JOSEP SERRA

(Fragment d'un quadre d'en J. Serra)

No acostumo escriure sobre pintura de col·legues amics. Primera que no tinc l’objectivitat ni els coneixements dels crítics, i segona que m’agrada conservar els amics.

Faig una excepció, perquè em ve de gust, amb en Josep Serra. Exposa a Barcelona, a la sala Setba de la Plaça Reial i demà s’acaba.

En Josep fa pintura. De la mateixa manera que el futbol és futbol (independentment de si es juga "maco" com el Barça o "lleig" com l’Inter) i la cuina és cuina (siguin uns pèsols amb mandonguilles o un pèsol deconstruit amb una mandonguilla quadrada), la pintura “abstracta” o la “figurativa” és el mateix. No hi ha distinció. És pintura.

Com tot, pot agradar més o menys, però la seva pintura és valenta. A mi m’agrada el fet. En aquesta cas no busco l’estètica "convencional". M’agrada l’atzar, la casualitat, la taca i l’esquitx. El color just, poc cridaner i el gest enèrgic. Pintura i emocions.

"O VIRGO SPLENDES"

(Pere-Màrtir. 2010)

Antiphona dulcis armonia dulcissime
Verginis Mariae de Monte Serrato

O Virgo/ splendens hic/ in monte celso/
Miraculis serrato/ fulgentibus ubique,/
Quem fidels/ conscendunt universi./
Eya, pietatis/ occulo placato,
Cerne ligatos fune peccatorum/
Ne infernorum ictibus graventur,/
Sed cum beatis tua/ prece vocentur.

I...

Mare de Déu de Montserrat
Ja que el conseller Baltasar
T’ho va demanar
I va ploure sense parar,
Concedeix-nos aquest dimecres guanyar
I deixar l’Inter de la Champions eliminat.

DE L'ADMIRACIÓ A L'ENVEJA

(Pere-Màrtir. 1996)

Amb l’admiració i l’enveja de vegades passa com amb l’amor i l’odi, que de l’un a l’altre només hi ha un pas. El Barça ha estat en els darrers temps i és encara, l’admiració de tot el món futbolístic. Fins i tot, gent que no l’interessa massa aquest esport, valora els èxits i l’estil que exhibeix l’equip i el seu entrenador, Pep Guardiola.

Però, clar, som humans. Què vol dir això? Doncs que som animals que ens busquem, tal com va escriure en Palau i Fabre. I quan no ens trobem (o el que trobem no ens agrada) apareixen l’odi, l’enveja, l’egoisme...

Ara toca l’enveja. Tothom vol guanyar, superar, fotre al Barça de les sis copes. De manera legitima o no. Des del famós “villarato” conspirat per la premsa madrilenya, que no ha parat fins condicionar arbitres i estaments derivats, passant pel Comité de Competición que perdona targetes a jugadors del Real Madrid (Albiol) i de l’Espanyol (Kameni) i així poder jugar, respectivament i en la mateixa jornada, contra el València (punts vitals pels madrilenys) i contra el Barça (també punts vitals pels madrilenys ). En canvi, curiosament, deneguen el perdó a l’Alves, del FC. Barcelona.

Parlant dels periquitos: guanyar al Barça s’ha convertit en la seva raó d’existir. Fins i tot, el seu entrenador, quan juga contra els culés és posa el vestit de menjar macarrons i deixa aquell horrorós xandall a la tintoreria, gorra inclosa. Això si, la resta de la temporada fan més pena que glòria. Justament ho deia fa pocs dies l’ex-jugador de l’Espanyol Joan Golobart , ara fent de periodista analista del joc del Barça, a La Vanguardia, en un text filosòfic-esportiu -justificatiu que, el que traspuava realment, era enveja.

A Europa comença a passar el mateix. De l’admiració de fa uns mesos hem passat a veure qui és el primer que pot fer la pirula al millor. A l’enveja insana. Al poder dir: jo me’ls vaig carregar. Des de l’Uefa, que són una banda, en no permetre cap solució alternativa i obligar a viatjar catorze hores als jugadors del Barça, mentre els de l’Inter ja fa dies que es preparen, fins a l’àrbitre portuguès (amic i compatriota de l’entrenador dels italians) que va xiular el partit: un gol en claríssim fora de joc, un altre precedit d’una falta no assenyalada, un penal no xiulat a favor del Barça i un criteri a l’hora de mostrar targetes clarament tendenciós.

