diumenge, 30 de setembre del 2012
NOMÉS VULL SER CATALÀ
Vull passar-les putes. Vull ser més pobre encara. I més desgraciat. I menys solidari. I més lleig. I si cal que em fotin fora d'Europa, de l'euro i del Sistema Solar, tal com amanaçen cada dia els diaris madrilenys (desenganyem-nos: Espanya és Madrid. Madrid xucla i empobreix tot l'Estat, tal com molt bé deia l'altre dia en Brú de Sala en el seu article a El Periódico). No vull més amenaces, ni consells, ni anàlisis econòmics dels mitjans de comunicació cavernicoles i no tant cavernicoles -aparentment-.
Estic cansat de fer pedagogia, d'haver de disculpar-me per parlar en una altre llengua, de tenir una altra cultura i costums i de ser un pesat, ploramiques i que només demano i em queixo. Vull deixar de ser un ciutadà colonitzat i amb menys drets que un de Salamanca, Mèrida, Huelva, Cartagena, Toledo o Torrelavega, que es poden moure i desenvolupar perfectament per tot l'Estat, sense haver de demanar perdó per parlar en una altre llengua i sense necesitat de saber-ne cap més perquè no els cal ni els interessa.
Senzillament vull deixar de ser independentista, deixar de reivindicar la meva història i la de la meva Nació. Vull ser bilingüe només perquè em doni la santa gana. Vull pagar aquí i no allà. No vull sentir a parlar de boicots als productes de la meva terra. Vull, si cal, menjar menys i pair millor.
Vull ser només català i emprenyar-me només amb el meu govern. I si, algun dia, tornem a ser europeus ja m'enprenyaré amb Brusel.les també. Clar que sembla que per entrar un altre cop a Europa, haurem d'esperar que Espanya ens doni el permís. Com Kosovo, que encara l'està esperant.
Clar que, aquest pas, podria passar que fotessin Espanya fora de l'UE abans que a nosaltres, vist el tarannà demòcratic que gasten. Vegeu amanaçes tanquerils de l'Alejo, dels militars, vicepresidenta del Govern central (quan parla de fer ús de tots els instruments), etc. Fins i tot el Borbó no calla, ell que fa callar a qui li dona la gana. Aquest rei de pà sucat amb oli.
I mira que m'agradaria ser amic d'Espanya com ho puc ser de Finlàndia, Xile, Jordània o Namibia. Fins i tot més amic, per motius obvis: familiars, de veinatge i de 300 anys d'història comuna d'amor (?). Si ells volen clar. Sinó tampoc em traumatitzaré, sincerament...
dissabte, 22 de setembre del 2012
PERQUÈ SÓC INDEPENDENTISTA
Donada l'actual situació política a l’Estat espanyol, quant a les relacions amb Catalunya, m’he decidit a explicar-ho. Potser a explicar-m’ho. Crec quer ara és un bon moment per repassar i actualitzar els meus motius (cada independentista te els seus, que poden coincidir o no) per a l'absoluta "desafecció" envers Espanya.
Sóc fill de pagesos modestos, cultes i catalanistes (que no vol dir necessariament independentistes). El meu pare amb 18 anys va anar a la guerra i, un cop acabada i perduda, va haver de fer el servei militar dels guanyadors. Sis o set anys marquen molt: era antifranquista, catalanista, del Barça, anticapellans i una mica conservador, per aquest ordre. Quan jo era petit m’explicava, tot rient, com de malament s’ho havia passat a Valladolid o a Burgos fent la mili, quan l’insultaven (junt amb d’altres soldats catalans perdedors): “¡Perro catalán!”
Jo trobava que exagerava i encara me’n reia més que ell. Aquella època, més o menys fins al 10 anys, jo era del Real Madrid (els que em coneixeu us sobtarà aquesta confessió, però tots tenim un passat...). La transformació, el primer pas cap a l’independentisme, va ser reflexionar i convertir-me al barcelonisme. Dic reflexionar però no calia massa: el Madrid era l’equip del règim fascista i l’aparador al món i per tant totes les trampes s’hi valien per guanyar: robatori de jugadors, de partits, suborns, amenaces, etc.
Vaig anar un temps a la Universitat. El 68 vaig córrer davant dels grisos, la policia franquista. Més reflexió. El 69 vaig començar a treballar en un banc català. El 74 vaig anar al Servei Militar com a “culé” 100% i com a espanyol en un 50%. Vaig tornar sent 0% espanyol, 100% català i catalanista. I ja un 50% independentista com a mínim. Això d’aguantar dia sí i dia també: “Polaco”, “Habla cristiano”, “Es catalán pero buen chico” o “Nos robáis el agua (de l’Ebre)”, em va fer veure la crua realitat. Una gran majoria d’espanyols no solament no ens estimen -mal menor- sinó que ens tenen enveja -ells sabran perquè- i, el que és pitjor, odi.
