CÒMIC.COM? 1.- "INSECTES..."

(Pere-Màrtir)

Aranyes i escarabats. Fanàtics, integristes, mosques i mosquits. Puces i paparres. Salva pàtries il·luminats...

L'ÍNDIA (2)

(Pere-Màrtir)

“... La veritat és que els indis mai estan alegres: somriuen sovint, però són somriures de dolçor, no d’alegria....”

(Pier Paolo Pasolini. "El Olor de la India")

MESURES ANTICRISI

(Pere-Màrtir)

Davant l’impossibilitat d’un pacte anticrisi, per part dels màxims responsables dels dos grans partits politics de l’Estat espanyol (que fa quatre dies es veu que era la vuitena potencia econòmica mundial) i per pal·liar una mica els nefastos efectes que ocasiona a l’economia -la meva-, proposo les següents mesures a les autoritats competents o no, municipals, autonòmiques i estatals, per ordre de pressupostos:

1.- Al President de l’Institut Municipal d’Acció Cultural de l’Ajuntament de Mataró, que se’n recordi d’aquest humil pintor (si cal, artista visual) i que pel proper trienni sigui un dels afortunats en la ruleta d’adquisicions d’obres, sota l’epígraf “Noves adquisicions del fons d’art”. Res em faria més il·lusió que adquirissin, per exemple, l’obra inspirada en un poema d’en Blai Bonet titulada “Maria Magdalena. Ella de professió besadora d’homes de Jerusalem...” (oli s/tela. 160 x 100. Preu: 2500 €, possibilitats de descompte).

2.- Al Director, Directora adjunta i Director de l’Àrea de Creació de l’Institut Ramon Llull, organisme cultural depenent de la Generalitat, que en una propera comparecència davant la Comissió de Política Cultural del Parlament de Catalunya per explicar com ha anat de bé la participació catalana a la Biennal d’Art de Venècia del 2009 i que ha rebut les felicitacions de tots (!) els grups parlamentaris, doncs això, que de cara al 2011 proposin la meva participació. Per deixar el pavelló català ben amunt presentaria el quadre “Això el meu fill també ho sap fer” (oli s/tela. 100 x 100. Preu: 2000€ només) i una vídeo -instal·lació rodada en Cine-Nic i projectada sobre una baieta vileda de dimensions descomunals (preu: 3000€ i una pizza de formatge de búfala i pomodoro).

3.- A la Ministra de Cultura del Gobierno de la Nación li ofereixo tot el meu arsenal sencer de quadres, dibuixos, quaderns de viatge, còmics, caricatures de futbolistes i la guitarra, pel raonable preu de 150.000 €, molt menys del que han pagat pel fons fotogràfic Centelles (clar que en aquest cas són dos germans a repartir). No em faria res que anés tot a Salamanca. Això si, em quedaria els quatre o cinc quadres de temàtica independentista, per no molestar. Ai, si en Centelles aixequés el cap!

Resto a l’espera de les seves noticies. Molt atentament.

L'ÍNDIA (1)

(Pere-Màrtir.1996)


“L’Índia és inesgotable .Un sempre hi va per primer cop. O darrer...”

(Alberto Moravia)

MARTÍ ROSSELLÓ

Fa pocs dies que es va morí a Premià de Mar, el seu poble, en Martí Rosselló i Lloveras als 56 anys. A més de bibliotecari i dinamitzador cultural, era escriptor i periodista. Era parent meu.

Els diaris d’aquí n’han parlat una mica, però tinc la sensació que quan es parla de creadors locals, sovint fa por de fer-ho massa i bé, per no semblar això, locals, provincians. Efectivament no era en Salinger ni en Zinn ni en Larsson, no era ni tan global ni tan mediàtic...

També era poeta:

“...Vindrà, al cap i a la fi, la vida exacta
que transforma tot ser tancant-li el cercle.”

(“Mort” de M. Rosselló. “Figures amb nom”. Ed. L’Aixernador, 1995.)

Nota: aquest escrit el vaig fer abans d’ahir. Avui, l’Anton M. Espadaler a La Vanguardia, li dedica tot un article (Martí Rosselló, de Premià). Sembla que anem progressant adequadament.

MÉS ESCOLARS... I ART

(Capgròs)

Dies endarrere vaig comentar la visita que van fer alumnes de 3er. de primària del CEIP Àngela Bransuela de Mataró, a l’exposició “Continuarà” que tenia oberta a l’Espai Capgròs. Doncs bé, al cap d’un parell de dies, el dia de la clausura, van venir alumnes de batxillerat artístic de l’escola Santa Anna.

