EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (VI)

Pere-Màrtir

Primer no en va fer cas, després es va resistir i finalment va xerrar pels descosits.

Que anés amb compte, que no sortís de la cova si a la nit veia coses estranyes i sobre tot que, el dia 11 de cada mes, no donés senyals de vida. Que s’aixoplugués a la seva cova i es poses a resar a la Moreneta, per tal que el protegís...

Però tot això no li deia res al Pere Màrtir. Ell volia saber què passava exactament, on, quan i perquè.

Finalment el pare Jacint li va confirmar moltes de les coses que li havia explicat aquell pastor: Sant Ignasi de Loiola ja havia deixat constància escrita de fenòmens misteriosos durant la seva estada a Montserrat. I durant segles se sabia que havien desaparegut persones. De vegades havien estat desafortunats accidents fruit de la complicada topologia del terreny, però d’altres eren fets misterioses i sense explicació racional, doncs no se n’havien trobat mai més els cossos.

Les vibracions s’explicaven, en alguns casos, per moviments i tremolors geològics, però d’altres eren veritables forces tel·lúriques. Però, sobretot, li va detallar amb pèls i senyals algunes aparicions d’objectes voladors i lluminosos que, periòdicament i puntual, apareixien al cel del massís. Fins i tot, de vegades, havien aterrat en alguna planura.

En Pere Màrtir va començar a lligar caps, a tenir explicacions d’algunes coses i a entendre’n d’altres. Sobretot, alguns dels enigmàtics comentaris de l’Onofre quan li explicava què era Montserrat, ara els va interpretar i captar.

En Jacint va trencar la promesa de silenci que hi havia al Monestir. Feia tant de temps que ho volia explicar que no va poder més. Guardat a la biblioteca del Monestir -li va dir- hi havia un excel·lent i misteriós llibre. El Llibre Vermell: el Còdex-I del fons manuscrit de la gran biblioteca montserratina. Amb un contingut extraordinari i divers, com és una extensa relació de miracles de la Mare de Déu, un cançoner medieval únic, un tractat sobre l’univers i d’altra documentació de gran interès. I un annex amb manuscrits sobre els fenòmens misteriosos ocorreguts durant molts anys a la muntanya sagrada.

A partir d’aquells instants, en Pere Màrtir, va decidir abocar-se totalment a seguir documentant i estudiant aquests fets. Es va obsessionar de tal forma, que fins i tot el Pare Jacint va mig penedir-se d’haver estat tan explícit.

EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (V)

Pere-Màrtir

Un càstig injust i desproporcionat va trobar el jove monjo. Però el seu caràcter optimista el va fer reaccionar positivament. Ho va acceptar sense gaires objeccions. Pitjor hagués estat que l’haguessin expulsat definitivament. On hagués anat a raure? Segurament, amb aquest currículum que estava ampliant, a can Brasó no l’haguessin acollit. I encara menys, amb l’amistat que hi havia entre l’Abat i l’Onofre.

I tal com estaven les coses no podia pas tornar a casa. No tenia mitjans econòmics ni, de moment, cap ganes. Les autoritats italianes encara el buscaven i havien fet córrer la brama que era un criminal perillós. Fins i tot, havien arribat veus per tota la península Ibèrica, la conca Mediterrània i gran part de la vella Europa.

Els primers dies van ser molt difícils. El monestir és a 725 metres d’altitud i ell va anar a una cova que estava ubicada a uns cent metres del cim de Sant Jeroni, el punt més elevat del massís, amb 1236 metres. Per tant, hi feia vent i fred, però gaudia d’una vista excepcional. En dies clars, podia veure fins l’illa de Mallorca. Aquesta cova ja havia estat habitada per d’altres anacoretes, en diverses èpoques i, per això estava mínimament preparada per acollir-hi un valent.

Hi havia una mena de catre de fusta i herba seca, una mica elevat, ben resguardat. La cova estava ben encarada i tenia força claror. Ben a prop hi havia un petit salt d’aigua fresca i bona. Però, que difícil era viure així...