Reincorporat a la vida normal (vull dir laboral), mort del dictador, postfranquisme, transició i democràcia (la justa). Estades professionals a Madrid, treballant en el banc català, em refermen l’independentista que porto a dins i, a finals dels 80, ja ho sóc en un 100% i pujant...: “No pareces catalán, tan simpático”, “Nosotros vamos cada verano a Cadaqués, es encantador. Lástima que se hable tanto catalán”, etc.
El meu millor amic de sempre va venir a Catalunya amb 12 anys. Granadí, va emigrar amb tota la seva família. A Catalunya han estudiat, treballat, han fet amistats, relacions, negocis, casaments, naixements i enterraments. Ara ja hi han les terceres generacions. Són catalans d’orígens espanyols. Es poden sentir més espanyols o menys i/o més catalans o menys. Com tanta i tanta gent a Catalunya. Tothom en aquest país te amics i familiars amb orígens espanyols o a l’inrevés. I no passa res. Enlloc de l'Estat hi ha una convivència similar. I és que això ens ve des del fenicis (sí, fenicis!), grecs, romans, etc. Catalunya sempre ha estat terra de pas i terra d’assentaments. Diverses cultures, orígens i llengües. Plurals, solidaris, demòcrates, europeus. Tot per convenciment, no per imposició. Com ara, que estem cansats de ser espanyols per imposició. Maltractats per una Espanya monàrquica cada cop més retrograda, que encara no ha superat el seu ADN colonial i imperialista i que no es creu ni de broma això de l'Estat plurinacional del qual parla la seva Constitució. Sí, aquesta Constitució que quan els convé la fan servir d'arma amenaçant i quan els convé se la passen per l'entrecuix. Els darrers esdeveniments econòmics, socials i polítics només fan que corroborar la miopia política i/o la mala llet que gasten els diferents governs, partits, mitjans de comunicació i intel·lectuals espanyols. Ara, fins i tot alguns socialistes (Felipe González entre ells) parlen d'un "federalisme asimètric" en contraposició al "café para todos" de l'Estat de les Autonomies. Ells que s'en fotien d'en Pasqual Maragall quan ho deia!
Fins aquí he resumit -hi han molt més greuges que no he detallat- del perquè sóc independentista. Tinc ganes de no haver de ser-ho gaire temps més i ser, senzillament, només català.
dilluns, 2 de juliol del 2012
JO NO SÓC ESPANYOL (AVUI: "LA ROJA")
(Caricatures copiades del Lean o el Dicen. 1964 aprox.)
Sapigueu que això ja fa temps que dura. I
durarà. Ara, els seguidors espanyols de “La Roja” estan molt contents, fins i
tot amb els jugadors del Barça, encara que algun tingui aquesta mania de treure
a pasturar la senyera quan no toca. Però això te data de caducitat fins que comenci
un altre cop la lliga estatal. Llavors els jugadors del Barça tornaran a ser
uns tiqui-taca avorrits, comediants i, si convé, drogoaddictes...
La manipulació de 1964 (en plena dictadura
franquista) quan España va guanyar la primera Eurocopa per 2 a 1 contra Rússia,
llavors Unió Soviètica, ja va ser forta:
Marcelino, jugador del Saragossa, que va fer el segon gol d’Espanya va ser glorificat pels
segles dels segles, mentre que de Chus Pereda (jugador del Barça), se’n va
parlar el justet i això que va fer el primer gol i la centrada (ara són
assistències, com en el bàsquet) del segon. Evidentment de l’Olivella (defensa
central excel·lent) i de Fusté (migcampista que va fer un partidàs) ni
flowers... Eren els altres jugadors del Barça que van jugar aquell dia. També
hi havia el gran Luisito Suárez, llavors a l’Inter, ex-blaugrana.
Què vull dir amb tot això? Que,
desenganyeu-vos, no ens estimen, per més que vosaltres catalans i del Barça,
sigueu fans de “la Roja”. No cal fer intents d’aproximació, de solidaritat i d’empatia.
No ens volen. Bé, ens volen per moments puntuals i per a major glòria de l’imperi.
El seu.
Ja s’ho faran. I mira que juguen bé aquests nois
del Barça! Però hi ha alguna cosa que m’impedeix anar a favor d’ells quan
defensen la selecció espanyola. Crec que és la coherència i la reflexió. Però cadascú
és lliure (?) de fer el que vulgui. Només faltaria.
dissabte, 14 d’abril del 2012
PER SANT JORDI
Per Sant Jordi em trobareu signant exemplars d'aquest llibre-catàleg en alguna parada autogestionada. Serà després de la migdiada, si fa sol, no plou, ni fa massa vent... Molt probablement als voltants de la Plaça Santa Anna de Mataró i en companyia de l'artista joier Txè Aymat (i els seus magnífics punts de llibre) qui va col.laborar, juntament amb quinze professionals relacionats amb el món de la cultura i les arts, en la redacció d'aquest assaig artístic, tot escrivint sobre alguna de les meves obres exposades a principis de 2010 a l'Espai Capgròs.
dijous, 29 de març del 2012
VAGA GENERAL. BONS I DOLENTS...