Així com els primers eren nens i nenes de 7 o 8 anys, en aquest cas es tractava d'alumnes d’uns 17 anys i que, a més, estan cursant batxillerat artístic. Per tant, el concepte de la visita era una mica diferent, però igual d’interessant i gratificant, espero per ambdues parts.

El professor que va tenir la pensada és en Josep Maria Codina, artista i bon amic des de que ens vàrem conèixer fa molts anys, casualment, exposant junts a Barcelona a la desapareguda galeria Cartoon.

A diferència dels més petits, els grans estaven més interessats en la tècnica, així com per les possibilitats artístiques i creatives de qualsevol disciplina, en aquest cas molt propera al còmic i el grafit. Però uns i altres van mostrar la mateixa curiositat pel concepte global i el detalls (barrets, "tirites", grafismes...).

Un bon acabament del “Continuarà”!

"JO NO SÓC TONTO" (SIC)

Els de can “Jo no sóc tonto” potser no ho són però ho semblen. El seu departament de publicitat s’han empescat una campanya “Especial Sant Valentí”, que suposo que han trobat molt original i trencadora. No se’ls acut res més que escriure: “No li ho diguis amb flors, sinó amb televisors/ordinadors”.

Deixant de banda la mena de publicitat deslleial que aquesta frase significa, ja que literalment intenta carregar-se la venda de flors per substituir-ho pels seus productes, és d’una tonteria supina, i més al Maresme. Potser no s’han assabentat que és la comarca on es cultiven més flors i on hi ha força gent que hi treballa, des de floricultors, treballadors, paradistes del Mercat de la Flor, botigues de flors, jardiners, etc. Vaja, que fan contents a tot un sector.

Un sector, el de la flor, que també està patint la crisi general. I potser amb més virulència que d’altres, en no ser considerat un producte imprescindible i no rebre ajuts o subvencions. Doncs a sobre els graciosos “que no són tontos”, pretenen que per Sant Valentí no regalem flors, sinó teles. Seguint així, per Sant Jordi voldran que no regalem ni roses ni llibres, que regalem depiladores...

Només pensant una mica, podien haver fet aquesta campanya dient alguna cosa així: “acompanya les flors amb una torradora” o “regala un pom de margarites posades dins d’una cafetera de càpsules”, i tothom content.

Per altra banda, substituir el regal de flors per una tele o ordinador és, quant a preu, difícil de comparar: en tot cas potser estaríem parlant d’una furgoneta plena de flors per arribar al pressupost del televisor que ens volen encolomar (999 €) o l’ordinador (699€).

Per cert, tota aquesta publicitat sota el lema “Lluitem per tu”. És la guerra!

ELS MEUS MESTRES. EPÍLEG

(Pere-Màrtir)




Durant uns dies he anat comentant quins han estat els meus mestres. Com vaig explicar en l’escrit del 21 de gener, parlo d’una sèrie de dibuixants de còmics que, des de que tinc ús de raó fins fa uns anys, he admirat, copiat i estudiat.

Crec que he après força coses a partir de l’influencia rebuda d’aquests artistes. N’he seleccionat només deu, però com a mínim en són una quarantena més: Ayné, Opisso, Benejam, Muntañola, Escobar, Raf, Enrich, Conti, Figueras, Madorell, Franquin, Eduardo, Hergé, Uderzo, Morris, Blasco, Cesc, Perich, Forges, Crepax, Gotlib, Giménez, Usero, Hugo Pratt...

A més, segueixo amb interès gent com Corben, Bilal, Manara, Bernet, Muñoz, El Roto, Miller, Mignola, Max, Tardi, Satrapi, Gipi, i uns quants més, que d’una o altra manera sempre m’aporten coses.

Evidentment, tal com també deia a l’escrit de gener, he tingut d’altres mestres i influències, en aquest cas de pintors. Però amb aquests escrits sobre historietistes he volgut reivindicar-los com es mereixen i com correspon a aquesta manifestació artística, moltes vegades poc reconeguda pel públic profà i, fins i tot, pel món de la cultura, massa procliu a enaltir el més nou, cridaner i trencador però mancat, molt sovint, d’art...

ELS MEUS MESTRES - i 10. GIR/MOEBIUS

Jean Giraud, Gir o Moebius (França, 1938), és un dels millors historietistes del món. Es va donar a conèixer, amb el pseudònim de Gir, el 1964 amb el western El Teniente Blueberry. A finals dels 70 revoluciona el còmic de ciència ficció sota un altre pseudònim (Moebius).

