PALESTINA

Aquest quadre, "Beit Hanoun", el vaig pintar el novembre de 2006. Desgraciadament, també podria ser de gener de 2009.

Em fa vergonya la raça humana.

MATERNITAT

("Maternitat". Pere-Màrtir)

Naixement. Pessebre. Mare i fill. Betlem de la Judea. Palestina. Israel...

2009 D.C.?

FELICITACIONS

(Foto: L. Blasco)

Els temps canvien. Les noves tecnologies avancen molt. Però les persones, en el fons sempre som i fem el mateix o gairebé.

Ahir vaig fer anys, uns quants ja. Quan era petit, en aquesta data tot eren postals de felicitació. Aquest any, les felicitacions pel meu aniversari i segons el canal de comunicació utilitzat es classifiquen, més o menys, així:

Facebook: 25 missatges; telèfon fix: 3; trucades mòbil: 10; SMS mòbil: 12; en persona: 7; correu electrònic: 1 i postal: 1 (El Corte Inglés, com cada any!). Fa gràcia comprovar com encara ens en recordem de felicitar-nos per sants i aniversaris. Hi ha certa trampa: en el famós Facebook apareix la data de l’aniversari. Però, es que des de sempre no ens hem apuntat a l’agenda, al calendari o a la llibreta les dates assenyalades? Doncs això.

I parlant d’aquest nou canal de comunicació: m’han xivatat, amistats intimes, que s’ha creat un grup: el de “Fans de la pintura de Pere-Màrtir Brasó”. És un honor. Tot i el meu animus provocandi estic encantat qual cantant de rock, de tenir fans de la meva pintura, que no de mi, arreu del planeta... (uala!, que diuen avui dia).

TANT x TANT

Acostumo a comprar els diaris (principalment L’Avui, La Vanguardia i El País) en funció dels suplements culturals, el tractament del Barça i d’algun escrit concret com, per exemple, el quinzenal “Tant x Tant” d’en Modest Guinjoan i en Josep Maria Llaurador, a l’Avui del dilluns.

D'articles i opinions d’economia n’estic fart. Quan semblava que anava tot bé, tot eren lloances (Espanya vuitena economia mundial, els millors bancs del món, borsa fantàstica, tots nedàvem en l’abundància, el consumisme gratificant, etc.). Ara, tots els economistes i opinadors escriuen el contrari i en saben molt: a tiro passat és molt fàcil. Vaja experts!

En canvi, “Tant x Tant”, sempre ha parlat clar i català. Normalment amb un toc d’humor i ironia, però clarividents com una mala cosa. En quatre ratlles (no calen pàgines senceres per dir segons què), posen el dit a la nafra i on calgui.

Recomanable per a gent pràctica, independent i, si cal, independentista. Si mai Catalunya arriba a ser independent, ho serà probablement per la via econòmica: quan els no-independentistes superin el síndrome d’Estocolm (branca monetària), obrin els ulls i es mirin les butxaques...

PREMI FAD

(Foto: Pere-Màrtir)

Els meus amics del Brossa Espai Escènic han estat premiats amb el Premi FAD d’Honor Sebastià Gasch 2008.

No sóc de fer-me soci ni apuntar-me a res. De fet, tot i que sóc del Barça, simpatitzant d’Esquerra (quan no fa massa bajenades), aficionat als còmics, ex-jugador de l'U.E Vilassar i fan dels bolets, entre d’altres coses, només tinc carnet de l’Espai Brossa. Bé, i de la Seguretat Social...

És tracta d’un dels teatres més petits de Barcelona, però de més prestigi entre la professió. Ha omplert, des de la seva creació el 1997, un buit en el panorama escènic de Barcelona i Catalunya. Jesús Julve, Hermann Bonnín i Sabine Dufrenoy (coordinadora del col·lectiu Amics del Brossa) estan fent una molt bona feina en favor de l’art i la cultura.

Ho celebraré amb ells i tornaré a agrair al Hermann que hagués volgut fer-me la presentació de la meva darrera exposició a Mataró. I, a més de felicitar-los, miraré de fer nous socis per aquestes contrades. Teatreros: val la pena!

MARTÍ I POL

(Sèrie: "El Bosc Cremat") Pere-Màrtir

"És un teixit molt fràgil la claror

d'aquesta tarda prima que llangueix

per les branques dels arbres."

(M.M. i P.)

