinc: Art Now (Grosenick i Riemschneider, 2005), Arte Hoy (B. Taylor, 2000), Pero ¿esto es arte? (C. Freeland, 2006), 1001 Pinturas que hay que ver... (Farthing i Yvars, 2007), Diccionari d’Art Oxford (Chilvers, Osborne, Farr i Triadó, 1996) i El Arte del Siglo XX (Trad. Chueca i Ibeas, 1999) i només aquest últim en dedica unes línies. Incomoda als poders fàctics que una dona pensi massa? Encara sort d'internet...

I la segona qüestió: diu l’Antoni Llena (de qui quasi sempre m’agraden les reflexions que fa sobre l’art i els artistes) en un dels seus escrits recollits recentment al llibre “Per l’ull de l’Art”: “...l’artista contemporani... massa preocupat per documentar noticies, mira d’ésser un cronista més de la realitat mentidera que ens envolta...”. “Cal, per tant, que l’art esdevingui un divertiment més i prou, no pas la nota sostinguda que ens connecta amb la realitat profunda de la vida.” Aquesta vegada discrepo de l’admirat Llena, igual que en discreparia, segur, la Nancy Spero si llegís aquestes discutibles afirmacions.

MARC JORDAN

Una de les coses que més m’agraden és anar a una llibreria y descobrir un llibre insòlit, antic, curiós i/o original. Una altra, és fer el mateix amb un disc. Ja sé que avui dia no caldria fer-ho. Per internet et pots “baixar” tota la musica que vulguis sense pagar un duro. Però, per a mi, no te cap gràcia, a menys que només contemplem l’aspecte econòmic. I de moment em resisteixo. Tothom es gasta la pasta com vol...

Doncs bé, l’altre dia vaig descobrir un CD fantàstic (i per menys de 5 €): “This is how men cry” de Marc Jordan, editat per Blue Note el 1999. No coneixia aquest músic. Cada dia veig que sóc més ignorant en tot. El vaig triar mogut per la meva intuïció, en base a la caràtula (com faig moltes vegades, em deixo portar per la part gràfica en escollir llibres, discos, vins, etc.).

El vaig endevinar de ple. Es tracta d’un disc excel·lent. Balades jazzístiques tristes i melangioses, molt urbanes i romàntiques. Però amb aquell punt canalla...

De seguida vaig consultar Sant Google: es tracta d’un autor d’uns seixanta anys, canadenc (però nascut a Nova York), que feia una bona música pop amb influencies de Dylan, Beatles i Van Morrison, i que fa uns vuit anys va fer un gir cap al jazz. Aquell jazz per escoltar en clubs petits amb bona companyia. I amb un whisky a la mà.

EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (XIII)

Pere-Màrtir

Dia 31 d’agost de 1969. El cònsol dels Estats Units a Barcelona telefona a l’Abat Cassià M. Just. Li comunica que properament rebrà la visita, al Monestir, d’una delegació científica del seu país. Concretament de l’agència espacial NASA, que està molt interessada en conèixer de primera mà aquesta magnífica muntanya... Que l’interessa quedar bé. I que els tracti al millor possible, facilitant-els-hi tot el que li demanin. En aquells moments Espanya i els EE.UU. tenien molt bones relacions a nivell de governs. El franquisme encara era ben viu i les bases nord-americanes instal·lades per tota la península. I, l’Església espanyola mirant cap a un altre lloc, fent el joc a la dictadura.

L’Abadia de Montserrat però, des de l’episodi de l’Abat Escarré, era una altra cosa. Discrepava del comportament anticatalà i dictatorial del règim i es mostrava poc receptiu amb les directrius religioses que li venien d’Espanya.

Per això, Dom Cassià va reunir urgentment els monjos de més confiança i els va comentar aquesta trucada. I els va recomanar prudència i mesura davant aquesta comitiva que, ben bé, no sabia què anava a fer a Montserrat.

El pare Andreu es va posar en guàrdia. El seu amic Gabriel M., ex-abat, ara a Roma, ja l’havia advertit per carta en clau, que la NASA anava al darrere del llibre...

I efectivament, no van passar gaires hores i ja rebien la visita dels “científics” americans. De fet, es tractava de quatre persones, més el cònsol que els acompanyava, curiosament, en cotxe no oficial. Els va rebre l’Abat i es van identificar com a funcionaris del govern nord-americà.

Més endavant es va saber que només un d’ells era científic de l’agència espacial americana. Els altres tres eren agents de la CIA.