El seu prestigi és tal que, fins i tot, el classifiquen en el grup de nouveaux philosophes francesos.

Va començar el 1961 d’ajudant de Jijé (un dels grans dibuixants del còmic francobelga) i aviat ja va publicar, a Pilote, la primera entrega de El Teniente Blueberry, amb guió de Jean M. Charlier. Al cap d’un temps, molt interessat per la ciència-ficció, comença a publicar a Métal Hurlant amb el nou pseudònim historietes tan influents com El Incal, Arzach, The long tomorrow, El garaje hermético, etc. i a col·laborar en el cinema (Dune, Alien, Tron, Willow, Abyss, El quinto elemento...) on els seus dibuixos inspiren escenografies, indumentàries, naus espacials i armes.

Darrerament, en complir els 65 ha fet una mena de diari personal en diversos volúms (Inside Moebius) on reflecteix pensaments filosòfics, els seus personatges interactuant entre ells i ell mateix després de deixar la marihuana...

Només afegir que es tracta de l’artista que més m’ha influït quant a paisatges desèrtics i surrealistes, la solitud dels personatges, el traç minimalista, net i esquemàtic però càlid. I personatges femenins molt atractius... Un numero ú.

ELS MEUS MESTRES - 9. SIÓ

Enric Sió Guardiola (Badalona, 1942 – Barcelona, 1998), va ser dibuixant, il·lustrador, fotògraf i publicista. Juntament amb d’altres autors de la seva generació (com Josep Maria Beá, Luis García, Hernández Cava, Carlos Giménez o Adolfo Usero, etc.) van renovar el còmic estatal, amb un estil més realista i pictòric.

Sió va començar professionalment a les editorials Mateu, Bruguera i Fleetway, però va començar a ser conegut en el món del còmic a partir de Lavinia 2016 o la Guerra dels Poetes, amb guió de l’escriptor Emili Teixidor, que es va publicar a Oriflama. Va ser tot un descobriment per la meva part: uns dibuixos “moderns”, entre fotogràfics i pop al servei d’un guió trencador i políticament incorrecte, en plena època franquista...

A partir de llavors va publicar amb força èxit sèries com Aghardi, Mis Miedos, Mara, etc. experimentant diverses innovacions visuals i narratives, que el van portar a guanyar premis importants sobre tot a Itàlia on va conèixer artistes com Crepax, Battaglia o Hugo Pratt amb qui es va identificar tan artisticament com intelectual.

Crec que va aportar al còmic un aire fresc, innovador i de recerca de nous formats que, personalment, va fer donar-me compte de les enormes possibilitats artístiques de la historieta.

ELS MEUS MESTRES - 8. GREG

Michel Regnier, Greg (1931-1999) està considerat un dels millors historietistes del còmic francobelga. Dibuixant i guionista va crear grans personatges per a revistes com Spirou, Pilote i Tintin.

A banda de ser guionista de personatges com Luc Orient i Comanche entre d’altres, la seva principal creació va ser Aquiles Talón (1963), també dibuixada per ell. Va fer cinema animat i fou redactor en cap de Tintin, així com director literari de l’editorial Dargaud.

Aquiles Talón estava dibuixat amb aquell estil tan francobelga (Franquin, Uderzo, Peyo, etc.) que va influir a d’altres grans dibuixants com Francisco Ibáñez. De línea clara, però sense arribar a la “fredor” d’Hergé, amb molta desimboltura i dinamisme, la sèrie tenia un humor entre surrealista i nefast.

Aquiles Talón es va publicar a Pilote durant més de 30 anys, encara que a l’estat espanyol no va ser massa comprès. A mi em va influir molt la figura del protagonista com a arquetip irònic del ciutadà normal, anònim i sense poders o qualitats especials.

ELS MEUS MESTRES - 7. BOIXCAR

Guillermo Sánchez Boix, Boixcar (Barcelona, 1917 – 1960) va ser el dibuixant més representatiu de la temàtica de guerra, sobre tot pel que fa a la Segona Guerra Mundial.

Comença a publicar el 1945 sèries com El Caballero Negro i Puma, i el 1948 la seva sèrie més famosa: Hazañas Bélicas. Durant molts anys va anar creant el guió i els dibuixos, fins que a Hazañas Bélicas Extra hi van col·laborar d’altres dibuixants i guionistes.

