L'ÍNDIA (2)

(Pere-Màrtir)

“... La veritat és que els indis mai estan alegres: somriuen sovint, però són somriures de dolçor, no d’alegria....”

(Pier Paolo Pasolini. "El Olor de la India")

MESURES ANTICRISI

(Pere-Màrtir)

Davant l’impossibilitat d’un pacte anticrisi, per part dels màxims responsables dels dos grans partits politics de l’Estat espanyol (que fa quatre dies es veu que era la vuitena potencia econòmica mundial) i per pal·liar una mica els nefastos efectes que ocasiona a l’economia -la meva-, proposo les següents mesures a les autoritats competents o no, municipals, autonòmiques i estatals, per ordre de pressupostos:

1.- Al President de l’Institut Municipal d’Acció Cultural de l’Ajuntament de Mataró, que se’n recordi d’aquest humil pintor (si cal, artista visual) i que pel proper trienni sigui un dels afortunats en la ruleta d’adquisicions d’obres, sota l’epígraf “Noves adquisicions del fons d’art”. Res em faria més il·lusió que adquirissin, per exemple, l’obra inspirada en un poema d’en Blai Bonet titulada “Maria Magdalena. Ella de professió besadora d’homes de Jerusalem...” (oli s/tela. 160 x 100. Preu: 2500 €, possibilitats de descompte).

2.- Al Director, Directora adjunta i Director de l’Àrea de Creació de l’Institut Ramon Llull, organisme cultural depenent de la Generalitat, que en una propera comparecència davant la Comissió de Política Cultural del Parlament de Catalunya per explicar com ha anat de bé la participació catalana a la Biennal d’Art de Venècia del 2009 i que ha rebut les felicitacions de tots (!) els grups parlamentaris, doncs això, que de cara al 2011 proposin la meva participació. Per deixar el pavelló català ben amunt presentaria el quadre “Això el meu fill també ho sap fer” (oli s/tela. 100 x 100. Preu: 2000€ només) i una vídeo -instal·lació rodada en Cine-Nic i projectada sobre una baieta vileda de dimensions descomunals (preu: 3000€ i una pizza de formatge de búfala i pomodoro).

3.- A la Ministra de Cultura del Gobierno de la Nación li ofereixo tot el meu arsenal sencer de quadres, dibuixos, quaderns de viatge, còmics, caricatures de futbolistes i la guitarra, pel raonable preu de 150.000 €, molt menys del que han pagat pel fons fotogràfic Centelles (clar que en aquest cas són dos germans a repartir). No em faria res que anés tot a Salamanca. Això si, em quedaria els quatre o cinc quadres de temàtica independentista, per no molestar. Ai, si en Centelles aixequés el cap!

Resto a l’espera de les seves noticies. Molt atentament.

L'ÍNDIA (1)

(Pere-Màrtir.1996)


“L’Índia és inesgotable .Un sempre hi va per primer cop. O darrer...”

(Alberto Moravia)

MARTÍ ROSSELLÓ

Fa pocs dies que es va morí a Premià de Mar, el seu poble, en Martí Rosselló i Lloveras als 56 anys. A més de bibliotecari i dinamitzador cultural, era escriptor i periodista. Era parent meu.

Els diaris d’aquí n’han parlat una mica, però tinc la sensació que quan es parla de creadors locals, sovint fa por de fer-ho massa i bé, per no semblar això, locals, provincians. Efectivament no era en Salinger ni en Zinn ni en Larsson, no era ni tan global ni tan mediàtic...

També era poeta:

“...Vindrà, al cap i a la fi, la vida exacta
que transforma tot ser tancant-li el cercle.”

(“Mort” de M. Rosselló. “Figures amb nom”. Ed. L’Aixernador, 1995.)

Nota: aquest escrit el vaig fer abans d’ahir. Avui, l’Anton M. Espadaler a La Vanguardia, li dedica tot un article (Martí Rosselló, de Premià). Sembla que anem progressant adequadament.

MÉS ESCOLARS... I ART

(Capgròs)

Dies endarrere vaig comentar la visita que van fer alumnes de 3er. de primària del CEIP Àngela Bransuela de Mataró, a l’exposició “Continuarà” que tenia oberta a l’Espai Capgròs. Doncs bé, al cap d’un parell de dies, el dia de la clausura, van venir alumnes de batxillerat artístic de l’escola Santa Anna.