Van estar parlant amb l’Abat durant poca estona. Primer es van mostrar amables i interessats en conèixer el Monestir. Però, de seguida, van deixar clares les seves intencions: sabien del cert que en el monestir s’hi guardava un llibre molt interessant per als investigadors dedicats als fenòmens espacials. O sigui per a ells o pels soviètics. I ells eren els amics. I els soviètics, l’enemic més dolent.

L’Abat els va comentar que sabia de l’existència d’un estudi fet pel seu predecessor, que estava guardat a la biblioteca vaticana. Però ells van insistir. Sabien de l’existència d’una còpia i la volien. Es més, exigien el seu lliurament immediat. L’Abat va quedar descol·locat, doncs ell realment no en sabia res, d’aquesta còpia.

En qüestió de moments el van amenaçar. Com aquell qui diu, de mort. En aquell punt de la “reunió”, va entrar en escena el pare Andreu, que estava situat discretament en el fons del despatx. Amb un to de veu ferm i segur i, en un anglès força acceptable, els va dir que deixessin de molestar a l’Abat Cassià. Ell coneixia l’existència d’uns documents secrets molt ben guardats i ara mateix els hi lliuraria. Però que comencessin a posar en marxa el seu vehicle i marxessin de seguida o els podria passar alguna cosa estranya, en la tornada a Barcelona. I que no era pas una amenaça, Déu me’n guardi, sinó una constatació dels fets misteriosos que passaven, des de feia centenars d’anys, en aquest indret tant especial i a certes hores...

EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (XII)

Foto: Arxiu Brasó

Les veus van arribar al Papa Pau VI. L’Abat Brasó va ser reclamat a Roma urgentment amb l’excusa de ser elegit President de la Congregació Benedictina de Subiaco. I, el Papa li ordenà que portés el llibre al Vaticà.

Una mena d’ascens de categoria, però en realitat el que pretenia el poder eclesiàstic era eliminar qualsevol estudi que fes referència al tema ovni, doncs Pau VI no volia que els fidels s’entabanessin amb fets “paranormals” que poguessin distreure de la religió o fer repensar els dogmes cristians

Aquell mateix any 1966, doncs, l’Abat Brasó és substituït per l’Abat Cassià M. Just, qui, seguint instruccions, no fa mai més esment d’aquest tema.

Però abans de marxar a Roma, fa fer-ne una còpia fidedigna al pare Andreu, home de la seva total confiança, amb l’encàrrec de lliurar-la personalment a un descendent directe del pare Pere Màrtir.

- Estimat germà Andreu, ho heu de fer. Ja sé que sembla estrany, però he llegit amb deteniment els manuscrits i ho especifiquen clarament. En una de les darreres anotacions diu textualment: aquests escrits han d’anar a mans d’un meu descendent consanguini, no impossible pas, doncs en ma atzarosa vida, m’han passat feits de tota mena. I soc coneixedor d’haver sembrat la meva llavor a una dona jove, a cal Senyor Onofre de Collbató. Cerqueu i trobareu...

El pare Andreu es posar a treballar contra rellotge. Va fer copia de tota la documentació. D’acord amb l’abat, els originals els va guardar i amb les còpies van confegir el llibre que aniria a Roma.

Un cop al Vaticà, davant la presència del Papa, tot van ser cerimonials i paraules amables. En un moment donat però, en el sopar d’anomenament i tot felicitant-lo pel nou càrrec, el secretari de Sa Santedat li va reclamar el llibre. Mai més se’n va saber res, doncs aquest es va perdre en la immensitat dels arxius del Vaticà. Aquell mateix vespre, el Papa, amb bones paraules, li va dir també que estava assabentat d’algunes d’aquestes històries misterioses, però que no calia, pel be de la humanitat, divulgar-les. I que, fins i tot l’Agència Espacial americana NASA s’havia posat en contacte amb el Vaticà, doncs corrien certs rumors...

El primer que va fer l’intuïtiu i veterà pare Andreu, quan l’Abat Brasó va marxar, va ser fer-ne una altra còpia. I guardar-les, ben secretament, en llocs diferents.

Durant anys va anar investigant la vida del pare Pere Màrtir. Com més s’hi endinsava més el captivava la personalitat de l’italià. Però era molt difícil resseguir la seva atzarosa vida.

Va arribar fins a l’estada al mas de l’Onofre Brasó a Collbató i, consultant registres civils, arxius i documents va poder deduir que, efectivament, aquell anacoreta havia deixat descendència!

Però només sabia que aquest descendent va ser batejat com a Josep Brasó Riera, nascut el 1862. No va aconseguir més dades ni més rastre.

CRISPI

Pere-Màrtir



Ens vam conèixer fa onze anys. De seguida ens vam fer amics. Crec que el seu tarannà s’assemblava una mica al meu: obert i juganer, però amb aquell punt solitari i amant de la vida tranquil·la. Això si, amb caràcter i afectuós (segur que li va encomanar l’Esther).

