AMICS I VINILS

(Pere-Màrtir. "Side Two". 1990)

Els bons amics serveixen, entre d'altres coses, per això: guardar-me a casa seva i durant gairebé cinc anys 250 discos de vinil, fins que s’han donat les condicions idònies per recuperar-los. Aquestes són: comprar-me un tocadiscos, fer una mica d’espai i, sobre tot, ganes de tornar a escoltar musica dels 50, 60, 70, 80 i alguna cosa dels 90 amb aquell so brut i imperfecte tant característic. A partir de llavors, les lleis del mercat capitalista ens va fer renunciar als vells/bells discos de vinil per els nous, i no massa bells, CD’s de so tan net i polit. I també vam haver de comprar nous aparells i jubilar els antics, etc. Llàstima que no vaig guardar el primer”tocata” que vaig tenir!

Afortunadament, d’un temps ençà s’ha recuperat el gust per aquells discos i un servidor s’hi ha apuntat amb gran alegria per la meva part i no tanta per l’amic Josep Maria que n’estat el dipositari durant aquests anys. Bé, de fet haig de dir que n’era el legítim propietari ja que en el seu dia els hi vaig regalar. Però el que deia: només als amics els hi pots fer un lleig així. A sobre, els ha classificat i indexat... i m'ha convidat a dinar!

El repertori de discos va des de King Creole d’Elvis Presley del 1959, El Porompompero de Manolo Escobar del 1960, Rigoletto de Verdi (Ed. 1961) fins a Roy Orbison, Pat Metheny , Art of Noise, N’Gai N’Gai, etc. I per que veieu la diversitat dels meus (mals) gustos hi ha un “bodrio” titulat Canciones de Campamento de la Tuna de Madrid (1963) que juro que mai no l’he comprat. Y també aquell curiós disc dels Milli Vanilli (els que feien veure que cantaven i no era cert...).

La foto que he penjat és l’esbós preparatori per a la portada d’un vinil, que vaig dissenyar el 1990, per a una discogràfica que va tancar abans d’obrir i que lògicament no en vaig veure un euro (llavors dèiem un duro). Crisis? What Crisis?

GLIESE 581G

(Pere-Màrtir Brasó. 1989)

Per fi! Avui s’ha confirmat l’existència d’un planeta capaç d’albergar-hi vida (apart de la Terra) tal com nosaltres la coneixem. Es diu Gliese 581G o alguna cosa així. Està fora del Sistema Solar, molt lluny d’aquí. Ara mateix no em feu dir a quants milions d’anys llum, però la qüestió que no ho tenim fàcil per anar-hi a fer un cop d’ull.

Jo ja ho sabia. No per llest ni intel·ligent, sinó per experiència pròpia: ja fa anys que vaig ser abduït per un objecte volador no identificat i vaig tenir coneixement de l’existència d’altres essers. El que no us puc confirmar és si eren gliesians o d’un altre lloc, però pel cas és el mateix: quasi ningú no s’ho creu. Ja ho vaig comentar en el flyer (ara és diu així, oi?) de l’exposició “Jo vaig ser-hi (V.O.)” que vaig fer el 2008 al Enblanc Espai d’Art de Mataró i ni cas. Tothom em va preguntar per en James Brown, en Picasso, els submarins o les plataformes petrolíferes però del tema dels extraterrestres res de res. Sembla tabú. Doncs au, aquí teniu un quadre d’un d’aquests essers amb el qual vaig fer-hi una bona amistat.

És un oli sobre tela de 65x54 cm, del 1989. El venc per 6 piturrifus (és la seva moneda) que més o menys són uns 600 euros nostres.

"D'ARENYS DE MUNT AL CEL"

En Josep Manel Ximenis acaba de publicar el llibre D’Arenys de Munt al cel. L’inici de les consultes independentistes. (CIM Edicions), amb pròleg de Jordi Bilbeny, filòleg i historiador.

