ENTESOS, CRÍTICS I CLINT EASTWOOD

Feia molts dies que no veia res sencer per televisió. A part d’algun Telenoticies, algun Polònia (l’únic programa “polític” interessant) i algun partit del Barça (cada vegada menys, doncs la majoria s’emeten de pagament), miro molt poca tele. Sincerament, trobo la programació de totes les cadenes, bastant infumable.

Casualment l’altre dia vaig topar amb una pel·lícula d’un dels meus actors i directors favorits des de sempre: Clint Eastwood. A TVE feien "Mystic River", que ja havia vist feia un temps, però sempre és un plaer tornar a veure bones pel·lícules.

De ben jove ja em van impressionar els seus tres spaghetti westerns: “Por un puñado de dólares”, “La muerte tenia un precio” y “El bueno, el feo y el malo”. Estem parlant de mitjans dels 60 i, per a mi i molta gent, va ser impactant veure aquest actor fent d’antiheroi: alt, lacònic, implacable, fumant purets toscans i vestit amb aquell ponxo.

Posteriorment ha actuat en moltes pel·lícules interessants, tot i que molta gent l’identifica només per la saga de “Harry el Sucio”, que precisament no són de les millors del seu repertori.

Durant molts anys no va ser gaire ben vist pels cinèfils “entesos” parlar bé d’aquest actor. Després, ja de director, ha fet tantes bones pel·lícules, algunes també com actor (“El jinete pálido”, ”Bird”, “Sin perdón”, l’esmentada “Mystic River”, “Million Dollar Baby”, etc.) que molts ja han canviat d’opinió i actualment ja és un director de culte... pels cultes del cinema.

I aquí està el missatge “provocandi” d’avui: que els “cultes” (hi englobo els crítics especialitzats) del cinema, pintura, literatura, teatre i d’altres arts, en una gran majoria es deixen endur per el vent que bufa o per l’altre extrem, l’esnobisme. No sé que és pitjor, però m’està passant com amb els polítics: ja no me’ls crec!

Com molt bé diu l’Antoni Llena, en el seu llibre “La Gana de l’Artista”:

“Únicament allò que és genial és suportable, i és geni qui anticipa. L’art únicament és art si és profètic...”

“...Hi ha qui escriu d’art, sense haver-se instal·lat en el buit... i el redueix a sociologia o a historia sense llegir-lo entre línies”.

FI DEL VIATGE

Pere-Màrtir


Finalment arribo a les Canàries. Vull anar a Lanzarote i Fuerteventura a descansar. Platja i bon menjar.

Haig d'escriure i dibuixar moltes coses. Passar en net histories, aventures, viatges i experiències. Quant al saldo econòmic: he aconseguit beneficis. Es nota que en una altra vida vaig ser bancari. Aquells 600 € que me’n vaig emportar, mesos i quilometres després s’han quasi duplicat. Quant a saldo emocional: ja ho notaré. I, quant a saldo artístic: tinc moltes coses a dins...

Després d’uns dies a Lanzarote menjant sancocho con papas, jareas, viejas i lapas, decideixo fer turisme rural a Fuerteventura, on gran part del paisatge fa quatre dies semblava l’extensió del Sàhara i ara també, però afegint-hi centenars de cases aparellades, moltes ocupades per alemanys. Urbanitzacions i més urbanitzacions. Quina sensació més coneguda: em comença a sonar a Lloret, Benidorm o Marbella, per citar-ne només tres. Noi, això del totxo és bestial...

En fi, que queden ja poc paradisos naturals, i no sempre es pot anar a Groenlàndia, al desert de l’Atacama o a l’Antàrtida...

Com a remat em regalo els darrers tres dies en un hotel de super-luxury (crec que m’ho mereixo) a Corralejo. Obrint la finestra panoràmica de la meva habitació veig el mar a 25 metres i l’Illa de Lobos allà mateix, petit illot on només hi viuen dues famílies.

Aprofito el meu regal i ho faig ben fet: spà, massatge, bon menjar, malta i vespres escoltant la pianista... alemanya.

POPS

Pere-Màrtir


Un cop tocat tangencialment l’assumpte de la trobada amb els Ovni’s i la meva fugida, cames ajudeu-me, cap a Xile, més concretament a Valparaíso, ja dono per tancada l’explicació sud-americana. Ingrés en un hospital per tractar la intoxicació boletaire i posterior fitxatge per a una expedició científica a l’Antàrtida, etc.

Al Pol Sud compleixo la meva tasca acordada i un cop acabada la missió, cobro uns dòlars americans que sempre van bé per anar pel món. Encara que sembli que l’euro és el rei del mambo, a mi, per viatjar doneu-me dòlars.

M’estava plantejant tornar a casa directament des de Xile en avió i acabar el viatge amb saldo “Haver”, cosa que era un dels objectius principals quan vaig decidir fer-lo. Però finalment em vaig decantar per tornar en vaixell fins a les Canàries i d’allà cap a casa. Va primar l’esperit viatger i romàntic.

No em negareu que travessar l’Atlàntic fins a les Illes Canàries no te el seu punt aventurer. I més, si es fa a bord d’un vaixell de mercaderies i no en un transatlàntic de luxe. M’hi vaig apuntar –ja tenia una experiència acumulada- com ajudant de manteniment, branca belles arts (repintar trossos de casc rovellat, baranes, tubs, calderes i d’altres suports per l’estil). Això tenia una durada d’uns 40 dies i em sortia gratis el trajecte.