Es va anar fent gran amb nosaltres. Menys juganer i més manta, es va adaptar de bon grat a totes les situacions que es presentaven. Amic dels nostres amics, de vegades els anava a visitar, sempre a la seva manera discreta i silenciosa.

Em va acompanyar moltes hores a l’estudi, mentre jo pintava. Els darrers dos anys no ens veiem tant, però els bons amics encara que no els vegis gaire, saps que els tens.

Avui el meu amic s’ha mort. Es deia Crispí i era un gat. Espero que un dia ens tornarem a trobar, petitó...

XUSTAPOSICIÓNS

Foto: I. Terradas

Per tercer any consecutiu he exposat a Galícia. Ho vaig fer el 2006 a la Galeria Chroma de Vigo. El 2007 al Monestir de Padrón, al Eurostars Auriense Hotel d’Ourense, al Casino Atlántico d’A Coruña i de nou a Chroma. Ara estic exposant a l’Auditorio de Vilagarcía de Arousa (Pontevedra) fins a finals d’agost.

En aquest cas es tracta d’una col·lectiva de nou artistes, gallecs i catalans, titulada “Xustaposicións”, on exposo sis quadres, mitjans i grans, de la sèrie “Animus Provocandi”, que ja havia mostrat anteriorment al Museu Monjo de Vilassar de Mar.

Com en d’altres ocasions he dit, ningú és (gaire) profeta a la seva terra... Vull dir que, entre d’altres mostres d’interès, el dia de la inauguració va haver-hi una roda de premsa on, juntament amb la coordinadora de l’exposició i un artista local, vaig ser entrevistat per la premsa gallega
(http://www.lavozdegalicia.es/arousa/2008/07/30/0003_7022939.htm)

Van assistir i presentar l’exposició l’alcaldessa i el regidor de cultura de Vilagarcía i es va editar un magnífic catàleg.

Qui tingui ganes de menjar bon marisc i visitar l’exposició, ja ho sap. Es trobarà amb obra d’artistes de Blanes, Arenys i Mataró a uns quants quilometres de Catalunya.

EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (XI)

Pere-Màrtir

La casualitat, o pot ser el destí, va voler que cent anys després que en Pere Màrtir observés personalment un aterratge d’un objecte volador no identificat, ocorregués un fet rellevant al Monestir de Montserrat.

A l’Abat Muntades el van succeir els abats Josep Deas, Antoni M. Marcet i Aureli M. Escarré, el qual arran d’unes declaracions de caire antifranquista, en un diari francès, va veure’s obligat a exiliar-se.

Això va ser el 1966. Just els cent anys esmentats. I el successor va ser l’abat coadjutor Gabriel M. Brasó... Brasó? Sí, Brasó! Descendent d’una de les branques Brasó no directa de l’Onofre però si emparentat. Ves per on. Sabem que la branca de l’Onofre i del seu pare, venien d’Horta. I, avui dia, sabem que la branca de l’Abat venia dels Brasó de Sarrià. Actualment, ambdós pobles formen part de la ciutat de Barcelona.

L’abat Gabriel M. havia nascut el 1912 i es deia realment Lluís Brasó Tulla. L’ascendent directe més antic, seu, que s’ha documentat va ser un rebesavi, Pau Brasó, nascut el 1784.

Doncs bé. L’Abat Brasó estava interessat pels fenòmens dels extraterrestres i dels ovnis. En aquells anys ja se’n parlava més, d’aquest temes, tot i que sempre es feia en petit comitè o entre experts.

Precisament, el 1950, el Papa Pius XII va observar un ovni des dels jardins del Vaticà. Ho va descriure com una “veritable dansa del sol”.

Més endavant, va ser el Papa Joan XXIII, també interessat en aquesta temàtica, qui va redactar un llibre amb una sèrie de profecies i vaticinis molt enigmàtics. Això va ser el 1960. Es deia que aquest Papa havia “contactat”...

Tot això havia alimentat poderosament l’interès de l’Abat de Montserrat per aquests fenòmens.

El pare Andreu va saber, com no, d’aquest interès per part del seu superior i va demanar per parlar, a soles, amb ell.

Li va lliurar l’extraordinària documentació que fins llavors havia estat tan secretament guardada. L’Abat Brasó va quedar estupefacte davant aquests manuscrits.

Immediatament va anar per feina. Es va dedicar en cos i anima a donar-li forma, tot ordenant i afegint-hi més dades, fins a constituir: El Llibre dels Misteriosos Fets i dels Objectes Voladors No Identificats de Montserrat.