És la crònica, en primera persona, d’uns fets què van tenir lloc el 2009 però que portaven gestant-se des de feia temps. I dic en primera persona perquè en Ximenis en va ser l’artífex, encara que després s’hi hagi apuntat molta gent, alguns de bona fe i d’altres intentant apropiar-se’n de l’èxit d’una de les iniciatives sobiranistes, sorgides de la societat civil, més importants de la història de Catalunya.

Sóc amic d’en Josep Manel des de fa molts anys i puc dir que és un home treballador, crític i intel·ligent. Virtuts que li han servit per tirar endavant una iniciativa que, a priori, semblava local i pintoresca però que ha acabat resultant de gran importància pel moviment independentista català.

El llibre, escrit com un relat cronològic, és interessant i proper. El llenguatge, fàcil d’entendre, i un ritme àgil fan d’aquesta crònica un document de recomanada lectura per a totes aquelles persones interessades, d’una manera o d’altre, en l’esmentat moviment.

RONALDINHO

(Pere-Màrtir Brasó. 2007)

Ha tornat entre nosaltres. Encara que només hagin estat un parell d’hores, la seva presència ha deixat a tots els feligresos bocabadats i esmaperduts. Estimació i perdó mutu. Passió.

La passió de Ronaldinho que va començar a finals de la temporada 2007-08, per acabar marxant del Barça al juny d’aquell any.

Com si fos una revelació (el pintors només som un instrument, un mitjà, uns intermediaris) a principis de 2007 vaig pintar el quadre “Religio deorum immortalium. (Passió: Ronaldinho)” i el vaig exposar al Museu Monjo aquell febrer a l’exposició “Animus Provocandi”.

Quan el vaig pintar res feia preveure la seva caiguda. Després va resultar ser una premonició. Una càrrega feixuga de suportar (el quadre es grosset: 160 x 100 cm), però que ara s’ha alleugerit en veure’l emocionat i rialler entre nosaltres.

Encara m’alleugeraria més si arribes a vendre aquesta peça (vull dir el quadre). Culés de bon cor, milanistes, aquell senyor del bigoti de Madrid, místics, executius de la Nike i/o aficionats a l’art en general: per 2000 euros podeu adquirir un quadre que amb el pas dels anys, i modèstia a part, pot ser una peça de col·leccionista.

Ui, vaig a pintar-ne un d’en Messi...

"LA SOLITUDE ORGANISATIVE"

(M. Barceló)

Ahir vaig veure, sense aglomeracions (una dotzena de persones), l’exposició “La solitude organisative” d’en Miquel Barceló a CaixaFòrum de Barcelona i tot i que encara em falta "Barceló abans de Barceló” a Arts Santa Mònica, vull fer-ne el meu comentari. No pas cap crítica “tècnica” doncs els especialistes i experts ja ho han fet abastament. També, els mitjans de comunicació n’han fet d’ambdues exposicions un ampli seguiment. En Barceló segueix essent molt mediàtic.

Només deixar constància, com ja m’esperava, de que és una excel·lent mostra. Per a mi Barceló és un dels millors artistes internacionals. Deixant de banda el controvertit tema de l’encàrrec de la cúpula de les Nacions Unides a Ginebra, del que ja en el seu dia en vaig parlar (post del 17.11.2008) en el sentit de que no estava gens d’acord amb l’elevadíssim cost de l’encàrrec, em reafirmo en el fet de que es tracta d’un gran artista.

M’agraden les seves temàtiques (sobre tot l’africana), el seu traç gestual i valent. Els suports que fa servir (tela, paper, cartró, ceràmica, etc.) i el tractament a que els sotmet per arrugar-los, estripar-los o engruixir-los. Els petits papers i les teles de mida XXL. Els quaderns i les escultures. Els colors i les matèries utilitzades. Les taques, esquitxos i guixades. Sempre que contemplo alguna de les seves obres, i aquí n’hi ha moltes, és com una injecció directa a la vena. Una injecció de revifalla artística!

POLLOCK

(Pere-Màrtir Brasó. 1965)

L’amic i artista Dani Montlleó ha recordat, via Facebook, que avui fa anys que va morir el pintor nord-americà Jackson Pollock (1912-1956).

