OFERTES D'ART-2

(Pere-Màrtir Brasó. 2008)

Fa uns cinc anys vaig tenir, durant un temps, l’estudi a Tordera, entremig d’arbres, bolets i senglars. També, cal dir-ho i és de justícia, entre lladres d’urbanitzacions, cases mal fetes i cloaques que anaven a parar a les rieres i torrents... Una llàstima.

Però encara va ser més llastimós veure com va quedar un dels boscos propers, després d’un incendi. Passejar-hi, com vaig fer durant hores, per un lloc mort i silenciós em va produir sensacions diferents. Llàstima com he dit i tristesa. Però a la vegada pau, renaixement, purificació. Físicament i espiritual. De llavors ençà no he deixat de pintar “El Bosc cremat”. He exposat aquesta sèrie a Mataró, Vilassar de Mar, Girona, A Coruña, Padrón, Ourense, Vigo. Llocs on, desgraciadament, el bosc es crema molt sovint. Ho faig a manera d’avís, de denúncia, però a la vegada i sembla una contradicció, per la bellesa i la serenitat, entre minimalista i mística, del bosc cremat.

Les dues peces que reprodueixo són dos petits olis sobre paper del 2008. Apunts ràpids i gestuals en blanc i negre, esquitxats de vermell. El primer “Bosc cremat # 99+1” va ser seleccionat aquell any en el concurs Artifice de Loja, Granada. Fa 50 x 22. L’altre, “Bosc cremat #99+2” 48 x 25.

Si n'esteu interessats, els venc a 150 € cada paper. Una ganga, vaja...

OFERTES D'ART-1

(Pere-Màrtir Brasó. 2001)

Com que els brots verds encara no els veig per enlloc, em refereixo els econòmics, m’he proposat sobreviure a base d’oferir obra pròpia a bon preu, sense passar pels conductes habituals en el món de l’art, o sigui galeries, marxants i/o comissionistes diversos. Si algun d’aquests intermediaris no li convenç aquest sistema només ha de fer-me una oferta interessant.

Durant un temps aniré oferint, mitjançant aquest bloc i el facebook, obres de diferents èpoques que tinc al meu estudi, a preus que considero molt assequibles per a qualsevol aficionat a l’art que estigui interessat en tenir obra original d’un servidor.

Avui començo amb dos olis sobre cartolina negra, de mides 65x50 cm. Ambdues són del 2001 i pertanyen a la sèrie Buits que vaig exposar a la galeria barcelonina Magdalena Baixeras el 2002. El reconegut crític d’art Josep M. Cadena, en El Periódico del 25 de setembre d’aquell any, titulava el seu article sobre l’exposició “L’obra depurada de Brasó” tot dient que “...s’ha centrat (jo) i depurat a través del blanc i del negre. Les seves peces troben la simplicitat àmpliament comunicativa de les coses que estan ben pensades i executades...”, després de qualificar-la amb quatre estrelles. Més que el Bulli!

Els títols són “Home i mongeta tendra” i “Fruitera i mongeta tendra”. Parlant de brots verds...

El preu és de 200 € cada quadre. Interessats utilitzeu aquest mateix conducte. Admeto regateig mediterràni raonable.

TWO LOVERS

Com que darrerament es parla molt (avui mateix a La Vanguardia i per partida doble) i, en general molt bé, de Two lovers, la pel·lícula de James Gray estrenada el 2008, però incomprensiblement (al menys per a mi) recent projectada a les nostres pantalles, exposo la meva opinió.

D’entrada em sembla una bona pel·lícula. El guió, del mateix director, narra una historia ben simple. Bàsica i intemporal. Un home que dubta, sentimentalment parlant, entre dues dones. Un home turmentat i tocat per una relació anterior que va acabar malament. Fins aquí, normal.

El que no he trobat tan normal és l’actuació, que no el treball, dels actors, principalment la de Joaquin Phoenix (un actoràs). Estem parlant d’uns personatges, l’home i les dues dones, que físicament ronden els trenta, però que ell, sobre tot, es comporta com un veritable adolescent: immadur tant en el parlar, com en el caminar. Un tarannà a la feina (negoci del seu pare) com el del nen dels encàrrecs, fent bromes infantils i sense cap mena de responsabilitat. I a casa, com si li comencessin a sortir granets a la cara, amb una habitació-refugi pròpia d’aquestes edats. És veritat que està molt tocat psicològicament i s’està medicant. Però no és massa eximent per semblar un xaval de setze o disset anys.
Una de dues, o és la gràcia de l’assumpte: “...esta descompensación temporal funciona como un error creativo...” com diu Jordi Balló a La Vanguardia i hem de creure’ns això de que “és la conciencia de que los actores tienen una vida sedimentada por filmes anteriores lo que acaba proporcionando esta dimensión tangible de lo trágico. Seres que parecen aún inocentes están encarnados por actores que han pasado por todos los registros del cine adulto”. O, senzillament, i és la meva opinió, aquesta descompensació temporal és un pur i dur error de càsting.

La pel·lícula és interessant i ben feta. En Phoenix i la Paltrow s’ho "curren", però no he pogut evitar pensar, durant tota la pel·lícula amb això de que, avui dia, l’adolescència s’allarga molt i els fills no marxen de casa fins el trenta o quaranta. I amb la crisi economica actual la cosa potser s’allargarà fins els seixanta. Encara veurem en Harrison Ford de xaval mal criat. Això si, fent un bon treball actoral...

CAIXES I LOGOS

Ja tenim nova caixa d’estalvis. Les de Manlleu, Sabadell i Terrassa s’han fusionat i n’han format una que es diu “Unnim”, així amb dues enes. Algú m’ho hauria d’explicar això de les faltes d’ortografia voluntàries. O fa més modern o més internacional, però no ho acabo de captar. Potser sóc massa clàssic.