Els arbitres d’aquí i d’allà estan permetent el joc brut, moltes vegades violent, en detriment del bon futbol i l’espectacle d’un equip que, quan l’arbitratge és reglamentari, fa meravelles. Lògicament el Barça no ho ha de guanyar tot i sempre. Això és un joc i perdre en forma part. Però sempre que sigui por motius purament esportius.

Tot això, els que tenim memòria històrica, en aquest cas futbolística, ja ho veiem a venir. Però a les noves fornades de culés els deu agafar per sorpresa. Esteu avisats. Ara toca la caça del millor, amb les armes que calguin. Del més admirat. Del més envejat.

ISLÀNDIA

(Sèrie: "Islàndia". Pere-Màrtir. 1999)

Islàndia és un estat petit i poc poblat. Una mica més de 300.000 habitants i quasi bé tots concentrats a la capital, Reykjavik.

No surt quasi mai als mapes del temps de la tele i dels diaris. Per no sortir no surten ni noticies relacionades amb aquella illa. Aquí només es coneix el bacallà, l’ex-jugador del Barça Gudjohnsen i, potser, la cantant Bjork . I això que hi ha una ciutat que es diu Vik...

Bé, de fet fa un parell d’anys que se’n parla una mica més per la crisi econòmica mundial. Allà també la pateixen. El 2008 arran del pet financer, van patir un col·lapse econòmic amb depreciació de la seva moneda, fins haver de negociar un préstec amb el FMI. I això que estem parlant d’un país que el 2007 era el numero ú del món en l’índex de desenvolupament. El 2009 va sol·licitar entrar a l’UE cosa que probablement es produirà abans d’un parell d’anys.

Doncs ara mateix és noticia de portada perquè està fent la guitza a mig món: molts aeroports tancats al nord d’Europa, s’han suspès més de 5000 vols i encara no se sap quan es normalitzarà tot. El problema és l’erupció d’un volcà. Les cendres que expulsa fan molt perillós volar per tot el nord del vell continent. Ja veieu, imponderables. Segur que si passés a casa nostre anomenaríem una comissió investigadora per trobar els culpables de tot plegat.

Islàndia és un territori jove geològicament parlant. Glaceres, volcans i guèisers. Ocres i verds, blancs i negres. Fum i foc. Està en permanent formació. El paisatge és espectacular. I, important, no hi ha aglomeracions de gent ni transit de cotxes. Vaig estar-hi fa uns anys i en van sortir tres exposicions a Llinars, Barcelona i Roma, de la que en tinc un molt bon record, ja que entre d'altres fets agradables, em van visitar els de l"Associazione amici dell'Islanda".

Visca Islàndia! (independent de Dinamarca des de 1944)...

AIGUA I VIDA

Empleats de l’empresa constructora OHL (amb seu central a Madrid i delegació a Barcelona, entre d’altres ciutats) van formar, fa temps, un grup de voluntaris dedicats a ajudar en causes solidaries.

La darrera acció és “Agua para el desarrollo”. Es tracta d’una campanya per aconseguir mil potabilitzadors d’aigua, per tal que persones en situació d’emergència tinguin accés a l’aigua potable i puguin salvar la seva vida. És un senzill aparell anomenat LifeStraw, individual, lleuger i fàcil de transportar que purifica l’aigua contaminada, eliminant virus i bactèries en un 99%.

Cal recordar que en el món hi ha quasi 900 milions de persones que no tenen aigua potable per beure, cuinar o rentar-se. A més, constantment hi han situacions d’emergència (guerres, desastres naturals, etc.) on aquest senzill dispositiu pot ser de gran ajut. Un LifeStraw permet que un adult pugui veure aigua potable durant 1 any, o 2 a un nen. El seu cost és d’uns 6 dòlars.