I durant la navegació encara vaig poder viure una experiència inaudita: la trobada d’un pop gegant fugint d’una banda de taurons! Increïble: un pop gegant. Em pensava que això només existia en l’imaginari de Jules Verne.

Va ser a l’alçada del Tròpic de Càncer, a unes 500 milles de la costa africana, quan vam divisar una mena de remolí impressionant al mig de les aigües, tranquil·les aquell matí, de l’Atlàntic. Vam passar-hi molt a prop, a uns 100 metres i, de cop, davant la nostra incredulitat vam veure uns tentacles grossos com troncs d’arbre, agitar-se per sobre les ones intentant foragitar un colla de taurons, que envoltaven al pop gegant per cruspir’s-el. Impactant i dramàtica escena, sobre tot la visió del pop gegant, digna d’una pel·lícula de ciència ficció!

SEXE I ENTREPANS

Pere-Màrtir

Com molta gent, cada dia rebo quantitat de e-mails de tota mena i temàtica. Uns són d’auto ajut, meditació, reflexió i/o de l’estil “segueix la cadena si no vols patir grans desgracies...”. D’altres són fotos més o menys artístiques, llocs paradisíacs i meravelles de la Terra vistes per terra, mar i aire. Però la gran majoria són de tema sexual, en totes les seves variants: fins, eròtics, morbosos, divertits, pornos, etc. Últimament s’ha posat de moda enviar-ho en format vídeo (suposo extrets, la majoria, de You-Tube, el nou fenòmen de l'any i van...).

Avui n’he rebut un en el qual es veu una parella de la 3ª edat (entre 70 i 75 anys), en un restaurant de la cadena Bocatta. Sembla gravat des d’un pis del davant i, a més, se senten els comentaris del mascle que filma i d’una acompanyant.

La parella “d’avis amb morbo” (títol de l‘e-mail), està asseguda en una taula d’un racó buit del restaurant i intenten relacions sexuals mig d’amagat. Les imatges són dolentes i llunyanes però es veu, més o menys, que ell te el penis erecte, fora del pantaló i ella el masturba intermitentment o fa intents, poc reeixits, de fel.lació.

Ella no està gaire tranquil·la, pendent de si s’acosta o els veu algú. En un moment donat s’asseu a sobre d’ell i fan un intent de penetració, però la cosa no dura gens, donada la incomoditat física i emocional de la situació. El vídeo acaba més o menys així, amb els comentaris entre divertits i ridiculitzants dels “cineastes”, qualificant la parella de vells marrans, calents, que si ella s’ha de treure la dentadura per mamar-li i d’altres comentaris similars.

Deixant de banda si el Bocatta és el lloc més adequat per tenir-hi relacions sexuals i fins i tot per anar-hi a menjar, hi ha un fet per reflexionar. Els comentaris dels que filmaven i d’altres comentaris que he llegit al respecte (de gent que també ha rebut el correu) com: “quin fàstic...”, “quina vergonya...”, “no he pogut acabar-lo de mirar...”, “no voldria que de gran, em passes a mi...”.

Segur que si es tractés d’una parella jove i maca, tothom li trobaria la part sexy, lúdica, erotitzant i/o divertida de la situació. La majoria de gent tenim fantasies sexuals (o experiències, els més agosarats) d’aquest tipus i d’altres més inconfessables. O no?. Però clar, com que aquí són dos vells, sembla que no tenen dret a gaudir d'aquest tipus de pràctiques o divertiments... “Quin fàstic”.

Doncs tenen el mateix que qualsevol persona de qualsevol edat i estètica. En tot cas, només podem discrepar del tema ètic. De fer-ho en un lloc públic i tal. Però això val per a tothom: pels glamurosos i pels ciutadans de peu, per la Angelina Jolie i en Brad Pitt, per aquesta parella de la tercera edat, per a vostès i per a mi...

Nota: és fàcil que es tracti d’una estratègia comercial d’aquesta cadena de menjar ràpid. Jo no hi vaig mai, però pels que hi aneu recomano que us mireu bé l’entrepà, no hi trobéssiu algun pèl barrejat amb la tonyina.

EL BARÇA, L'ESPANYOL I LES TRES BESSONES

El President de l’Espanyol (Real Club Deportivo) s’ha queixat perquè la Generalitat ha editat un DVD de les Tres Bessones dirigit a les escoles, per donar a conèixer als nens immigrants la realitat de Catalunya i on hi apareix el Barça (Futbol Club). I en canvi ells no.

La cosa políticament correcte demanaria que sortissin, com a mínim, el Barça, l’Espanyol, El Nàstic i una pila de clubs històrics més, com també hauria de sortir la Penya de Bàsquet, el Reus de Hoquei i molts més clubs de tot Catalunya. Llavors, més que un DVD, s’hauria d’editar una col·lecció setmanal en fascicles per que hi apareixes tothom...

La Vanguardia, en un article de la contraportada d’avui titula “El Barça no es Catalunya” parlant d’aquest assumpte. Discrepo totalment: ens agradi o no, vulguem o no i pesi a qui pesi, la qüestió és que el Barça és Catalunya. No diré com l’antic president Nuñez aquella desafortunada frase “...aquesta ciutat que porta el nom del Club...”, però els trets van per aquí.

Només cal viatjar pel món. Vosaltres creieu que Catalunya és en Pau Casals, en Joan Miró, en Lluís Llach, en Pau Gasol, en Justo Molinero o el pa amb tomàquet? O us sembla que és el Palau de la Música, Montserrat o la Costa Brava? O potser us penseu que és la Sagrada Família, la Patum de Berga o la Colla Jove de Valls? O en Ferran Adrià, el Call de Girona o la Caballé? No pas...