Pollock, més o menys definit com a expressionista abstracte, va “inventar” l’action painting i el dripping. Amb la tela a terra, abocava directament la pintura, mitjançant regalims i esquitxos. Ell deia que no feia imatges: eren accions i fets, i que el van influir els indis de l’Oest americà, que pintaven a la sorra.

És un pintor que sempre m’ha interessat. De fet, amb 12 o 13 anys, ja vaig fer algunes cosetes que podríem anomenar com expressionisme abstracte, encara que llavors no ho sabia. Aprofito l’avinentesa per penjar un petit paper de 1965 (36 x 23 cm.), en homenatge a Pollock. Per motius sentimentals no el tinc a la venda, excepte que el Guggenheim (durant un temps van ser mecenes de l’artista) n’estigui interessat. Llavors potser podríem parlar-ne...

BARCELÓ I JO, MODÈSTIA A PART (OFERTES...)

(Pere-Màrtir. 1985)

En el meu post d’ahir m’aprofitava de les actuals exposicions d’en Barceló per fer un paral·lelisme (si és que ni pot haver algun entre un dels artistes més reconeguts a nivell internacional i un servidor) i oferir un parell de papers “africans”. Doncs bé, avui remenant coses de fa anys he trobat “El lector”, un petit oli sobre cartró (14x30) de 1985, que també té un aire“barceloní”, doncs la temàtica aquesta de llibres, biblioteques, papers i lectors l’artista mallorquí l'ha pintat força vegades.

Com veieu segueixo amb el meu màrqueting particular tot aprofitant l’esdeveniment artístic de la temporada, per dir-vos que si algú està interessat pel meu petit “Lector” el venc per 100 eurets.

OFERTES D'ART-4

(Pere-Màrtir Brasó)

Aprofitant les dues exposicions d’en Miquel Barceló que s’acaben d’inaugurar a Caixafòrum i Arts Santa Mònica a Barcelona, avui penjo dos papers “africans”.

En Barceló i jo, salvant les distàncies mediàtiques (entre d’altres), tenim algunes coses en comú: fa molts anys vam exposar, ell abans, a la desapareguda i enyorada Galeria Tertre de Mataró. Ens agrada l'Àfrica, el desert, la seva gent, els seus animals, la seva atmosfera... Ell té taller a Mali, jo no, però m’agradaria... I, no és per fer-me el xulo, però he estat pintant pel Marroc, Algèria i Egipte.

La seva pintura m’agrada i tot i que no em va complaure gaire tot l’assumpte de la cúpula de les Nacions Unides de Ginebra i els 20 milions d’euros, m’interessa tot el que fa. Per això, el meu petit “homenatge”, en forma de dos papers de la sèrie “Deserts”, que si els venc aniran per comprar els catàlegs de les seves exposicions i, potser encara me’n sobraran per anar a veure les tres que també té, ara mateix, a Avinyó.

El petit (“La visió dels Tuareg”) és un oli de 30x21 sobre paper imprès, de 1995 i el venc per 100€. L’altre (“Cocodrils i elefants a vista d’ocell”) de 50x65, tècnica mixta sobre paper, del 2001, per 200€.

TRES EXPOSICIONS

Ola Kolehmainen (Hèlsinki, Finlàndia, 1964). Fotògraf que viu i treballa a Berlín. Està exposant a Galeria Senda de Barcelona.

Igor Eskinja (Rijeka, Croàcia, 1975). Artista multidisciplinari que està exposant actualment a ADNgaleria de Barcelona.

Francesc “Cesc” Vila (Barcelona, Catalunya, 1927-2006). Dibuixant i pintor. Una selecció de dibuixos seus s’estan exposant actualment a la Sala Rovira de Barcelona.

Diuen els programes de mà de les respectives galeries:

“...L’arquitectura és protagonista a les obres de Kolehmainen...a través d’una selecció de detalls crea autonomies pròpies; d’aquests motius concrets crea composicions abstractes...Les fotografies són de gran format i de producció exuberant per mitjà de la tècnica del Diasec, que intensifica l’efecte òptic de profunditat mantenint la lluminositat de la fotografia gràcies al cristall acrílic...”