("Cares". Oli s/paper. Pere-Màrtir Brasó. 2009)
En calent (incidents greus a Barcelona, ara mateix), estic una mica sorprès de com s'analitza la situació econòmica i social a l'Estat espanyol en general i a Catalunya en particular. Com s'analitza a la lleugera i sense miraments els comportaments de les parts.
Semblen els dolents: els pàries, els desnonats, les classes obreres més precàries, els aturats, els manifestants... En definitiva: els indignats i afectats en primera persona per les retallades socials i drets laborals, aconseguits, no facilment, en els darrers 30 anys i esborrats gairabé d'un cop de pluma, amb l'excusa de la crisi econòmica.
Semblen el bons: els causants de la crisi. Banquers i entitats finançeres immorals. Politics corruptes i venuts. Trobeu normal el que està passant amb els bancs i caixes (fins i tot "les nostres") d'encolomar, els darrers anys, productes financers dubtosos, ESTAFANT I ENGANYANT, a jubilats i gent gran confiada. No teniu algun avi o conegut que li estan canviant les "preferents" per d'altres productes realizables d'aqui a 10 o 15 anys? Això els que ja no ho han perdut del tot o quasi... I tothom callat. Ministeri de Economia, Banc d'Espanya, mitjans de comunicació polititzats, etc.
A més de banquers i experts financers, cal afegir-hi tots els agents implicats en la bombolla immobiliaria que ja fa temps ha petat. La conxorxa global i capitalista, salvatge, de governs, bancs, caixes, immobiliaries, analistes de risc, agències qualificadores, etc. està passant factura als més desafovorits, com sempre.
Ara hi ha un problema greu i a Barcelona, concretament aquesta tarda, ho estic comprovant. Quan els desesperats perden la por, els amorals i sense ètica han començat a perdre la partida. Això és Grècia i Europa ens està mirant perplexa. Tot just ha començat un conflicte que es vol dissimular i fent que ho paguin els justos i no els pecadors.
Rectificar (encara que sigui poc) és de savis. I no queda temps...
En calent (incidents greus a Barcelona, ara mateix), estic una mica sorprès de com s'analitza la situació econòmica i social a l'Estat espanyol en general i a Catalunya en particular. Com s'analitza a la lleugera i sense miraments els comportaments de les parts.
Semblen els dolents: els pàries, els desnonats, les classes obreres més precàries, els aturats, els manifestants... En definitiva: els indignats i afectats en primera persona per les retallades socials i drets laborals, aconseguits, no facilment, en els darrers 30 anys i esborrats gairabé d'un cop de pluma, amb l'excusa de la crisi econòmica.
Semblen el bons: els causants de la crisi. Banquers i entitats finançeres immorals. Politics corruptes i venuts. Trobeu normal el que està passant amb els bancs i caixes (fins i tot "les nostres") d'encolomar, els darrers anys, productes financers dubtosos, ESTAFANT I ENGANYANT, a jubilats i gent gran confiada. No teniu algun avi o conegut que li estan canviant les "preferents" per d'altres productes realizables d'aqui a 10 o 15 anys? Això els que ja no ho han perdut del tot o quasi... I tothom callat. Ministeri de Economia, Banc d'Espanya, mitjans de comunicació polititzats, etc.
A més de banquers i experts financers, cal afegir-hi tots els agents implicats en la bombolla immobiliaria que ja fa temps ha petat. La conxorxa global i capitalista, salvatge, de governs, bancs, caixes, immobiliaries, analistes de risc, agències qualificadores, etc. està passant factura als més desafovorits, com sempre.
Ara hi ha un problema greu i a Barcelona, concretament aquesta tarda, ho estic comprovant. Quan els desesperats perden la por, els amorals i sense ètica han començat a perdre la partida. Això és Grècia i Europa ens està mirant perplexa. Tot just ha començat un conflicte que es vol dissimular i fent que ho paguin els justos i no els pecadors.
Rectificar (encara que sigui poc) és de savis. I no queda temps...
dijous, 12 de gener del 2012
ELS 1000 MILLORS INVENTS
"Bodegó amb nous". (Dibuix tècnica mixta s/paper reciclat). Pere-Màrtir Brasó.2001
Llista dels mil millors invents de la humanitat, segons aquest corresponsal d’Animus Provocandi. De tretze en tretze i un cop al mes. O sigui sis anys. Inaguantable. Però al menys la primera aquí la teniu:
1.- Medicina en general (vull dir metges tradicionals, moderns, orientals, naturals, xamans, bruixots, científics, investigadors, etc.)
2.- Vi (i algunes variants com cava, xampany, de missa, moscatell que no sigui empallegós...)
3.- Paper i llapis (pots, pintura i pinzells inclosos)
4.- Disc de vinil (casset, CD, i més modernitats ja els situaria cap a la posició 40)
5.- Pa amb tomàquet. (Sol o acompanyat de raïm, figues, formatge i/o pernil)
6.- El llibre (s’hi podria afegir algun diari decent, imparcial i objectiu, però costa, costa...)
7.- Cinema, des del mut en blanc i negre, passant pel Cine Nic “pa l’ante i p’atrás”, fins avui. El 3D no.