Del que vull parlar, però, és del logo i no tant del nom que han triat entre tots els empleats (glups!). Doncs que em sembla molt fluix. Tipus telefonia mòbil o quelcom per l’estil. Com destinat al públic adolescent. Colors plans, estiuencs, de gelat de tres gustos. En fi, segons la meva manera de veure és un nyap. No és que la Caixa de Manlleu i la de Sabadell tinguessin un logo massa atractiu o innovador, però el de la de Terrassa era més interessant i estilós que no pas el nou.

Amb la pasta que s'hauran gastat ja podrien haver fet quelcom més artístic. Només cal comparar-lo amb el logo de la “Caixa”, d’en Miró. Vaja, és incomparable.

Deuen estar de moda aquests dissenys tan banals. Em ve al cap la boca amb rialleta que Convergència utilitza ja fa un temps. Sembla l’anunci d’un circ infantil o d'una chuche. Res a veure amb la seriositat i el rigor que ha de transmetre un partit polític.

En fi, llarga vida a “la caixa que suma” que fan èmfasi en les “...sinèrgies positives que es generaran per als clients de la nova entitat...”. Esperem que per aquí l’encertin més.

ART I PREU

(Pere-Màrtir. 2006)

Pagar 106,4 milions de dòlars (81 milions d’euros) per una obra d’art, en aquest cas per un quadre de Picasso, subhastat aquesta setmana a Nova York per Christie’s, és una obscenitat. Igual que pagar cent milions d’euros per un jugador de futbol o instal·lar aixetes d’or en el iot dels diumenges. Però també és legal i probablement una bona inversió (al menys pel que fa a la compra del quadre).

Sempre, però especialment en èpoques de crisi econòmica, es fa evident la veritable naturalesa de l’esser humà. Vanitós, egoista i insolidari. Però som així des de sempre i es veu que això no canvia. I quan algú compra una obra d’art per aquest preu no ho fa per “amor a l’ídem”, precisament.

Segurament es tracta d’una operació d’imatge i màrqueting d’una empresari multimilionari que espera incrementar, encara més, els seus beneficis econòmics i socials amb aquesta sonada adquisició. Doncs que els aprofiti a tots els actors del negoci: venedor, comissionista i comprador. El que no se n’aprofita gairebé mai és l’artista.

Henry Kahnweiler, galerista d’en Picasso, ja va dir que “...mai es paga massa per quelcom que no te preu...”

JOSEP SERRA

(Fragment d'un quadre d'en J. Serra)

No acostumo escriure sobre pintura de col·legues amics. Primera que no tinc l’objectivitat ni els coneixements dels crítics, i segona que m’agrada conservar els amics.

Faig una excepció, perquè em ve de gust, amb en Josep Serra. Exposa a Barcelona, a la sala Setba de la Plaça Reial i demà s’acaba.

En Josep fa pintura. De la mateixa manera que el futbol és futbol (independentment de si es juga "maco" com el Barça o "lleig" com l’Inter) i la cuina és cuina (siguin uns pèsols amb mandonguilles o un pèsol deconstruit amb una mandonguilla quadrada), la pintura “abstracta” o la “figurativa” és el mateix. No hi ha distinció. És pintura.

Com tot, pot agradar més o menys, però la seva pintura és valenta. A mi m’agrada el fet. En aquesta cas no busco l’estètica "convencional". M’agrada l’atzar, la casualitat, la taca i l’esquitx. El color just, poc cridaner i el gest enèrgic. Pintura i emocions.

"O VIRGO SPLENDES"

(Pere-Màrtir. 2010)

Antiphona dulcis armonia dulcissime
Verginis Mariae de Monte Serrato

O Virgo/ splendens hic/ in monte celso/
Miraculis serrato/ fulgentibus ubique,/
Quem fidels/ conscendunt universi./
Eya, pietatis/ occulo placato,
Cerne ligatos fune peccatorum/
Ne infernorum ictibus graventur,/
Sed cum beatis tua/ prece vocentur.

I...

Mare de Déu de Montserrat
Ja que el conseller Baltasar
T’ho va demanar
I va ploure sense parar,
Concedeix-nos aquest dimecres guanyar
I deixar l’Inter de la Champions eliminat.

DE L'ADMIRACIÓ A L'ENVEJA

(Pere-Màrtir. 1996)

Amb l’admiració i l’enveja de vegades passa com amb l’amor i l’odi, que de l’un a l’altre només hi ha un pas. El Barça ha estat en els darrers temps i és encara, l’admiració de tot el món futbolístic. Fins i tot, gent que no l’interessa massa aquest esport, valora els èxits i l’estil que exhibeix l’equip i el seu entrenador, Pep Guardiola.

Però, clar, som humans. Què vol dir això? Doncs que som animals que ens busquem, tal com va escriure en Palau i Fabre. I quan no ens trobem (o el que trobem no ens agrada) apareixen l’odi, l’enveja, l’egoisme...

Ara toca l’enveja. Tothom vol guanyar, superar, fotre al Barça de les sis copes. De manera legitima o no. Des del famós “villarato” conspirat per la premsa madrilenya, que no ha parat fins condicionar arbitres i estaments derivats, passant pel Comité de Competición que perdona targetes a jugadors del Real Madrid (Albiol) i de l’Espanyol (Kameni) i així poder jugar, respectivament i en la mateixa jornada, contra el València (punts vitals pels madrilenys) i contra el Barça (també punts vitals pels madrilenys ). En canvi, curiosament, deneguen el perdó a l’Alves, del FC. Barcelona.

Parlant dels periquitos: guanyar al Barça s’ha convertit en la seva raó d’existir. Fins i tot, el seu entrenador, quan juga contra els culés és posa el vestit de menjar macarrons i deixa aquell horrorós xandall a la tintoreria, gorra inclosa. Això si, la resta de la temporada fan més pena que glòria. Justament ho deia fa pocs dies l’ex-jugador de l’Espanyol Joan Golobart , ara fent de periodista analista del joc del Barça, a La Vanguardia, en un text filosòfic-esportiu -justificatiu que, el que traspuava realment, era enveja.