Anant pel món veus que un 99% de persones, d’entrada, poden arribar identificar Catalunya com a Barcelona. I Barcelona com el Barça. Ergo: el Barça és Catalunya.

I els personatges més coneguts de Catalunya, són jugadors estrangers del Barça: en Ronaldinho, en Messi, l’Eto’o o l’Henry... Com fa anys eren en Ronaldo, en Maradona, en Cruyff o en Kubala. Tot depèn del continent on estàs... i on intentes fer pedagogia del que som els catalans i quina és la nostra realitat.

No cal que ens esquincem les vestidures ni ens indignem. A mi també m’agradaria sortir al DVD com un artista de la realitat de Catalunya, però haig d'acceptar que com L'Espanyol no sóc real, sóc virtual... I això que ells és diuen Real Club!

TENIR GOS

Pere-Màrtir

Toca una altra pausa viatgera. Toca tocar el que no sona. Toca escriure, de nou, amb “animus provocandi”...

Molta gent té gos a casa seva. D’entrada, em sembla bé. Tenir una mascota, en principi, pot reportar beneficis mutus. Però és diferent tenir un gos que un gat, un lloro, un peix o un conill, posem-hi pel cas.

D’entrada no és el mateix tenir gos si es viu en una casa aïllada (a pagès, amb pati, jardí, tros o similar) o en un pis, rodejat de veïns. Vull referir-me en aquest aquest cas. La gent ha de ser conscient que estem parlant d’un ésser que menja, beu, caga, pixa, borda, te sentiments i necessita un espai vital. Molts compren un gos (pocs n’adopten i així estan de plenes les gosseres) tot pensant en una joguina que la poden fer servir, només a estones, per entretenir-se, entretenir la canalla o anar a fer el “paseillo” pel carrer exhibint-la quan i com li ve de gust.

Molts gossos tenen por quan es queden sols a casa. Tenen necessitat de companyia, de caminar, córrer i jugar. Què significa tancar i/o deixar sol el gos durant tot el dia? A més del mal psicològic que se li està fent a la bèstia, significa emprenyar a d’altres persones que potser no tenen gos, però que probablement alguns són més conscients del que li passa i necessita aquell animal “engabiat” que els mateixos propietaris (i responsables) del gos.

Tinc uns veïns, bona gent, doncs no els hi conec cap assassinat, estafa o tràfic d’esclaus, però que tampoc són el paradigma del bon veïnatge amb tot el que això vol dir: per exemple pensar que a 3 cm. de gruix de paret hi viuen d’altres persones, saber que si emmerdes l’ascensor o l’escala l’has de netejar i que si tens gos n’has de tenir cura i procurar que emprenyi el mínim possible a la resta d’habitants de l’edifici, que està fet en compartiments i que no són pas tots d’ells. Com no es diguin Núñez y Navarro o Florentino Pérez...

Concretament, el gos dels meus veïns comença a bordar a partir de les 9 del matí, quan la canalla ha marxat a l’escola i els grans a la feina. Tancat tot el sant dia a la terrassa, allà es caga i es pixa a tort i a dret, patològicament, en sentir-se quasi abandonat. Aquesta merda no la neteja pas l’empleada de la llar, que els hi va una estona cada matí i que li fot cas zero al gos. Aquesta merda queda fins dissabte acumulada i fa pudor. Si plou, te por i borda. Si trona i llampega, encara més. Si fa calor és com per deshidratar-se (no hi ha tendal ni una planta ni un arbust per fer una trista ombra fresca). Si aquell vespre hi ha sort, potser anirà a fer una volta amb l’amo qui, durant 10 minuts mal comptats, podrà pastorar el seu maco -però un mica tocat de l’ala- pastor alemany.

I no ho dic com a cas puntual. He viscut a diversos llocs i he trobat casos semblants a tot arreu.

En definitiva: per quan un curs obligatori per poder tenir un gos, a casa, en condicions humanes?

OBJECTES VOLADORS NO IDENTIFICATS

Pere-Màrtir

A veure: recapitulem. Anirem una mica enrera. Per petició popular explicaré, una mica per sobre i sense entrar en massa detalls, què em va passar a Mèxic i més concretament amb el Ovnis.

Tot el que ve a continuació està basat en fets reals, com a les pel·lícules. Per tant, no vull rialletes ni coses per l’estil...

Amb la meva dèria, quasi patològica, d’investigar i seguir les petges dels meus avantpassats (siguin Brasó o Duran, que són els meus cognoms, o trobar llocs on el nom de Pere Màrtir estigui present), vaig anar a petar, després d’haver al·lucinat cogombres durant una temporada amb les tribus “Peus Negres”, a la Sierra de San Pedro Mártir en plena Baja Califòrnia.

Allà es troba el Cerro de la Encantada, una muntanya de més de 3000 metres. I allà, igual que al nostre estimat massís de Montserrat, hi apareixen de tant en tant objectes voladors no identificats. A Montserrat, com sabeu els més aficionats a aquest tema, és el dia 11 de cada mes (aquest assumpte l’estic treballant i documentant actualment. Tindreu noticies més endavant, en forma de llibre). Al Cerro és el dia 13, si s’escau en dimarts...

Bé, doncs “jo hi vaig ser-hi” (títol de la meva actual sèrie de pintures, casualment). Vaig veure Ovnis i vaig veure éssers que no eren del nostra planeta Terra. Vaig tenir una “trobada en tercera fase”, com diuen els experts i la pel·lícula del mateix nom. Però, això aparentment tant inofensiu, es va convertir en un perill per a mi mateix quan ho vaig explicar en una radio local de la ciutat de Tijuana.