8.- Telèfon mòbil dels primers. Els més nous amb internet, watzap i jo que sé, estarien cap el lloc 129. Massa coses juntes, però està bé, que consti.
9.- Iogurt natural no ensucrat I algunes variants o derivats: bífidus, amb fruita, mató (amb mel, clar)
10.- Tovallotes de paper, ensabonades i sense alcohol, just a l’inrevés que la cervesa (crec que aquesta frase tan enginyosa ja l’havia escrit una altra vegada). Per cert la cervesa també la tinc en ment per a la propera llista.
11.- Ràdio i TV (eliminant el 74,38 % dels programes de ràdio i el 92,97% dels de les teles, segons la darrera auto-enquesta).
12.- Teatre (ho sento, em sap greu i demano disculpes però aquí no m’hi entren els musicals).
13.- Grècia. Sí, sí, Grècia. Potser més l’antiga que la moderna però vaja no et pensis: arquitectura, filosofia, democràcia (sic), pi no el pinyoner, vull dir el del 3,1416 que es veu que serveix per fer molts càlculs, la moussaka i les olives negres. Ah, i El Greco (per què era grec, oi?)
Llista dels mil millors invents de la humanitat, segons aquest corresponsal d’Animus Provocandi. De tretze en tretze i un cop al mes. O sigui sis anys. Inaguantable. Però al menys la primera aquí la teniu:
1.- Medicina en general (vull dir metges tradicionals, moderns, orientals, naturals, xamans, bruixots, científics, investigadors, etc.)
2.- Vi (i algunes variants com cava, xampany, de missa, moscatell que no sigui empallegós...)
3.- Paper i llapis (pots, pintura i pinzells inclosos)
4.- Disc de vinil (casset, CD, i més modernitats ja els situaria cap a la posició 40)
5.- Pa amb tomàquet. (Sol o acompanyat de raïm, figues, formatge i/o pernil)
6.- El llibre (s’hi podria afegir algun diari decent, imparcial i objectiu, però costa, costa...)
7.- Cinema, des del mut en blanc i negre, passant pel Cine Nic “pa l’ante i p’atrás”, fins avui. El 3D no.
8.- Telèfon mòbil dels primers. Els més nous amb internet, watzap i jo que sé, estarien cap el lloc 129. Massa coses juntes, però està bé, que consti.
9.- Iogurt natural no ensucrat I algunes variants o derivats: bífidus, amb fruita, mató (amb mel, clar)
10.- Tovallotes de paper, ensabonades i sense alcohol, just a l’inrevés que la cervesa (crec que aquesta frase tan enginyosa ja l’havia escrit una altra vegada). Per cert la cervesa també la tinc en ment per a la propera llista.
11.- Ràdio i TV (eliminant el 74,38 % dels programes de ràdio i el 92,97% dels de les teles, segons la darrera auto-enquesta).
12.- Teatre (ho sento, em sap greu i demano disculpes però aquí no m’hi entren els musicals).
13.- Grècia. Sí, sí, Grècia. Potser més l’antiga que la moderna però vaja no et pensis: arquitectura, filosofia, democràcia (sic), pi no el pinyoner, vull dir el del 3,1416 que es veu que serveix per fer molts càlculs, la moussaka i les olives negres. Ah, i El Greco (per què era grec, oi?)
dimarts, 27 de desembre del 2011
ESTIMATS REIS MAGS
("Adoració dels Reis Mags". Fotog.Pere-Màrtir Brasó. 2009)
Estimats Reis Mags:
Com que crec que aquest any m’he portat relativament bé, i aprofitant que darrerament no paro de rebre molta publicitat unidireccional via internet, m’he animat a demanar-vos el següent:
Quasi diàriament tinc invitacions del tipus “You have been invited to hook up for sex” i sempre em faig l’orni, potser m’hauríeu de portar un “enlargement your penis new penile” que no sé si són pastilles, herbes, pròtesis o exercicis musculars localitzats, però que crec imprescindible per acceptar d’una vegada i molt amablement les invitacions esmentades.
Clar que també em seria molt pràctic el trifàsic de la “Canadian Pharmacy” que m’ofereix un “80% off Viagra-Cialis-Levitra” que deu voler dir que amb fan descompte comprant tot el pack. Com a mínim tres euros que m’estalviaré per les tres receptes, això segur
A més, un o una tal Morine Mbogo però de vegades n'és un altre (em sembla que de des de Mali) m’ofereixen, sovint, no se quina mena d’intercanvi i/o inversió... I com que m’ensumo per on aniran els trets si accepto el negoci, potser em seria més que necessari l’arsenal de coses que us he demanat anteriorment.
Quant a “L’oferta llampec per esquiar” no em cal. Ara mateix no em ve de gust rebre un llampec per la borla (de la gorra o d’on sigui la borla) cas de que no es tracti concretament d’esquí de neu...