A Europa comença a passar el mateix. De l’admiració de fa uns mesos hem passat a veure qui és el primer que pot fer la pirula al millor. A l’enveja insana. Al poder dir: jo me’ls vaig carregar. Des de l’Uefa, que són una banda, en no permetre cap solució alternativa i obligar a viatjar catorze hores als jugadors del Barça, mentre els de l’Inter ja fa dies que es preparen, fins a l’àrbitre portuguès (amic i compatriota de l’entrenador dels italians) que va xiular el partit: un gol en claríssim fora de joc, un altre precedit d’una falta no assenyalada, un penal no xiulat a favor del Barça i un criteri a l’hora de mostrar targetes clarament tendenciós.

Els arbitres d’aquí i d’allà estan permetent el joc brut, moltes vegades violent, en detriment del bon futbol i l’espectacle d’un equip que, quan l’arbitratge és reglamentari, fa meravelles. Lògicament el Barça no ho ha de guanyar tot i sempre. Això és un joc i perdre en forma part. Però sempre que sigui por motius purament esportius.

Tot això, els que tenim memòria històrica, en aquest cas futbolística, ja ho veiem a venir. Però a les noves fornades de culés els deu agafar per sorpresa. Esteu avisats. Ara toca la caça del millor, amb les armes que calguin. Del més admirat. Del més envejat.

ISLÀNDIA

(Sèrie: "Islàndia". Pere-Màrtir. 1999)

Islàndia és un estat petit i poc poblat. Una mica més de 300.000 habitants i quasi bé tots concentrats a la capital, Reykjavik.

No surt quasi mai als mapes del temps de la tele i dels diaris. Per no sortir no surten ni noticies relacionades amb aquella illa. Aquí només es coneix el bacallà, l’ex-jugador del Barça Gudjohnsen i, potser, la cantant Bjork . I això que hi ha una ciutat que es diu Vik...

Bé, de fet fa un parell d’anys que se’n parla una mica més per la crisi econòmica mundial. Allà també la pateixen. El 2008 arran del pet financer, van patir un col·lapse econòmic amb depreciació de la seva moneda, fins haver de negociar un préstec amb el FMI. I això que estem parlant d’un país que el 2007 era el numero ú del món en l’índex de desenvolupament. El 2009 va sol·licitar entrar a l’UE cosa que probablement es produirà abans d’un parell d’anys.

Doncs ara mateix és noticia de portada perquè està fent la guitza a mig món: molts aeroports tancats al nord d’Europa, s’han suspès més de 5000 vols i encara no se sap quan es normalitzarà tot. El problema és l’erupció d’un volcà. Les cendres que expulsa fan molt perillós volar per tot el nord del vell continent. Ja veieu, imponderables. Segur que si passés a casa nostre anomenaríem una comissió investigadora per trobar els culpables de tot plegat.

Islàndia és un territori jove geològicament parlant. Glaceres, volcans i guèisers. Ocres i verds, blancs i negres. Fum i foc. Està en permanent formació. El paisatge és espectacular. I, important, no hi ha aglomeracions de gent ni transit de cotxes. Vaig estar-hi fa uns anys i en van sortir tres exposicions a Llinars, Barcelona i Roma, de la que en tinc un molt bon record, ja que entre d'altres fets agradables, em van visitar els de l"Associazione amici dell'Islanda".

Visca Islàndia! (independent de Dinamarca des de 1944)...

AIGUA I VIDA

Empleats de l’empresa constructora OHL (amb seu central a Madrid i delegació a Barcelona, entre d’altres ciutats) van formar, fa temps, un grup de voluntaris dedicats a ajudar en causes solidaries.

La darrera acció és “Agua para el desarrollo”. Es tracta d’una campanya per aconseguir mil potabilitzadors d’aigua, per tal que persones en situació d’emergència tinguin accés a l’aigua potable i puguin salvar la seva vida. És un senzill aparell anomenat LifeStraw, individual, lleuger i fàcil de transportar que purifica l’aigua contaminada, eliminant virus i bactèries en un 99%.

Cal recordar que en el món hi ha quasi 900 milions de persones que no tenen aigua potable per beure, cuinar o rentar-se. A més, constantment hi han situacions d’emergència (guerres, desastres naturals, etc.) on aquest senzill dispositiu pot ser de gran ajut. Un LifeStraw permet que un adult pugui veure aigua potable durant 1 any, o 2 a un nen. El seu cost és d’uns 6 dòlars.

Com que tinc vinculacions familiars dins aquest grup de voluntaris en faig ressò: són benvinguts els donatius, que es poden ingressar al compte 0049 5991 22 2716100057 del Banc Santander. Amb 5 € es compra un LifeStraw com el que veieu a la foto. Senzillament un aparell miraculós!

He dissenyat el logo de la campanya, que han estampat a samarretes per fer més visible l’acció. Si algú està interessat en l’original, els 40 € que costa, aniran també per la causa.

Informació: http://voluntarios.grupoohl.com i Dolores López, tel. 93 304 10 38)

COLL

En el meu post del 24 de gener, parlant dels “meus mestres”, vaig escriure sobre el dibuixant de còmics, mort el 1984, Josep Coll. Un dels grans dibuixants del mític TBO i posteriorment de revistes més “modernes” com Cairo. I tal com vaig dir, un del dibuixants que més m’han agradat i m’han influït.

Doncs bé, s’acaba d’inaugurar, a la galeria Francesc Mestre Art del carrer E. Granados, 28 de Barcelona, l’exposició “Coll (sense paraules)”. Es tracta d’una vintena llarga d’originals d’historietes publicades la majoria a l’esmentat TBO. Un veritable plaer. Art pur. Línea clara, segura, minimalista. Ritme cinematogràfic i quasi sense paraules. Tal com defensava Coll, no cal text quan les imatges són prou expressives.

Llàstima de l’espai expositiu i del muntatge: una galeria molt petita i estreta i un muntatge massa pobre per a tan bon artista. Però, tot i així, val molt la pena visitar-la.

