EXPOSICIÓ A MATARÓ

Una avantpassada casada amb un fill de Rafael Casanova, un parent abat de Montserrat, un besavi pilot de vaixells que navegaven pel Mississipí, desaparegut al terratrèmol de San Francisco i un oncle avi que, fugint amb una prostituta de Mataró, va anar a córrer un dels primers tours de França, segurament no justifica ni explica del tot el perquè del “Jo vaig ser-hi (V.O.)”.

Potser la seva afició pel còmic, haver estat d’aprenent d’un pintor, copiant totes les il·lustracions del Quixot de Gustave Doré i el seu gust per viatjar, ja explica una mica més la seva darrera obra artística.

També, en haver estat abduït per un Ovni, haver treballat en una plataforma petrolífera, haver estat enrolat en submarins i vaixells de càrrega, i sobre tot, haver estat treballador bancari ha fet que tot ho hagi relativitzat una mica. La veritat no existeix, tot són punts de vista diversos...

A més d’aquestes veritats relatives esmentades, Brasó ha fet de professor en el Curso Práctico de Dibujo y Pintura, de RBA Editores, en formats vídeo i DVD, emès per Televisió de Catalunya. Ha il·lustrat, mitjançant ordinador, el primer llibre en català publicat per internet “Qui sobreviurà la globalització?” de Jep Llany i, recentment, ha impartit el seminari de reflexió artística “De la idea a la obra” a la Galeria Paspartú, de Barcelona.

Ha exposat a Barcelona, Girona i Roma entre d’altres llocs i la seva obra forma part de diverses col·leccions d’art públiques i privades a Barcelona, Roma, Ginebra i Ljubljana.

Indiana Jones (Hollywood, juny de 2008).


enblanc espai d’art - interiorisme Lepant 56, 08301 Mataró (BCN)
20.06 16.07.2008 Inauguració i vernissatge: divendres 20.06 a les 19:30
Presentació a càrrec del director teatral Hermann Bonnin
Horari: de dill. a div. de 10:30 a 13:30 i de 16 a 20, diss. de 17 a 21

http://www.enblanc.cat/ http://www.peremartirbraso.com/

HI ESTEU TOTS CONVIDATS.

EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (VIII)

Pere-Màrtir

Durant temps, en Pere Màrtir va recopilar molta informació de primera mà. Moltes observacions fetes per ell mateix i d’altres fenòmens dels quals no en va ser testimoni, però que li van ser relatats per persones amb certa credibilitat.

L’abat ja li havia aixecat la penitència, però ell es resistia a tornar al Monestir. Com que el pare Jacint ja no hi anava, més o menys cada dos mesos baixava a buscar alguna cosa de menjar i explicava tot el que veia. Ningú li feia massa cas. Tot i així, ell no defallia en el seu treball de documentació. Només se’l creia el pare Jacint, que de vegades, aconseguia colar-lo a la biblioteca. Un cop allà i amb el permís del pare Sebastià -un altre dels pocs que estava assabentat del que passava a Montserrat- podia consultar tot el que hi havia arxivat, per no dir amagat, relacionat amb aquests misteriosos fets.

Va llegir documents molt antics, amb relats increïbles, i els va poder comparar amb tot el que ja sabia per pròpia experiència, constatant que es tractava d’uns fets tant cabdals com desconeguts.

Fins que va passar el que va passar. Com s’ha dit al principi, ja feia quasi 6 anys que Pere Màrtir vivia a la cova. Realment no semblava el jove alegre i faldiller que havia estat. Ara estava molt prim, amb una barba llarguíssima i vestit només amb una vella túnica. I tan concentrat en la seva tasca, que tota la resta no l’interessava gens. Ni les dones!

El pare Jacint i el pare Sebastià estaven preocupats. Ja feia quasi quatre mesos que no en sabien res de res.

Amb el permís de l’abat van decidir anar a la cova per saber si estava bé. Pel camí, es van trobar un pastor que els va dir que feia setmanes que no l’havia vist, al pare Pere Màrtir. Ara ja estaven alarmats.