“...Eskinja permanece fiel a su linea, caracterizada por un cuestionamiento sobre la producción y la recepción de la imagen en el espacio expositivo... Pone en evidencia el carácter construido de la mirada y los regímenes de visibilidad que condicionan a la vez nuestra percepción de la realidad y su representación... Elabora un doble sistema, de mistificación y desmitificación simultánes, reconciliando la experiencia estética con el análisis de los propios procesos que la producen...”

A diferència de les altres galeries, a la Rovira no he vist cap paper explicatiu. A diferència dels anteriors artistes, no cal. Només recordar que Cesc va publicar les seves tendres i iròniques il·lustracions i acudits a Diari de Barcelona, Correo Catalán, Tele /eXprés, Avui, Por Favor, Serra d’Or, El Jueves, Punch, Paris-Match, etc.

Tampoc cal que us digui quina és l’exposició, de les tres que avui he vist, que m’ha fet emocionar, riure, entristir o pensar.

Nota: com podeu comprovar el comentari relatiu a Igor Eskinja és en castellà. A ADNGaleria, que són uns avançats, només ho fan en anglès i en castellà. M’ha fet una mica de mandra traduir-lo -mea culpa- i com que ara el català, a Catalunya, només serà normal però no preferent i, saber-lo, un dret però no pas un deure, començo, molt a pesar meu, a entrenar-me pel que pugui ser...

ESTATUT

(Pere-Màrtir Brasó. 1995)



Fins ara m’he contingut i quasi bé no he escrit res relatiu a la sentencia del TC sobre la constitucionalitat de l’Estatut. Només un petit comentari, en calent, al facebook i la confirmació de l’assistència a la manifestació del proper dissabte (que en aquests moments i vist el caire pancartero que va agafant la cosa, no ho tinc gens clar).

Avui però, llegint en Marius Serra al diari, m’han vingut unes ganes sobtades de dir el que penso. En Marius comenta la sorpresa que van tenir alguns periodistes espanyols en sentir molts jugadors de la selecció del Paraguai parlar entre ells en una llengua no castellana. El guaraní. També diu literalment “La felicidad del colonizador nunca es completa. Tampoco en la península”.
Totalment d’acord i vull afegir, com a cosa personal, que la del colonitzat encara menys.

Però ens queda la llengua. Al menys a mi. L’Estat espanyol i tot el seu aparell, el TC, el PP, el PSOE, en Guerra, en Fraga, l’Exèrcit, Hisenda, la Constitución, la Roja, Tele5, TeleMadrid, la Cope i la indissoluble unitat d’Espanya diran i faran el que els doni la gana, per això ens van colonitzar ja fa molts anys. I nosaltres acatarem i ho farem, uns de bon grat, d’altres no tant i uns quants a desgrat absolut, però ho farem. Com sempre.

Però, com deia abans, queda la llengua. I ningú dels que anomenat i més, m’ho prendrà. Jo seguiré parlant, a Catalunya casa meva, en català. Llegint i escrivint en la meva llengua. Prioritzant tot el que pugui (serveis, cultura, oci, consum, etc.) on el català sigui “preferent” a més de “normal”... Ara més que mai, ves per on.

Consti que, si cal i quan cal, parlo en castellà i no tinc cap problema en fer-ho. Com tothom a Catalunya tinc amics nous i de tota la vida, familiars i ex familiars, coneguts i desconeguts de parla castellana i no he tingut mai problemes lingüístics. Sobre tot si ells respecten la meva llengua. Perquè és la meva, com jo respecto la seva.

El problema (per ells no ho és, és nostre) dels espanyols monolingües és genètic i no cal donar-li més voltes. No cal fer “pedagogia” com sempre es diu des de Catalunya, de bon rotllo i amb les més bones intencions, per fer-nos comprendre i estimar. No cal. Als espanyols no els entra al cap que a Espanya o a Paraguai es parlin d’altres llengües diferents a la seva. No és mala fe (en general). És genètic. I cultural.