DE GATS (3)

(Pere-Màrtir. 2001)


Ara fa dies que no escric res sobre gats. Els qui teniu les ganes de llegir aquest “Animus Provocandi” ja sabeu que sóc un apassionat d’aquests felins. I quan trobo algun escrit parlant d’ells, sobre tot quan qui ho fa en sap, m’agrada reproduir-lo. En aquest cas és del llibre “The cat inside” de l’escriptor nord-americà William S. Burroughs, figura clau del moviment beat amb Ginsberg i Kerouac. Un llibre que reflexiona sobre la misteriosa relació entre gats i persones.

“... La majoria de cases de pagès tenen gats per foragitar a les rates i els ratolins. A aquests se’ls alimenta mínimament amb llet desnatada i sobres. Sinó, no cacen. Clar que sovint passa que un gat de graner es converteix en un gat domèstic. I això és el que vol qualsevol gat de graner, qualsevol gat del carrer. Em sembla profundament commovedor aquest desesperat intent de guanyar-se un protector humà.”

L'escriptor es dirigeix a aquells que no han viscut mai al camp: "...em refereixo a una granja de veritat en el camp...". Jo ho he comprovat: hi vaig viure el meu primer quart de segle...

MÉS CÒMICS (8)

(Pere-Màrtir. 2001, 2007 i 2007)

Amb l’arribada del nou mil·lenni vaig experimentar amb algunes de les noves tecnologies per fer il·lustracions i còmics, sobre tot amb un dels programes informàtics més bàsics i senzills d’usar com és el Paint i amb el “ratolí” normal.

Mitjançant aquesta tècnica vaig col·laborar amb les il·lustracions, tipus vinyeta, a “Qui sobreviurà la globalització?”, de Jep Llany. Es tractava del primer llibre en català penjat a Internet en capítols setmanals, des d’abril del 2001 fins a maig del 2002. També vaig publicar algunes vinyetes i acudits en la versió digital de la revista gallega d’art “Artnotes”, que encara es poden veure a la web artnotes.info, concretament a e-notes (Viñetas).

Penso que es tracta d’una tècnica interessant i pràctica, però una mica freda pel meu gust, en comparació amb les tècniques de dibuix tradicionals, que permeten més l'empremta "caligràfica", el gest personal de l'autor. En penjo varies: la primera correspon al llibre de Llany, la segona publicada a l’esmentada revista i la tercera es inèdita.

MÉS CÒMICS (7)

(Pere-Màrtir. 1997)

Els anys 90 vaig dedicar-me gairebé exclusivament a la pintura i només vaig fer alguns còmics per a “consum propi”. Quasi a mode d’agenda o diari, dibuixava impressions i reflexions de tipus personal, de forma més o menys humorística, sobre temes d’actualitat social, política o econòmica.

Utilitzant només retuladors, vaig omplir varies llibretes de manera ràpida i directa, amb faltes d’ortografia, esmenes i correccions sobre la marxa. Acudits, tires còmiques, il·lustracions, vinyetes inconnexes, historietes d’unes quantes pàgines o textos sols.

Aquesta que reprodueixo anava del "boom"gastronòmic, més concretament de la moda emergent de les estrelles “Michelin”...

MÉS CÒMICS (6)

(Pere-Màrtir. 1987)

Curiós va ser el cas de “l’Agent BS”. El 1989 jo treballava en una entitat financera des de feia vint anys, intentant compaginar de la manera menys traumàtica possible la banca amb la meva vessant artística. Cosa complicada, però que durant anys encara vaig poder suportar.

Bufaven anys postmoderns, preolimpics, de disseny i d’expansió. Les grans empreses es feien encara més grans, però seguint les noves tendències laborals no descuidaven la formació i esbarjo del personal. Per això, la revista de difusió interna per als empleats del banc es va modernitzar com quasi tot, i van voler incloure algun còmic entre noticies econòmiques i d’auto bombo, ofertes i demandes i temes sòcio-laborals.

Ens van encarregar una historieta a dos empleats. El guió era d’en Manel Camps, periodista amateur, i el dibuix meu (també amateur, clar). Només es va publicar el primer capítol -La noia del quadre- a la revista numero 0 del desembre d’aquell any. Sembla que als grans caps pensants no els va agradar massa que la cosa anés d’un empleat detectiu que hagués d’investigar el robatori d’una obra d’art (“Figura de noia” d’en Casas) de la col·lecció privada del banc, desapareguda de la sala del consell d’administració. Donava mala imatge...

Veieu que dura era (és) la vida de l’artista. Per amor a l’empresa, sense cobrar ni cinc i censurats!

MÉS CÒMICS (5)

(Pere-Màrtir. 1987 i 1988)


El 1987 i 1988 vaig col·laborar amb alguns acudits i tires còmiques, en els quatre primers números de la revista bimensual L’Espiell, editada a Barcelona pel mataroní Jesús Prujà i Puig que n’era el gerent.

La revista es definia com a “portaveu de col·lectius liberals catalans” i proclamava un “... liberalisme d’esquerres, solidari, generós i obert al progrés, assumint plenament les corrents ecològiques i pacifistes que la nostra societat reclama...” Ja fa més de vint anys que es deia tot això. Crec que només es van editar mitja dotzena de numeros.

El primer acudit és del numero 2 i hi feia un mix de les cues i retencions interminables dels ponts i festius (el Pilar...) i el “separatisme” català. L’altre pertany al numero 3 i la cosa anava de crisi i les primeres fusions de la gran banca espanyola. Passa el temps però hi ha coses que no canvien...

MÉS CÒMICS (4)

(Pere-Màrtir. 1985)

A finals dels 70 principis dels 80, vaig començar a fer les primeres exposicions i em vaig dedicar més a la pintura que no pas als còmics. Tot i així no vaig deixar de dibuixar-ne alguns, encara que la majoria es van quedar guardats al calaix.

