ESCOLARS I ART

(capgròs)

Ahir vaig rebre la visita, a l’Espai Capgròs, on hi tinc fins demà l’exposició “Continuarà” dels alumnes de 3er de Primària del CEIP Àngela Bransuela, de Mataró.

A través del crític d’art Pere Pascual, la professora Montse Tubau es va posar en contacte amb mi per poder visitar l’exposició, amb vint-i-quatre nens i nenes que estan fent un projecte escolar relacionat amb la pintura. Es tracta de programar visites a exposicions i a tallers d’artistes locals. I també, que alguns artistes puguin anar a la seva classe a fer xerrades. Un molt bon projecte per a escolars de 8 o 9 anys.

La veritat és que va ser molt gratificant. Em va semblar que per a ells ho era, però per a mi segur. La innocència i desvergonyiment, en general, de nens i nenes a l’hora de preguntar i raonar és impressionant. A més són molt aguts i més observadors del que podria semblar. S’enfronten amb l’obra sense prejudicis ni suficiències. Només compten les emocions. Talment com s’ha de mirar un quadre...

Ja estic esperant el dia que aniré a visitar-los, que serà ben aviat. Per no refredar-los, que activitats com aquesta valen la pena, doncs enriqueixen la cultura d’un poble. Tant de bo això es fes des de fa molts anys...

I sorpresa, demà al migdia, abans de cloure l’exposició, visita d’un altre cole: alguna cosa es mou!

SOLIDARITAT?

(I. Terradas)

Diumenge passat va morir un indigent a Mataró. Era aquell home gros, vermellot de cara, amb el cap tapat amb una manta quan feia fred, que sempre estava a la plaça Santa Anna. Sembla que feia vint anys que malvivia al carrer. No molestava a ningú i dormia dins els caixers automàtics, com molts d’altres indigents.

El terratrèmol d’Haití ens desperta la compassió i la solidaritat. Com les maratons de TV3 o les diverses desgràcies del món. Fem la nostra aportació econòmica i, apa, consciència tranqui-la.

Quan vàrem trucar la Policia Local prop de la una del migdia no en sabien res. Com a mi, els va semblar molt estrany que, a aquelles hores, encara estigues estirat dins el caixer de la Caixa de Tarragona. Ell, que sempre s’aixecava ben aviat.

A mi encara em sembla més estrany que amb la quantitat de gent que rambleja aquelles hores, per anar a missa o sortir-ne, anar a buscar el diari, el tortell o fer el vermut, ningú no trobés anormal que tan tard i amb una postura rara, aquell pobre home s’estigués allà terra, tirat.

Crec que la gent que viu i/o rambleja pel centre, per poc que es fixi en el proïsme sap quan una cosa no és normal. Desconec les causes de la seva mort, però potser si algú hagués avisat més aviat a la policia, s’hauria salvat o no s’hauria mort més sol que un gos (dels d’abans; ara estan més ben cuidats...)

Que en som de solidaris. I d’hipòcrites.

ELS MEUS MESTRES - 3. COLL

Josep Coll i Coll (Barcelona, 1923-1984) es va iniciar en el món del còmic col·laborant en diverses revistes com Pocholo, Chispa, La Risa, etc. El 1949 va començar al TBO i en va arribar a ser un clàssic d’aquesta revista.

Es va especialitzar a fer historietes sense un personatge fix i va donar protagonisme a arquetips com el rodamón, el caníbal, el caçador i el camàlic negre, el paleta, els senyors en cotxe, en moto, etc.

El seu humor era una mica surrealista, de cinema mut, esquemàtic. Amb vinyetes semblants a les seqüències fotogràfiques, perfectament dibuixades amb una línea clara, flexible i seguríssima. Un minimalisme molt elegant.

Desgraciadament pel món del cómic, Coll va deixar de dibuixar per treballar de paleta, doncs així es guanyava millor la vida. Cap als 80 va tornar a dibuixar i a publicar a la revista Cairo. Però arran d’una forta depressió es va suïcidar poc després, quan la seva obra era cada cop més reconeguda.

És del 4 o 5 dibuixants que més m’ha influït. Des del fum dels vaixells fins la seva esplèndida signatura!