Les explicacions que l’Onofre li havia fet respecte a la fauna i flora de la muntanya li van anar de meravella. I, cal dir que, un cop cada quinze dies pujava un monjo a portar-li algunes coses de menjar i, a la vegada, vigilava la seva salut física i mental. El noi, però, era hàbil i fort i al cap d’uns dies ja es desenvolupava quasi com un expert. Cosa que va alleugerir a l’Abat i a l’Onofre, que lògicament també estava al cas de tot.

Una nit, quan ja feia un mes que s’estava a la cova, i tenia més o menys tots els racons propers dominats i els sorolls controlats, va notar una mena de vibració dins la cova. Com un terratrèmol suau però durador. També, les explicacions sobre l’especial geologia del massís que, magistralment, li havia impartit l’avi Brasó, li van servir per a no espantar-se massa. Però, tot i així, va quedar un punt intranquil.

Sí que és veritat que l’home també li havia intentat explicar que a Montserrat, des de sempre, hi passaven algunes coses estranyes, però ell no li’n va fer massa cas. Aquests temes li semblaven supersticions de gent senzilla.

L’endemà, al matí, en una petita esplanada on sempre anava a recollir herbes aromàtiques, va notar quelcom anormal. Al terra, unes marques fondes. L’herba com cremada. I amb una forma perfectament ovalada. Molt estrany i curiós. Més tard va passar un pastor amb un petit ramat de cabres, prop de la cova. En veure el monjo li va etzibar:

- Pare, aquesta nit heu tingut companyia, oi? Feia dies que no venien per aquí, aquests mal parits! Aneu amb compte, que fa tres mesos, una mica més avall, van desaparèixer dos pelegrins.
- Què voleu dir? Quins mal parits han vingut?
- Cony, que no sabeu el que passa per aquestes contrades?
- No us entenc. És que soc foraster...
- Aquests del Monestir no s’ho acaben de creure, però aquí sempre hi han passat coses estranyes. Sant Ignasi, quan va venir a pelegrinar, fa més de tres-cents anys, ja ho va explicar.

El pastor va estar xerrant una bona estona. Semblava bastant assenyat, aquell home. Li va explicar que sovint hi havia vibracions, llums molt potents a la nit, desaparicions de pastors, pelegrins, ermitans. De vegades, per sempre. De vegades tornaven a aparèixer en d’altres llocs, sense recordar res...

- Pregunteu al pare Jacint quan vingui a portar-vos menjar. Sempre ve ell, oi? Aquell home en sap un munt, de les coses que passen a la muntanya. Apa, doneu-me la benedicció que sempre va bé per anar per aquests indrets. Sort en tinc de les cabres. Es veu que els hi tenen por...

En Pere Màrtir es va fer un tip de pensar. Es veritat que d’altres nits havia notat potents resplendors, però ell creia que eren llamps. Potser estava equivocat. D’aquí un parell de dies, el pare Jacint havia de dur-li menjar. Ja estava neguitós per interrogar-lo.

Quan l’endemà passat va arribar el pare muntanyenc, el va abordar sense dir-li ni bon dia, ni el que el senyor et beneeixi, ni cap d’altre cordial salutació...

- Pare Jacint, pare Jacint! M’ho heu d’explicar tot!

EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (IV)

Pere-Màrtir

Tot i que ja estava assabentat de tot, l’abat va llegir amb deteniment els papers que en Paolo, reconvertit en Pietro Martire li va lliurar. Com el seu vell amic Onofre, de seguida li va catalanitzar el nom: el monjo Pere Màrtir. A partir d’aquest moment seria l’encarregat de restaurar la part pictòrica, tan malmesa, del monestir.
A ell li va semblar bé. Li agradava aquesta tasca, la sabia fer, tindria un bon amagatall, menjar i un paisatge únic... Només li mancarien les dones!