GRENLÀNDIA

Porten uns trescents anys sota el domini polític, primer com a colònia i després com a província, de Dinamarca i uns trenta anys essent una autonomia (això em sona...). Ara han votat en referèndum un nou estatut autonòmic que obre la porta a la independència (això no tant...).

Quan escric aquest post sembla que els sondejos donen una ampla victòria al si (més d’un 60%).
Dinamarca recolza el nou estatut i s’ha compromès a respectar el resultat del referèndum. He llegit, a La Vanguardia, una entrevista a Jan Frederiksen, un professor grenlandès que viu a Vic. Diu: “...el sentiment independentista sempre ha estat molt arrelat i per això els danesos també estan, majoritàriament, a favor. Els joves seguiran anant, al menys un temps, a Dinamarca per ampliar estudis. Els danesos tampoc marxaran de Grenlàndia, doncs hi ha molts matrimonis mixtes i profunds llaços familiars....”

Dinamarca vol suprimir els subsidis i d’altres ajuts econòmics i per això està oberta a aquesta futura independència, tot i sabent que sota l’espessa capa de gel hi ha minerals de gran valor (or, diamants i petroli). I que el gel es va fonent...

Pot ser Dinamarca veu les coses sense tremendisme? Pot ser és pragmatisme? O és un sentiment democràtic més interioritzat que en d’altres llocs i no miro enlloc?

Sigui el que sigui, crec que el Capitán Trueno estarà content de saber que la seva novia Sigrid, princesa de Thule, no haurà d’anar sovint a pidolar o fer el paperot a Copenhaguen (això em torna a sonar...).

GRAFIT (VI)

Pere-Màrtir

En aquest grafit crec que el mèrit real està en haver triat un indret tan interessant: bell i vell.

La paret pintada amb aquesta mena de siena, les marques dels temps i les flors que hi penjen fan que sigui un suport preciós. Només cal la signatura gestual de l'artista, per confirmar que ell va veure i detectar un racó de món per creure en l'art.

Comparable amb qualsevol pintura rupestre. És el típic "jo vaig ser-hi", però amb gust...

GRAFIT (V)

Pere-Màrtir

Què va ser primer: l'ou o la gallina? En aquest cas que va ser primer: la planta o el grafit?. En tot cas és igual: el contrast del grafisme -sense dibuixos ni taques- amb les flors, crec que és artisticament insuperable. I no ho dic per la foto (que "modestament" haig de dir que m'agrada). Ho dic per l'encert del lloc, el suport, el color i l'entorn.

Si això no és art, que vingui Leonardo da Vinci i ho vegi!

EXPOSICIÓ A GIRONA

Faig una curta aturada en el tema dels “Grafits” per anunciar la meva propera exposició. Serà a Girona, a la Galeria Art22, al carrer Anselm Clavé, 22. En ple centre comercial de la ciutat, molt a prop de la Plaça Independència.

Inaugurem divendres 28, a partir de les 8 del vespre. Farà la presentació el Sr. Josep Lluís Ponce, periodista i crític d’art de Girona. No cal que us digui que esteu convidats al vernissatge. I si no podeu, agrairé la vostra visita qualsevol altre dia que us vagi bé anar fins l’immortal Girona, ciutat preciosa i propera en tots els sentits. La mostra s’acabarà el 10 d’abril.

Aquesta vegada exposaré només olis sobre tela de mides mitjanes i grans, amb l’únic denominador comú del tractament formal quasi bé només en blanc i negre. I el fons: ironia, provocació i critica social, tot un pèl àcid com em correspon...

De fet, es tracta d’una selecció de les tres sèries en que he estat treballant els darrers anys: “El bosc cremat”, “Animus Provocandi” i l’última “Jo vaig ser-hi”. Alguns quadres ja els he exposat anteriorment a Mataró (Galeria Lolet Comas, Sant Lluc o Biennal Torres Garcia) o a Vilassar de Mar (Museu Monjo), però n’hi ha uns quants d’inèdits.

Us espero!

GRAFIT (IV)

Pere-Màrtir

I la cara de pànic de la noia? Va ser abans de veure la moto que li venia a sobre? O és la soletat davant del món?

Aqui crec que l'artista, tot i que el treball és amb plantilla (en principi més fred que si fos "en directe") aconsegueix una expressivitat semblant a la d'en Munch a la seva gran obra "El crit"...

GRAFIT (III)

Pere-Màrtir

Davant de la casa de la seva estimada, l'artista grafiter (en aquest cas, tot un poeta visual), ha pintat una frase curta i concisa, dirigida directament al cor. Un romàntic. Blanc i negre, punts suspensius, una mena de logo i la signatura. Tot una declaració. Més clar, l'aigua.