De totes maneres i coneixent-me (aquestes alçades de la pel.lícula no estic massa per experiments i sorpreses), quasi prefereixo que només em porteu la “Replica Rolex Watch” , que també me l’ofereixen a diari per via cibernètica. Si el rellotge és una bona rèplica, el portaré a una d’aquestes botigues que compren plata i or, doncs penso que, si hi entenen del tema de manera proporcional a l’estètica i l'imatge que utilitzen , el Rolex colarà com autèntic i en treuré quatre duros per un bon sopar.
Gràcies Reis!
Pere-Màrtir. Republicà (excepte quant a reis mags) i una mica verd (ecològicament parlant).
divendres, 16 de desembre del 2011
MORENES
Per això, sense que serveixi de precedent, i aprofitant un idea tan escatològicament nostrada com són els assumptes relacionats amb el cul, a continuació us facilitaré unes mesures , basades en l’experiència llarga i pròpia, de la bona cura de les morenes (hemorroides en llenguatge més científic).
Abans: procurar controlar l’estrès (relativitzant-ho tot, menys les victòries del Barça), evitar el restrenyiment (got d’aigua en dejú, kiwis, fibra, verdura , llegums, etc). Controlar diarrees excessives (codonyat, arròs bullit, moniatos, etc). Hàbit de deposicions el més regular possible quant a horaris i lloc geogràfic del moment íntim.
Durant: situació corporal i postural lleugerament dreta, però còmoda. Res de asseure’s a la tassa (obertura i tensió exagerada de les venes hemorroïdals, només cal veure com ho fan la resta de mamífers, llestos per instint i gens condicionats per convencions socials i costums antinaturals). Rapidesa d’execució (res de diaris, revistes o uatzaps). Més val repetir en un altre moment que insistir i forçar.
Després: higiene local de qualitat. Bidet, però sobre tot utilització generosa de tovallotes sabonoses humides (sense alcohol), que permeten una neteja més complerta i profunda (uns mil·límetres de profunditat rectal és força beneficiós sinó hi ha dolor excessiu per tal maniobra. Si és gustosa podeu anar fent sense vergonya...). Res de paper higiènic normal (per qualificar-lo d’ alguna manera) que no neteja bé, només refrega i eixuga tal com sempre i des de petits se’ns ha dit fastigosament: “eixugat bé, eixugat bé...”. Encara com no ens ho feien fer amb un fregall "nanas"...
I en general: banys locals d’aigua fresca (gelada és un turment). Banys d’aigua del mar. Poques pomades comercials antihemorroïdals. En tot cas aplicació local d’Àloe Vera (en crema, fulla pelada o líquid resultant).
Han estat un consells supervisats pel laboratori d’investigacions artístiques “Animus que no serà res Provocandi”.
dilluns, 12 de desembre del 2011
BARÇA
(L'avi del Barça. V. Castanys)
Amb tranquilitat i naturalitat. No cal pas ser boig, fanàtic o monotemàtic pesat. Només cal ser culé i tenir sentiment de pertinença a un club local. Sí, sí, local, però de projecció mundial. No cal ser agressiu ni maleducat. Només cal estar satisfet quan, per posar un exemple, mires el diari d'avui i constates que el F.C. Barcelona va líder a la classificació general de 1ª divisió estatal de futbol (tant masculí com femení), així com la de basquet, handbol, hoquei patins i futbol sala. I només parlo de seniors, enacara hi ha molts juvenils, infantils, alevíns i d'altres seccions no professionals de qualitat.
Hi ha algun altre club al món que pugui dir això? S'entèn una mica què vol dir "més que un club"? M'explico quan parlo de tranquilitat i naturalitat?
Des de Barcelona, la capital de Catalunya, cap al món. Agradi o no és la representació màxima i de més prestigi que te aquest país petit i sense estat, arreu del planeta. (Bé, si, estem en un estat on s'ens maltracta en tots els sentits i des de fa molts anys). Viatjant per l'estranger comproves, constantment, la dimensió del que representa aquest club... només cal dir la paraula màgica: Barça.
Amb tranquilitat i naturalitat. No cal pas ser boig, fanàtic o monotemàtic pesat. Només cal ser culé i tenir sentiment de pertinença a un club local. Sí, sí, local, però de projecció mundial. No cal ser agressiu ni maleducat. Només cal estar satisfet quan, per posar un exemple, mires el diari d'avui i constates que el F.C. Barcelona va líder a la classificació general de 1ª divisió estatal de futbol (tant masculí com femení), així com la de basquet, handbol, hoquei patins i futbol sala. I només parlo de seniors, enacara hi ha molts juvenils, infantils, alevíns i d'altres seccions no professionals de qualitat.
Hi ha algun altre club al món que pugui dir això? S'entèn una mica què vol dir "més que un club"? M'explico quan parlo de tranquilitat i naturalitat?
Des de Barcelona, la capital de Catalunya, cap al món. Agradi o no és la representació màxima i de més prestigi que te aquest país petit i sense estat, arreu del planeta. (Bé, si, estem en un estat on s'ens maltracta en tots els sentits i des de fa molts anys). Viatjant per l'estranger comproves, constantment, la dimensió del que representa aquest club... només cal dir la paraula màgica: Barça.
dimecres, 7 de desembre del 2011
"AFLIGIDO"
Ja fa uns quants dies que va sortir aquesta foto al diari, però fins avui no n'he tingut ganes de parlar. No tinc paraules per qüalificar l'escena: uns quants "valents" clavant llançes a un toro fins la seva mort. Aberrant, sàdic, morbós, degenerat, cavernícola...?