En aquella època vaig adaptar, al còmic, uns quants contes i llegendes extretes del llibre de Herminio Almendros “Pueblos y Leyendas” (Ed. Seix Barral. 1961). Un llibre infantil que sempre m’havia agradat i que va ser el primer que vaig adquirir jo sol. Recordo que no el vaig pagar pas en diners sinó que amb els “punts” que aconseguíem els nens que anàvem a aprendre el catecisme i que ens portàvem com angelets, abans de fer la primera comunió.

El que reprodueixo és una antiga llegenda japonesa que ara podríem considerar de la secció d'“autoajuda” i bon rotllet. Es va publicar en el numero 2 (agost 1985) de la revista Gargots -Còmic independent- que s’editava a Malgrat de Mar i de la qual n’era el director l’amic i “penja-ases” com jo Josep M. Roselló. No recordo si vam arribar a editar el numero 3...

DOS QUARTS DE TRES

(Pere-Màrtir.2010)

Dos quarts de tres. Això avui dia quasi ja no ho diu ningú. I mira que és maco. Molta gent diu “les dos i mitja” i “les dos trenta”. Ni tan sol “les dues”...

Potser estic una mica encaparrat amb l'hora, però només falta que la televisió publica catalana no ajudi a parlar millor el català tot preservant expressions autòctones, espècies en perill d'extinció. La presentadora del telenotíciesmigdia ja fa dies que li fa gràcia acomiadar-se fins demà a “dos de tres”. No sé si per mandra, “modernó” o és aficionada al món casteller. També potser les tres coses a l'hora, clar.

"Vale" que no cal ser purista, però una mica de cura amb la llengua també està bé, sobre tot per part dels mitjans de comunicació.

MÉS CÒMICS (3)

(Pere-Màrtir. 1974)

Seguint en el meu particular túnel del temps anem a parar al 1974. Aquesta historieta la vaig fer a l’Hospital Militar d’Osca i es va publicar en una mena de butlletí/pamflet que fèiem circular els soldats allà ingressats (jo ho estava per una in/oportuna úlcera duodenal).

Tot i la seva ingenuitat, cal destacar que ja llavors -i això que sembla que parlem del neolític- ja hi havien certes preocupacions calcades a les d’ara: la contaminació (en aquella època en deien pol·lució), la competència i el màrqueting empresarial on tot s’hi val, polítics qüestionats i més o menys corruptes... ¿Identifiqueu a Nixon i Ford en el còmic?

Gràcies a la maleïda llaga d’estómac, als meus dibuixos i a saber jugar una mica al tennis, vaig acabar fent, durant un any, una mili d’endollat absolut: ajudant del comandant-metge de l’hospital. Li dibuixava diapositives i transparències per a les seves conferències, l’ensenyava a jugar a tennis (llavors, a Osca, entre metges, militars, clero i burgesia era el no va más, juntament amb l’esquí) i, la part “dura”: li traginava llenya per la llar de foc de casa seva. La mili ens feia homes de profit...

MÉS CÒMICS (2)

(Pere-Màrtir. 1972)

Posat com estic aquests dies a rescatar(me) antigalles, avui reprodueixo una mena d’auca, emparentada directament amb el còmic: una convocatòria de futbol de l’U.D. Vilassar (Amateur) de Vilassar de Mar, de febrer de 1972.

És la llista informativa que es penjava, un parell de dies abans del partit, dels jugadors convocats per disputar-lo . Estaven enganxades sempre a la porta de la mítica taverna d’aquest poble, “Espinalé” (el de la carretera, clar). Normalment era una simple llista mecanografiada en un foli, però molt de tant en tant n’apareixia una de dibuixada... Entre el meu germà (guió) i jo (dibuix) em vàrem fer algunes. Jo només en conservo aquesta, publicada en el llibre “Història gràfica del Futbol a Vilassar de Mar” de F. Xavier Ramon (1994. Ed. Oikos Tau). Per cert i com a curiositat, vegeu alguns dels noms dels futbolistes. Hi ha ex-polítics i polítics actuals, empresaris d'èxit i de no tant, bohemis, floricultors, forners, peixaters, etc. alguns força coneguts per aquestes contrades. També, malauradament, hi han alguns amics ja desapareguts.

Fixeu-se en el detall de B&B Editions (Brasó i Brasó), molt abans de l’aparició de “Ediciones B”. I la clara influència del còmic: "copyright by Vázquez", en homenatge al creador del “Abuelo Cebolleta”...

MÉS CÒMICS

(Pere-Màrtir. 1971)





Darrerament m’ha tornat a agafar, amb força, la dèria del còmic en totes les seves vessants: repàs de tebeos antics, devorament de novel·la gràfica actual, dibuix de nous còmics i marcada influència formal en les darreres pintures que estic fent.

Doncs això, que remenant papers m’ha sortit una de les primeres historietes que vaig publicar. Va ser el juliol de 1971 (llavors tenia 18 anys...) en el fanzine ¡Bang! “Especial Noveles”. L’he trobat fàcilment perquè, no fa gaires mesos, el dibuixant i amic Kim Queralt va fer una magnifica exposició a Argentona relacionada amb el món del còmic i li vaig deixar, entre d’altres revistes, aquest rar exemplar de l'esmentat fanzine.

Em resulta curiós veure el que feia fa 40 anys. I comprovar que la temàtica que tan de moda està avui dia (por, vampirs, monstres, etc.) ja la tocava llavors, encara que fos amb conya. Per cert, titulava aquesta sèrie -només van ser quatre o cinc historietes- com “1/2 of terror”, referint-me que de por, poca; només la meitat...

CÒMIC.COM? 2.- "SOS(TENIBLE?)"

(Pere-Màrtir)



Mars, boscos, animals, ètnies, llengües... Salvarem alguna cosa?

CÒMIC.COM? 1.- "INSECTES..."

(Pere-Màrtir)

Aranyes i escarabats. Fanàtics, integristes, mosques i mosquits. Puces i paparres. Salva pàtries il·luminats...