ELS MEUS MESTRES - 2. JUNCEDA.

Joan Garcia Junceda i Supervia (Barcelona, 1881 – Blanes, 1948), dibuixant i il·lustrador. Va col·laborar amb moltes publicacions durant la primera meitat del segle XX, sobre tot al Cu-Cut!, Papitu, Picarol i Patufet.

També va il·lustrar les Historietes Exemplars, d’en Josep Maria Folch i Torres. Però per allà on el vaig conèixer i em va captivar va ser en les il·lustracions que feia per a molts llibres de la Col·lecció Patufet, la majoria també d’en Folch i Torres. Llibres com En Bolavà detectiu, Les aventures d’en Boi Delit o La Vida i els Fets d’en Justí Tant-se-val van ser les meves primeres lectures en català (recordeu que en aquella època, finals dels 50, principi dels 60, a l’escola tot era en castellà), doncs la meva mare, defensora de la llengua i cultura catalanes, els comprava cada vegada que anava a Barcelona. Però principalment m’agradaven els magnífics dibuixos d’en Junceda.

Expressius, nets i detallats a la vegada, imaginatius i ben documentats, amb un toc impressionista. Fins i tot amb reminiscències del dibuixant, gravador i pintor francès Gustave Doré, que va il·lustrar el Quixot.

En definitiva, un tros d’artista, amb el qual vaig descobrir com dibuixar pirates, negres, indis, pastors i damiseles...!

ELS MEUS MESTRES. (I) CIFRÉ

Tot i que m’agraden molt i que m’han influït d’una manera o altra artistes com Caravaggio, Goya, Doré, Turner, Van Gogh, Nonell, Casas, Munch, Magritte, Bacon, Tàpies, Barceló, etc. crec que els meus autèntics “mestres” han estat una sèrie de dibuixants i il·lustradors, bàsicament provinents del món del còmic.

També haig d’esmentar a dos pintors vilassarencs: en Josep Serra Manent de qui vaig ser aprenent i ajudant entre els 13 i 14 anys. Amb ell vaig aprendre dibuix i pirogravat. Posteriorment, va ser amb Pere Monserrat, pintor de paisatges i sobre tot de marines amb qui vaig compartir hores matineres de pintura a l’oli i en vaig aprendre l’ofici.

Avui començaré a parlar d’un d’aquests dibuixants d’historietes, veritables artistes i creadors, de vegades poc reconeguts en ser considerat, erròniament, el còmic com un art menor.

Guillem Cifré va néixer a Traiguera (Castelló) el 1922 i va morir a Barcelona el 1962. Gran dibuixant de còmics, va crear diversos personatges per a la factoria Bruguera, però el més popular va ser “El repórter Tribulete, que en todas partes se mete” (1947). Va publicar historietes al Pulgarcito, el DDT i el Tio Vivo, entre d’altres publicacions. Va començar però, fent dibuixos animats pels Estudios Chamartín, junt amb d’altres futurs dibuixants de l’esmentada editorial Bruguera. És el pare del també dibuixant Guillem Cifré, que publica molt bones il.lustracions al diari Avui, entre d'altres llocs.

A mi em van començar a captivar els seus dibuixos pel llibre escolar “Quiero ser tu amigo” de l’escriptor Noel Clarasó -Editorial Prima Luce- que al 1961 a la meva escola l’utilitzàvem com a llibre de lectura.

El seu traç dinàmic, segur i clar m’agradava molt i el vaig copiar moltes vegades. Em sembla que va ser el primer dibuixant que em va cridar l’atenció i del que vaig començar a reconèixer el seu estil sense llegir-ne la signatura.

"TROFEO SERRAS"

Es veu que estic, una mica, en un procés de regressió i posats a rescatar incunables, fòssils i demès documentació del neolític superior, avui us porto a l’Animus provocandi una copa. Res a veure amb les sis copes del Barça, que pels culés ha estat una alegria bestial, una cosa que potser passa cada cent anys. Al Barça. A d’altres clubs, i no vull dir noms, potser cada mil...