Com em van dir, molt estranyats, una parella de guàrdies civils ja fa temps, en sentir parlar el meu lloro: “¡anda, un loro que sabe catalán! Els semblava increïble que, venint de fóra i només portant un any a Catalunya, un lloro parlés una llengua minoritària, residual i indígena. Ells que en portaven trenta per aquí ho trobaven surrealista. Ells que parlaven només en la majoritària, hegemònica i colonitzadora ho trobaven... “peculiar”.

Que, desenganyem-nos, és el que som nosaltres per a ells: una peculiaritat. I uns pesats. Doncs per la meva part així em considero.

IGUAPOP GALLERY

(Pere-Màrtir Brasó. 2007)

Iguapop Gallery és una galeria d’art de Barcelona, ubicada a la zona del Born. Fa uns set anys que existeix i també és llibreria, botiga de roba i complements de moda. Tot molt modern, atrevit i “fresc”.

Resulta que ara tanquen la galeria i marxen a Madrid. Aquests dies estan fent la darrera exposició: una col·lectiva d’artistes pop. Habitualment s’hi han fet exposicions d’estètica surrealista i pop. Pintura, còmic, il·lustració, etc... De les poques galeries de Barcelona que van apostar, des del principi, per aquesta línea emergent i que darrerament s’està revaloritzant internacionalment.

Doncs això, que des de que han anunciat la seva imminent marxa he llegit i vist la tira de comentaris a diaris, revistes i teles. L’últim, ahir a La Vanguardia, on el crític Juan Bufill deia entre d’altres coses: “...Iguapop ha sido un oasis de arte fresco en una Barcelona que se pirra por ser moderna, pero que rara vez da cancha a la gente que lo es de verdad...”. Hi estic d’acord i que consti que no hi tinc cap vinculació professional ni emocional amb aquesta galeria (tenen un book meu des de fa dos o tres anys i no m’han dit ni proposat mai res).

Ara, també haig de dir que durant set anys, pràcticament no havia vist ni llegit res enlloc d’aquest “oasis d’art” que era Iguapop. Però, com que ara se’ns en va a Madrid tot són lamentacions. Potser si marxessin, posem-hi a Sòria, ni en parlarien. Però és que a Madrid ho volen tot. Sempre anem tard...

OFERTES D'ART-3

Pere-Màrtir Brasó (2009)

Segueixo amb el bosc cremat, ara que és temps de petards, focs i calor. I que, malauradament, com cada any comença la temporada d’incendis.

Tal com deia en l’anterior escrit, la solitud i bellesa quasi zen del bosc cremat es contraposa a la tristesa i ràbia que produeix pensar en l’actuació, inconscient o no, de l’home.

Aquestes dues pintures, "Bosc cremat. Aquest bosc era verd” i “Bosc cremat. Petjada i mà” són del 2009. De tècnica mixta (oli, tinta, esmalt en esprai) sobre paper (full de calendari) de 60x45. Si us interessa els venc a 175€ cada un.

OFERTES D'ART-2

(Pere-Màrtir Brasó. 2008)

Fa uns cinc anys vaig tenir, durant un temps, l’estudi a Tordera, entremig d’arbres, bolets i senglars. També, cal dir-ho i és de justícia, entre lladres d’urbanitzacions, cases mal fetes i cloaques que anaven a parar a les rieres i torrents... Una llàstima.

Però encara va ser més llastimós veure com va quedar un dels boscos propers, després d’un incendi. Passejar-hi, com vaig fer durant hores, per un lloc mort i silenciós em va produir sensacions diferents. Llàstima com he dit i tristesa. Però a la vegada pau, renaixement, purificació. Físicament i espiritual. De llavors ençà no he deixat de pintar “El Bosc cremat”. He exposat aquesta sèrie a Mataró, Vilassar de Mar, Girona, A Coruña, Padrón, Ourense, Vigo. Llocs on, desgraciadament, el bosc es crema molt sovint. Ho faig a manera d’avís, de denúncia, però a la vegada i sembla una contradicció, per la bellesa i la serenitat, entre minimalista i mística, del bosc cremat.