Així com els primers eren nens i nenes de 7 o 8 anys, en aquest cas es tractava d'alumnes d’uns 17 anys i que, a més, estan cursant batxillerat artístic. Per tant, el concepte de la visita era una mica diferent, però igual d’interessant i gratificant, espero per ambdues parts.

El professor que va tenir la pensada és en Josep Maria Codina, artista i bon amic des de que ens vàrem conèixer fa molts anys, casualment, exposant junts a Barcelona a la desapareguda galeria Cartoon.

A diferència dels més petits, els grans estaven més interessats en la tècnica, així com per les possibilitats artístiques i creatives de qualsevol disciplina, en aquest cas molt propera al còmic i el grafit. Però uns i altres van mostrar la mateixa curiositat pel concepte global i el detalls (barrets, "tirites", grafismes...).

Un bon acabament del “Continuarà”!

"JO NO SÓC TONTO" (SIC)

Els de can “Jo no sóc tonto” potser no ho són però ho semblen. El seu departament de publicitat s’han empescat una campanya “Especial Sant Valentí”, que suposo que han trobat molt original i trencadora. No se’ls acut res més que escriure: “No li ho diguis amb flors, sinó amb televisors/ordinadors”.

Deixant de banda la mena de publicitat deslleial que aquesta frase significa, ja que literalment intenta carregar-se la venda de flors per substituir-ho pels seus productes, és d’una tonteria supina, i més al Maresme. Potser no s’han assabentat que és la comarca on es cultiven més flors i on hi ha força gent que hi treballa, des de floricultors, treballadors, paradistes del Mercat de la Flor, botigues de flors, jardiners, etc. Vaja, que fan contents a tot un sector.

Un sector, el de la flor, que també està patint la crisi general. I potser amb més virulència que d’altres, en no ser considerat un producte imprescindible i no rebre ajuts o subvencions. Doncs a sobre els graciosos “que no són tontos”, pretenen que per Sant Valentí no regalem flors, sinó teles. Seguint així, per Sant Jordi voldran que no regalem ni roses ni llibres, que regalem depiladores...

Només pensant una mica, podien haver fet aquesta campanya dient alguna cosa així: “acompanya les flors amb una torradora” o “regala un pom de margarites posades dins d’una cafetera de càpsules”, i tothom content.

Per altra banda, substituir el regal de flors per una tele o ordinador és, quant a preu, difícil de comparar: en tot cas potser estaríem parlant d’una furgoneta plena de flors per arribar al pressupost del televisor que ens volen encolomar (999 €) o l’ordinador (699€).

Per cert, tota aquesta publicitat sota el lema “Lluitem per tu”. És la guerra!

ELS MEUS MESTRES. EPÍLEG

(Pere-Màrtir)




Durant uns dies he anat comentant quins han estat els meus mestres. Com vaig explicar en l’escrit del 21 de gener, parlo d’una sèrie de dibuixants de còmics que, des de que tinc ús de raó fins fa uns anys, he admirat, copiat i estudiat.

Crec que he après força coses a partir de l’influencia rebuda d’aquests artistes. N’he seleccionat només deu, però com a mínim en són una quarantena més: Ayné, Opisso, Benejam, Muntañola, Escobar, Raf, Enrich, Conti, Figueras, Madorell, Franquin, Eduardo, Hergé, Uderzo, Morris, Blasco, Cesc, Perich, Forges, Crepax, Gotlib, Giménez, Usero, Hugo Pratt...

A més, segueixo amb interès gent com Corben, Bilal, Manara, Bernet, Muñoz, El Roto, Miller, Mignola, Max, Tardi, Satrapi, Gipi, i uns quants més, que d’una o altra manera sempre m’aporten coses.

Evidentment, tal com també deia a l’escrit de gener, he tingut d’altres mestres i influències, en aquest cas de pintors. Però amb aquests escrits sobre historietistes he volgut reivindicar-los com es mereixen i com correspon a aquesta manifestació artística, moltes vegades poc reconeguda pel públic profà i, fins i tot, pel món de la cultura, massa procliu a enaltir el més nou, cridaner i trencador però mancat, molt sovint, d’art...

ELS MEUS MESTRES - i 10. GIR/MOEBIUS

Jean Giraud, Gir o Moebius (França, 1938), és un dels millors historietistes del món. Es va donar a conèixer, amb el pseudònim de Gir, el 1964 amb el western El Teniente Blueberry. A finals dels 70 revoluciona el còmic de ciència ficció sota un altre pseudònim (Moebius).

El seu prestigi és tal que, fins i tot, el classifiquen en el grup de nouveaux philosophes francesos.