Les autoritats em van denunciar per apologia de no se què, i la NASA que sempre està amb les orelles posades, es va interessar molt “amablement” pel fet. Vaig haver de fer-me el boig tot prenent bolets al·lucinògens (res a veure amb les trompetes de la mort...) i fotre el camp corrents cap a Xile.

(Continuarà...)

"FRIGODEDO"

Pere-Màrtir

En la meva particular volta al món, tant física com mental, em salto alguns episodis. Ho faig a consciència, doncs alguns no els vull explicar públicament per motius molt meus. Potser només ho faria a l’intimitat... D’altres no tenen cap o poc interès com a “novel·la” de viatges.

Dit això, comprendreu que de cop i volta em trobi a l’Antàrtida i, per tant, m’hagi saltat el relat d’una temporada viatjant, més ben dit deambulant, per Mèxic i Xile...

Doncs si: em trobo a l’Antàrtida rodejat de 6 científics que analitzen fòssils i minerals. Estem en una mena de complex industrial, en petit i tipus iglú, on dos russos, una japonesa, una anglesa, una canadenca, una xilena i jo treballem en una missió finançada per no se pas quin cony d'organisme internacional anomenat quelcom semblant a “Frigodedo”... Mai no he acabat d’esbrinar-ho.

Tampoc se ben bé que pinto aquí. Només recordo que la científica xilena m’hi va dur quasi a la força. Jo estava a Valparaíso, ingressat en un hospital i la vaig conèixer casualment, doncs era la doctora encarregada de casos estranys i una mica paranormals. Em va preguntar quatre coses i em va pagar el tractament antiparasital i "antifouroses", a canvi de col·laborar en la missió. Jo només havia de dibuixar mostres de fòssils. I, de tant en tant, organitzar algunes perfomances artístiques per distreure a un personal avorrit i fart d’internet.

No era una idea molt excitant però vaig pensar que a l’Antàrtida no m’atabalaria el soroll dels tubs d’escapament de les motos (després dels gossos dels veins que borden dia i nit -els gossos-, és de les coses que més m'emprenyen). I, també és veritat, tenia excedent de pintura blanca.

Sabeu el que val un viatge turístic de Barcelona a aquest lloc remot on no pots comprar ni un imant per a la nevera? 4 o 5 mil Euros. I a mi em sortia gratis... Apa doncs, que al Pol Sud hi falta gent!

ROMA

Pere-Màrtir

Faig una pausa en el relat de les meves aventures al voltant del món, per parlar una mica de Roma.

Hi he estat un parell de dies per temes professionals. Ahir al vespre vaig arribar a l’Aeroport de Girona, el qual vàrem sobrevolar quasi be una hora degut a la tempesta que hi havia per aquelles contrades. Feia temps que no m’havia espantat tant en un avió. Però noi, aquestes companyies de baix cost a més de no oferir res gratis, no t’informen ni del que està passant encara que s'acosti la teva hora...

L’avió trontollava, a fora tot eren núvols negres i només fèiem que pujar i baixar. Les hostesses estaven assegudes parlant entre elles, mentre els passatgers reien i cridaven histèricament, excepte un senyor que crec que estava borratxo i jo que, com que sóc un aventurer tipus Indiana Jones, vaig mantenir una calma aparent (per dintre estava absolutament cagat), que em permetia tranquil·litzar la parella italiana que tenia al meu costat, molt nerviosos i a unes mosses angleses de l'altre costat del passadís, que xisclaven com si estiguessin al cinema veient una pel·lícula de por, però sense els sacs de crispetes corresponents. Encara bò, vaig pensar.

Ni el comandant de l’avió, que si hagués estat de la magnífica i mai prou alabada companyia Iberia, ens hagués dit, per exemple: “Les habla el comandante Javier Garcia del Moral Villaverde Santisteban. Estamos sobrevolando el Aeropuertecillo de Gerona a la espera de que las condiciones meteorológicas tan asquerosas que tienen por estas tierras, nos permitan aterrizar en condiciones idóneas y tal... No se preocupen, las azafatas se ocuparan de sus vómitos, ataques de pánico y demás síntomas de debilidad. Eso si: intenten no molestar demasiado, plebeyos...”.

En canvi en ser Ryanair, res de res. Ja a l’anada, només van parlar en italià. En tornar, en italià, anglès i castellà. Ni rastre de català. De fet, sempre ens queixem: si ja estem a la fira del llibre de Frankfurt, ara també volem que ens diguin cosetes en la nostra llengua, en els avions que van i venen a/de Catalunya. És que som uns emprenyadors! Al menys, jo...

Ai, si, Roma!. Que haig de dir de Roma?. Doncs que és una meravella, com ja se sap. Hi he estat unes quantes vegades. L’any 2002 vaig exposar-hi. Ho vaig fer a la Galleria Il Canovaccio, on l’escultor mataroní Damià Campeny, el 1797, va estar-hi treballant una temporada, ja que aquesta sala d’art havia estat el taller del famós artista italià Antonio Canova. Llavors en Campeny hi va anar becat per la Junta de Comerç. Quan jo vaig exposar-hi em vaig pagar el viatge, el transport de les obres, el sopar-roda de premsa, l’estada, el percentatge de vendes i un import fix com a lloguer de la sala. L’Ajuntament de Mataró (alcalde i Cultura) als quals els vaig enviar informació del que anava fer i on (recalcant que 200 anys després un altre mataroní trepitjava -laboralment parlant- l'estudi d'en Canova i tot això...) no em van ni desitjar bon viatge. Suposo que estaven molt enfeinats i això d’anar a exposar a Roma també són ganes...