Però, en el seu interior i donat el seu caràcter, diguem-li, faldiller, va pensar que no li seria massa difícil trobar-ne, de tant en tant, per un bon desfogament. Només arribar al monestir, ja va veure algunes mosses que portaven mercaderies des de pobles del voltant. Fins i tot va arribar a pensar que, sovint, podria anar a fer visites al mas de l’Onofre Brasó i veure’s amb la formosa Maria...

Que errat anava el pobre nou monjo! Tenia raó, en el sentit que hi havia moltes dones que anaven i venien al monestir, subministrant mercaderies diverses o ajudant en algunes tasques concretes. Cada vegada més també hi anaven creients a resar i a fer o complir-hi prometences, i la majoria eren dones i donzelles.

El que no s’imaginava pas era que, el primer intent de seduir una noia, al cap de quinze dies de viure al monestir en una prou acceptable cel·la individual, va ser el desencadenant d’una sèrie de fets increïbles.

Resulta que va tenir un fallit encontre sexual amb la filla d’un ric burgès de Manresa, que finançava gran part de les obres i que havia anat a fer un donatiu a l’Abat, acompanyat d’una filla de setze anys. Els van enxampar precisament a la cel·la d’en Pere Màrtir, quan aquest tot just l’estava dibuixant nua...

El càstig va ser molt dur. Vuit mesos a fer d’anacoreta, tot sol, en una de les coves del massís. Només acompanyat dels evangelis, llapis i paper. I una flassada. Pel que fa al menjar, el beure i el rentar-se s’hauria d’espavilar. “Deu proveeix i a la muntanya hi ha de tot, menys temptacions terrenals i tu, fill meu, t’has de guarir”, va dir l’Abat Muntadas com a comiat.

EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (III)

Pere-Màrtir

El viatge des de Barcelona s’havia fet llarg. Com que s’havien entretingut massa a l’Hostal a l’hora dinar, van arribar a Collbató quan ja era a punt de ser fosc. I no es podien arriscar a pujar fins el monestir essent negra nit.

L’Onofre va decidir que en Pere Màrtir es quedés a sopar i a dormir al seu mas. I que, l’endemà ben aviat, ja anirien cap allà dalt. Va fer enviar l’avís que el monjo ja havia arribat sa i estalvi i li va presentar tota la familia: la seva dona Josepha, el seus fills Teresa i Miquel, i l’esposa d’aquest, l’Alberta. També li va presentar els masovers i la minyona.

Una minyona de divuit anys, maca com l’esposa del comerciant que havia mort involuntàriament. Només veure-la i estrènyer-li la mà ja va notar una sensació tan voluptuosa, que fins i tot l’hàbit amb el que anava disfressat es va remoure, com si per dins hi hagués un ratolí solt.

La Maria, que així es deia la noia, es va posar vermella com un pebrot dels que estaven acabant d’escalivar per sopar. Va sentir una cosa molt especial en veure la cara d’aquell noi jove, formós, alt com un sant Pau. Era tant agradable i rialler que en una qüestió de segons se’n va enamorar com una bleda.

Va ser una atracció instantània i mútua. L’Onofre que, tot i només fer unes hores que tractava al noi, semblava que el conegués de tota la vida, els va calar de seguida.

Aquell vespre van sopar tots junts, masovers i minyona inclosos. Un bon sopar a base de patates, tomàquets, pebrots escalivats i bacallà que l’avi havia dut del port de Barcelona. Un vi jove de collita pròpia i, en acabat, un licor fet pels monjos de Montserrat. Tot plegat, després de tants dies de nervis, li va semblar una benedicció de Nostre Senyor.
Cap al tard, l’Onofre li va dir a la minyona que ensenyés al convidat on dormiria i que l’endemà a les sis el despertés per anar al Monestir.

En Pere Màrtir sempre va creure que aquell bon home ho havia fet expressament. Fer que la Maria l’acompanyés a la seva habitació, dalt de tot el mas, era una invitació clara al pecat de la luxúria.