Visca l'art. Visca l'amor!

GRAFIT (II)

Pere-Màrtir

Què me’n dieu d’aquest grafit? Sobre un suport sensacional (textura i color), una traçada valenta, ràpida i gestual, amb una càrrega emotiva i misteriosa que ja voldrien tenir moltes “obres” penjades als museus, galeries d’art i menjadors de cases benestants.

Els experts podrien dir que hi ha una barreja de l’informalisme d’en Tàpies, l’aire africà d’en Barceló i l’impacte d’en Basquiat. La diferència és que l’artista que ha fet això no és cap vaca sagrada de l’art occidental. És un brètol que embruta parets...

Per cert, en Basquiat, actualment un dels artistes més cotitzats del mercat (potser pel morbo i el màrqueting, en haver mort tan jove i tal i qual) va ser un d'aquests brètols.

GRAFITS

Pere-Màrtir

Davant la lletjor generalitzada de carrers i plaçes, de parets, façanes i portes, i tot discrepant dels que quasi criminalitzen l'art del grafit al carrer, vull reivindicar aquesta expressió tan bàsica, espontànea, fresca i gestual. Això és ART en estat pur.

Seguiré uns quants dies publicant fotos que vaig fer fa un temps a Roma (ciutat que és bastant més maca que moltes del nostre entorn, per cert). Al final de la sèrie espero i aspiro que alguns canviaran d'opinió...

ELECCIONS

Pere-Màrtir

Ja s’han acabat les eleccions generals de l’Estat Espanyol. I en principi, tot allò que pregonaven i alertaven els dirigents del PP (tan demòcrates i liberals), els bisbes (tan cristians) i els mitjans de comunicació afins (tan ponderats i intel·lectuals) de “España se rompe” i d’altres frases demagògiques per l’estil, sembla que no els ha donat bons resultats. Al menys a Catalunya.

Sembla mentida que un partit polític que vol governar a qualsevol preu, oblidi que ho te difícil si no convenç a Andalusia, País Basc i sobre tot a Catalunya. Als catalans, en general, ens fa més por aquells que menyspreen la nostra llengua i cultura (o sigui, les diferències amb ells) que no pas aquells que ens governen amb errors, retards i esvorancs... però que no fan el blanc –al menys en tanta mala bava- dels seus atacs en les esmentades diferències.

L’estratègia de demonitzar o criminalitzar els “nacionalistes” catalans (és que ells no ho són de nacionalistes?), de fer demagògia en els debats televisius dient que a Catalunya es multa qui retola en castellà (afirmació falsa i tergiversada: en tot cas a qui ho fa només en castellà), en l’intent de segregació a les aules segons l’idioma matern, d’enviar l’inefable Pizarro a insultar empresaris, etc., etc., provoca una reacció de rebuig a gran part de la ciutadania catalana, en sentir-se agredida en aspectes claus com els sentiments i les emocions.

Sembla estrany com el PP català no ho veu: estan tancats dins d’una urna? Porten ulleres molt fosques? No passegen pel carrer, no van de botigues o no agafen el tren? No van al futbol, a les festes majors, a la farmàcia o a la platja?. Al metge i al banc?. A buscar els nens a l’escola?. A comprar al mercat i a sopar amb els amics? A l’hospital o a la fàbrica?. No detecten que a Catalunya hi ha problemes, però no precisament de convivència social ni lingüística? No són capaços de copsar que la societat catalana (en general i llevat excepcions molt puntuals) és solidària i integradora? A Catalunya tenim un President no nascut en el seu territori. Hi ha alguna altra Comunitat Autònoma en tot l’Estat en condicions de fer-ho, però a l’inrevés?

I és que els catalans, mal que a vegades ens pesi, som pactistes i pacifistes. Fins i tot, mesells. Per això hem donat la victòria al PSC, decisiva pel PSOE. Però és que els darrers 300 anys hem rebut moltes garrotades i potser n’estem fins els collons, i perdoneu l’expressió, però jo n’estic. I estic tip de quasi demanar perdó per ser i sentir-me només català. Però ells, els separadors, així ho han volgut... i, tal com ho veig, serà difícil que em torni a apuntar a un club on no admeten “peculiaridades periféricas” encara que en la sagrada e intocable “Constitución” (que per cert no van votar) digui que s’han de respectar i ajudar...