No, aquesta copa va d’art i per a mi va representar una alegria quasi comparable amb la que m’ha proporcionat el Barça, doncs amb 16 anyets vaig guanyar un primer premi de dibuix, no per a nens sinó obert a totes les edats!

Es tractava, tal com diu la placa de la copa (per cert, ja sé que li haig de passar el drap amb Brasso Metal Polish -vegeu la coincidència brasoniana-) del “Trofeo Serras -II Concurs de Dibuix - Vilasar de Mar, IX-69”. Llavors la Sastreria Serras de Mataró feia aquestes coses.

En fi, que tampoc sé on para l’obra guanyadora, com la que vaig comentar en el meu escrit anterior. Era un pastel sobre paper, representant els blocs de pisos Castillejos, a la carretera de Cabrils de Vilassar de Mar. Edificis supermoderns a l’època.

PRIMERA EXPOSICIÓ

Avui he trobat, remenant papers, una ressenya de La Vanguardia Española amb foto inclosa, de la meva primera exposició, en aquest cas col·lectiva. Va ser el 31 de desembre de 1960 quan a l'esmentat diari apareixia a “Más Información nacional” i amb els subtítol de “Exposición en Vilasar de Mar” una foto on es veuen quatre nens mirant uns dibuixos exposats a les parets d’una sala.

A sota la foto diu: “Bajo el título de ‘El mar y los niños’, ha sido abierta en esta localidad una exposición a la que han concurrido la mayoría de los escolares de Vilasar, quienes han interpretado en sus obras la idea que cada uno de ellos tiene del mar.”

D’això aquest any ja en farà cinquanta! Han canviat algunes -bastantes- coses des de llavors. Entre elles que La Vanguardia ja no es diu “Española”, Vilassar ara s’escriu en dues esses, jo acabava de fer vuit anys i ara n’he fet cinquanta set... Hi ha coses, però, que no han canviat: segueixo pintant i exposant.

Encara ho recordo. Al Colegio San Juan (de Vilassar de Mar) van triar uns quants alumnes que dibuixàvem força bé i ens van fer copiar un vaixell de fusta en miniatura. Cada escola del poble va presentar els seus dibuixos i finalment es van exposar a la Biblioteca Pública, llavors situada a sobre de la Caixa, a la Plaça de l’Ajuntament. Vaig quedar tercer. Per davant meu, en Núñez i en García i per darrera en Flamerich. Per això a la foto estic col·locat en tercer lloc. Llavors érem molt disciplinats...

Par cert, entre les coses que han canviat cal dir que en aquella època firmava Pedro Mártir Brasó Durán. Ara, Pere-Màrtir Brasó Duran signo Perem.

El que no tinc ni idea és on deuen estar guardats aquests dibuixos, avui dia. Si és que existeixen, clar.

SANT ANTONI DELS BURROS

(Pere-Màrtir. 2010)




Sant Antoni Abat (del porquet i dels ases) va néixer a Coma (Egipte) l’any 251 i va morir el 17 de gener del 356.

Només va tenir tres dèries durant la seva llarga vida: el retir espiritual, l’amor pels animals i el plaer d’un bon vi negre...

La primera dèria li va comportar ser el pioner del eremitisme, el que avui dia en diem estades en cases rurals.

La segona, guarir tot bitxo vivent que estigues ferit. Ho va fer amb un porquet, que en agraïment el va acompanyar de per vida. Per això és el patró dels animals de peu rodó i per extensió de tota la fauna domèstica, àcars inclosos. Se sap que els curava les ferides amb “tirites” fabricades a Mataró.

I, finalment, la tercera dèria era la de menjar poc, però regar sempre els àpats amb bons vins negres, per plaer i per l’assumpte dels tanins, antioxidants, etc... Per això va viure més de cent anys, el paio!

També se sap, per les cartes que va deixar escrites, que es feia portar el vi negre de la península ibèrica, sobre tot del que avui dia és la zona d’Osca.

Si voleu veure l'original d'aquest quadre acompanyat d'una "instal.lació", ho podeu fer a l'aparador del Celler Can Monserrat (des de 1895), Santa Maria, 14 de Mataró.

GRÀCIES!