Com que tinc vinculacions familiars dins aquest grup de voluntaris en faig ressò: són benvinguts els donatius, que es poden ingressar al compte 0049 5991 22 2716100057 del Banc Santander. Amb 5 € es compra un LifeStraw com el que veieu a la foto. Senzillament un aparell miraculós!

He dissenyat el logo de la campanya, que han estampat a samarretes per fer més visible l’acció. Si algú està interessat en l’original, els 40 € que costa, aniran també per la causa.

Informació: http://voluntarios.grupoohl.com i Dolores López, tel. 93 304 10 38)

COLL

En el meu post del 24 de gener, parlant dels “meus mestres”, vaig escriure sobre el dibuixant de còmics, mort el 1984, Josep Coll. Un dels grans dibuixants del mític TBO i posteriorment de revistes més “modernes” com Cairo. I tal com vaig dir, un del dibuixants que més m’han agradat i m’han influït.

Doncs bé, s’acaba d’inaugurar, a la galeria Francesc Mestre Art del carrer E. Granados, 28 de Barcelona, l’exposició “Coll (sense paraules)”. Es tracta d’una vintena llarga d’originals d’historietes publicades la majoria a l’esmentat TBO. Un veritable plaer. Art pur. Línea clara, segura, minimalista. Ritme cinematogràfic i quasi sense paraules. Tal com defensava Coll, no cal text quan les imatges són prou expressives.

Llàstima de l’espai expositiu i del muntatge: una galeria molt petita i estreta i un muntatge massa pobre per a tan bon artista. Però, tot i així, val molt la pena visitar-la.

DE GATS (3)

(Pere-Màrtir. 2001)


Ara fa dies que no escric res sobre gats. Els qui teniu les ganes de llegir aquest “Animus Provocandi” ja sabeu que sóc un apassionat d’aquests felins. I quan trobo algun escrit parlant d’ells, sobre tot quan qui ho fa en sap, m’agrada reproduir-lo. En aquest cas és del llibre “The cat inside” de l’escriptor nord-americà William S. Burroughs, figura clau del moviment beat amb Ginsberg i Kerouac. Un llibre que reflexiona sobre la misteriosa relació entre gats i persones.

“... La majoria de cases de pagès tenen gats per foragitar a les rates i els ratolins. A aquests se’ls alimenta mínimament amb llet desnatada i sobres. Sinó, no cacen. Clar que sovint passa que un gat de graner es converteix en un gat domèstic. I això és el que vol qualsevol gat de graner, qualsevol gat del carrer. Em sembla profundament commovedor aquest desesperat intent de guanyar-se un protector humà.”

L'escriptor es dirigeix a aquells que no han viscut mai al camp: "...em refereixo a una granja de veritat en el camp...". Jo ho he comprovat: hi vaig viure el meu primer quart de segle...

MÉS CÒMICS (8)

(Pere-Màrtir. 2001, 2007 i 2007)

Amb l’arribada del nou mil·lenni vaig experimentar amb algunes de les noves tecnologies per fer il·lustracions i còmics, sobre tot amb un dels programes informàtics més bàsics i senzills d’usar com és el Paint i amb el “ratolí” normal.

Mitjançant aquesta tècnica vaig col·laborar amb les il·lustracions, tipus vinyeta, a “Qui sobreviurà la globalització?”, de Jep Llany. Es tractava del primer llibre en català penjat a Internet en capítols setmanals, des d’abril del 2001 fins a maig del 2002. També vaig publicar algunes vinyetes i acudits en la versió digital de la revista gallega d’art “Artnotes”, que encara es poden veure a la web artnotes.info, concretament a e-notes (Viñetas).

Penso que es tracta d’una tècnica interessant i pràctica, però una mica freda pel meu gust, en comparació amb les tècniques de dibuix tradicionals, que permeten més l'empremta "caligràfica", el gest personal de l'autor. En penjo varies: la primera correspon al llibre de Llany, la segona publicada a l’esmentada revista i la tercera es inèdita.