I, efectivament, només creuar la porta de l’estança, es van deixar anar com dues bèsties en zel. El noi duia gana endarrerida però la minyona encara més. La noia portava anys desitjant un home jove i maco. I ves per on, el seu padrí, que així era com anomenava al Sr. Onofre, li ho va donar ben mastegat.

Va ser la primera i única vegada que van estar junts. Aquella nit van fer l’amor tres o quatre vegades. Ella es va quedar fins a les sis del matí amb ell. No va voler deixar-lo sol... Era com una premonició del que passaria més endavant.

D’aquesta relació tant apassionada en va néixer un minyó que mai va arribar a conèixer els seus veritables pares. En parir, la Maria va perdre la vida, i en Miquel i l’Alberta el van adoptar. Li van posar Josep.

I en Pere Màrtir? L’endemà al matí, després d’acomiadar-se de tothom, en especial de la bella minyoneta, l’Onofre el va acompanyar al Monestir davant la presència de l’Abat Muntadas.
Aquí es va acabar, quasi bé del tot, la relació d’aquest artista italià, bon noi però una mica tarambana, amb la família Brasó.

EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (II)

Pere-Màrtir

En Pietro Martire, va pujar d’un salt al carro. Bon dia, pare!, li va dir l’Onofre, per dissimular. Estava assabentat de tot. L’havia de portar directament al monestir, davant la presència de l’Abat de la congregació.

A partir d’aquell moment només li podria parlar en català. I només de temes religiosos i similars. Que si la Mare de Déu de Montserrat. Que si el Nen Jesús. Que si el deteriorament del monestir per culpa de l’exèrcit de Napoleó. Etcètera.

En Pere Màrtir -l’Onofre ja li va traduir el nom per sempre més- no l’entenia gaire el català. Però com ja s’ha dit, era llest i aviat va copsar que les llengües romàniques totes s’assemblen. I si un en té ganes i necessitat n’aprèn ben aviat. És qüestió de voluntat, va pensar en Paolo, amb molta raó...

El trajecte amb carro hauria de durar unes dotze hores, per arribar al monestir just quan es fes fosc. Van parar a esmorzar i a dinar. Aquell vell pagès el va posar al dia de tot el que feia referència a la seva nova llar.

L’Onofre, a més de fer un vi excel·lent, era un pou de saviesa. Li va explicar que en el segle XVI, Sant Ignasi de Loiola havia pelegrinat a Montserrat. Llavors aquest sant encara es deia Inyigo, i era un guerrer basc.

També li va detallar que, abans de la fundació del monestir, existien quatre capelles: Santa Maria, Sant Iscle, Sant Pere i Sant Martí. Segurament cap a la fi del segle IX eren habitades per ermitans. Que posteriorment, cap el 945, hi havia documentació que testificava la fundació del monestir de Santa Cecília.

Pere Màrtir no havia estat mai gaire religiós. Més aviat era agnòstic, tot i que sempre havia estat atent i encuriosit pels temes místics. Aquesta curiositat li venia de tant de temps d’haver treballat al taller del Mestre Zappa, on s’havia fet un fart de pintar escenes bíbliques, martiris de sants, aparicions de verges, misteris, crucifixions, ascensions i anunciacions.

El que li explicava l’Onofre li anava molt bé. Tot i que l’home tenia un parlar ràpid, cada cop l’entenia millor. El posava al dia, tant de la llengua com de la història i els costums del poble català. I ell, s’hi veia molt de temps a Catalunya.

Hi havia un projecte per a la reconstrucció del monestir i els seu entorn, ja que des de 1811, quan l’exercit francès ho va destruir quasi tot, passant per 1835 amb les Lleis Desamortitzadores, en què Montserrat va perdre totes les propietats i va quedar a cura d’un sol monjo, fins el 1844, any del retorn dels monjos, s’havia deteriorat tant que era urgent fer-hi una intervenció.