Va començar el 1961 d’ajudant de Jijé (un dels grans dibuixants del còmic francobelga) i aviat ja va publicar, a Pilote, la primera entrega de El Teniente Blueberry, amb guió de Jean M. Charlier. Al cap d’un temps, molt interessat per la ciència-ficció, comença a publicar a Métal Hurlant amb el nou pseudònim historietes tan influents com El Incal, Arzach, The long tomorrow, El garaje hermético, etc. i a col·laborar en el cinema (Dune, Alien, Tron, Willow, Abyss, El quinto elemento...) on els seus dibuixos inspiren escenografies, indumentàries, naus espacials i armes.

Darrerament, en complir els 65 ha fet una mena de diari personal en diversos volúms (Inside Moebius) on reflecteix pensaments filosòfics, els seus personatges interactuant entre ells i ell mateix després de deixar la marihuana...

Només afegir que es tracta de l’artista que més m’ha influït quant a paisatges desèrtics i surrealistes, la solitud dels personatges, el traç minimalista, net i esquemàtic però càlid. I personatges femenins molt atractius... Un numero ú.

ELS MEUS MESTRES - 9. SIÓ

Enric Sió Guardiola (Badalona, 1942 – Barcelona, 1998), va ser dibuixant, il·lustrador, fotògraf i publicista. Juntament amb d’altres autors de la seva generació (com Josep Maria Beá, Luis García, Hernández Cava, Carlos Giménez o Adolfo Usero, etc.) van renovar el còmic estatal, amb un estil més realista i pictòric.

Sió va començar professionalment a les editorials Mateu, Bruguera i Fleetway, però va començar a ser conegut en el món del còmic a partir de Lavinia 2016 o la Guerra dels Poetes, amb guió de l’escriptor Emili Teixidor, que es va publicar a Oriflama. Va ser tot un descobriment per la meva part: uns dibuixos “moderns”, entre fotogràfics i pop al servei d’un guió trencador i políticament incorrecte, en plena època franquista...

A partir de llavors va publicar amb força èxit sèries com Aghardi, Mis Miedos, Mara, etc. experimentant diverses innovacions visuals i narratives, que el van portar a guanyar premis importants sobre tot a Itàlia on va conèixer artistes com Crepax, Battaglia o Hugo Pratt amb qui es va identificar tan artisticament com intelectual.

Crec que va aportar al còmic un aire fresc, innovador i de recerca de nous formats que, personalment, va fer donar-me compte de les enormes possibilitats artístiques de la historieta.

ELS MEUS MESTRES - 8. GREG

Michel Regnier, Greg (1931-1999) està considerat un dels millors historietistes del còmic francobelga. Dibuixant i guionista va crear grans personatges per a revistes com Spirou, Pilote i Tintin.

A banda de ser guionista de personatges com Luc Orient i Comanche entre d’altres, la seva principal creació va ser Aquiles Talón (1963), també dibuixada per ell. Va fer cinema animat i fou redactor en cap de Tintin, així com director literari de l’editorial Dargaud.

Aquiles Talón estava dibuixat amb aquell estil tan francobelga (Franquin, Uderzo, Peyo, etc.) que va influir a d’altres grans dibuixants com Francisco Ibáñez. De línea clara, però sense arribar a la “fredor” d’Hergé, amb molta desimboltura i dinamisme, la sèrie tenia un humor entre surrealista i nefast.

Aquiles Talón es va publicar a Pilote durant més de 30 anys, encara que a l’estat espanyol no va ser massa comprès. A mi em va influir molt la figura del protagonista com a arquetip irònic del ciutadà normal, anònim i sense poders o qualitats especials.

ELS MEUS MESTRES - 7. BOIXCAR

Guillermo Sánchez Boix, Boixcar (Barcelona, 1917 – 1960) va ser el dibuixant més representatiu de la temàtica de guerra, sobre tot pel que fa a la Segona Guerra Mundial.

Comença a publicar el 1945 sèries com El Caballero Negro i Puma, i el 1948 la seva sèrie més famosa: Hazañas Bélicas. Durant molts anys va anar creant el guió i els dibuixos, fins que a Hazañas Bélicas Extra hi van col·laborar d’altres dibuixants i guionistes.

A banda del guió o història moral que tenia cada capítol, el dibuix era molt especial: fosc, tramat, figures fredes, detallista i ben documentat. Els seus tancs, avions i submarins eren molt reals però, a la vegada, molt de llapis i tinta...