Sempre m'he declarat a favor de la prohibició de les corrides de toros (sí, també prohibiria els correbous, no patiu, però no és el mateix), perquè de la tortura fins la mort en fan un espectacle i un negoci, encara que ens ho volen vendre com un fet cultural, artístic, mediterràni i/o català. I, a sobre, els antitaurins ho polititzem. I que d'on i com ens pensem que surt el foie i blà, blà...Vaja, per riure. I l'escena de la foto per plorar, com tota tortura, sigui infringida a persones o animals.
Això és Tordesillas (Espanya), segle XXI. I una curiositat: vegeu el xandall del Real Madrid que llueix un dels torturadors...
divendres, 18 de novembre del 2011
BANKSY
("Bomb Hugger". Banksy)
Banksy està exposant actualment a Nova York, la meca de l’art des de ja fa temps, a Keszler Gallery. Abans era un grafiter provocador, un guerriller urbà amb les seves pintades polítiques, primer a Anglaterra i després a mig món. També penjava d’amagatotis les seves provocadores obres als principals museus de París, Londres o Nova York. I tot des de l’anonimat i la clandestinitat.
Ara, també des de l’anonimat però, pel que es veu, amb bons representants, els seus quadres (actualment grafits sobre tela o paper) cotitzen alt. 100.000, 200.000 dòlars o el que es vulgui pagar. Vaig veure la seva exposició on hi havia penjada, fins i tot, una porta de fusta pintada i arrancada d’algun lloc que no fa gaire temps devia fer emprenyar molt al propietari de la mateixa però que ara està a un preu astronòmic.
Ara és art per que costa una pasta i abans era un embruta parets? Art és art!
Des de feia mig segle tenia pendent una visita a Nova York i recentment l’he pogut fer. No patiu que no penso donar-vos la tabarra explicant que alts que són els gratacels, fashion les botigues i dolents els cafès. Això ho deixo per a la família i els amics més pacients.
Només vull explicar el tema Banksy. Hi torno amb el assumpte dels grafits i artistes urbans. Fa uns dies ja en parlava en aquest blog i en d’altres ocasions també, arran d’algunes pintades “d’incívics, gamberros i derivats” que embruten les nostres ciutats.Banksy està exposant actualment a Nova York, la meca de l’art des de ja fa temps, a Keszler Gallery. Abans era un grafiter provocador, un guerriller urbà amb les seves pintades polítiques, primer a Anglaterra i després a mig món. També penjava d’amagatotis les seves provocadores obres als principals museus de París, Londres o Nova York. I tot des de l’anonimat i la clandestinitat.
Ara, també des de l’anonimat però, pel que es veu, amb bons representants, els seus quadres (actualment grafits sobre tela o paper) cotitzen alt. 100.000, 200.000 dòlars o el que es vulgui pagar. Vaig veure la seva exposició on hi havia penjada, fins i tot, una porta de fusta pintada i arrancada d’algun lloc que no fa gaire temps devia fer emprenyar molt al propietari de la mateixa però que ara està a un preu astronòmic.
Ara és art per que costa una pasta i abans era un embruta parets? Art és art!
dijous, 27 d’octubre del 2011
RES ÉS NOU
Aquest acudit de la meva autoria es va publicar el novembre de 1987, en el número 2 de la desapareguda revista "L'Espiell", editada a Barcelona pel mataroní Jesús Prujà i Puig. Com podeu veure tot això de la crisi econòmica, financera i borsaria ja ho patiem. Els de sempre, clar.
Res de nou sota la pluja...
dimarts, 18 d’octubre del 2011
GRAFITS, UN ALTRE COP...
Ja ho sé que el que dic pot ferir algunes susceptibilitats, però tampoc n'hi ha per tant. Que uns gamberros han pintat el tramvia de Mataró i ja els han pillat. No es pot tolerar: embrutar-ho tot, fer mal bé el mobiliari urbà i a costa dels nostres impostos. Un símbol històric com és el nostre tramvia i tal... Molt bé: un càstig exemplar. Els tallem les mans, el fotem a la garjola, una multa monumental?
Sincerament: em molesten més els sorolls de motos, autobusos urbans i camions d'escombraries. La gent que cada cap de setmana, a l'hora de sopar, entra i surt dels restaurant fent crits com a possessos. La pudor de merda d'ocell que fa La Rambla, sobre tot quan els de la brigada l'han remullat, etc. I no he sentit ni llegit tantes queixes de tot això. Ben bé que a cadascú li molesta el que li molesta, però de vegades ens passem dos pobles i en segons quines coses semblem mesells.
Apa, que si d'aquí uns anys algun d'aquests gamberros descerebrats arriba ha ser un artista reconegut, llavors tothom a fardar de mataroní ilustre...
divendres, 15 de juliol del 2011
PARAULES...