NOVA GALERIA D'ART

El proper divendres 7 de març, s’inaugura una nova galeria d’art a Mataró. Karen Blanch posa en marxa l’espai d’art Enblanc, al carrer Lepant, 56. Bona noticia per a l’art en general i per a Mataró en particular. Que una ciutat de més de 120.000 habitants, capital de una de les comarques de més nivell de vida, tant econòmic com cultural (al menys a priori) de Catalunya, només tingui una sala d’art privada (Lolet Comas, que no exposa regularment) és bastant trist, per no dir una altra cosa.

Si comparem amb ciutats com Granollers, Sant Cugat, Vilafranca, Girona o Olot, per dir-ne algunes, Mataró no resisteix la comparació. Des de la desaparició de la Tertre (una de les millors sales d’art que hi ha hagut mai a Mataró i potser en tot Barcelona), poca cosa més. La Minerva, que va acabar com el rosari de l’aurora, Anteprima, Mimesis i més recentment Espai 28, que han anat desapareixent del mapa per diversos motius, no hi ha hagut cap intent reeixit. És veritat que, a la redacció de la revista Capgròs, també s’hi fan exposicions regularment -Espai Capgrós- o en d’altres llocs com alguns bars o restaurants. Però no és això del que es tracta.

Com tampoc estic parlant de museus, palauets, arenas, laietanes i xalants diversos. Això és un altre tema. I més val que no el toquem gaire, que ja hi ha qui el toca ben tocat...

Esperem, doncs, que tingui sort la nova galeria i llarga vida. Comença amb una eclèctica "Mostra Col·lectiva de Primavera", on s’exposaran treballs de onze artistes diferents, com a presentació de les properes exposicions individuals que aniran fent posteriorment cada un d’ells durant la temporada. Entre el quals hi seré jo mateix, cosa que sempre és satisfactori. Independentment de l’aspecte comercial -que és important, sobre tot si vius d’això o ho intentes-, exposar en una nova galeria només per criteris artístics te la seva gràcia.

Us hi esperem amb cava, art i bon ànim (provocandi!).

TITULARS SENSACIONALISTES

Jo comprenc que s’acostin les eleccions. Que els partits facin la seva propaganda i tal. Fins a cert punt entenc que el mitjans de comunicació escombrin capa a casa (cap el seu partit, el de la seva empresa, grup editorial o govern de torn). Però hi ha d’haver un mínim d’imparcialitat i rigor. Sobre tot, en els mitjans de comunicació considerats bons, de cert prestigi i ponderats en les seves informacions.

Que un diari com La Vanguardia, en l’edició d’avui dissabte, posi com a gran titular de portada: “La sequía abre la guerra del agua en Catalunya”, és sensacionalista i fals.

M’estranya que un diari com aquest caigui en la demagògia barroera en que cauen alguns dels diaris extremistes espanyols. Encara que estiguem a vuit dies d'unes eleccions generals.

Perquè la veritat és que a Catalunya no hi ha cap guerra. Ni de l’aigua, ni de la llengua ni del cava. A Catalunya el que hi ha és una paciència i un senderi infinits. A Catalunya la gent no és fot garrotades per l’aigua. Encara que hi hagi una forta sequera.

A Catalunya es proposen solucions (algunes no les volen ni les han volgut mai els governs estatals), hi ha debat, poden haver-hi manifestacions i discrepàncies. Però la guerra està a l’Iraq, a Palestina i a d’altres llocs que ho passen fatal.

A Catalunya tothom parla com vol, retola com vol, escriu com vol i no hi ha hòsties. I si falta aigua s’intentarà solucionar, però no amb guerra. A Catalunya hi ha errades i gestions deficients, però hi ha sentit comú. Hi ha una manera d’enfocar l’escola català/castellà, que llevat excepcions i torracollons és modèlica. Hi ha cinema, es compren llibres i diaris en castellà o en català. Els metges t’atén en l’idioma que calgui i els que et despatxen perden el cul per canviar al castellà en tal de vendre’t el que sigui. Guerra? Si aquí som més pactistes i pacifistes que un hippy fent la migdiada!

Diu La Vanguardia: “La crisis pone a prueba la cohesión territorial”. Home, em pensava que només es trencava Espanya. Que es desmembrava per culpa d’aquests dimonis independentistes catalans, bascos i gallecs. Ara resulta que Catalunya també.