L'ÍNDIA (2)

(Pere-Màrtir)

“... La veritat és que els indis mai estan alegres: somriuen sovint, però són somriures de dolçor, no d’alegria....”

(Pier Paolo Pasolini. "El Olor de la India")

MESURES ANTICRISI

(Pere-Màrtir)

Davant l’impossibilitat d’un pacte anticrisi, per part dels màxims responsables dels dos grans partits politics de l’Estat espanyol (que fa quatre dies es veu que era la vuitena potencia econòmica mundial) i per pal·liar una mica els nefastos efectes que ocasiona a l’economia -la meva-, proposo les següents mesures a les autoritats competents o no, municipals, autonòmiques i estatals, per ordre de pressupostos:

1.- Al President de l’Institut Municipal d’Acció Cultural de l’Ajuntament de Mataró, que se’n recordi d’aquest humil pintor (si cal, artista visual) i que pel proper trienni sigui un dels afortunats en la ruleta d’adquisicions d’obres, sota l’epígraf “Noves adquisicions del fons d’art”. Res em faria més il·lusió que adquirissin, per exemple, l’obra inspirada en un poema d’en Blai Bonet titulada “Maria Magdalena. Ella de professió besadora d’homes de Jerusalem...” (oli s/tela. 160 x 100. Preu: 2500 €, possibilitats de descompte).

2.- Al Director, Directora adjunta i Director de l’Àrea de Creació de l’Institut Ramon Llull, organisme cultural depenent de la Generalitat, que en una propera comparecència davant la Comissió de Política Cultural del Parlament de Catalunya per explicar com ha anat de bé la participació catalana a la Biennal d’Art de Venècia del 2009 i que ha rebut les felicitacions de tots (!) els grups parlamentaris, doncs això, que de cara al 2011 proposin la meva participació. Per deixar el pavelló català ben amunt presentaria el quadre “Això el meu fill també ho sap fer” (oli s/tela. 100 x 100. Preu: 2000€ només) i una vídeo -instal·lació rodada en Cine-Nic i projectada sobre una baieta vileda de dimensions descomunals (preu: 3000€ i una pizza de formatge de búfala i pomodoro).

3.- A la Ministra de Cultura del Gobierno de la Nación li ofereixo tot el meu arsenal sencer de quadres, dibuixos, quaderns de viatge, còmics, caricatures de futbolistes i la guitarra, pel raonable preu de 150.000 €, molt menys del que han pagat pel fons fotogràfic Centelles (clar que en aquest cas són dos germans a repartir). No em faria res que anés tot a Salamanca. Això si, em quedaria els quatre o cinc quadres de temàtica independentista, per no molestar. Ai, si en Centelles aixequés el cap!

Resto a l’espera de les seves noticies. Molt atentament.

L'ÍNDIA (1)

(Pere-Màrtir.1996)


“L’Índia és inesgotable .Un sempre hi va per primer cop. O darrer...”

(Alberto Moravia)

MARTÍ ROSSELLÓ

Fa pocs dies que es va morí a Premià de Mar, el seu poble, en Martí Rosselló i Lloveras als 56 anys. A més de bibliotecari i dinamitzador cultural, era escriptor i periodista. Era parent meu.

Els diaris d’aquí n’han parlat una mica, però tinc la sensació que quan es parla de creadors locals, sovint fa por de fer-ho massa i bé, per no semblar això, locals, provincians. Efectivament no era en Salinger ni en Zinn ni en Larsson, no era ni tan global ni tan mediàtic...

També era poeta:

“...Vindrà, al cap i a la fi, la vida exacta
que transforma tot ser tancant-li el cercle.”

(“Mort” de M. Rosselló. “Figures amb nom”. Ed. L’Aixernador, 1995.)

Nota: aquest escrit el vaig fer abans d’ahir. Avui, l’Anton M. Espadaler a La Vanguardia, li dedica tot un article (Martí Rosselló, de Premià). Sembla que anem progressant adequadament.

MÉS ESCOLARS... I ART

(Capgròs)

Dies endarrere vaig comentar la visita que van fer alumnes de 3er. de primària del CEIP Àngela Bransuela de Mataró, a l’exposició “Continuarà” que tenia oberta a l’Espai Capgròs. Doncs bé, al cap d’un parell de dies, el dia de la clausura, van venir alumnes de batxillerat artístic de l’escola Santa Anna.

Així com els primers eren nens i nenes de 7 o 8 anys, en aquest cas es tractava d'alumnes d’uns 17 anys i que, a més, estan cursant batxillerat artístic. Per tant, el concepte de la visita era una mica diferent, però igual d’interessant i gratificant, espero per ambdues parts.

El professor que va tenir la pensada és en Josep Maria Codina, artista i bon amic des de que ens vàrem conèixer fa molts anys, casualment, exposant junts a Barcelona a la desapareguda galeria Cartoon.

A diferència dels més petits, els grans estaven més interessats en la tècnica, així com per les possibilitats artístiques i creatives de qualsevol disciplina, en aquest cas molt propera al còmic i el grafit. Però uns i altres van mostrar la mateixa curiositat pel concepte global i el detalls (barrets, "tirites", grafismes...).

Un bon acabament del “Continuarà”!

"JO NO SÓC TONTO" (SIC)

Els de can “Jo no sóc tonto” potser no ho són però ho semblen. El seu departament de publicitat s’han empescat una campanya “Especial Sant Valentí”, que suposo que han trobat molt original i trencadora. No se’ls acut res més que escriure: “No li ho diguis amb flors, sinó amb televisors/ordinadors”.

Deixant de banda la mena de publicitat deslleial que aquesta frase significa, ja que literalment intenta carregar-se la venda de flors per substituir-ho pels seus productes, és d’una tonteria supina, i més al Maresme. Potser no s’han assabentat que és la comarca on es cultiven més flors i on hi ha força gent que hi treballa, des de floricultors, treballadors, paradistes del Mercat de la Flor, botigues de flors, jardiners, etc. Vaja, que fan contents a tot un sector.