En fi, que és quan tinc por que hi veig clar (gràcies Foix): Carpe diem!

"FAR WEST"

Em saltaré l’estada al Canadà. Interessant, però no per tirar coets. És un país pacific i civilitzat i s’hi està molt bé. Fins i tot hi podria viure una temporada. Però passa una mica com a Suïssa: tot és tan ordenat que li falta certa emoció. No sé si m’explico...

Per tant, segueixo el viatge cap a l’oest dels Estats Units. D’entrada cap a San Francisco. A la recerca de dades d’un besavi meu per part de mare, en Jaume Cisa i Alsina, nascut a Premià de Mar el 1852, just cent anys abans que jo, i desaparegut (mai més ben dit) el 1906, en el famós i destructiu terratrèmol de San Francisco d'aquell any.

El meu besavi va marxar a fer fortuna al Far West, deixant la família a Premià. Primer es va enrolar com a pilot en un d’aquells vaixells que anaven amunt i avall pel Mississipí i després va marxar cap a Califòrnia a fer-hi algun negoci, però la mala sort el va “pillar” en forma de terratrèmol i mai més se’n va tenir cap noticia. Jo, per si cas, volia comprovar si l’home havia fet fortuna i encara hi trobava una herència milionària... Consultats registres i arxius no vaig trobar-hi res. Ni llistes fidedignes de desapareguts. Encara no existia internet i la gent, per bé o mal no estava tant “hipercontrolada”.

A continuació em vaig dirigir cap a les grans planures de Colorado, Dakota i Nebraska per trobar vestigis de les mítiques tribus índies: Crows, Sioux, Cheyenns, Comanches i Wichites. En queden molt pocs. La majoria viuen en reserves entre ètniques i “turístiques”.

Però quan un té esperit aventurer, no té pressa i només té por d’Hisenda, indagant acabes trobant coses veritables i essencials. Només dir-vos que vaig viure 3 mesos amb una tribu "Peus Negres", com un més d’ells, pintant lones dels tipis (les tendes on viuen). I encara que us sembli inversemblant: recordeu la magnifica pel·lícula “Un hombre llamado caballo” protagonitzada pel Richard Harris? Recordeu l’escena més dura...? Doncs aquest ritual tant bèstia encara es fa en cercles reduïts i clandestins. Jo en puc presumir o avergonyir, depèn de com es vulgui mirar: tinc les cicatrius de per vida... És tracta d’anar molt col·locat i passar per la prova! A partir d’aquells moments, per a ells, et converteixes en una mena de “Sitting Bull”...

Per acabar, una frase d’aquest mític cap dels Sioux Hunkpapa:

“Es estrany que els americans es queixin perquè els indis matem bisons. Ho fem per menjar i vestir-nos, per mantenir les nostres llars calentes. Vosaltres dispareu per plaer. Ens anomeneu salvatges. Què sou vosaltres...?


Nota: el de la foto és el meu besavi. Està feta a Charleston (Estats Units) per un fotògraf anomenat J.A. Nowell.

POL NORD

Pere-Màrtir



En algun dels anteriors escrits us vaig comentar, com de passada, la por que vaig tenir fugint d’un os polar a l’Antàrtida. Això és erroni. Va ser a l’Àrtic. Per entendre’ns: al Pol Nord.

Resulta que quan vaig acabar de fer turisme rural a tot luxe per Islàndia, i ja m’havia polit quasi bé tota la pasta, vaig decidir anar cap al Canadà, però fent una volta pel casquet àrtic. Ja feia temps que el blanc (i el negre) m’atreien. I, a més cal dir-ho, la vikinga, quan va veure que jo ja no tenia un duro em va alliberar de tot servei i obligacions...

D’aquesta estada i la de l’Antàrtida, posteriorment -de la qual ja en parlaré més endavant- en va sortir una sèrie de pintures que m’agrada força: “Buits”. I tot i que mai acabo d’estar satisfet del que pinto, en aquest cas em concedeixo un aprovat...

Doncs això del Pol Nord va sortir una mica per casualitat (com apareixen les millors coses de les nostra vida... ei, al menys de la meva). Un vaixell trencagels anava d’Islàndia cap a Groenlàndia i Terranova, tot passant per l’Oceà Glacial Àrtic per fer-hi una feineta: trencar el gel perquè un vaixell turístic, per a milionaris, pogués fer la seva ruta sense entrebancs.

Ja em teniu a mi, de nou, enrolat en un dels vaixells més curiosos que hi ha per aquests mars de Déu: el trancagels danès Alborg II. Es nota que a més de pagesos, tinc avantpassats pescadors: no sé distingir un roger d’un “llorito”, però m’agrada embarcar-me en tota mena d’artefactes que naveguin pels mars...

Una imprudència meva: en arribar a Thule, al nord de Groenlàndia, estava tant content d’estar al poble d’on era princesa la Sigrid (aquella rossa estupenda, eterna núvia del Capitán Trueno) que, emocionat, vaig anar a fer fotos allunyant-me massa del grup. De cop, un Thalarctos marítimus (o sigui, un os polar mida dinosaure) va considerar que m’acostava massa als seus dominis i es va posar a córrer com un “animal” cap a mi, tot cridant com una “bèstia”! Quan ja el tenia a menys de 20 metres, i jo ja m’havia resignat a no saber si el Barça guanyaria aquell any, per fi, la Champions, li van disparar un dard i es va adormir en 5 segons... Uf! un ensurt important (en el meu rànquing particular està entre els tres primers) i bronca monumental del capità del vaixell.