En arribar a la cova de seguida van notar quelcom que no era normal. Estava molt descuidada i amb evidents signes que feia temps que no hi havia ningú vivint allà.

Van voltar pels entorns, van mirar barrancs i precipicis. Van parlar amb un parell de persones més que de vegades passaven per allà prop i fins i tot van anar a veure un altre anacoreta que vivia en una cova a una hora d’allà. Ningú en sabia res, només que feia molts dies que no el veien.

Finalment van trobar una vella remeiera que recollia herbes, molt coneguda per aquelles contrades per les seves potingues curatives, que tot remugant els va dir quelcom que no van entendre massa : “no el trobareu pas, a aquell frare tan prim. Ja fa dies que se’n va anar amb ells. Ho vaig veure amb el meus propis ulls. Va pujar a dalt d’aquella cosa voladora i van marxar com un llamp! I no semblava pas espantat, el dropo...”

Van quedar garratibats. No s’ho creien pas. O sí. Ells, si... Van tornar a la cova i la van remenar de dalt a baix. Fins que el pare Jacint va trobar, amagat sota unes fustes i embolicat amb draps, un paquet ple de papers escrits i dibuixats. Amb una inscripció al davant : “Secret: per lliurar a l’Abat de Montserrat”. Uns papers extraordinaris.

EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (VII)

Pere-Màrtir

Van passar uns quants dies amb força tranquil·litat, i els va aprofitar per parlar amb les poques persones que, en algun moment o d’altre, rondaven per aquella zona. Pastors, pelegrins, remeiers i d’altres, molt pocs, anacoretes que feien penitència més o menys com ell.

Alguns no volien parlar o els feia por, però la majoria li explicaven les seves vivències o les històries que havien escoltat. Molts relats coincidien, sobretot quant a desaparicions sobtades de persones, atacs de pànic, eufòria inexplicable, aparició espontània de poders hipnòtics i fins i tot telequinèsics, en persones que mai havien estat capaces de desenvolupar aquestes habilitats mentals.

Fins un dia que va ser testimoni d’un fet que el va marcar de per vida. Era la matinada del 11 de maig de 1866. Aquell vespre ja havia notat una d’aquelles vibracions o tremolors inexplicables. Semblava talment que la muntanya es mogués.

Aquest cop va decidir no amagar-se dins la cova. Tot d’un plegat, una claror molt potent, seguida d’un estrany soroll, va il·luminar el cel estrellat. En un tres i no res van aparèixer, sobrevolant-lo, un objecte en forma de plat, movent-se amb una extraordinària rapidesa. Va fer una sèrie de moviments en zig-zag i, de cop, va baixar lentament del cel, aterrant en un pla molt proper, on estava ell, literalment petrificat.

Era com una nau, un vaixell metàl·lic, de forma ovalada. Tota la seva circumferència emanava una potent llum groga, que el va deixar encegat per uns segons que, a ell, li van semblar eterns. Quan va mig recuperar la vista, va veure a vint metres de distància, uns éssers prims i baixos movent-se lentament. Tres o quatre. Semblava, encara que faci riure, que recollissin el romaní que cobria tota la explanada.

- Qui sou? -va poder articular amb penes i treballs-.
En sentir-lo es van girar cap a ell, van emetre un so indescriptible i en una fracció de segon ja eren dins d’aquell objecte volador que, a l’instant, es va enlairar amb una velocitat inimaginable, dibuixant una ratlla lluminosa al firmament que va durar una bona estona.

Bocabadat durant uns minuts, més impressionat que espantat, va córrer cap al lloc on s’havia posat la nau. Desprenia una olor especial i, al terra, hi havia unes marques semblants a d’altres que havia vist anteriorment.

Va anar corrents cap la cova i amb la llum de l’espelma es va posar a dibuixar i escriure frenèticament tot el que havia observat. Estava tan excitat que va tornar a sortir a fora i va estar-se mirant el cel fins que va clarejar, però ja no va veure res més fora del normal.