Entre en Boixcar i la pel.licula El dia más largo van fer que de jovenet m’agradés el gènere bèl·lic. Fins que vaig anar a la mili. Llavors se m’’han van passar les ganes per sempre, encara que diverses vegades he pintat tancs i submarins "boixcarians", però amb to irònic o per denunciar guerres estúpides

ELS MEUS MESTRES - 6. AMBRÓS

Miguel Ambrosio Zaragoza, Ambrós (Albuixech, València, 1913 – 1992) va ser un dels grans dibuixants del còmic clàssic estatal. Famós sobre tot, per la sèrie d’aventures El Capitán Trueno.

Va començar dibuixant i publicant a València però de seguida es va traslladar a Barcelona on va publicar en petites editorials i a Chispa. Després de diverses sèries crea, juntament amb l’escriptor i guionista barceloní Victor Mora El Capitan Trueno, que publiquen durant molts anys a Pulgarcito, i que va tenir un èxit extraordinari dins la historieta estatal. Un altre personatge destacat, també amb guió de Victor Mora, va ser el Corsario de Hierro.

Va ser el primer dibuixant de còmics “seriosos” o de dibuix realista que em va influir, considerant que Junceda era il·lustrador i no historietista. Els seus dibuixos tenien molt de moviment, ritme, dinamisme i seguretat en el traç.

Tenia una facilitat enorme per representar lluites, baralles i gresques. I, important, crec que les seves dones (ai, la Sigrid!) van ser les primeres que vaig trobar sensuals...

ELS MEUS MESTRES - 5. IBÁÑEZ

Francisco Ibáñez Talavera (Barcelona, 1936), és segurament el dibuixant de còmics més famós de tot l’Estat. Sobre tot se’l coneix per ser el creador (dibuixant i guionista) dels celebres “Mortadelo y Filemón”.

Va començar molt jove a publicar a La Rosa i Paseo Infantil, tot i que treballava en un banc. Sempre ha declarat el seu interès i influència d’autors com Escobar, Peñarroya i el belga Franquin, també un dels meus dibuixants preferits. El 1957 va començar a col·laborar per l’Editorial Bruguera junt amb els seus admirats Escobar i Peñarroya, a més de cracks com Cifré, Conti, Jorge o Vázquez i els nous, com ell, Gin, Raf o Segura.

Tot i que “Mortadelo y Filemón” és la seva sèrie més coneguda, te d’altres grans creacions com l’extraordinaria “13 Rue del Percebe”, “El botones Sacarino”, la genial “Rompetechos”, “Pepe Gotera y Otilio” i moltes més. Uns dibuixos excel·lents, amb certa influència francobelga (Franquin, Greg, Uderzo, etc.), amb molt de ritme i plens de detalls. A mi m’entusiasmava com dibuixava les soles de les sabates, les llambordes del carrer, les voreres, les aranyes que penjaven o les lletres de les onomatopeies, entre tantíssimes coses...

Un gran artista, potser una mica massa “comercial” en els darrers temps, en treure al mercat àlbums i àlbums d’en Mortadelo amb guions d’actualitat esportiva, política o social, en detriment de la frescor i espontaneïtat humorística de fa uns anys.

ELS MEUS MESTRES - 4. VÁZQUEZ

Manuel Vázquez Gallego (Madrid, 1930 – Barcelona, 1995) va ser un dels millors historietistes espanyols del segle passat. La seva carrera com a dibuixant i guionista va començar a la revista Flechas y Pelayos a finals dels 40. Llavors va comença a publicar per l’Editorial Bruguera on es va convertir en un dels principals autors.

Era un artista molt imaginatiu, anàrquic i bohemi. Igual que molts dels personatges que va crear: La Familia Cebolleta, Las Hermanas Gilda, Ángel Siseñor, Feliciano, La Família Churumbel, Angelito, Anacleto Agente Secreto o l’autobiogràfica El Tío Vázquez, entre molts d’altres.

Feia uns dibuixos molt dinàmics, ben definits però alhora bastants esquemàtics. El seu humor ratllava l’absurd.

Sota el pseudònim de Sappo, durant la seva darrera època es va dedicar a crear còmics per a adults i eròtics. Com sempre es va mostrar irreverent, encara més, en els continguts i, en la forma continuava excel·lent amb una línea molt ben executada i fresca com en tota la seva producció.

Em van influir els seus còmics en general, guió inclòs. En particular m’agradava l’originalitat de firmar “by Vázquez”...