Però no hi res que un bon salmó i un bon wodka no faci oblidar!

ISLÀNDIA, DUES VERSIONS

Pere-Màrtir



Què voleu que us digui d’Islàndia? És un lloc impressionant, diferent de tots. Aigua i foc. Gel i volcans. Negres i blancs, verds i ocres. Una mena de desert fred. Però curiosament resulta “càlid”, tot i les baixissímes temperatures que es registren gaire bé tot l’any.

Una cosa però, és anar-hi de turisme i l’altre és anar a treballar a una plataforma petrolífera enmig del mar... Jo vaig fer les dues coses: primer, tres mesos a alta mar entre Islàndia i Groenlàndia i després, un mes a tot luxe, voltant el país en un tot terreny que semblava un d’aquells vehicles estrafolaris de les pelis d’en Mad Max. És el que té cobrar 6000 €, conèixer un vikinga divertida i ésser un mal gastador.

Resumint, a la plataforma vaig reviure el que ja coneixia: un ambient fred i opressiu, un treball bastant fastigós i un parell de crits de: “home a l’aigua!”. Homes que, un cop rescatats ja eren barres de gel, com aquelles que es posaven a les neveres d’abans. Realment trobes a faltar els petits plaers, com el de regar les plantes...

L’avorriment el matava dibuixant. El problema és el Brenivin: una mena d’aiguardent autòcton. Destil·lat de patata amb l'atractiu sobrenom de “la mort negra”. Amb això queda tot dit. Per a mi va ser com l’absenta pel Toulouse-Lautrec...

Per acabar: l’episodi més dur va ser quan marxava cap a terra ferma, un cop finalitzat el contracte, amb una mena de llanxa. Vam tenir una trobada amb pescadors de taurons que, tot i la seva mitja prohibició, se segueix practicant descaradament. Un plat típic islandès és el Hákarl que és precisament tauró. Doncs bé, la nostra embarcació es va enganxar amb els ormeigs de pesca i quasi va bolcar, amb una cinquantena de taurons ferits, famèlics i furiosos rondant per allà!

L’ensurt, tot i que no va passar res greu, va ser d’aquells que et queden de per vida. Mai més, ni al restaurant xinès, he demanat sopa d’aleta de tauró...

MIRA, ARA EM DÓNA LA GANA...

... D'escriure un poema. Va per vosaltres, estetes, puritans de la coherència, integristes de la veritat absoluta, xamans, caçadors d'ànimes erràtiques i/o amants del vers surreal o no:


EN QUICO

Cada cop que em queixo
crec que la cago.
Cony quina casualitat
que tu també quedis
com un cromo
com
qui
cau
d’un cotxe!

Que passa, carai?
Com quedem?
Qui
cal
que
cuiti cada cop
que
en Quico es cola,
ensuma coca
o copsa
que ja
no li calem?


Què, Monegal-bis, com t'ha quedat el body?... Espero que em tornis a incloure als 40 prinsipales

PLATAFORMA

Pere-Màrtir



De fet ja tenia certa experiència amb el tema del petroli. No per haver estat enrolat en el petroler King B.B., sinó perquè un temps abans havia treballat unes setmanes en una plataforma petrolífera danesa, al Mar del Nord.

Un amic meu de joventut, de Vilassar de Mar, hi havia treballat i m’ho va recomanar: aïllament absolut, més que retirar-se a un monestir a meditar, bon sou i vacances llargues. El que passa és que és molt dur. L’ambient físic i emocional és fred, claustrofòbic, opressiu... Ho vaig fer una curta temporada, just per poder pagar deutes pendents i comprar-me un futbolí dels de veritat (una de les il·lusions de la meva vida...).

Per això, quan en el pou de petroli algerià vaig trobar uns empresaris islandesos reclutant gent, m’hi vaig apuntar. Avió pagat fins a Reykjavik, tres mesos fent una “suplència” en una plataforma instal·lada al Denmark Strait entre Islàndia i Groenlàndia, 6000 € , menjar i dormir. En aquestes feines hi ha moltes baixes laborals: depressions, alcoholisme, suïcidis, gent que cau a l’aigua... Però jo tenia certa experiència i, en aquell moment, hi vaig veure una bona sortida econòmica i viatgera. Total, no tenia cap pressa per completar la meva particular volta al món...

A més, en aquestes plataformes hi ha moltes estones que no fas res i portant a sobre la llibreta i el llapis per a mi ja es sinònim de no avorriment. O això volia creure’m per enganyar-me una mica i fer-ho més suportable.

L’experiència va ser tremenda. A l’Oficina de Treball (l'atur) de Mataró ja els hi vaig dir que no em busquessin cap feina d’aquest tipus, encara que consti en el currículum...

"TORTUGUES NINJA"

Sortint de Tlemcen ja es feia fosc i en Simbad estava molt nerviós. Li vaig preguntar que li passava i em va dir que no li feia gens de gràcia tots els moviments que veia. Els turistes que portàvem no s’havien adonat de res... reien, parlaven, feien fotos, filmaven i tot això que fa aquest tipus d’espècimen quan està en un país que creu exòtic...