MÉS CÒMICS (7)

(Pere-Màrtir. 1997)

Els anys 90 vaig dedicar-me gairebé exclusivament a la pintura i només vaig fer alguns còmics per a “consum propi”. Quasi a mode d’agenda o diari, dibuixava impressions i reflexions de tipus personal, de forma més o menys humorística, sobre temes d’actualitat social, política o econòmica.

Utilitzant només retuladors, vaig omplir varies llibretes de manera ràpida i directa, amb faltes d’ortografia, esmenes i correccions sobre la marxa. Acudits, tires còmiques, il·lustracions, vinyetes inconnexes, historietes d’unes quantes pàgines o textos sols.

Aquesta que reprodueixo anava del "boom"gastronòmic, més concretament de la moda emergent de les estrelles “Michelin”...

MÉS CÒMICS (6)

(Pere-Màrtir. 1987)

Curiós va ser el cas de “l’Agent BS”. El 1989 jo treballava en una entitat financera des de feia vint anys, intentant compaginar de la manera menys traumàtica possible la banca amb la meva vessant artística. Cosa complicada, però que durant anys encara vaig poder suportar.

Bufaven anys postmoderns, preolimpics, de disseny i d’expansió. Les grans empreses es feien encara més grans, però seguint les noves tendències laborals no descuidaven la formació i esbarjo del personal. Per això, la revista de difusió interna per als empleats del banc es va modernitzar com quasi tot, i van voler incloure algun còmic entre noticies econòmiques i d’auto bombo, ofertes i demandes i temes sòcio-laborals.

Ens van encarregar una historieta a dos empleats. El guió era d’en Manel Camps, periodista amateur, i el dibuix meu (també amateur, clar). Només es va publicar el primer capítol -La noia del quadre- a la revista numero 0 del desembre d’aquell any. Sembla que als grans caps pensants no els va agradar massa que la cosa anés d’un empleat detectiu que hagués d’investigar el robatori d’una obra d’art (“Figura de noia” d’en Casas) de la col·lecció privada del banc, desapareguda de la sala del consell d’administració. Donava mala imatge...

Veieu que dura era (és) la vida de l’artista. Per amor a l’empresa, sense cobrar ni cinc i censurats!

MÉS CÒMICS (5)

(Pere-Màrtir. 1987 i 1988)


El 1987 i 1988 vaig col·laborar amb alguns acudits i tires còmiques, en els quatre primers números de la revista bimensual L’Espiell, editada a Barcelona pel mataroní Jesús Prujà i Puig que n’era el gerent.

La revista es definia com a “portaveu de col·lectius liberals catalans” i proclamava un “... liberalisme d’esquerres, solidari, generós i obert al progrés, assumint plenament les corrents ecològiques i pacifistes que la nostra societat reclama...” Ja fa més de vint anys que es deia tot això. Crec que només es van editar mitja dotzena de numeros.

El primer acudit és del numero 2 i hi feia un mix de les cues i retencions interminables dels ponts i festius (el Pilar...) i el “separatisme” català. L’altre pertany al numero 3 i la cosa anava de crisi i les primeres fusions de la gran banca espanyola. Passa el temps però hi ha coses que no canvien...

MÉS CÒMICS (4)

(Pere-Màrtir. 1985)

A finals dels 70 principis dels 80, vaig començar a fer les primeres exposicions i em vaig dedicar més a la pintura que no pas als còmics. Tot i així no vaig deixar de dibuixar-ne alguns, encara que la majoria es van quedar guardats al calaix.

En aquella època vaig adaptar, al còmic, uns quants contes i llegendes extretes del llibre de Herminio Almendros “Pueblos y Leyendas” (Ed. Seix Barral. 1961). Un llibre infantil que sempre m’havia agradat i que va ser el primer que vaig adquirir jo sol. Recordo que no el vaig pagar pas en diners sinó que amb els “punts” que aconseguíem els nens que anàvem a aprendre el catecisme i que ens portàvem com angelets, abans de fer la primera comunió.