Per això, les instruccions eren que, si algun xafarder preguntava, el monjo Pere Màrtir era un arquitecte sard que la comunitat benedictina enviava a Montserrat, per ajudar i aconsellar tècnicament a l’Abat Muntadas, en el llarg i complex procés de la restauració.
Tot dinant al vell hostal del Torrent de les Tartanes, prop de Martorell, l’Onofre li va explicar coses ben curioses, fora de l’àmbit religiós i històric. Li va especificar el que era realment el massís de Montserrat. En Pere Màrtir ja n’havia sentit a parlar i, fins i tot, en alguna ocasió n’havia vist uns gravats de l’artista francès Alexandre de Laborde, que el seu mestre Zappa guardava amb molta cura. Però, ni de bon tros, s’imaginava el que escoltaria a partir d’ara.
Pare, li va dir el nostre vell i savi pagès, aquesta muntanya sagrada té més de deu quilòmetres de llargada. És la formació rocosa més gran coneguda en terra civilitzada. El seu origen es remunta a milions d’anys. Diuen els escrits guardats a la biblioteca del monestir que, temps era temps, un gran riu provinent de les Balears, que llavors era un continent, desembocava en un immens llac al centre de l’actual Catalunya. Al fons hi anaven quedant sediments, durant milions d’anys. El continent balear es va enfonsar i el llac es va assecar. Quedà al descobert una gran massa pastosa de conglomerats, com una mena de delta, a la base de les muntanyes actuals.

Aquesta massa era molt vulnerable i, durant mil·lenis, els moviments de la terra, les inclemències del temps i d’altres fenòmens van anar formant aquest massís tan enlairat, esculpint-hi un relleu brusc, de parets arrodonides, separacions estretes i canals verticals de curioses formes. I en les seves entranyes s’hi van formar misterioses coves i aixoplucs...

Cada cop en Pere Màrtir estava més encuriosit pel nou entorn on aviat seria la seva llar. Aquestes explicacions tan ben detallades, quasi científiques, li feien fins i tot oblidar-se de la seva gran passió: les dones. Ja feia un mes que no jeia amb cap. I, això, per a ell era molt de temps!

Però mentre menjava, bevia i escoltava, també va tenir temps de fixar-se en la mossa que servia. Una noia jove, rodona, d’ulls negres, que cada vegada que els posava un plat a taula deixava veure un bon tros de regatera, on la mirada del noi anava a raure directament. L’Onofre se’n va adonar de seguida. Li va recomanar calma. No podia cridar massa l’atenció: era un monjo benedictí i s’havia de comportar com a tal.

A les postres encara li va explicar que Montserrat tenia un clima especial. Bàsicament mediterrani, però la topografia tan accidentada feia que, fins i tot en espais reduïts, hi haguessin molts contrastos. Avui en dia parlaríem de microclimes. Això feia créixer una vegetació única, amb més de mil espècies de plantes diferents. Curatives, verinoses, al·lucinògenes, comestibles, etc. I, segurament, el millor bosc d’alzines de l’Europa meridional.

Varen marxar una mica tard de l’hostal. L’Onofre s’havia engrescat parlant del massís i el temps havia passat volant. Es van posar en marxa, però la mula, veterana, ja no estava per masses presses. Anava fent. Com que faltaven unes quantes hores per arribar a destí, el pagès de Collbató encara va tenir temps per explicar-li la mena de bestiar que corre per aquella muntanya.

En Pere Màrtir va trobar molt curiós que l’Onofre li especifiques en llatí quasi tota la fauna: el Pipistrellus Pipistrellus que era una espècie de rata-pinyada, la Tarentola mauritanica un dragó i la Martes foina la fagina, a més d’altres animalons típicament mediterranis. D’ocells, n’hi havia una colla: l’àliga cuabarrada, el tord i el tallarol gros. I de bèstia grossa el Sus scrofa o porc senglar i, també, cabres salvatges, esquirols i gats mesquers que l’Onofre anomanava Genetta genetta. Finalment, en detallar-li els rèptils li va recomanar prudència amb la Vipera latastei, que ni més ni menys era el temible escurço ibèric.