Cap a les 10 del vespre, tot passant per un poblet perdut a les muntanyes, de cop i volta es creuen davant nostre un parell de furgonetes i baixen corrents 10 paios encaputxats, esgrimint metralletes i ens fan baixar del nostre vehicle. Redeu quina por! Tothom cridava, ells preguntaven qui érem , d’on veníem i on anàvem, els turistes xisclant i plorant i en Simbad i jo acollonits, però mantenint el tipus i preguntant que passava. Jo estava però, més cagat que el dia que em vaig examinar de taquigrafia de 3er. de Peritatge Mercantil (argot actual: Empresarials més o menys...). Per cert, que encara la tinc penjada la puta taquigrafia. Per culpa d’això no tinc el diploma del borbó. Ai, no: que sóc de l’època del Generalísimo de los Ejércitos por la Gracia de Dios...

Eren islamistes del FIS. Ens van segrestar i ens van tenir tota la nit, curiosament, en un cementiri cristià...

Cap a les 8 del matí, crits, trets, corredisses: de cop apareixen 50 elements dient que fotem el camp cagant llets. Sembla ser que eren els Tortugues Ninja (policia antiterrorista). A fora teníem el nostre cotxe. Ens van ordenar que anéssim cap a la frontera de Marroc sense parar en lloc ni per res.

A mi no m’agradava l’idea. Digueu-me tossut, digueu-me inconscient, però vaig dir al Simbad que seguís ell i que a mi em deixés al primer pou de petroli que trobéssim. I així ho vam fer. Va ser una bona pensada, doncs gràcies a aquest fet vaig anar de gorra fins a Islàndia. Ja us explicaré com ho vaig fer...

La foto és del moment que vaig decidir quedarme prop d'un pou de petroli, en ple desert de muntanyes. Me la va fer en Simbad com record "pòstum"...

CAP AL SÀHARA

Mai vaig pensar en agafar un vaixell cap Alacant. Encara no tenia pas ganes de tornar cap a casa. Quan vagi decidir fer la volta al món a la meva manera, ja sabia que em trobaria amb tota mena de dificultats, però ho havia de fer passés el que passés. Són proves que t’enforteixen o et maten. Em vaig aprimar quasi 15 quilos, però vaig recuperar l’autoestima. I la inspiració!

Ara, per dificultats les que m’esperaven a Algèria! Potser només comparables amb les que vaig patir a l’Antàrtida intentant fugir d’un ós polar. O el cas dels taurons amb gana. Bé, tot això ja ho explicaré un altre dia.. Ah! i allò del Ovni també va ser molt fort (fins i tot potser algú no s’ho creurà).

En definitiva, que tot just arribar a Alger em busco la vida per anar fins a Tamanrasset, creuant el país de nord a sud, doncs la meva intenció era seguir cap a Níger, Mali i Senegal. I casualitats (o no) de la vida, em vaig trobar amb en Simbad, un conegut meu de Castelló, antic mecànic del Paris-Dakar, ara reconvertit en guia per a agències de viatge catalanes, espanyoles i alemanyes. Fantàstic, vaig pensar, ja tinc transport barat.

Dit i fet. En Manolo (que així es deia en Simbad de veritat) de xofer i jo de copilot, amb un tot terreny japonès, carregat de “eco-turistes” creuant mig Sàhara. En principi tot havia d’anar bé. La ruta prevista era: Alger - Tlemcen - Beni Unif - Bechar - Taghit - Beni Abbès - Timimoun - Adrar - Reggane - In Salah - Arak - Tamanrasset.

Però amics, la cosa es va començar a complicar només arribar a Tlemcen. Vam punxar una roda a les afores de la ciutat i mentre la canviàvem vam notar moviments estranys al nostre voltant. Cotxes que circulaven dues i tres vegades pel nostre costat. Mirades desconfiades. Un pastor que passava per allà ens deia que marxéssim. No enteníem res.

Ho vam entendre aquella nit...

Nota: la foto és d’un moment de reflexió, davant d’un “Bar-Restaurant” mentre espero que els viatgers (és un dir) acabin d’esmorzar.

CANVIANT D'ITINERARI...

Pere-Màrtir

I si us dic que mai no vaig arribar a Creta? Tot just sortir del Mar de Màrmara es veu que ens vam ficar de quatre potes en aigües territorials de Grècia. Després em vaig assabentar que el capità del submarí anava borratxo perdut (no crec que fos culpa meva, però com a pagament per deixar-me embarcar, a més dels 150 euros també l’hi vaig haver de regalar dues ampolles de “Four Roses”).

De fet només sortir a mar obert ja la va espifiar. Es va acostar massa a l’illa grega de Samothraki... I com que grecs i turcs estan a partir un pinyó, doncs un altre submarí ens va etzibar un tret “d’avís” que va fer trontollar com un terratrèmol tota aquella ferralla submarina i va obrir un parell de vies d’aigua. Us en feríeu creus de les coses que, avui dia, passen a les profunditats de la nostra estimada Mediterrània i que la gran majoria de ciutadans de peu, que paguem els nostres impostos, anem de vacances a la República Dominicana, comprem a l’Alcampo i veiem el Barça per la tele, desconeixem absolutament.

En ma vida he passat tanta por. Al cap d’uns minuts ja estàvem a port, escoltats per dos submarins, tres bombarders i quatre helicòpters. Veus aquí com vaig passar set dies en una illa paradisíaca. Però no en conec les seves platges ni cales. Només en conec una mena de castell militar on hi vaig fer una bonica estada fins que l’ambaixada espanyola a Atenes va confirmar (més o menys) la meva història i vaig poder seguir el meu periple.