Les dues peces que reprodueixo són dos petits olis sobre paper del 2008. Apunts ràpids i gestuals en blanc i negre, esquitxats de vermell. El primer “Bosc cremat # 99+1” va ser seleccionat aquell any en el concurs Artifice de Loja, Granada. Fa 50 x 22. L’altre, “Bosc cremat #99+2” 48 x 25.

Si n'esteu interessats, els venc a 150 € cada paper. Una ganga, vaja...

OFERTES D'ART-1

(Pere-Màrtir Brasó. 2001)

Com que els brots verds encara no els veig per enlloc, em refereixo els econòmics, m’he proposat sobreviure a base d’oferir obra pròpia a bon preu, sense passar pels conductes habituals en el món de l’art, o sigui galeries, marxants i/o comissionistes diversos. Si algun d’aquests intermediaris no li convenç aquest sistema només ha de fer-me una oferta interessant.

Durant un temps aniré oferint, mitjançant aquest bloc i el facebook, obres de diferents èpoques que tinc al meu estudi, a preus que considero molt assequibles per a qualsevol aficionat a l’art que estigui interessat en tenir obra original d’un servidor.

Avui començo amb dos olis sobre cartolina negra, de mides 65x50 cm. Ambdues són del 2001 i pertanyen a la sèrie Buits que vaig exposar a la galeria barcelonina Magdalena Baixeras el 2002. El reconegut crític d’art Josep M. Cadena, en El Periódico del 25 de setembre d’aquell any, titulava el seu article sobre l’exposició “L’obra depurada de Brasó” tot dient que “...s’ha centrat (jo) i depurat a través del blanc i del negre. Les seves peces troben la simplicitat àmpliament comunicativa de les coses que estan ben pensades i executades...”, després de qualificar-la amb quatre estrelles. Més que el Bulli!

Els títols són “Home i mongeta tendra” i “Fruitera i mongeta tendra”. Parlant de brots verds...

El preu és de 200 € cada quadre. Interessats utilitzeu aquest mateix conducte. Admeto regateig mediterràni raonable.

TWO LOVERS

Com que darrerament es parla molt (avui mateix a La Vanguardia i per partida doble) i, en general molt bé, de Two lovers, la pel·lícula de James Gray estrenada el 2008, però incomprensiblement (al menys per a mi) recent projectada a les nostres pantalles, exposo la meva opinió.

D’entrada em sembla una bona pel·lícula. El guió, del mateix director, narra una historia ben simple. Bàsica i intemporal. Un home que dubta, sentimentalment parlant, entre dues dones. Un home turmentat i tocat per una relació anterior que va acabar malament. Fins aquí, normal.

El que no he trobat tan normal és l’actuació, que no el treball, dels actors, principalment la de Joaquin Phoenix (un actoràs). Estem parlant d’uns personatges, l’home i les dues dones, que físicament ronden els trenta, però que ell, sobre tot, es comporta com un veritable adolescent: immadur tant en el parlar, com en el caminar. Un tarannà a la feina (negoci del seu pare) com el del nen dels encàrrecs, fent bromes infantils i sense cap mena de responsabilitat. I a casa, com si li comencessin a sortir granets a la cara, amb una habitació-refugi pròpia d’aquestes edats. És veritat que està molt tocat psicològicament i s’està medicant. Però no és massa eximent per semblar un xaval de setze o disset anys.
Una de dues, o és la gràcia de l’assumpte: “...esta descompensación temporal funciona como un error creativo...” com diu Jordi Balló a La Vanguardia i hem de creure’ns això de que “és la conciencia de que los actores tienen una vida sedimentada por filmes anteriores lo que acaba proporcionando esta dimensión tangible de lo trágico. Seres que parecen aún inocentes están encarnados por actores que han pasado por todos los registros del cine adulto”. O, senzillament, i és la meva opinió, aquesta descompensació temporal és un pur i dur error de càsting.