Finalment, l’Onofre va callar una estona, tot fent una becaina, mentre la mula anava fent el camí que ja se sabia d’anys i panys de tant repetir-lo. En Pere Màrtir va aprofitar per prendre apunts dels paisatges que anava trobant.

EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (I)

Pere-Màrtir

Ja feia gairebé sis anys que el monjo benedictí Pietro Martire havia arribat al Monestir de Montserrat fugint de la justícia italiana. Concretament de Verona, on havia nascut un dia d’hivern de 1840. Quan es van desencadenar els fets encara es deia Paolo Infantino i treballava d’ajudant al taller del famós pintor i escultor Roberto Zappa.

Era un bon deixeble del Mestre Zappa. Treballador i amb bon criteri artístic, el seu caràcter faldiller i extravertit però, li havia ocasionat bastants problemes. El Mestre, que l’apreciava molt, sempre l’avisava. Li deia que anés amb molta cura. Què en la religiosa i clàssica Verona del 1800, segons quines coses no eren ben vistes ni ben acceptades.

La nit que va matar, en defensa pròpia i sense voler, el fill d’un dels principals comerciants de la ciutat, va començar a canviar radicalment la seva vida. Feia temps que fornicava amb aquella preciosa i enamoradissa jove, fins que un dia el van enxampar in fraganti... Un moment abans que el marit cornut, l’intentés matar, li va etzibar un cop de tamboret al cap, mortal de necessitat.

A partir d’aleshores els esdeveniments van succeir a una velocitat de vertigen: va fugir a dalt de cavall a Venècia, on va agafar un vaixell que anava cap a Barcelona, via Gènova i Marsella. Val a dir que, tot això, gràcies als contactes i la fama del Mestre Zappa. Aquest li va redactar, de pressa i corrents, un document amb molt bones referències que li van servir tant per embarcar urgentment com per trobar amagatall i feina al final del trajecte.

Quina era la feina que l’esperava a Barcelona? Ni més ni menys que entrar de monjo benedictí al Monestir de Montserrat. Ubicat al massís del mateix nom, aquest monestir va ser fundat el 1025 per Oliba, Abat de Ripoll i Bisbe de Vic. Hi ha mencions documentades de Montserrat des de l’any 888 i, segons la llegenda, vuit anys abans es va trobar la imatge de la Mare de Déu en una de les nombroses coves de la muntanya.

La Moreneta, així anomenada aquesta imatge de la Verge en ser de color fosc, va ser coronada i proclamada Patrona de Catalunya el 1881. Avui dia encara és molt venerada pels creients catalans i molta gent li fa prometences d’obligat compliment.

Doncs ja tenim el nostre home dirigint-se a Catalunya, concretament al Monestir de Montserrat. Per manca de documentació escrita, es desconeix què va passar en el trajecte Venècia-Gènova-Marsella-Barcelona. Sembla ser que va durar quasi bé un mes. Se sap que a Gènova va tenir algun problema, doncs la policia portuària estava avisada del cas i havia extremat la vigilància. Però Paolo era llest i ja anava disfressat de monjo. I en el salconduit figurava la seva nova identitat: Pietro Martire Zappa. Aquest nom (manllevat del d’un germà del mestre Roberto, desaparegut en un naufragi) el va salvar de diverses situacions compromeses.

En arribar al port de Barcelona ja l’esperava un carro. Era de l’Onofre Brasó, pagès nascut a Sant Genís dels Agudells, Horta -avui dia integrat a la ciutat de Barcelona-, descendent d’una antiga saga familiar del Papiol, amb casa a Llavaneres, molt a prop de Mataró, i que conservava un mas a Collbató, poble molt proper al monestir. Un parell de cops al mes traginava vi de collita pròpia, així com un deliciós aiguardent elaborat pels monjos, cap a Barcelona. I de tornada, teixits, cafè i notícies fresques a la comunitat benedictina.