INDIGNACIÓ

                                                     (Portada Revista Triunfo 1.6.1968)


Indignació és la que sento des de fa dies, provocada per les retallades antisocials que patim (els de sempre) per culpa d'una crisi gestada des del capitalisme salvatge de banquers i grans holdings financers i empresarials, amb la passivitat i incompetència de gran part dels politics.

Indignació per la càrrega policial salvatge, desproporcionada, inútil i d'efectes contràris al que pretenien des del Govern, concretament el Sr. Felip Puig. I cada minut que passa sense la seva dimissió, més indignat estic. Perquè si ell no sent cap vergonya, el seu cap -recordem que és el Molt Honorable President de la Generalitat- l'ha de cessar fulminanment. Sinó demostraran, un cop més, que no han entès res (*).

"...La policía sale a la calle. Frente a frente, una vez más, los estudiantes con banderas rojas, los policías con cascos, granadas lacrimogenas, escudos..." (Eduardo Haro. París 23 de maig 1968. Revista Triunfo).

(*) Per cert, trobo a faltar molt l'opinió d'intelectuals, opinadors i polítics d'aquests que piulen per tot, i ara no es mullen. Pas canviat? Por de perdre la pastanaga?

CONCURSOS

                                          
                                                "Gat i arbre des de la fenetre" (Pere M. Brasó.2006)

Per diversos motius no participo en gaires concursos de pintura. Haver de cenyir-se a unes bases establertes, afegit a la cosa logística (mides grans, transport, embalatge, etc.), així com d’altres factors personals fan que poc sovint em presenti  a aquests tipus de certàmens artístics.

Si que acostumo a fer-ho al Premi Biennal de Pintura Torres García - Ciutat de Mataró (ho tinc tant a mà, és la meva ciutat) i, algun cop, al Ricard Camí de la Caixaterrassa -ara Unnim-.

Superada la barrera de la mandra (i les despeses d l’aspecte logístic!) i interpretades o transcendides les bases del concurs, cal estar preparat per “perdre”, dit en termes esportius i, sobre tot, per “guanyar”. I quan dic guanyar em refereixo, només, ha arribar a ser seleccionat. Finalista. L’obra penjada en l’exposició i publicada en el catàleg del certamen.
  
Que jurats formats per gent de prestigi reconegut en el món de l’art i la cultura, com Francesc Miralles, Cesáreo Rodríguez, Marius Samarra, Carles Taché, Francesc Vicens, Josep Mª Cadena, Daniel Giralt-Miracle, Josep Guinovart, Arnau Puig, Francesc Rodón, Pilar Vélez o Juan Manuel Bonet, hagin triat 30 o 40 obres  d’entre quasi 500 (cas del Premi Ricard Camí) o 250 (Biennal Torres García)i la teva hi sigui, ja és tot un èxit.

Un èxit que reafirma, encara que sigui temporalment, l’autoestima. Valora el teu treball i dona ànims per seguir endavant. El món de l’art és apassionant però gens fàcil i, per això, de tant en tant un estímul extern va molt bé...

REGALS DE CASAMENT

                                          (Foto: Pere-Màrtir)

El personal de la redacció (crec que eren quatre o cinc empleats) del programa Divendres de TV3, avui a la tarda parlant de regals de casament, diuen que ells no volen quadres perquè no els agraden... Només els ha faltat dir que, si cal, ja se’ls compren a l'Ikea, o aquell hotel del Carib on van anar quan es van conèixer o a la fira del pinzell espaterrat que fan al poble on van a fer la costellada amb els sogres.

Això ho diuen uns que han estudiat lletres, suposo.  Podrien dissimular una mica els seus gustos (o les seves carències?) com a gent del ram de la comunicació que representa que són, però no. S’estimen més que sapiguem,  sense embuts, que això no els interessa i que prefereixen un abonament en el seu compte numero: XXXX-XXXX-XX-XXXXXXXXXX (sobre tot que els vint dígits estiguin ben escrits a la invitació!)

Tot és respectable, des d’una botiga sueca de mobles i salmó amb ceba a la romana, passant  per la fira de l’aiguarràs camalluent i pixapins,  fins a una romàtica i sensible transferència bancària, per no parlar d’un donatiu en efectiu dins d’un sobre amb llacet i dedicatòria en vers . Però, sincerament i per la part que em toca que és bastant, en sentir-ho en viu i en directe per la teletres, la meva, m’han caigut els tubs de pintura Titan pel terra...