APRENDRE

"Aprendre
que res no acaba si dintre meu abans no acaba,
que el sol no es pon sense tornada si en el teu cor esclata l'alba,
aprendre que l'esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou dema."


(Lluís Llach)

CÒPIA

Recentment he tingut una sorpresa: he vist un quadre, no signat, copiat d’un de meu (“Bosc Cremat #20”). Com anècdota pot ser considerada agradable i desagradable alhora.

En no imitar la meva firma no és pot parlar de cap manera de falsificació. Si estigues signada amb el nom del pintor/a que el va imitar, o no signada com és el cas, s’ha de parlar només de còpia. Per un costat penso: mira, algú m’ha copiat mogut per manca d’imaginació, aprenentatge o diversió. Senyal que mínimament agrada la meva pintura (al menys el quadre en qüestió).

Però per l’altre costat penso que de vegades, la gent, potser inconscientment o per estalviar-se quatre duros és capaç de penjar qualsevol cosa (no ja a la intimitat de casa seva, que allà cadascú faci el que vulgui), sinó a la vista de força gent (en aquest cas, en el vestíbul d’un modern i cèntric edifici d’habitatges de mig/alt estànding), sense reparar o donar massa importància de si es tracta d’un original, una còpia o qualsevol element "decoratiu".

Afortunadament, degut a la bona predisposició d’ambdues parts, els propietaris de la còpia i un servidor, hem resolt l’assumpte de forma amistosa i positiva.

BACON

("Bacon". Pere-Màrtir, 2007)

Vull veure l'exposició de'n Bacon! És un dels meus tres artistes favorits. Però haig d'anar a Madrid (capital de l'Estat Espanyol)...

Amb els meus impostos, tants i des de fa tant de temps, vull l'art més a prop! Perquè haig de tornar a pagar i anar a Madrid obligatoriament?

Vull els mateixos drets (els deures ja els tinc) que qualsevol ciutadà espanyol. Ho diu la seva quasi sagrada constitució!

EL PRAGA

(Pere-Màrtir)

El Praga, a la Plaça Gran, s’ esfondrat. Les pluges de Nadal han fet que aquelles parets ja no aguantessin més. I això que estaven recentment apuntalades per unes bigues de ferro, sota la supervisió municipal.

Sortosament no van haver-hi danys personals, tot i que hi havia gent sopant. Els danys són morals, laborals, econòmics, gastronòmics, sentimentals...

Trobaré a faltar aquell racó, aquella musica, la professionalitat de la Bet, la cuina d’en Pau i el futbolí per compartir amb els amics, ells inclosos.

Ho deia sempre la Bet: “és el lloc de Mataró on hi ha més artistes per metre quadrat”, mentre hi sopàvem pintors, escultors, joiers, fotògrafs, escriptors, gent del teatre, junts o no, cadascú a la seva bola i/o amb els seus amics...

Espero que hi tornin, on sigui.

BUSH. BIOGRAFIA FINAL...

("Ara". 2006. Pere-Màrtir Brasó)





A La Vanguardia d'avui:


"Bush defiende los interrogatorios y la asfixia simulada a los detenidos por terrorismo".

PALESTINA

Aquest quadre, "Beit Hanoun", el vaig pintar el novembre de 2006. Desgraciadament, també podria ser de gener de 2009.

Em fa vergonya la raça humana.

MATERNITAT

("Maternitat". Pere-Màrtir)

Naixement. Pessebre. Mare i fill. Betlem de la Judea. Palestina. Israel...

2009 D.C.?

FELICITACIONS

(Foto: L. Blasco)

Els temps canvien. Les noves tecnologies avancen molt. Però les persones, en el fons sempre som i fem el mateix o gairebé.

Ahir vaig fer anys, uns quants ja. Quan era petit, en aquesta data tot eren postals de felicitació. Aquest any, les felicitacions pel meu aniversari i segons el canal de comunicació utilitzat es classifiquen, més o menys, així:

Facebook: 25 missatges; telèfon fix: 3; trucades mòbil: 10; SMS mòbil: 12; en persona: 7; correu electrònic: 1 i postal: 1 (El Corte Inglés, com cada any!). Fa gràcia comprovar com encara ens en recordem de felicitar-nos per sants i aniversaris. Hi ha certa trampa: en el famós Facebook apareix la data de l’aniversari. Però, es que des de sempre no ens hem apuntat a l’agenda, al calendari o a la llibreta les dates assenyalades? Doncs això.