ESCOLARS I ART

(capgròs)

Ahir vaig rebre la visita, a l’Espai Capgròs, on hi tinc fins demà l’exposició “Continuarà” dels alumnes de 3er de Primària del CEIP Àngela Bransuela, de Mataró.

A través del crític d’art Pere Pascual, la professora Montse Tubau es va posar en contacte amb mi per poder visitar l’exposició, amb vint-i-quatre nens i nenes que estan fent un projecte escolar relacionat amb la pintura. Es tracta de programar visites a exposicions i a tallers d’artistes locals. I també, que alguns artistes puguin anar a la seva classe a fer xerrades. Un molt bon projecte per a escolars de 8 o 9 anys.

La veritat és que va ser molt gratificant. Em va semblar que per a ells ho era, però per a mi segur. La innocència i desvergonyiment, en general, de nens i nenes a l’hora de preguntar i raonar és impressionant. A més són molt aguts i més observadors del que podria semblar. S’enfronten amb l’obra sense prejudicis ni suficiències. Només compten les emocions. Talment com s’ha de mirar un quadre...

Ja estic esperant el dia que aniré a visitar-los, que serà ben aviat. Per no refredar-los, que activitats com aquesta valen la pena, doncs enriqueixen la cultura d’un poble. Tant de bo això es fes des de fa molts anys...

I sorpresa, demà al migdia, abans de cloure l’exposició, visita d’un altre cole: alguna cosa es mou!

SOLIDARITAT?

(I. Terradas)

Diumenge passat va morir un indigent a Mataró. Era aquell home gros, vermellot de cara, amb el cap tapat amb una manta quan feia fred, que sempre estava a la plaça Santa Anna. Sembla que feia vint anys que malvivia al carrer. No molestava a ningú i dormia dins els caixers automàtics, com molts d’altres indigents.

El terratrèmol d’Haití ens desperta la compassió i la solidaritat. Com les maratons de TV3 o les diverses desgràcies del món. Fem la nostra aportació econòmica i, apa, consciència tranqui-la.

Quan vàrem trucar la Policia Local prop de la una del migdia no en sabien res. Com a mi, els va semblar molt estrany que, a aquelles hores, encara estigues estirat dins el caixer de la Caixa de Tarragona. Ell, que sempre s’aixecava ben aviat.

A mi encara em sembla més estrany que amb la quantitat de gent que rambleja aquelles hores, per anar a missa o sortir-ne, anar a buscar el diari, el tortell o fer el vermut, ningú no trobés anormal que tan tard i amb una postura rara, aquell pobre home s’estigués allà terra, tirat.

Crec que la gent que viu i/o rambleja pel centre, per poc que es fixi en el proïsme sap quan una cosa no és normal. Desconec les causes de la seva mort, però potser si algú hagués avisat més aviat a la policia, s’hauria salvat o no s’hauria mort més sol que un gos (dels d’abans; ara estan més ben cuidats...)

Que en som de solidaris. I d’hipòcrites.

ELS MEUS MESTRES - 3. COLL

Josep Coll i Coll (Barcelona, 1923-1984) es va iniciar en el món del còmic col·laborant en diverses revistes com Pocholo, Chispa, La Risa, etc. El 1949 va començar al TBO i en va arribar a ser un clàssic d’aquesta revista.

Es va especialitzar a fer historietes sense un personatge fix i va donar protagonisme a arquetips com el rodamón, el caníbal, el caçador i el camàlic negre, el paleta, els senyors en cotxe, en moto, etc.

El seu humor era una mica surrealista, de cinema mut, esquemàtic. Amb vinyetes semblants a les seqüències fotogràfiques, perfectament dibuixades amb una línea clara, flexible i seguríssima. Un minimalisme molt elegant.

Desgraciadament pel món del cómic, Coll va deixar de dibuixar per treballar de paleta, doncs així es guanyava millor la vida. Cap als 80 va tornar a dibuixar i a publicar a la revista Cairo. Però arran d’una forta depressió es va suïcidar poc després, quan la seva obra era cada cop més reconeguda.

És del 4 o 5 dibuixants que més m’ha influït. Des del fum dels vaixells fins la seva esplèndida signatura!

ELS MEUS MESTRES - 2. JUNCEDA.

Joan Garcia Junceda i Supervia (Barcelona, 1881 – Blanes, 1948), dibuixant i il·lustrador. Va col·laborar amb moltes publicacions durant la primera meitat del segle XX, sobre tot al Cu-Cut!, Papitu, Picarol i Patufet.