A banda del guió o història moral que tenia cada capítol, el dibuix era molt especial: fosc, tramat, figures fredes, detallista i ben documentat. Els seus tancs, avions i submarins eren molt reals però, a la vegada, molt de llapis i tinta...

Entre en Boixcar i la pel.licula El dia más largo van fer que de jovenet m’agradés el gènere bèl·lic. Fins que vaig anar a la mili. Llavors se m’’han van passar les ganes per sempre, encara que diverses vegades he pintat tancs i submarins "boixcarians", però amb to irònic o per denunciar guerres estúpides

ELS MEUS MESTRES - 6. AMBRÓS

Miguel Ambrosio Zaragoza, Ambrós (Albuixech, València, 1913 – 1992) va ser un dels grans dibuixants del còmic clàssic estatal. Famós sobre tot, per la sèrie d’aventures El Capitán Trueno.

Va començar dibuixant i publicant a València però de seguida es va traslladar a Barcelona on va publicar en petites editorials i a Chispa. Després de diverses sèries crea, juntament amb l’escriptor i guionista barceloní Victor Mora El Capitan Trueno, que publiquen durant molts anys a Pulgarcito, i que va tenir un èxit extraordinari dins la historieta estatal. Un altre personatge destacat, també amb guió de Victor Mora, va ser el Corsario de Hierro.

Va ser el primer dibuixant de còmics “seriosos” o de dibuix realista que em va influir, considerant que Junceda era il·lustrador i no historietista. Els seus dibuixos tenien molt de moviment, ritme, dinamisme i seguretat en el traç.

Tenia una facilitat enorme per representar lluites, baralles i gresques. I, important, crec que les seves dones (ai, la Sigrid!) van ser les primeres que vaig trobar sensuals...

ELS MEUS MESTRES - 5. IBÁÑEZ

Francisco Ibáñez Talavera (Barcelona, 1936), és segurament el dibuixant de còmics més famós de tot l’Estat. Sobre tot se’l coneix per ser el creador (dibuixant i guionista) dels celebres “Mortadelo y Filemón”.

Va començar molt jove a publicar a La Rosa i Paseo Infantil, tot i que treballava en un banc. Sempre ha declarat el seu interès i influència d’autors com Escobar, Peñarroya i el belga Franquin, també un dels meus dibuixants preferits. El 1957 va començar a col·laborar per l’Editorial Bruguera junt amb els seus admirats Escobar i Peñarroya, a més de cracks com Cifré, Conti, Jorge o Vázquez i els nous, com ell, Gin, Raf o Segura.

Tot i que “Mortadelo y Filemón” és la seva sèrie més coneguda, te d’altres grans creacions com l’extraordinaria “13 Rue del Percebe”, “El botones Sacarino”, la genial “Rompetechos”, “Pepe Gotera y Otilio” i moltes més. Uns dibuixos excel·lents, amb certa influència francobelga (Franquin, Greg, Uderzo, etc.), amb molt de ritme i plens de detalls. A mi m’entusiasmava com dibuixava les soles de les sabates, les llambordes del carrer, les voreres, les aranyes que penjaven o les lletres de les onomatopeies, entre tantíssimes coses...

Un gran artista, potser una mica massa “comercial” en els darrers temps, en treure al mercat àlbums i àlbums d’en Mortadelo amb guions d’actualitat esportiva, política o social, en detriment de la frescor i espontaneïtat humorística de fa uns anys.

ELS MEUS MESTRES - 4. VÁZQUEZ

Manuel Vázquez Gallego (Madrid, 1930 – Barcelona, 1995) va ser un dels millors historietistes espanyols del segle passat. La seva carrera com a dibuixant i guionista va començar a la revista Flechas y Pelayos a finals dels 40. Llavors va comença a publicar per l’Editorial Bruguera on es va convertir en un dels principals autors.

Era un artista molt imaginatiu, anàrquic i bohemi. Igual que molts dels personatges que va crear: La Familia Cebolleta, Las Hermanas Gilda, Ángel Siseñor, Feliciano, La Família Churumbel, Angelito, Anacleto Agente Secreto o l’autobiogràfica El Tío Vázquez, entre molts d’altres.

Feia uns dibuixos molt dinàmics, ben definits però alhora bastants esquemàtics. El seu humor ratllava l’absurd.