Un sector, el de la flor, que també està patint la crisi general. I potser amb més virulència que d’altres, en no ser considerat un producte imprescindible i no rebre ajuts o subvencions. Doncs a sobre els graciosos “que no són tontos”, pretenen que per Sant Valentí no regalem flors, sinó teles. Seguint així, per Sant Jordi voldran que no regalem ni roses ni llibres, que regalem depiladores...

Només pensant una mica, podien haver fet aquesta campanya dient alguna cosa així: “acompanya les flors amb una torradora” o “regala un pom de margarites posades dins d’una cafetera de càpsules”, i tothom content.

Per altra banda, substituir el regal de flors per una tele o ordinador és, quant a preu, difícil de comparar: en tot cas potser estaríem parlant d’una furgoneta plena de flors per arribar al pressupost del televisor que ens volen encolomar (999 €) o l’ordinador (699€).

Per cert, tota aquesta publicitat sota el lema “Lluitem per tu”. És la guerra!

ELS MEUS MESTRES. EPÍLEG

(Pere-Màrtir)




Durant uns dies he anat comentant quins han estat els meus mestres. Com vaig explicar en l’escrit del 21 de gener, parlo d’una sèrie de dibuixants de còmics que, des de que tinc ús de raó fins fa uns anys, he admirat, copiat i estudiat.

Crec que he après força coses a partir de l’influencia rebuda d’aquests artistes. N’he seleccionat només deu, però com a mínim en són una quarantena més: Ayné, Opisso, Benejam, Muntañola, Escobar, Raf, Enrich, Conti, Figueras, Madorell, Franquin, Eduardo, Hergé, Uderzo, Morris, Blasco, Cesc, Perich, Forges, Crepax, Gotlib, Giménez, Usero, Hugo Pratt...

A més, segueixo amb interès gent com Corben, Bilal, Manara, Bernet, Muñoz, El Roto, Miller, Mignola, Max, Tardi, Satrapi, Gipi, i uns quants més, que d’una o altra manera sempre m’aporten coses.

Evidentment, tal com també deia a l’escrit de gener, he tingut d’altres mestres i influències, en aquest cas de pintors. Però amb aquests escrits sobre historietistes he volgut reivindicar-los com es mereixen i com correspon a aquesta manifestació artística, moltes vegades poc reconeguda pel públic profà i, fins i tot, pel món de la cultura, massa procliu a enaltir el més nou, cridaner i trencador però mancat, molt sovint, d’art...

ELS MEUS MESTRES - i 10. GIR/MOEBIUS

Jean Giraud, Gir o Moebius (França, 1938), és un dels millors historietistes del món. Es va donar a conèixer, amb el pseudònim de Gir, el 1964 amb el western El Teniente Blueberry. A finals dels 70 revoluciona el còmic de ciència ficció sota un altre pseudònim (Moebius).

El seu prestigi és tal que, fins i tot, el classifiquen en el grup de nouveaux philosophes francesos.

Va començar el 1961 d’ajudant de Jijé (un dels grans dibuixants del còmic francobelga) i aviat ja va publicar, a Pilote, la primera entrega de El Teniente Blueberry, amb guió de Jean M. Charlier. Al cap d’un temps, molt interessat per la ciència-ficció, comença a publicar a Métal Hurlant amb el nou pseudònim historietes tan influents com El Incal, Arzach, The long tomorrow, El garaje hermético, etc. i a col·laborar en el cinema (Dune, Alien, Tron, Willow, Abyss, El quinto elemento...) on els seus dibuixos inspiren escenografies, indumentàries, naus espacials i armes.

Darrerament, en complir els 65 ha fet una mena de diari personal en diversos volúms (Inside Moebius) on reflecteix pensaments filosòfics, els seus personatges interactuant entre ells i ell mateix després de deixar la marihuana...

Només afegir que es tracta de l’artista que més m’ha influït quant a paisatges desèrtics i surrealistes, la solitud dels personatges, el traç minimalista, net i esquemàtic però càlid. I personatges femenins molt atractius... Un numero ú.

ELS MEUS MESTRES - 9. SIÓ

Enric Sió Guardiola (Badalona, 1942 – Barcelona, 1998), va ser dibuixant, il·lustrador, fotògraf i publicista. Juntament amb d’altres autors de la seva generació (com Josep Maria Beá, Luis García, Hernández Cava, Carlos Giménez o Adolfo Usero, etc.) van renovar el còmic estatal, amb un estil més realista i pictòric.

Sió va començar professionalment a les editorials Mateu, Bruguera i Fleetway, però va començar a ser conegut en el món del còmic a partir de Lavinia 2016 o la Guerra dels Poetes, amb guió de l’escriptor Emili Teixidor, que es va publicar a Oriflama. Va ser tot un descobriment per la meva part: uns dibuixos “moderns”, entre fotogràfics i pop al servei d’un guió trencador i políticament incorrecte, en plena època franquista...

A partir de llavors va publicar amb força èxit sèries com Aghardi, Mis Miedos, Mara, etc. experimentant diverses innovacions visuals i narratives, que el van portar a guanyar premis importants sobre tot a Itàlia on va conèixer artistes com Crepax, Battaglia o Hugo Pratt amb qui es va identificar tan artisticament com intelectual.

Crec que va aportar al còmic un aire fresc, innovador i de recerca de nous formats que, personalment, va fer donar-me compte de les enormes possibilitats artístiques de la historieta.

ELS MEUS MESTRES - 8. GREG

Michel Regnier, Greg (1931-1999) està considerat un dels millors historietistes del còmic francobelga. Dibuixant i guionista va crear grans personatges per a revistes com Spirou, Pilote i Tintin.

A banda de ser guionista de personatges com Luc Orient i Comanche entre d’altres, la seva principal creació va ser Aquiles Talón (1963), també dibuixada per ell. Va fer cinema animat i fou redactor en cap de Tintin, així com director literari de l’editorial Dargaud.