El que reprodueixo és una antiga llegenda japonesa que ara podríem considerar de la secció d'“autoajuda” i bon rotllet. Es va publicar en el numero 2 (agost 1985) de la revista Gargots -Còmic independent- que s’editava a Malgrat de Mar i de la qual n’era el director l’amic i “penja-ases” com jo Josep M. Roselló. No recordo si vam arribar a editar el numero 3...

DOS QUARTS DE TRES

(Pere-Màrtir.2010)

Dos quarts de tres. Això avui dia quasi ja no ho diu ningú. I mira que és maco. Molta gent diu “les dos i mitja” i “les dos trenta”. Ni tan sol “les dues”...

Potser estic una mica encaparrat amb l'hora, però només falta que la televisió publica catalana no ajudi a parlar millor el català tot preservant expressions autòctones, espècies en perill d'extinció. La presentadora del telenotíciesmigdia ja fa dies que li fa gràcia acomiadar-se fins demà a “dos de tres”. No sé si per mandra, “modernó” o és aficionada al món casteller. També potser les tres coses a l'hora, clar.

"Vale" que no cal ser purista, però una mica de cura amb la llengua també està bé, sobre tot per part dels mitjans de comunicació.

MÉS CÒMICS (3)

(Pere-Màrtir. 1974)

Seguint en el meu particular túnel del temps anem a parar al 1974. Aquesta historieta la vaig fer a l’Hospital Militar d’Osca i es va publicar en una mena de butlletí/pamflet que fèiem circular els soldats allà ingressats (jo ho estava per una in/oportuna úlcera duodenal).

Tot i la seva ingenuitat, cal destacar que ja llavors -i això que sembla que parlem del neolític- ja hi havien certes preocupacions calcades a les d’ara: la contaminació (en aquella època en deien pol·lució), la competència i el màrqueting empresarial on tot s’hi val, polítics qüestionats i més o menys corruptes... ¿Identifiqueu a Nixon i Ford en el còmic?

Gràcies a la maleïda llaga d’estómac, als meus dibuixos i a saber jugar una mica al tennis, vaig acabar fent, durant un any, una mili d’endollat absolut: ajudant del comandant-metge de l’hospital. Li dibuixava diapositives i transparències per a les seves conferències, l’ensenyava a jugar a tennis (llavors, a Osca, entre metges, militars, clero i burgesia era el no va más, juntament amb l’esquí) i, la part “dura”: li traginava llenya per la llar de foc de casa seva. La mili ens feia homes de profit...

MÉS CÒMICS (2)

(Pere-Màrtir. 1972)

Posat com estic aquests dies a rescatar(me) antigalles, avui reprodueixo una mena d’auca, emparentada directament amb el còmic: una convocatòria de futbol de l’U.D. Vilassar (Amateur) de Vilassar de Mar, de febrer de 1972.

És la llista informativa que es penjava, un parell de dies abans del partit, dels jugadors convocats per disputar-lo . Estaven enganxades sempre a la porta de la mítica taverna d’aquest poble, “Espinalé” (el de la carretera, clar). Normalment era una simple llista mecanografiada en un foli, però molt de tant en tant n’apareixia una de dibuixada... Entre el meu germà (guió) i jo (dibuix) em vàrem fer algunes. Jo només en conservo aquesta, publicada en el llibre “Història gràfica del Futbol a Vilassar de Mar” de F. Xavier Ramon (1994. Ed. Oikos Tau). Per cert i com a curiositat, vegeu alguns dels noms dels futbolistes. Hi ha ex-polítics i polítics actuals, empresaris d'èxit i de no tant, bohemis, floricultors, forners, peixaters, etc. alguns força coneguts per aquestes contrades. També, malauradament, hi han alguns amics ja desapareguts.

Fixeu-se en el detall de B&B Editions (Brasó i Brasó), molt abans de l’aparició de “Ediciones B”. I la clara influència del còmic: "copyright by Vázquez", en homenatge al creador del “Abuelo Cebolleta”...

MÉS CÒMICS

(Pere-Màrtir. 1971)





Darrerament m’ha tornat a agafar, amb força, la dèria del còmic en totes les seves vessants: repàs de tebeos antics, devorament de novel·la gràfica actual, dibuix de nous còmics i marcada influència formal en les darreres pintures que estic fent.