Sota el pseudònim de Sappo, durant la seva darrera època es va dedicar a crear còmics per a adults i eròtics. Com sempre es va mostrar irreverent, encara més, en els continguts i, en la forma continuava excel·lent amb una línea molt ben executada i fresca com en tota la seva producció.

Em van influir els seus còmics en general, guió inclòs. En particular m’agradava l’originalitat de firmar “by Vázquez”...

ESCOLARS I ART

(capgròs)

Ahir vaig rebre la visita, a l’Espai Capgròs, on hi tinc fins demà l’exposició “Continuarà” dels alumnes de 3er de Primària del CEIP Àngela Bransuela, de Mataró.

A través del crític d’art Pere Pascual, la professora Montse Tubau es va posar en contacte amb mi per poder visitar l’exposició, amb vint-i-quatre nens i nenes que estan fent un projecte escolar relacionat amb la pintura. Es tracta de programar visites a exposicions i a tallers d’artistes locals. I també, que alguns artistes puguin anar a la seva classe a fer xerrades. Un molt bon projecte per a escolars de 8 o 9 anys.

La veritat és que va ser molt gratificant. Em va semblar que per a ells ho era, però per a mi segur. La innocència i desvergonyiment, en general, de nens i nenes a l’hora de preguntar i raonar és impressionant. A més són molt aguts i més observadors del que podria semblar. S’enfronten amb l’obra sense prejudicis ni suficiències. Només compten les emocions. Talment com s’ha de mirar un quadre...

Ja estic esperant el dia que aniré a visitar-los, que serà ben aviat. Per no refredar-los, que activitats com aquesta valen la pena, doncs enriqueixen la cultura d’un poble. Tant de bo això es fes des de fa molts anys...

I sorpresa, demà al migdia, abans de cloure l’exposició, visita d’un altre cole: alguna cosa es mou!

SOLIDARITAT?

(I. Terradas)

Diumenge passat va morir un indigent a Mataró. Era aquell home gros, vermellot de cara, amb el cap tapat amb una manta quan feia fred, que sempre estava a la plaça Santa Anna. Sembla que feia vint anys que malvivia al carrer. No molestava a ningú i dormia dins els caixers automàtics, com molts d’altres indigents.

El terratrèmol d’Haití ens desperta la compassió i la solidaritat. Com les maratons de TV3 o les diverses desgràcies del món. Fem la nostra aportació econòmica i, apa, consciència tranqui-la.

Quan vàrem trucar la Policia Local prop de la una del migdia no en sabien res. Com a mi, els va semblar molt estrany que, a aquelles hores, encara estigues estirat dins el caixer de la Caixa de Tarragona. Ell, que sempre s’aixecava ben aviat.

A mi encara em sembla més estrany que amb la quantitat de gent que rambleja aquelles hores, per anar a missa o sortir-ne, anar a buscar el diari, el tortell o fer el vermut, ningú no trobés anormal que tan tard i amb una postura rara, aquell pobre home s’estigués allà terra, tirat.

Crec que la gent que viu i/o rambleja pel centre, per poc que es fixi en el proïsme sap quan una cosa no és normal. Desconec les causes de la seva mort, però potser si algú hagués avisat més aviat a la policia, s’hauria salvat o no s’hauria mort més sol que un gos (dels d’abans; ara estan més ben cuidats...)

Que en som de solidaris. I d’hipòcrites.

ELS MEUS MESTRES - 3. COLL

Josep Coll i Coll (Barcelona, 1923-1984) es va iniciar en el món del còmic col·laborant en diverses revistes com Pocholo, Chispa, La Risa, etc. El 1949 va començar al TBO i en va arribar a ser un clàssic d’aquesta revista.

Es va especialitzar a fer historietes sense un personatge fix i va donar protagonisme a arquetips com el rodamón, el caníbal, el caçador i el camàlic negre, el paleta, els senyors en cotxe, en moto, etc.

El seu humor era una mica surrealista, de cinema mut, esquemàtic. Amb vinyetes semblants a les seqüències fotogràfiques, perfectament dibuixades amb una línea clara, flexible i seguríssima. Un minimalisme molt elegant.

Desgraciadament pel món del cómic, Coll va deixar de dibuixar per treballar de paleta, doncs així es guanyava millor la vida. Cap als 80 va tornar a dibuixar i a publicar a la revista Cairo. Però arran d’una forta depressió es va suïcidar poc després, quan la seva obra era cada cop més reconeguda.

És del 4 o 5 dibuixants que més m’ha influït. Des del fum dels vaixells fins la seva esplèndida signatura!