La pel·lícula és interessant i ben feta. En Phoenix i la Paltrow s’ho "curren", però no he pogut evitar pensar, durant tota la pel·lícula amb això de que, avui dia, l’adolescència s’allarga molt i els fills no marxen de casa fins el trenta o quaranta. I amb la crisi economica actual la cosa potser s’allargarà fins els seixanta. Encara veurem en Harrison Ford de xaval mal criat. Això si, fent un bon treball actoral...

CAIXES I LOGOS

Ja tenim nova caixa d’estalvis. Les de Manlleu, Sabadell i Terrassa s’han fusionat i n’han format una que es diu “Unnim”, així amb dues enes. Algú m’ho hauria d’explicar això de les faltes d’ortografia voluntàries. O fa més modern o més internacional, però no ho acabo de captar. Potser sóc massa clàssic.

Del que vull parlar, però, és del logo i no tant del nom que han triat entre tots els empleats (glups!). Doncs que em sembla molt fluix. Tipus telefonia mòbil o quelcom per l’estil. Com destinat al públic adolescent. Colors plans, estiuencs, de gelat de tres gustos. En fi, segons la meva manera de veure és un nyap. No és que la Caixa de Manlleu i la de Sabadell tinguessin un logo massa atractiu o innovador, però el de la de Terrassa era més interessant i estilós que no pas el nou.

Amb la pasta que s'hauran gastat ja podrien haver fet quelcom més artístic. Només cal comparar-lo amb el logo de la “Caixa”, d’en Miró. Vaja, és incomparable.

Deuen estar de moda aquests dissenys tan banals. Em ve al cap la boca amb rialleta que Convergència utilitza ja fa un temps. Sembla l’anunci d’un circ infantil o d'una chuche. Res a veure amb la seriositat i el rigor que ha de transmetre un partit polític.

En fi, llarga vida a “la caixa que suma” que fan èmfasi en les “...sinèrgies positives que es generaran per als clients de la nova entitat...”. Esperem que per aquí l’encertin més.

ART I PREU

(Pere-Màrtir. 2006)

Pagar 106,4 milions de dòlars (81 milions d’euros) per una obra d’art, en aquest cas per un quadre de Picasso, subhastat aquesta setmana a Nova York per Christie’s, és una obscenitat. Igual que pagar cent milions d’euros per un jugador de futbol o instal·lar aixetes d’or en el iot dels diumenges. Però també és legal i probablement una bona inversió (al menys pel que fa a la compra del quadre).

Sempre, però especialment en èpoques de crisi econòmica, es fa evident la veritable naturalesa de l’esser humà. Vanitós, egoista i insolidari. Però som així des de sempre i es veu que això no canvia. I quan algú compra una obra d’art per aquest preu no ho fa per “amor a l’ídem”, precisament.

Segurament es tracta d’una operació d’imatge i màrqueting d’una empresari multimilionari que espera incrementar, encara més, els seus beneficis econòmics i socials amb aquesta sonada adquisició. Doncs que els aprofiti a tots els actors del negoci: venedor, comissionista i comprador. El que no se n’aprofita gairebé mai és l’artista.

Henry Kahnweiler, galerista d’en Picasso, ja va dir que “...mai es paga massa per quelcom que no te preu...”

JOSEP SERRA

(Fragment d'un quadre d'en J. Serra)

No acostumo escriure sobre pintura de col·legues amics. Primera que no tinc l’objectivitat ni els coneixements dels crítics, i segona que m’agrada conservar els amics.

Faig una excepció, perquè em ve de gust, amb en Josep Serra. Exposa a Barcelona, a la sala Setba de la Plaça Reial i demà s’acaba.

En Josep fa pintura. De la mateixa manera que el futbol és futbol (independentment de si es juga "maco" com el Barça o "lleig" com l’Inter) i la cuina és cuina (siguin uns pèsols amb mandonguilles o un pèsol deconstruit amb una mandonguilla quadrada), la pintura “abstracta” o la “figurativa” és el mateix. No hi ha distinció. És pintura.

Com tot, pot agradar més o menys, però la seva pintura és valenta. A mi m’agrada el fet. En aquesta cas no busco l’estètica "convencional". M’agrada l’atzar, la casualitat, la taca i l’esquitx. El color just, poc cridaner i el gest enèrgic. Pintura i emocions.