I parlant d’aquest nou canal de comunicació: m’han xivatat, amistats intimes, que s’ha creat un grup: el de “Fans de la pintura de Pere-Màrtir Brasó”. És un honor. Tot i el meu animus provocandi estic encantat qual cantant de rock, de tenir fans de la meva pintura, que no de mi, arreu del planeta... (uala!, que diuen avui dia).

TANT x TANT

Acostumo a comprar els diaris (principalment L’Avui, La Vanguardia i El País) en funció dels suplements culturals, el tractament del Barça i d’algun escrit concret com, per exemple, el quinzenal “Tant x Tant” d’en Modest Guinjoan i en Josep Maria Llaurador, a l’Avui del dilluns.

D'articles i opinions d’economia n’estic fart. Quan semblava que anava tot bé, tot eren lloances (Espanya vuitena economia mundial, els millors bancs del món, borsa fantàstica, tots nedàvem en l’abundància, el consumisme gratificant, etc.). Ara, tots els economistes i opinadors escriuen el contrari i en saben molt: a tiro passat és molt fàcil. Vaja experts!

En canvi, “Tant x Tant”, sempre ha parlat clar i català. Normalment amb un toc d’humor i ironia, però clarividents com una mala cosa. En quatre ratlles (no calen pàgines senceres per dir segons què), posen el dit a la nafra i on calgui.

Recomanable per a gent pràctica, independent i, si cal, independentista. Si mai Catalunya arriba a ser independent, ho serà probablement per la via econòmica: quan els no-independentistes superin el síndrome d’Estocolm (branca monetària), obrin els ulls i es mirin les butxaques...

PREMI FAD

(Foto: Pere-Màrtir)

Els meus amics del Brossa Espai Escènic han estat premiats amb el Premi FAD d’Honor Sebastià Gasch 2008.

No sóc de fer-me soci ni apuntar-me a res. De fet, tot i que sóc del Barça, simpatitzant d’Esquerra (quan no fa massa bajenades), aficionat als còmics, ex-jugador de l'U.E Vilassar i fan dels bolets, entre d’altres coses, només tinc carnet de l’Espai Brossa. Bé, i de la Seguretat Social...

És tracta d’un dels teatres més petits de Barcelona, però de més prestigi entre la professió. Ha omplert, des de la seva creació el 1997, un buit en el panorama escènic de Barcelona i Catalunya. Jesús Julve, Hermann Bonnín i Sabine Dufrenoy (coordinadora del col·lectiu Amics del Brossa) estan fent una molt bona feina en favor de l’art i la cultura.

Ho celebraré amb ells i tornaré a agrair al Hermann que hagués volgut fer-me la presentació de la meva darrera exposició a Mataró. I, a més de felicitar-los, miraré de fer nous socis per aquestes contrades. Teatreros: val la pena!

MARTÍ I POL

(Sèrie: "El Bosc Cremat") Pere-Màrtir

"És un teixit molt fràgil la claror

d'aquesta tarda prima que llangueix

per les branques dels arbres."

(M.M. i P.)

GRENLÀNDIA

Porten uns trescents anys sota el domini polític, primer com a colònia i després com a província, de Dinamarca i uns trenta anys essent una autonomia (això em sona...). Ara han votat en referèndum un nou estatut autonòmic que obre la porta a la independència (això no tant...).

Quan escric aquest post sembla que els sondejos donen una ampla victòria al si (més d’un 60%).
Dinamarca recolza el nou estatut i s’ha compromès a respectar el resultat del referèndum. He llegit, a La Vanguardia, una entrevista a Jan Frederiksen, un professor grenlandès que viu a Vic. Diu: “...el sentiment independentista sempre ha estat molt arrelat i per això els danesos també estan, majoritàriament, a favor. Els joves seguiran anant, al menys un temps, a Dinamarca per ampliar estudis. Els danesos tampoc marxaran de Grenlàndia, doncs hi ha molts matrimonis mixtes i profunds llaços familiars....”