ELS MEUS MESTRES - 2. JUNCEDA.

Joan Garcia Junceda i Supervia (Barcelona, 1881 – Blanes, 1948), dibuixant i il·lustrador. Va col·laborar amb moltes publicacions durant la primera meitat del segle XX, sobre tot al Cu-Cut!, Papitu, Picarol i Patufet.

També va il·lustrar les Historietes Exemplars, d’en Josep Maria Folch i Torres. Però per allà on el vaig conèixer i em va captivar va ser en les il·lustracions que feia per a molts llibres de la Col·lecció Patufet, la majoria també d’en Folch i Torres. Llibres com En Bolavà detectiu, Les aventures d’en Boi Delit o La Vida i els Fets d’en Justí Tant-se-val van ser les meves primeres lectures en català (recordeu que en aquella època, finals dels 50, principi dels 60, a l’escola tot era en castellà), doncs la meva mare, defensora de la llengua i cultura catalanes, els comprava cada vegada que anava a Barcelona. Però principalment m’agradaven els magnífics dibuixos d’en Junceda.

Expressius, nets i detallats a la vegada, imaginatius i ben documentats, amb un toc impressionista. Fins i tot amb reminiscències del dibuixant, gravador i pintor francès Gustave Doré, que va il·lustrar el Quixot.

En definitiva, un tros d’artista, amb el qual vaig descobrir com dibuixar pirates, negres, indis, pastors i damiseles...!

ELS MEUS MESTRES. (I) CIFRÉ

Tot i que m’agraden molt i que m’han influït d’una manera o altra artistes com Caravaggio, Goya, Doré, Turner, Van Gogh, Nonell, Casas, Munch, Magritte, Bacon, Tàpies, Barceló, etc. crec que els meus autèntics “mestres” han estat una sèrie de dibuixants i il·lustradors, bàsicament provinents del món del còmic.

També haig d’esmentar a dos pintors vilassarencs: en Josep Serra Manent de qui vaig ser aprenent i ajudant entre els 13 i 14 anys. Amb ell vaig aprendre dibuix i pirogravat. Posteriorment, va ser amb Pere Monserrat, pintor de paisatges i sobre tot de marines amb qui vaig compartir hores matineres de pintura a l’oli i en vaig aprendre l’ofici.

Avui començaré a parlar d’un d’aquests dibuixants d’historietes, veritables artistes i creadors, de vegades poc reconeguts en ser considerat, erròniament, el còmic com un art menor.

Guillem Cifré va néixer a Traiguera (Castelló) el 1922 i va morir a Barcelona el 1962. Gran dibuixant de còmics, va crear diversos personatges per a la factoria Bruguera, però el més popular va ser “El repórter Tribulete, que en todas partes se mete” (1947). Va publicar historietes al Pulgarcito, el DDT i el Tio Vivo, entre d’altres publicacions. Va començar però, fent dibuixos animats pels Estudios Chamartín, junt amb d’altres futurs dibuixants de l’esmentada editorial Bruguera. És el pare del també dibuixant Guillem Cifré, que publica molt bones il.lustracions al diari Avui, entre d'altres llocs.

A mi em van començar a captivar els seus dibuixos pel llibre escolar “Quiero ser tu amigo” de l’escriptor Noel Clarasó -Editorial Prima Luce- que al 1961 a la meva escola l’utilitzàvem com a llibre de lectura.

El seu traç dinàmic, segur i clar m’agradava molt i el vaig copiar moltes vegades. Em sembla que va ser el primer dibuixant que em va cridar l’atenció i del que vaig començar a reconèixer el seu estil sense llegir-ne la signatura.

"TROFEO SERRAS"

Es veu que estic, una mica, en un procés de regressió i posats a rescatar incunables, fòssils i demès documentació del neolític superior, avui us porto a l’Animus provocandi una copa. Res a veure amb les sis copes del Barça, que pels culés ha estat una alegria bestial, una cosa que potser passa cada cent anys. Al Barça. A d’altres clubs, i no vull dir noms, potser cada mil...

No, aquesta copa va d’art i per a mi va representar una alegria quasi comparable amb la que m’ha proporcionat el Barça, doncs amb 16 anyets vaig guanyar un primer premi de dibuix, no per a nens sinó obert a totes les edats!

Es tractava, tal com diu la placa de la copa (per cert, ja sé que li haig de passar el drap amb Brasso Metal Polish -vegeu la coincidència brasoniana-) del “Trofeo Serras -II Concurs de Dibuix - Vilasar de Mar, IX-69”. Llavors la Sastreria Serras de Mataró feia aquestes coses.