(Foto: L. Blasco)



No puc dir quants vàreu ser, però n'ereu molts. No diré noms, per no deixar-me'n, però des dels responsables de l'espai expositiu, el presentador de l'exposició, redactors, artistes, crítics, fotògrafs, fins els amics de sempre, amics més recents, familiars, coneguts i saludats: gràcies.

Gràcies per fer-me sentir la vostra estimació i per recordar-me que sóc artista. Ha estat un 2009 difícil, però preveig un 2010 molt millor. I vosaltres hi teniu molt a veure!

No puc deixar de reproduïr l'escrit que en Joan Parés, en Parés de Mataró, em va fer l'endemà. L'admirat Joan, per a mi "artista i home del renaixement" em diu això:

'Migdia del 31 de desembre del 2009. Dia de "l'home dels nassos" (tants com en queden de l'any).

Admirat Pere-Màrtir:

Els teus quadres m'envolten aquí al "Capgròs": són com àngels que ens fan una melodia no "en les altures" sinó ben terrenal: entre rebel.lia i harmonia. Punyeta! que bé que dibuixes: LA VIDA HA GUANYAT!!

Ahir no vaig recordar venir, bo i tenir-ho apuntat: JA FAIG CATÚFOLS!... però així he pogut veure aquest batec tan teu de manera reposada i FECUNDA!!

Agraït per aquest missatge del tot vital. VIVA ZAPATA, VIU!!

Joan. Parés de Mataró.'

CRISPI & CRISPI (DE GATS-2)

(Pere-Màrtir)

"Els déus barallen les cartes. ¿Què hi pots fer? No sempre pots funcionar a tota màquina. Et pares i arrenques. Toques sostre i després t'enfonses en un pou negre. ¿Teniu gat? ¿O gats? Poden dormir vint hores al dia, i sempre estan macos. Saben que no hi ha res per què valgui la pena entusiasmar-se. El següent menjar. I alguna cosa per matar de tant en tant. Quan sento que totes aquestes forces m'esqueixen em dedico a mirar els meus gats. Són nou. En miro un, o més d'un, adormits o mig adormits, i em relaxo. Em fan sentir bé. Escriure és també el meu gat. L'escriptura m'ajuda a enfronatr-me amb tot aixó. Em relaxa. Encara que només sigui per un moment".

Charles Bukowski. Filòsof

"(CONTINUARÀ)"

(Pere-Màrtir. 2009)





El dimecres 30 d'aquest mes em reicorporo a la "vida social", inaugurant exposició. Serà a l'Espai Capgròs de Mataró (Sant Benet, 16-18) a partir de 2/4 de vuit del vespre, amb presentació del crític d'art Pere Pascual. Estarà oberta fins el 27 de gener del 2010.

Presento obra recent. Com alguns sabeu, a principis d'aquest any em van detectar una malaltia greu de la qual m'estic recuperant i força bé. Arran, precisament, de la col.lectiva dels 25 anys de Capgròs, a l'abril, vaig exposar un quadre (el primer que vaig pintar en sortir de l'hospital) que, en certa manera, va ser el detonant per començar una nova sèrie, la que ara exposaré.

L'he titulat "(Continuarà)", recordant aquesta paraula tan característica en el món del còmic, doncs les obres tenen una estètica formal similar a la historieta. És una mena de retorn als meus orígens: còmic, il.lustració, paper, llapis, tinta, aerosols, etc. Una sèrie que no pretén ser -del tot- autobiogràfica, però si que és una mena de catarsi personal. Una visió surrealista i onírica de la vida en seqüencies. Seqüencies de la vida que "continua"...

Hi esteu convidats.

MÉS BOUS... (2)

(Pere-Màrtir. 1986)

Probablement fa uns dos mil anys alguns de nosaltres vam tenir avantpassats a qui els agradava els espactacles de sang i fetge de gladiadors, cristians i feres salvatges.

També és probable que, més endavant, tinguéssim algun parent que treballés d'empleat o d'executiu a la Santa Inquisició, dedicada en cos i ànima a matar i torturar dolents.