Dinamarca vol suprimir els subsidis i d’altres ajuts econòmics i per això està oberta a aquesta futura independència, tot i sabent que sota l’espessa capa de gel hi ha minerals de gran valor (or, diamants i petroli). I que el gel es va fonent...

Pot ser Dinamarca veu les coses sense tremendisme? Pot ser és pragmatisme? O és un sentiment democràtic més interioritzat que en d’altres llocs i no miro enlloc?

Sigui el que sigui, crec que el Capitán Trueno estarà content de saber que la seva novia Sigrid, princesa de Thule, no haurà d’anar sovint a pidolar o fer el paperot a Copenhaguen (això em torna a sonar...).

GRAFIT (VI)

Pere-Màrtir

En aquest grafit crec que el mèrit real està en haver triat un indret tan interessant: bell i vell.

La paret pintada amb aquesta mena de siena, les marques dels temps i les flors que hi penjen fan que sigui un suport preciós. Només cal la signatura gestual de l'artista, per confirmar que ell va veure i detectar un racó de món per creure en l'art.

Comparable amb qualsevol pintura rupestre. És el típic "jo vaig ser-hi", però amb gust...

GRAFIT (V)

Pere-Màrtir

Què va ser primer: l'ou o la gallina? En aquest cas que va ser primer: la planta o el grafit?. En tot cas és igual: el contrast del grafisme -sense dibuixos ni taques- amb les flors, crec que és artisticament insuperable. I no ho dic per la foto (que "modestament" haig de dir que m'agrada). Ho dic per l'encert del lloc, el suport, el color i l'entorn.

Si això no és art, que vingui Leonardo da Vinci i ho vegi!

EXPOSICIÓ A GIRONA

Faig una curta aturada en el tema dels “Grafits” per anunciar la meva propera exposició. Serà a Girona, a la Galeria Art22, al carrer Anselm Clavé, 22. En ple centre comercial de la ciutat, molt a prop de la Plaça Independència.

Inaugurem divendres 28, a partir de les 8 del vespre. Farà la presentació el Sr. Josep Lluís Ponce, periodista i crític d’art de Girona. No cal que us digui que esteu convidats al vernissatge. I si no podeu, agrairé la vostra visita qualsevol altre dia que us vagi bé anar fins l’immortal Girona, ciutat preciosa i propera en tots els sentits. La mostra s’acabarà el 10 d’abril.

Aquesta vegada exposaré només olis sobre tela de mides mitjanes i grans, amb l’únic denominador comú del tractament formal quasi bé només en blanc i negre. I el fons: ironia, provocació i critica social, tot un pèl àcid com em correspon...

De fet, es tracta d’una selecció de les tres sèries en que he estat treballant els darrers anys: “El bosc cremat”, “Animus Provocandi” i l’última “Jo vaig ser-hi”. Alguns quadres ja els he exposat anteriorment a Mataró (Galeria Lolet Comas, Sant Lluc o Biennal Torres Garcia) o a Vilassar de Mar (Museu Monjo), però n’hi ha uns quants d’inèdits.

Us espero!

GRAFIT (IV)

Pere-Màrtir

I la cara de pànic de la noia? Va ser abans de veure la moto que li venia a sobre? O és la soletat davant del món?

Aqui crec que l'artista, tot i que el treball és amb plantilla (en principi més fred que si fos "en directe") aconsegueix una expressivitat semblant a la d'en Munch a la seva gran obra "El crit"...

GRAFIT (III)

Pere-Màrtir

Davant de la casa de la seva estimada, l'artista grafiter (en aquest cas, tot un poeta visual), ha pintat una frase curta i concisa, dirigida directament al cor. Un romàntic. Blanc i negre, punts suspensius, una mena de logo i la signatura. Tot una declaració. Més clar, l'aigua.

Visca l'art. Visca l'amor!