També va il·lustrar les Historietes Exemplars, d’en Josep Maria Folch i Torres. Però per allà on el vaig conèixer i em va captivar va ser en les il·lustracions que feia per a molts llibres de la Col·lecció Patufet, la majoria també d’en Folch i Torres. Llibres com En Bolavà detectiu, Les aventures d’en Boi Delit o La Vida i els Fets d’en Justí Tant-se-val van ser les meves primeres lectures en català (recordeu que en aquella època, finals dels 50, principi dels 60, a l’escola tot era en castellà), doncs la meva mare, defensora de la llengua i cultura catalanes, els comprava cada vegada que anava a Barcelona. Però principalment m’agradaven els magnífics dibuixos d’en Junceda.

Expressius, nets i detallats a la vegada, imaginatius i ben documentats, amb un toc impressionista. Fins i tot amb reminiscències del dibuixant, gravador i pintor francès Gustave Doré, que va il·lustrar el Quixot.

En definitiva, un tros d’artista, amb el qual vaig descobrir com dibuixar pirates, negres, indis, pastors i damiseles...!

ELS MEUS MESTRES. (I) CIFRÉ

Tot i que m’agraden molt i que m’han influït d’una manera o altra artistes com Caravaggio, Goya, Doré, Turner, Van Gogh, Nonell, Casas, Munch, Magritte, Bacon, Tàpies, Barceló, etc. crec que els meus autèntics “mestres” han estat una sèrie de dibuixants i il·lustradors, bàsicament provinents del món del còmic.

També haig d’esmentar a dos pintors vilassarencs: en Josep Serra Manent de qui vaig ser aprenent i ajudant entre els 13 i 14 anys. Amb ell vaig aprendre dibuix i pirogravat. Posteriorment, va ser amb Pere Monserrat, pintor de paisatges i sobre tot de marines amb qui vaig compartir hores matineres de pintura a l’oli i en vaig aprendre l’ofici.

Avui començaré a parlar d’un d’aquests dibuixants d’historietes, veritables artistes i creadors, de vegades poc reconeguts en ser considerat, erròniament, el còmic com un art menor.

Guillem Cifré va néixer a Traiguera (Castelló) el 1922 i va morir a Barcelona el 1962. Gran dibuixant de còmics, va crear diversos personatges per a la factoria Bruguera, però el més popular va ser “El repórter Tribulete, que en todas partes se mete” (1947). Va publicar historietes al Pulgarcito, el DDT i el Tio Vivo, entre d’altres publicacions. Va començar però, fent dibuixos animats pels Estudios Chamartín, junt amb d’altres futurs dibuixants de l’esmentada editorial Bruguera. És el pare del també dibuixant Guillem Cifré, que publica molt bones il.lustracions al diari Avui, entre d'altres llocs.

A mi em van començar a captivar els seus dibuixos pel llibre escolar “Quiero ser tu amigo” de l’escriptor Noel Clarasó -Editorial Prima Luce- que al 1961 a la meva escola l’utilitzàvem com a llibre de lectura.

El seu traç dinàmic, segur i clar m’agradava molt i el vaig copiar moltes vegades. Em sembla que va ser el primer dibuixant que em va cridar l’atenció i del que vaig començar a reconèixer el seu estil sense llegir-ne la signatura.

"TROFEO SERRAS"

Es veu que estic, una mica, en un procés de regressió i posats a rescatar incunables, fòssils i demès documentació del neolític superior, avui us porto a l’Animus provocandi una copa. Res a veure amb les sis copes del Barça, que pels culés ha estat una alegria bestial, una cosa que potser passa cada cent anys. Al Barça. A d’altres clubs, i no vull dir noms, potser cada mil...

No, aquesta copa va d’art i per a mi va representar una alegria quasi comparable amb la que m’ha proporcionat el Barça, doncs amb 16 anyets vaig guanyar un primer premi de dibuix, no per a nens sinó obert a totes les edats!

Es tractava, tal com diu la placa de la copa (per cert, ja sé que li haig de passar el drap amb Brasso Metal Polish -vegeu la coincidència brasoniana-) del “Trofeo Serras -II Concurs de Dibuix - Vilasar de Mar, IX-69”. Llavors la Sastreria Serras de Mataró feia aquestes coses.

En fi, que tampoc sé on para l’obra guanyadora, com la que vaig comentar en el meu escrit anterior. Era un pastel sobre paper, representant els blocs de pisos Castillejos, a la carretera de Cabrils de Vilassar de Mar. Edificis supermoderns a l’època.