"O VIRGO SPLENDES"

(Pere-Màrtir. 2010)

Antiphona dulcis armonia dulcissime
Verginis Mariae de Monte Serrato

O Virgo/ splendens hic/ in monte celso/
Miraculis serrato/ fulgentibus ubique,/
Quem fidels/ conscendunt universi./
Eya, pietatis/ occulo placato,
Cerne ligatos fune peccatorum/
Ne infernorum ictibus graventur,/
Sed cum beatis tua/ prece vocentur.

I...

Mare de Déu de Montserrat
Ja que el conseller Baltasar
T’ho va demanar
I va ploure sense parar,
Concedeix-nos aquest dimecres guanyar
I deixar l’Inter de la Champions eliminat.

DE L'ADMIRACIÓ A L'ENVEJA

(Pere-Màrtir. 1996)

Amb l’admiració i l’enveja de vegades passa com amb l’amor i l’odi, que de l’un a l’altre només hi ha un pas. El Barça ha estat en els darrers temps i és encara, l’admiració de tot el món futbolístic. Fins i tot, gent que no l’interessa massa aquest esport, valora els èxits i l’estil que exhibeix l’equip i el seu entrenador, Pep Guardiola.

Però, clar, som humans. Què vol dir això? Doncs que som animals que ens busquem, tal com va escriure en Palau i Fabre. I quan no ens trobem (o el que trobem no ens agrada) apareixen l’odi, l’enveja, l’egoisme...

Ara toca l’enveja. Tothom vol guanyar, superar, fotre al Barça de les sis copes. De manera legitima o no. Des del famós “villarato” conspirat per la premsa madrilenya, que no ha parat fins condicionar arbitres i estaments derivats, passant pel Comité de Competición que perdona targetes a jugadors del Real Madrid (Albiol) i de l’Espanyol (Kameni) i així poder jugar, respectivament i en la mateixa jornada, contra el València (punts vitals pels madrilenys) i contra el Barça (també punts vitals pels madrilenys ). En canvi, curiosament, deneguen el perdó a l’Alves, del FC. Barcelona.

Parlant dels periquitos: guanyar al Barça s’ha convertit en la seva raó d’existir. Fins i tot, el seu entrenador, quan juga contra els culés és posa el vestit de menjar macarrons i deixa aquell horrorós xandall a la tintoreria, gorra inclosa. Això si, la resta de la temporada fan més pena que glòria. Justament ho deia fa pocs dies l’ex-jugador de l’Espanyol Joan Golobart , ara fent de periodista analista del joc del Barça, a La Vanguardia, en un text filosòfic-esportiu -justificatiu que, el que traspuava realment, era enveja.

A Europa comença a passar el mateix. De l’admiració de fa uns mesos hem passat a veure qui és el primer que pot fer la pirula al millor. A l’enveja insana. Al poder dir: jo me’ls vaig carregar. Des de l’Uefa, que són una banda, en no permetre cap solució alternativa i obligar a viatjar catorze hores als jugadors del Barça, mentre els de l’Inter ja fa dies que es preparen, fins a l’àrbitre portuguès (amic i compatriota de l’entrenador dels italians) que va xiular el partit: un gol en claríssim fora de joc, un altre precedit d’una falta no assenyalada, un penal no xiulat a favor del Barça i un criteri a l’hora de mostrar targetes clarament tendenciós.

Els arbitres d’aquí i d’allà estan permetent el joc brut, moltes vegades violent, en detriment del bon futbol i l’espectacle d’un equip que, quan l’arbitratge és reglamentari, fa meravelles. Lògicament el Barça no ho ha de guanyar tot i sempre. Això és un joc i perdre en forma part. Però sempre que sigui por motius purament esportius.

Tot això, els que tenim memòria històrica, en aquest cas futbolística, ja ho veiem a venir. Però a les noves fornades de culés els deu agafar per sorpresa. Esteu avisats. Ara toca la caça del millor, amb les armes que calguin. Del més admirat. Del més envejat.