("Parole, parole...".Oli s/paper 25cmx25cm. Pere-Màrtir Brasó.2003)
Vinga paraules: sinèrgies (recorda a beguda energètica), transversal (tothom hi és però no tothom del tot, però està bé), explicitar (perquè no ho expliquem i ja està?), explorar (la selva no, acords), redissenyar (arreglar els nyaps dissenyats), redefinir (objectius de nous rics posats al dia), ponts (de diàleg. Els dels romans eren més sòlids), mercats (no pas el del dijous), rescat (res de salvar una pastera), articular (tampoc és artritis), perifèrics (tant informàtics com geopolítics)...
dimecres, 13 de juliol del 2011
BACON I ANTONIO LÓPEZ
(Sèrie Blai Bonet. Pere-Màrtir Brasó, 2009. Tècnica mixta s/paper. 30x21)
L'altre dia vaig llegir en una entrevista a Antonio López la següent frase: "...decía Bacon que todo lo que se pueda explicar para qué pintarlo. Es verdad...". És una reflexió que m'agrada i que modestament me la faig meva.
dijous, 16 de juny del 2011
TOTHOM INDIGNAT...
("Bla, bla". Oli s/paper. Pere-Màrtir Brasó. 2003)
Passades unes quantes hores dels fets del Parlament de Catalunya i uns quants dies dels de la Pl. de Catalunya i vistes les explicacions del Govern, de partits, polítics, intelectuals i opinadors, tots diversos i transversals (per dir-ho a la moda), així com dels mitjans de comunicació que operen per terra, mar i internet; dels mateixos "indignats" i/o "acampats" i, fins i tot, d'Arcadi Oliveres i de Stéphane Hessel, algunes d'elles molt encertats i d'altres molt poc, algunes ridícules, hipòcrites, ingenues, populistes, oportunistes, infantiloides o apocaliptiques, voldria expressar la meva modesta opinió.
Assumint el risc de fer-me pesat o "jo-jo", però per no enganyar a ningú, primer vull deixar clar el meu perfil politicosocial: sóc un ciutadà català impositiu declarant home, nascut a mitjans del segle passat, de poble i de pagès, artista plàstic i ex-empleat de banca. Separat per les bones, visc en parella i amb dues filles seves. Tirant a esquerranós, independent, independendista, pacifista i culé. Vaig perdre el temps fent la mili a Espanya quan en Franco encara manava (deien que li quedaven dos telediarios, però la realitat ha demostrat que encara queden restes fosilitzats, però no tant, de No-Do...) Amb 15 anys vaig còrrer, a la universitat, davant dels grisos, cosa que em va servir -a més de polititzar-me- per ser, en el seu dia, un lateral dret ràpid. Un carriler vaja.
Un cop ja retratat, dic el que penso i que ja vaig penjar al facebook i al twitter l'altre dia, a manera de resúm:
Uns quants violents fan perdre credibilitat i legitimitat a la resta "d'indignats"... De la mateixa manera que uns quants politics fan perdre credibilitat a la resta del col.lectiu.
I afegeixo aquestes opinions de dos intel.lectuals, ja antigues però de rabiosa actualitat, que també faig meves:
"Quan arribin realment a tocar fons, pot ser que els joves es convencin que aquest camí ja està esgotat i adoptin una posició de rebel-lia. És qüestió d'esperar que els valors económicas que ara imperen s'enfonsin definitivament perquè els joves comencin a crear la pròpia ètica i rescatin o reconstrueixin els valors socials, culturals i polítics que ara no existeixen" (J.L. Aranguren. 1994)
"Davant de la qüestió ¿què hem de fer?, s'ha de plantejar la qüestió ¿com hem de pensar?, per evitar que segueixi proliferant la retòrica utilitzada pels programes de tots els partits polítics quan es refereixen als grans ideals de la humanitat. La qual cosa és l'expressió de la seva flagrant contradicció a la pràctica vital de la nostra realitat econòmica, política i cultural" (J. Beuys. 1978)
Està passant quelcom greu. Hi ha algú...?
dimarts, 31 de maig del 2011
INDIGNACIÓ
(Portada Revista Triunfo 1.6.1968)
Indignació és la que sento des de fa dies, provocada per les retallades antisocials que patim (els de sempre) per culpa d'una crisi gestada des del capitalisme salvatge de banquers i grans holdings financers i empresarials, amb la passivitat i incompetència de gran part dels politics.
Indignació per la càrrega policial salvatge, desproporcionada, inútil i d'efectes contràris al que pretenien des del Govern, concretament el Sr. Felip Puig. I cada minut que passa sense la seva dimissió, més indignat estic. Perquè si ell no sent cap vergonya, el seu cap -recordem que és el Molt Honorable President de la Generalitat- l'ha de cessar fulminanment. Sinó demostraran, un cop més, que no han entès res (*).
"...La policía sale a la calle. Frente a frente, una vez más, los estudiantes con banderas rojas, los policías con cascos, granadas lacrimogenas, escudos..." (Eduardo Haro. París 23 de maig 1968. Revista Triunfo).