En fi, que tampoc sé on para l’obra guanyadora, com la que vaig comentar en el meu escrit anterior. Era un pastel sobre paper, representant els blocs de pisos Castillejos, a la carretera de Cabrils de Vilassar de Mar. Edificis supermoderns a l’època.

PRIMERA EXPOSICIÓ

Avui he trobat, remenant papers, una ressenya de La Vanguardia Española amb foto inclosa, de la meva primera exposició, en aquest cas col·lectiva. Va ser el 31 de desembre de 1960 quan a l'esmentat diari apareixia a “Más Información nacional” i amb els subtítol de “Exposición en Vilasar de Mar” una foto on es veuen quatre nens mirant uns dibuixos exposats a les parets d’una sala.

A sota la foto diu: “Bajo el título de ‘El mar y los niños’, ha sido abierta en esta localidad una exposición a la que han concurrido la mayoría de los escolares de Vilasar, quienes han interpretado en sus obras la idea que cada uno de ellos tiene del mar.”

D’això aquest any ja en farà cinquanta! Han canviat algunes -bastantes- coses des de llavors. Entre elles que La Vanguardia ja no es diu “Española”, Vilassar ara s’escriu en dues esses, jo acabava de fer vuit anys i ara n’he fet cinquanta set... Hi ha coses, però, que no han canviat: segueixo pintant i exposant.

Encara ho recordo. Al Colegio San Juan (de Vilassar de Mar) van triar uns quants alumnes que dibuixàvem força bé i ens van fer copiar un vaixell de fusta en miniatura. Cada escola del poble va presentar els seus dibuixos i finalment es van exposar a la Biblioteca Pública, llavors situada a sobre de la Caixa, a la Plaça de l’Ajuntament. Vaig quedar tercer. Per davant meu, en Núñez i en García i per darrera en Flamerich. Per això a la foto estic col·locat en tercer lloc. Llavors érem molt disciplinats...

Par cert, entre les coses que han canviat cal dir que en aquella època firmava Pedro Mártir Brasó Durán. Ara, Pere-Màrtir Brasó Duran signo Perem.

El que no tinc ni idea és on deuen estar guardats aquests dibuixos, avui dia. Si és que existeixen, clar.

SANT ANTONI DELS BURROS

(Pere-Màrtir. 2010)




Sant Antoni Abat (del porquet i dels ases) va néixer a Coma (Egipte) l’any 251 i va morir el 17 de gener del 356.

Només va tenir tres dèries durant la seva llarga vida: el retir espiritual, l’amor pels animals i el plaer d’un bon vi negre...

La primera dèria li va comportar ser el pioner del eremitisme, el que avui dia en diem estades en cases rurals.

La segona, guarir tot bitxo vivent que estigues ferit. Ho va fer amb un porquet, que en agraïment el va acompanyar de per vida. Per això és el patró dels animals de peu rodó i per extensió de tota la fauna domèstica, àcars inclosos. Se sap que els curava les ferides amb “tirites” fabricades a Mataró.

I, finalment, la tercera dèria era la de menjar poc, però regar sempre els àpats amb bons vins negres, per plaer i per l’assumpte dels tanins, antioxidants, etc... Per això va viure més de cent anys, el paio!

També se sap, per les cartes que va deixar escrites, que es feia portar el vi negre de la península ibèrica, sobre tot del que avui dia és la zona d’Osca.

Si voleu veure l'original d'aquest quadre acompanyat d'una "instal.lació", ho podeu fer a l'aparador del Celler Can Monserrat (des de 1895), Santa Maria, 14 de Mataró.

GRÀCIES!

(Foto: L. Blasco)



No puc dir quants vàreu ser, però n'ereu molts. No diré noms, per no deixar-me'n, però des dels responsables de l'espai expositiu, el presentador de l'exposició, redactors, artistes, crítics, fotògrafs, fins els amics de sempre, amics més recents, familiars, coneguts i saludats: gràcies.

Gràcies per fer-me sentir la vostra estimació i per recordar-me que sóc artista. Ha estat un 2009 difícil, però preveig un 2010 molt millor. I vosaltres hi teniu molt a veure!

No puc deixar de reproduïr l'escrit que en Joan Parés, en Parés de Mataró, em va fer l'endemà. L'admirat Joan, per a mi "artista i home del renaixement" em diu això:

'Migdia del 31 de desembre del 2009. Dia de "l'home dels nassos" (tants com en queden de l'any).