Anant més a prop en el temps, segur que qui més qui menys tenim algun parent molt pròxim que es va dedicar a fer mal, durant la guerra civil i la postguerra. Uns mataven i violaven monges i cremaven esglésies potser amb el capellà a dins. D'altres detenien, torturaven i executaven a tort i a dret a aquells que podien ser rojos o sospitosos de ser-ho.

Ho dic, perquè no em serveixen gens els arguments dels pro-taurins, quan parlen de les "corrides", correbous i derivats. Diuen: "és cultura, tradició, folklore, és molt català (també), molt meditarrani, els republicans els agradava (també), etc."

També era cultura els usos, costums, aficions i creences que tenien, tal com he dit abans, els nostres avantpassats, posem-hi des del segle I fins al XX. Però, afortunadament, ja estem al segle XXI i encara que no sigui per tirar coets i quedin moltíssimes coses per arreglar, algunes s'han superat. En general ja no tractem a les persones i als animals com es feia fa anys. Comencem a entendre que matar i torturar no és massa normal o no ho hauria de ser. Que matar a aquells que no pensen com nosaltres o a aquelles bèsties que ens diverteixen no és prou caritatiu.

L'espectacle i el negoci de torturar i matar toros indefensos és, avui dia, i per dir-ho suau poc raonable. I que no em vinguin amb l'argument pretesament ecològic de que, si no fos per les corrides, els toros braus no existirien. Per això més val no existir!

L'altre cosa que dieun el taurins, que em fa riure: "també matem pollastres, porcs, bens, raps, etc.". Què, ens fem vegeterians? No sé perquè, però em sembla que em seria molt més fàcil a mi que a ells.

I l'altre argument que s'ha posat de moda: això de prohibir no està bé en una societat lliure i democràtica. Home! és que si no es prohibis alguna coseta, no em vull imaginar com aniriem per l'autopista i com els violadors farien l'agost.

Hi ha coses que, on no hi arribem reflexionant, es veu que necessitem lleis...

"LLAMADA OCULTA"

(Pere-Màrtir. 1995)

Potser fa ja un parell d'anys que, cada dia d'aquest sant món, rebo entre tres i quatre trucades al telèfon fix, com a "llamada oculta" o "desconocido" o algún literal per l'estil. De vegades és un numero rar i llarg, de vegades amb el prefix 91 de Madrit al davant o d'altres prefixes que no conec. Poques vegades apareix el prefix 93 de la província de Barcelona.

No hi ha manera. Són uns plastes: sigui telefónica, orange, jazztel, la mare que els va parir o qui sigui, etc. La meva reacció dels darrers dotze mesos és la següent:

No responc: 50% de les vegades. Despenjo i, a continuació, penjo fotent una trompada a l'aparell que encara no entenc com segueix funcionant: 40%. I el 10% restant contesto coses així: "me cag... (piiip) en el Sr.Naranja", o "bórrame de la base de datos, palizas de los coj... (piiip), o "no quiero información de vuestra put... (piiip) oferta". Evidentement sempre en castellà. Bé, de vegades, quan n'estic més tip, els engego en català i és quan més es molesten. Curiós. I clarificador.

Ara, no us penseu, no em fan ni cas. Aquestes tècniques tan sofisticades de màrqueting són realment un taladro. Suposo que els deu donar resultats, però amb mi no podran pas aquests cabr... (piiiiiiiiiiiiiiiip).

QUARTS DE QUATRE

(Pere-Màrtir)

Va i la Beth li pregunta a una senyora que passava per allà:

-Disculpi, ¿té hora?

La senyora es mira el seu rellotge i li diu:

-Quarts de quatre.

Cooom? Diu la Beth. I és que representa que només coneix les "012" i, per tant, queda molt sorpresa amb aquesta resposta. És un anunci de la Generalitat que fan a TV3 i que exactament, ara mateix, no sé que estan anunciant... Em sembla que el telèfon 012 que no sé ben bé perquè serveix ni quina informació facilita, però pel cas és igual.

El que vull remarcar és la tonteria del publicista que ha inventat el diàleg. ¿Com pot ser que una persona, mirant el rellotge, contesti "quarts de quatre"? Això només es diu quan es té una idea aproximada de l'hora, però no la certesa. Quan mires el rellotge dius "dos quarts de quatre". O "les 15:30" quan respon una persona digitalitzada. O "les tres i mitja", que diu gran part del jovent i els que tradueixen literalment del castellà.