Aquiles Talón estava dibuixat amb aquell estil tan francobelga (Franquin, Uderzo, Peyo, etc.) que va influir a d’altres grans dibuixants com Francisco Ibáñez. De línea clara, però sense arribar a la “fredor” d’Hergé, amb molta desimboltura i dinamisme, la sèrie tenia un humor entre surrealista i nefast.

Aquiles Talón es va publicar a Pilote durant més de 30 anys, encara que a l’estat espanyol no va ser massa comprès. A mi em va influir molt la figura del protagonista com a arquetip irònic del ciutadà normal, anònim i sense poders o qualitats especials.

ELS MEUS MESTRES - 7. BOIXCAR

Guillermo Sánchez Boix, Boixcar (Barcelona, 1917 – 1960) va ser el dibuixant més representatiu de la temàtica de guerra, sobre tot pel que fa a la Segona Guerra Mundial.

Comença a publicar el 1945 sèries com El Caballero Negro i Puma, i el 1948 la seva sèrie més famosa: Hazañas Bélicas. Durant molts anys va anar creant el guió i els dibuixos, fins que a Hazañas Bélicas Extra hi van col·laborar d’altres dibuixants i guionistes.

A banda del guió o història moral que tenia cada capítol, el dibuix era molt especial: fosc, tramat, figures fredes, detallista i ben documentat. Els seus tancs, avions i submarins eren molt reals però, a la vegada, molt de llapis i tinta...

Entre en Boixcar i la pel.licula El dia más largo van fer que de jovenet m’agradés el gènere bèl·lic. Fins que vaig anar a la mili. Llavors se m’’han van passar les ganes per sempre, encara que diverses vegades he pintat tancs i submarins "boixcarians", però amb to irònic o per denunciar guerres estúpides

ELS MEUS MESTRES - 6. AMBRÓS

Miguel Ambrosio Zaragoza, Ambrós (Albuixech, València, 1913 – 1992) va ser un dels grans dibuixants del còmic clàssic estatal. Famós sobre tot, per la sèrie d’aventures El Capitán Trueno.

Va començar dibuixant i publicant a València però de seguida es va traslladar a Barcelona on va publicar en petites editorials i a Chispa. Després de diverses sèries crea, juntament amb l’escriptor i guionista barceloní Victor Mora El Capitan Trueno, que publiquen durant molts anys a Pulgarcito, i que va tenir un èxit extraordinari dins la historieta estatal. Un altre personatge destacat, també amb guió de Victor Mora, va ser el Corsario de Hierro.

Va ser el primer dibuixant de còmics “seriosos” o de dibuix realista que em va influir, considerant que Junceda era il·lustrador i no historietista. Els seus dibuixos tenien molt de moviment, ritme, dinamisme i seguretat en el traç.

Tenia una facilitat enorme per representar lluites, baralles i gresques. I, important, crec que les seves dones (ai, la Sigrid!) van ser les primeres que vaig trobar sensuals...

ELS MEUS MESTRES - 5. IBÁÑEZ

Francisco Ibáñez Talavera (Barcelona, 1936), és segurament el dibuixant de còmics més famós de tot l’Estat. Sobre tot se’l coneix per ser el creador (dibuixant i guionista) dels celebres “Mortadelo y Filemón”.

Va començar molt jove a publicar a La Rosa i Paseo Infantil, tot i que treballava en un banc. Sempre ha declarat el seu interès i influència d’autors com Escobar, Peñarroya i el belga Franquin, també un dels meus dibuixants preferits. El 1957 va començar a col·laborar per l’Editorial Bruguera junt amb els seus admirats Escobar i Peñarroya, a més de cracks com Cifré, Conti, Jorge o Vázquez i els nous, com ell, Gin, Raf o Segura.

Tot i que “Mortadelo y Filemón” és la seva sèrie més coneguda, te d’altres grans creacions com l’extraordinaria “13 Rue del Percebe”, “El botones Sacarino”, la genial “Rompetechos”, “Pepe Gotera y Otilio” i moltes més. Uns dibuixos excel·lents, amb certa influència francobelga (Franquin, Greg, Uderzo, etc.), amb molt de ritme i plens de detalls. A mi m’entusiasmava com dibuixava les soles de les sabates, les llambordes del carrer, les voreres, les aranyes que penjaven o les lletres de les onomatopeies, entre tantíssimes coses...

Un gran artista, potser una mica massa “comercial” en els darrers temps, en treure al mercat àlbums i àlbums d’en Mortadelo amb guions d’actualitat esportiva, política o social, en detriment de la frescor i espontaneïtat humorística de fa uns anys.

ELS MEUS MESTRES - 4. VÁZQUEZ

Manuel Vázquez Gallego (Madrid, 1930 – Barcelona, 1995) va ser un dels millors historietistes espanyols del segle passat. La seva carrera com a dibuixant i guionista va començar a la revista Flechas y Pelayos a finals dels 40. Llavors va comença a publicar per l’Editorial Bruguera on es va convertir en un dels principals autors.

Era un artista molt imaginatiu, anàrquic i bohemi. Igual que molts dels personatges que va crear: La Familia Cebolleta, Las Hermanas Gilda, Ángel Siseñor, Feliciano, La Família Churumbel, Angelito, Anacleto Agente Secreto o l’autobiogràfica El Tío Vázquez, entre molts d’altres.

Feia uns dibuixos molt dinàmics, ben definits però alhora bastants esquemàtics. El seu humor ratllava l’absurd.

Sota el pseudònim de Sappo, durant la seva darrera època es va dedicar a crear còmics per a adults i eròtics. Com sempre es va mostrar irreverent, encara més, en els continguts i, en la forma continuava excel·lent amb una línea molt ben executada i fresca com en tota la seva producció.

Em van influir els seus còmics en general, guió inclòs. En particular m’agradava l’originalitat de firmar “by Vázquez”...