(*) Per cert, trobo a faltar molt l'opinió d'intelectuals, opinadors i polítics d'aquests que piulen per tot, i ara no es mullen. Pas canviat? Por de perdre la pastanaga?
Indignació és la que sento des de fa dies, provocada per les retallades antisocials que patim (els de sempre) per culpa d'una crisi gestada des del capitalisme salvatge de banquers i grans holdings financers i empresarials, amb la passivitat i incompetència de gran part dels politics.
Indignació per la càrrega policial salvatge, desproporcionada, inútil i d'efectes contràris al que pretenien des del Govern, concretament el Sr. Felip Puig. I cada minut que passa sense la seva dimissió, més indignat estic. Perquè si ell no sent cap vergonya, el seu cap -recordem que és el Molt Honorable President de la Generalitat- l'ha de cessar fulminanment. Sinó demostraran, un cop més, que no han entès res (*).
"...La policía sale a la calle. Frente a frente, una vez más, los estudiantes con banderas rojas, los policías con cascos, granadas lacrimogenas, escudos..." (Eduardo Haro. París 23 de maig 1968. Revista Triunfo).
(*) Per cert, trobo a faltar molt l'opinió d'intelectuals, opinadors i polítics d'aquests que piulen per tot, i ara no es mullen. Pas canviat? Por de perdre la pastanaga?
dissabte, 14 de maig del 2011
CONCURSOS
"Gat i arbre des de la fenetre" (Pere M. Brasó.2006)
Per diversos motius no participo en gaires concursos de pintura. Haver de cenyir-se a unes bases establertes, afegit a la cosa logística (mides grans, transport, embalatge, etc.), així com d’altres factors personals fan que poc sovint em presenti a aquests tipus de certàmens artístics.
Si que acostumo a fer-ho al Premi Biennal de Pintura Torres García - Ciutat de Mataró (ho tinc tant a mà, és la meva ciutat) i, algun cop, al Ricard Camí de la Caixaterrassa -ara Unnim-.
Superada la barrera de la mandra (i les despeses d l’aspecte logístic!) i interpretades o transcendides les bases del concurs, cal estar preparat per “perdre”, dit en termes esportius i, sobre tot, per “guanyar”. I quan dic guanyar em refereixo, només, ha arribar a ser seleccionat. Finalista. L’obra penjada en l’exposició i publicada en el catàleg del certamen.
Que jurats formats per gent de prestigi reconegut en el món de l’art i la cultura, com Francesc Miralles, Cesáreo Rodríguez, Marius Samarra, Carles Taché, Francesc Vicens, Josep Mª Cadena, Daniel Giralt-Miracle, Josep Guinovart, Arnau Puig, Francesc Rodón, Pilar Vélez o Juan Manuel Bonet, hagin triat 30 o 40 obres d’entre quasi 500 (cas del Premi Ricard Camí) o 250 (Biennal Torres García)i la teva hi sigui, ja és tot un èxit.
Un èxit que reafirma, encara que sigui temporalment, l’autoestima. Valora el teu treball i dona ànims per seguir endavant. El món de l’art és apassionant però gens fàcil i, per això, de tant en tant un estímul extern va molt bé...
dimarts, 3 de maig del 2011
REGALS DE CASAMENT
(Foto: Pere-Màrtir)
El personal de la redacció (crec que eren quatre o cinc empleats) del programa Divendres de TV3, avui a la tarda parlant de regals de casament, diuen que ells no volen quadres perquè no els agraden... Només els ha faltat dir que, si cal, ja se’ls compren a l'Ikea, o aquell hotel del Carib on van anar quan es van conèixer o a la fira del pinzell espaterrat que fan al poble on van a fer la costellada amb els sogres.
Això ho diuen uns que han estudiat lletres, suposo. Podrien dissimular una mica els seus gustos (o les seves carències?) com a gent del ram de la comunicació que representa que són, però no. S’estimen més que sapiguem, sense embuts, que això no els interessa i que prefereixen un abonament en el seu compte numero: XXXX-XXXX-XX-XXXXXXXXXX (sobre tot que els vint dígits estiguin ben escrits a la invitació!)Tot és respectable, des d’una botiga sueca de mobles i salmó amb ceba a la romana, passant per la fira de l’aiguarràs camalluent i pixapins, fins a una romàtica i sensible transferència bancària, per no parlar d’un donatiu en efectiu dins d’un sobre amb llacet i dedicatòria en vers . Però, sincerament i per la part que em toca que és bastant, en sentir-ho en viu i en directe per la teletres, la meva, m’han caigut els tubs de pintura Titan pel terra...
dimarts, 26 d’abril del 2011
DEDICAT A MOURINHO (PER EXEMPLE...)
("Josep Palau i Fabre". Pere-Màrtir Brasó. 2007. Mixta s/paper. 100x70cm)
"L'homes és un animal que es busca" va deixar escrit Josep Palau i Fabre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)