GRAFIT (II)

Pere-Màrtir

Què me’n dieu d’aquest grafit? Sobre un suport sensacional (textura i color), una traçada valenta, ràpida i gestual, amb una càrrega emotiva i misteriosa que ja voldrien tenir moltes “obres” penjades als museus, galeries d’art i menjadors de cases benestants.

Els experts podrien dir que hi ha una barreja de l’informalisme d’en Tàpies, l’aire africà d’en Barceló i l’impacte d’en Basquiat. La diferència és que l’artista que ha fet això no és cap vaca sagrada de l’art occidental. És un brètol que embruta parets...

Per cert, en Basquiat, actualment un dels artistes més cotitzats del mercat (potser pel morbo i el màrqueting, en haver mort tan jove i tal i qual) va ser un d'aquests brètols.

GRAFITS

Pere-Màrtir

Davant la lletjor generalitzada de carrers i plaçes, de parets, façanes i portes, i tot discrepant dels que quasi criminalitzen l'art del grafit al carrer, vull reivindicar aquesta expressió tan bàsica, espontànea, fresca i gestual. Això és ART en estat pur.

Seguiré uns quants dies publicant fotos que vaig fer fa un temps a Roma (ciutat que és bastant més maca que moltes del nostre entorn, per cert). Al final de la sèrie espero i aspiro que alguns canviaran d'opinió...

ELECCIONS

Pere-Màrtir

Ja s’han acabat les eleccions generals de l’Estat Espanyol. I en principi, tot allò que pregonaven i alertaven els dirigents del PP (tan demòcrates i liberals), els bisbes (tan cristians) i els mitjans de comunicació afins (tan ponderats i intel·lectuals) de “España se rompe” i d’altres frases demagògiques per l’estil, sembla que no els ha donat bons resultats. Al menys a Catalunya.

Sembla mentida que un partit polític que vol governar a qualsevol preu, oblidi que ho te difícil si no convenç a Andalusia, País Basc i sobre tot a Catalunya. Als catalans, en general, ens fa més por aquells que menyspreen la nostra llengua i cultura (o sigui, les diferències amb ells) que no pas aquells que ens governen amb errors, retards i esvorancs... però que no fan el blanc –al menys en tanta mala bava- dels seus atacs en les esmentades diferències.

L’estratègia de demonitzar o criminalitzar els “nacionalistes” catalans (és que ells no ho són de nacionalistes?), de fer demagògia en els debats televisius dient que a Catalunya es multa qui retola en castellà (afirmació falsa i tergiversada: en tot cas a qui ho fa només en castellà), en l’intent de segregació a les aules segons l’idioma matern, d’enviar l’inefable Pizarro a insultar empresaris, etc., etc., provoca una reacció de rebuig a gran part de la ciutadania catalana, en sentir-se agredida en aspectes claus com els sentiments i les emocions.

Sembla estrany com el PP català no ho veu: estan tancats dins d’una urna? Porten ulleres molt fosques? No passegen pel carrer, no van de botigues o no agafen el tren? No van al futbol, a les festes majors, a la farmàcia o a la platja?. Al metge i al banc?. A buscar els nens a l’escola?. A comprar al mercat i a sopar amb els amics? A l’hospital o a la fàbrica?. No detecten que a Catalunya hi ha problemes, però no precisament de convivència social ni lingüística? No són capaços de copsar que la societat catalana (en general i llevat excepcions molt puntuals) és solidària i integradora? A Catalunya tenim un President no nascut en el seu territori. Hi ha alguna altra Comunitat Autònoma en tot l’Estat en condicions de fer-ho, però a l’inrevés?

I és que els catalans, mal que a vegades ens pesi, som pactistes i pacifistes. Fins i tot, mesells. Per això hem donat la victòria al PSC, decisiva pel PSOE. Però és que els darrers 300 anys hem rebut moltes garrotades i potser n’estem fins els collons, i perdoneu l’expressió, però jo n’estic. I estic tip de quasi demanar perdó per ser i sentir-me només català. Però ells, els separadors, així ho han volgut... i, tal com ho veig, serà difícil que em torni a apuntar a un club on no admeten “peculiaridades periféricas” encara que en la sagrada e intocable “Constitución” (que per cert no van votar) digui que s’han de respectar i ajudar...