Vaig ser “deportat” a Istanbul. I d’allà, sense poder opinar al respecte, enviat en avió al Algèria, tot argumentant que des del port d’Alger surten vaixells cap Alacant. Això si, el viatge en avió va ser gratis i les tres hostesses (no era un avió militar) em van tractar com una mena d’Indiana Jones al servei de la causa otomana. Les vaig dibuixar a totes i les hi vaig fer una dedicatòria “intima i personal” a cada una d’elles...

Rectificació: al cap d’uns mesos vaig rebre una notificació de pagament (i/o embargament si no ho feia en un breu termini) d’aquest viatge. El remitent era el Ministeri d’Exteriors espanyol... País! (que deia en Forges).

PINTANT SUBMARINS

Pere-Màrtir

Repintar submarins vells no és feina senzilla. D’entrada no és com repintar la barana vella del jardí de casa: rascar amb paper de vidre, pintar amb mini i finalment pintar amb el color que la teva companya (o company) a triat aquesta vegada i que fa més joc amb les persianes que el color que vaig triar jo l’altra cop.

No. Repintar submarins és una altra cosa. I més si estem parlant d’un aparell de guerra. I turc. Tinc certa experiència en pintura a l’oli, a l’aquarel·la i amb esprais esmaltats graffiteros. Però això és molt diferent: planxes immenses de ferro rovellat que s’han de rascar amb una mena de pistola gegant on hi surt sorra a pressió, pintar la primera capa amb un producte tòxic que et fa sagnar pel nas, després quitrà i finalment la capa de pintura plàstica especial “Titan Submarinos Turcos de 3ª Mano” que et fa vomitar el döner kebab que acabes d’esmorzar.

Ho vaig fer durant un mes però me’n vaig cansar. Els acabats artístics que hi dibuixava no feien massa gràcia als militars del bigoti gros i vam “acordar” rescindir el contracte. Unes quantes lires turques (l’equivalent a 150 euros) i passa que t’hi vist. I no et posis tonto reclamant al exercit turc: corres el risc de desaparèixer una temporada en qualsevol masmorra on et fan massatges encara no vulguis, molt diferents dels que fan als turistes en els banys turcs d’Istanbul.

En vista d’això vaig decidir aprofitar que un submarí anava a espiar les costes gregues per marxar. Em van fer pagar, justament, 150 euros per sortir del Mar Negre en direcció a Creta.

WADI RUM

Ja sé que ho vaig deixar a l’estret d’Ormuz. Però com que l’ordre dels factors no altera el producte em salto un parell de mesos de petroler, per anar a raure en ple desert del Wadi Rum. El mític desert on va estar-hi Lawrence d’Aràbia, abans d'ajudar a reconquerir Aqaba pels àrabs.

Quan em van acomiadar, de males maneres, del petroler i abandonar al port de Al Kuwait, total per no saber soldar prou bé les planxes de ferro del vaixell i quasi provocar un naufragi, vaig decidir anar-me’n amb una caravana berber que feien la ruta Kuwait-Jordània remuntant el riu Al Furat (el bíblic Eufrates). Em van prometre menjar i sostre sota les estrelles i transport (camell) gratuït, a canvi de fer il·lustracions del Wadi Rum per al Ministeri de Turisme de Jordània. Els berbers tenen interessos turístics a la zona, doncs organitzen campaments i excursions pels guiris.

I tal com ja vaig explicar-vos jo ja havia recuperat la inspiració. Només em preocupava anar amunt, cap el nord, de la manera més barata possible fins a Samsun, a la costa turca del Mar Negre on m’havia de trobar amb un vell amic que treballava en una base militar i que m’havia buscat una feina de “repintador” de submarins més vells que el que es va inventar en Monturiol. Això de ser pintor i no parlar turc, de vegades es presta a malentesos...

Nota: el de la foto sóc jo, dibuixant al natural un dels pocs vestigis de vegetació que hi ha al Wadi Rum. La foto me la va fer la filla del cap de la caravana berber, que li vaig caure molt bé. En puc donar fe.

MARINER Nº 21-07 / PB

Comencem pel principi. Bé, pel principi tampoc. Però, en tot cas, m’interessa arrencar la història des d’aquí.

¿Com vaig anar a petar al petroler King B.B. de la companyia Clapton, King & Co., que encara que portés aquest nom era egípcia pels quatre costats. Això si: la seu central al Panamà? És com el Dow Jones i el Nikei: no entenc res. Per no parlar de l’Ibex 35!

Vull dir que no entenc això dels vaixells. Però paguen bé per treballar-hi. I el whisky és free. Per tant, en un moment de crisi existencial en general (posem-hi la que feia 34) i artística en particular (la 178 o 179ª) vaig decidir fer la volta al món amb 600 € a la butxaca, producte del darrer quadre que vaig vendre (i d'això ja fa molt dies...) a la recerca d’aventura i inspiració. Ja ho sé que us costarà creure'm, seguir-me i, fins i tot, entendre'm.

Però a mi m’és ben bé igual el que penseu. Això es a can "Animus Provocandi". Aquest és el meu Blog i dic el que haig de dir. Al menys la meva psicòloga així m’ho recomana. I li faig cas, doncs si a la paret hi té la tira de diplomes per alguna cosa serà. I, a més, està molt bona...

De moment només us puc ensenyar una còpia del contracte (per anomenar aquest paperot d’alguna forma). Ja us avanço que soldar i repintar les parets de ferro del petroler no ho feia massa bé, però la inspiració la vaig recuperar tot just girant per l’estret d’Ormuz direcció Umm al Qaywayn. O sigui que tindreu més noticies meves...