Doncs això, que remenant papers m’ha sortit una de les primeres historietes que vaig publicar. Va ser el juliol de 1971 (llavors tenia 18 anys...) en el fanzine ¡Bang! “Especial Noveles”. L’he trobat fàcilment perquè, no fa gaires mesos, el dibuixant i amic Kim Queralt va fer una magnifica exposició a Argentona relacionada amb el món del còmic i li vaig deixar, entre d’altres revistes, aquest rar exemplar de l'esmentat fanzine.

Em resulta curiós veure el que feia fa 40 anys. I comprovar que la temàtica que tan de moda està avui dia (por, vampirs, monstres, etc.) ja la tocava llavors, encara que fos amb conya. Per cert, titulava aquesta sèrie -només van ser quatre o cinc historietes- com “1/2 of terror”, referint-me que de por, poca; només la meitat...

CÒMIC.COM? 2.- "SOS(TENIBLE?)"

(Pere-Màrtir)



Mars, boscos, animals, ètnies, llengües... Salvarem alguna cosa?

CÒMIC.COM? 1.- "INSECTES..."

(Pere-Màrtir)

Aranyes i escarabats. Fanàtics, integristes, mosques i mosquits. Puces i paparres. Salva pàtries il·luminats...

L'ÍNDIA (2)

(Pere-Màrtir)

“... La veritat és que els indis mai estan alegres: somriuen sovint, però són somriures de dolçor, no d’alegria....”

(Pier Paolo Pasolini. "El Olor de la India")

MESURES ANTICRISI

(Pere-Màrtir)

Davant l’impossibilitat d’un pacte anticrisi, per part dels màxims responsables dels dos grans partits politics de l’Estat espanyol (que fa quatre dies es veu que era la vuitena potencia econòmica mundial) i per pal·liar una mica els nefastos efectes que ocasiona a l’economia -la meva-, proposo les següents mesures a les autoritats competents o no, municipals, autonòmiques i estatals, per ordre de pressupostos:

1.- Al President de l’Institut Municipal d’Acció Cultural de l’Ajuntament de Mataró, que se’n recordi d’aquest humil pintor (si cal, artista visual) i que pel proper trienni sigui un dels afortunats en la ruleta d’adquisicions d’obres, sota l’epígraf “Noves adquisicions del fons d’art”. Res em faria més il·lusió que adquirissin, per exemple, l’obra inspirada en un poema d’en Blai Bonet titulada “Maria Magdalena. Ella de professió besadora d’homes de Jerusalem...” (oli s/tela. 160 x 100. Preu: 2500 €, possibilitats de descompte).

2.- Al Director, Directora adjunta i Director de l’Àrea de Creació de l’Institut Ramon Llull, organisme cultural depenent de la Generalitat, que en una propera comparecència davant la Comissió de Política Cultural del Parlament de Catalunya per explicar com ha anat de bé la participació catalana a la Biennal d’Art de Venècia del 2009 i que ha rebut les felicitacions de tots (!) els grups parlamentaris, doncs això, que de cara al 2011 proposin la meva participació. Per deixar el pavelló català ben amunt presentaria el quadre “Això el meu fill també ho sap fer” (oli s/tela. 100 x 100. Preu: 2000€ només) i una vídeo -instal·lació rodada en Cine-Nic i projectada sobre una baieta vileda de dimensions descomunals (preu: 3000€ i una pizza de formatge de búfala i pomodoro).

3.- A la Ministra de Cultura del Gobierno de la Nación li ofereixo tot el meu arsenal sencer de quadres, dibuixos, quaderns de viatge, còmics, caricatures de futbolistes i la guitarra, pel raonable preu de 150.000 €, molt menys del que han pagat pel fons fotogràfic Centelles (clar que en aquest cas són dos germans a repartir). No em faria res que anés tot a Salamanca. Això si, em quedaria els quatre o cinc quadres de temàtica independentista, per no molestar. Ai, si en Centelles aixequés el cap!

Resto a l’espera de les seves noticies. Molt atentament.