I tan de titular sensacionalista i amb lletra tan grossa, per acabar explicant la noticia en un reportatge a les pàgines salmó entre "revisteres" i frívoles de la secció “Vivir”.

GRAN SÈRBIA

Pere-Màrtir

En l'anterior post vaig parlar de Kosovo i la seva independència. Em vaig referir al ridícul que ha fet Espanya alineant-se amb Rússia i Sèrbia, i no amb França, Alemanya, Gran Bretanya o Itàlia. En definitiva amb països on hi ha una democràcia consolidada i culturalment assumida. Al menys, en major grau que russos i serbis...

Avui reprodueixo part de l’article que Joan Blasco Casanovas va publicar en el número 3 de la revista L’Espiell, el febrer de 1988. O sigui, que ja fa vint anys però és d’una vigència impressionant. L’Espiell va ser una revista amb el subtítol de “Portaveu de col·lectius liberals catalans”, editada a Barcelona i que, malauradament, va durar poc. Vaig col·laborar-hi amb alguns acudits, vinyetes i il·lustracions diverses, gràcies al seu gerent, el mataroní Jesús Prujà i Puig.

En Joan Blasco, nascut a Costa Rica i mort a Barcelona el 2004 era sacerdot, ensenyant i escriptor. Va col·laborar en diverses mitjans de comunicació i revistes culturals com El Pueblo (Buenos Aires), el Virolai (llavors editat a l'Argentina) i l’esmentat L'Espiell.

Doncs bé, amb motiu de la Conferència de Nacions Sense Estat (CONSEO), la cimera de la qual es va celebrar a Barcelona (quins temps aquells!), va entrevistar a “...una persona croata exiliada política, de la qual no puc esmentar el nom...” “...el cas és que a Croàcia tinc familiars i si els governants serbis d’aquest estat artificiós que es diu Iugoslàvia arribessin a assabentar-se, per aquesta conversa, de qui sóc jo, tots aquests familiars meus anirien a la presó...” “...Voleu que us parli del moviment “ustatxi”, de bon grat. Va tenir durant la guerra (es refereix a la Segona Guerra Mundial), i avui mateix entre vosaltres els occidentals desinformats, la inculpació de ser feixistes, és cert. Però en realitat no fou sinó un moviment independentista croata, violent, si, però que brollà en resposta a la prèvia organització dels “xetniks”, formada per criminals terroristes serbis sota el comandament de Mihajlovitx, que aquests sí que foren els assassins autors de les terribles massacres de Macedònia, de la Dalmàcia, dels albanesos de Kosovo i de Croàcia...” “Durant la guerra ni els italians ni els alemanys no cregueren mai en la fidelitat feixista dels croates, i amb raó. El patriòtic moviment “ustatxi”, si més no almenys va servir perquè Croàcia es pogués declarar República Independent dels de 1941 al 1945. En aquest darrer anys, en acabar la guerra, els croates, vençuts i perseguits pels esclafassants exèrcits soviètics i de Tito ...”

“... Sí, és cert que Iugoslàvia porta el nom oficial de República Federal d’Estat Independents, però en la realitat resulta absolutament fals, no és ni de bon tros un estat plurinacional en el seu autèntic sentit. El poder de la Gran Sèrbia ho envaeix tot i ho domina tot...”

Poc després d’aquesta entrevista va esclatar l’anomenada guerra dels Balcans, amb noves massacres i neteges ètniques. La penúltima conseqüencia de les quals ha estat la declaració unilateral (ves quina cosa!) d’independència de Kosovo.

L’entrevista és molt més llarga i sucosa, i amb uns paral·lelismes entre Croàcia, Catalunya, Serbia i Espanya d’aquells que no agraden gaire als que tenen cua de palla... Ho deixaré per un altre dia.

UN ALTRE RIDÍCUL

Pere-Màrtir



Una altra vegada Espanya ha fet el ridícul. És increïble com un Estat considerat entre les deu potències econòmiques del món encara pensi amb mentalitat, com a mínim, del segle dinou. Per no dir quasi imperialista.

Crec, modestament i potser una mica irreverentment, que la democràcia és com el futbol, les matemàtiques, la pintura o les puntes de coixí: es tenen unes aptituds innates (genètiques o no), però que després es milloren o s’empitjoren amb l’actitud.

Amb els anys, els estudis, l’interès i l’afecció s’aprèn molt, bàsicament en l’aspecte tècnic. L’aspecte de convenciment i d’interiorització també s’ha de treballar, però això és a base de pensar i raonar. Ara, quan algú es declara demòcrata de tota la vida però no ho exerceix en els casos difícils, complicats o que li sembla que van contra ell, llavors vol dir que, o no en sap o no vol.