Els no puristes em diran que la llengua és quelcom viu i permet influències d'altres llengües, que l'enriqueixen i tal. D'acord. Per això, a partir d'ara, quan un castellanoparlant em pregunti l'hora i per tal de ser educat, solidari i enriquidor, diré: "cuartos de cuatro".

PEUS (2)

(Pere-Màrtir)



"Travessar un riu. Mirar-lo bé, asseure's, treure's les botes
i els mitjons, lligar els mitjons a la motxilla, posar-se les botes,
creuar-lo, asseure's, buidar les botes, posar-se mitjons i botes.
Comença una nova caminada."

(Richard Long)

DE GATS

(Pere-Màrtir. 2008)

Com a amant dels gats que sóc, avui he quedat gratament sorprès en saber, pel suplement Culturas de La Vanguardia, que l'escriptor Fernando Sánchez Dragó acaba de publicar el llibre "Soseki. Inmortal y tigre", centrat en el seu gat, recentment mort. No sé si el compraré (Sánchez Dragó no és dels meus preferits), però no m'estranyaria...

En l'article que parla d'aquesta novetat literaria, m'agradat aquesta cita de Mark Twain: "si es creués l'home amb el gat, l'home milloraria, però el gat s'espatllaria"

CRUYFF

Com sempre ha passat a casa nostra, en Johan Cruyff te molts fans i uns quants detractors. Quan era jugador del Barça (un tros de jugador, avançat a la seva època), ja hi havia qui deia que s'amagava i que només es dedicava a tirar faltes i fores de banda. Més endavant, ja d'entrenador, va aconseguir que el Barça tornés a ser del bo i millor del món. I des de llavors va marcar un estil de joc, des del futbol base fins el primer equip i fins avui, que és l'admiració de tot arreu. Els seus detractors, com entrenador, només parlaven pejorativament de la sort i la famosa "flor al cul"...

Ara serà el nou seleccionador de Catalunya. Deixant de banda (avui no toca) el debat de les seleccions nacionals: sentiments, política, patxanga, etc., resulta que hi ha veus que diuen que no hauria de ser seleccionador perquè no parla català. Home, a mi també m'agradaria que el parles. Però abans preferiria que ho fessin d'altres (i només parlo del món de "l'espectacle", on hi incloc el futbol d'èlit) que són catalans de naixement i no ho fan mai o gairabé mai. Estic pensant, així de cop i volta i sense passar llista (que és molt llarga) en Tamudo, Sergio (l'ex-periquito), Paco Flores, Busquets pare i fill, els germans Muñoz d'Estopa, Manolo García ex Último de la Fila, Mayte Martín i un llarg etcètera.

Això, per no parlar d'alguns periodistes que de cop són molt puristes i es queixen de que en Cruyff no parli en català, mentres ells escriuen sempre en castellà (per exemple a El Mundo Deportivo o a La Vanguardia). Per cert, dos diaris que podrien fer una edició en català, abans de criticar tan ràpidament a l'holandès...

Per cert, sabíeu que en Cruyff va ser el primer capità del Barça que va portar les quatre barres en el braçalet?

PER A TOTS

(Pere-Màrtir)

../..

"Si no se saben mis palabras

no dudes que soy el que fui.

No hay silencio que no termine.

Cuando llegue el momento, espérame,

y que sepan todos que llego

a la calle, con mi violín."

Pablo Neruda (Para todos).

"LES CLARES PARAULES"

(Pere-Màrtir)

GOIG DE LA PARAULA

Em crides sempre a més combat,

pensament viu, paraula viva,

enllà i endins de mi mateix.

No em dol, però; què fora sense tu?

Tot es resol en el teu foc

que crema sense consumir

i en la pedra que dreces davant meu.

En tu i amb tu restitueixo

la densitat de cada cosa dita,

la densitat i més i tot: la vida.

(Miquel Martí i Pol)

PEUS (1)

(Pere-Màrtir)

"M'agrada la simplicitat de caminar,
la simplicitat de les pedres."



(Richard Long)