Doncs això: que el govern espanyol han tornat a posar la pota fins el cul de la galleda. Tant li fa que sigui el PSOE com el PP els que manin. Són espanyols (dretes o esquerres tenen tics molt semblants) i això marca una manera de pensar i de fer, per més classes nocturnes de democràcia accelerada que hagin rebut en els darrers anys.

Que una persona es vulgui separar d’una altra és normal. Que un país com Kosovo, mitjançant referèndum democràtic ho faci, es veu que no. No ho és per mentalitats imperialistes, pseudodemocràtiques o senzillament enrocades en el passat (Russia, Sèrbia, Grècia... i Espanya). Els serbis argumenten que ha estat una decisió unilateral. Home, només faltaria: “Escolti que em puc separar? Em deixa separar-me de vostè que no m’estima?” No fotem!

Resulta que per separar-se no n’hi ha prou amb seguir un procés totalment democràtic, segons els que tenen cua de palla: per a la diplomàcia espanyola ho han fet il·legalment, com la guerra d’Iraq (ara m’assabento de que hi ha guerres “legals”).

Espanya no s’ha alineat ni amb la Unió Europea (Alemanya, França, Anglaterra, Itàlia, etc.) ni amb EEUU. Un altre ridícul, i van...

ACCIDENTS DE COTXE

Pere-Màrtir

S’ha mort una altra persona en un accident de cotxe. Hi han ferits greus. Tots ells molt joves. Cinc famílies destrossades i un munt d’amics fets pols...

Tots de Mataró, però com que això passa cada cap de setmana (o cada dia), de vegades són de Vic, de Barcelona, de Balaguer, de Tortosa o de Roses. És normal. Ja ho tenim assumit. Els diaris i les “teles” en parlen una mica, ensenyen la foto del cotxe rebregat i escriuen les inicials de les persones afectades. Pot ser “anaven beguts, o drogats, o corrien massa, ja se sap aquest jovent...”. Pura rutina. Hi ha gent que es mort de càncer, d’altres de sida i d’altres d’accidents de cotxe.

Bla, bla, bla. Posarem multes. Bla, bla, bla. Posarem radars. Bla, bla, bla. Farem controls d’alcoholèmia. Bla, bla, bla. Carnet per punts. Bla, bla, bla. Limitarem la velocitat, així no contaminarem i, de passada, ens matarem menys. Bla, bla, bla...

Només prenem consciència (i encara amb data de caducitat), quan la mort ens toca de la vora: un familiar, un amic, un conegut. Llavors ens donem compte de que no som immortals. I de que el bombo de la loteria de la vida gira per a tothom. Totes les boles, tots nosaltres, hi estem ficats. Tots hi juguem. Però, respectem les regles del joc?

No. No les respecta ningú. Ni els polítics i gobernants, que gairebé mai fan esment d'aquest tema en els seus programes i xerrameques varies. Ni el poder econòmic, que fabrica cotxes de potència i velocitat inadequades per a les normatives i codis de circulació actuals, ni la publicitat va encaminada cap a la contenció i sobrietat, ans al contrari. Ni els adults devem saber transmetre al joves un mínim de prudència i control. Ni aquests estan prou receptius o sensibilitzats.

Com pot ser que Catalunya (i l’Estat Espanyol) sigui el lloc on hi ha més accidents de cotxe i morts a les carreteres, de tota la Unió Europea? Som més xulos que ningú, naixem ensenyats, jo la tinc més llarga, jo en sé més i tu ets un merda. El meu cotxe si que tira i condueixo com en Fernando Alonso...

Quan aprendre a conduir i respectar la vida, començant per la pròpia, serà una assignatura obligada a l'escola? Quan es fabricaran cotxes segurs però no de velocitats supersòniques? Quan pintarem, arreglarem i senyalitzarem les carreteres de forma correcta? Quan la policia tractarà de no ser només recaptadors de multes i, en canvi, ajudarà realment en la circulació i trànsit de vehicles i persones? Quan la publicitat i els mitjans de comunicació en general deixaran de transmetre valors negatius, falsament enaltits, com la competitivitat, l'ambició i el consumisme? Quan aprendrem a ser algú que no necessita signes externs per demostrar-ho? En definitiva, quan aprendrem a no castigar-nos sinó a culturitzar-nos?