Admirat Pere-Màrtir:

Els teus quadres m'envolten aquí al "Capgròs": són com àngels que ens fan una melodia no "en les altures" sinó ben terrenal: entre rebel.lia i harmonia. Punyeta! que bé que dibuixes: LA VIDA HA GUANYAT!!

Ahir no vaig recordar venir, bo i tenir-ho apuntat: JA FAIG CATÚFOLS!... però així he pogut veure aquest batec tan teu de manera reposada i FECUNDA!!

Agraït per aquest missatge del tot vital. VIVA ZAPATA, VIU!!

Joan. Parés de Mataró.'

CRISPI & CRISPI (DE GATS-2)

(Pere-Màrtir)

"Els déus barallen les cartes. ¿Què hi pots fer? No sempre pots funcionar a tota màquina. Et pares i arrenques. Toques sostre i després t'enfonses en un pou negre. ¿Teniu gat? ¿O gats? Poden dormir vint hores al dia, i sempre estan macos. Saben que no hi ha res per què valgui la pena entusiasmar-se. El següent menjar. I alguna cosa per matar de tant en tant. Quan sento que totes aquestes forces m'esqueixen em dedico a mirar els meus gats. Són nou. En miro un, o més d'un, adormits o mig adormits, i em relaxo. Em fan sentir bé. Escriure és també el meu gat. L'escriptura m'ajuda a enfronatr-me amb tot aixó. Em relaxa. Encara que només sigui per un moment".

Charles Bukowski. Filòsof

"(CONTINUARÀ)"

(Pere-Màrtir. 2009)





El dimecres 30 d'aquest mes em reicorporo a la "vida social", inaugurant exposició. Serà a l'Espai Capgròs de Mataró (Sant Benet, 16-18) a partir de 2/4 de vuit del vespre, amb presentació del crític d'art Pere Pascual. Estarà oberta fins el 27 de gener del 2010.

Presento obra recent. Com alguns sabeu, a principis d'aquest any em van detectar una malaltia greu de la qual m'estic recuperant i força bé. Arran, precisament, de la col.lectiva dels 25 anys de Capgròs, a l'abril, vaig exposar un quadre (el primer que vaig pintar en sortir de l'hospital) que, en certa manera, va ser el detonant per començar una nova sèrie, la que ara exposaré.

L'he titulat "(Continuarà)", recordant aquesta paraula tan característica en el món del còmic, doncs les obres tenen una estètica formal similar a la historieta. És una mena de retorn als meus orígens: còmic, il.lustració, paper, llapis, tinta, aerosols, etc. Una sèrie que no pretén ser -del tot- autobiogràfica, però si que és una mena de catarsi personal. Una visió surrealista i onírica de la vida en seqüencies. Seqüencies de la vida que "continua"...

Hi esteu convidats.

MÉS BOUS... (2)

(Pere-Màrtir. 1986)

Probablement fa uns dos mil anys alguns de nosaltres vam tenir avantpassats a qui els agradava els espactacles de sang i fetge de gladiadors, cristians i feres salvatges.

També és probable que, més endavant, tinguéssim algun parent que treballés d'empleat o d'executiu a la Santa Inquisició, dedicada en cos i ànima a matar i torturar dolents.

Anant més a prop en el temps, segur que qui més qui menys tenim algun parent molt pròxim que es va dedicar a fer mal, durant la guerra civil i la postguerra. Uns mataven i violaven monges i cremaven esglésies potser amb el capellà a dins. D'altres detenien, torturaven i executaven a tort i a dret a aquells que podien ser rojos o sospitosos de ser-ho.

Ho dic, perquè no em serveixen gens els arguments dels pro-taurins, quan parlen de les "corrides", correbous i derivats. Diuen: "és cultura, tradició, folklore, és molt català (també), molt meditarrani, els republicans els agradava (també), etc."

També era cultura els usos, costums, aficions i creences que tenien, tal com he dit abans, els nostres avantpassats, posem-hi des del segle I fins al XX. Però, afortunadament, ja estem al segle XXI i encara que no sigui per tirar coets i quedin moltíssimes coses per arreglar, algunes s'han superat. En general ja no tractem a les persones i als animals com es feia fa anys. Comencem a entendre que matar i torturar no és massa normal o no ho hauria de ser. Que matar a aquells que no pensen com nosaltres o a aquelles bèsties que ens diverteixen no és prou caritatiu.

L'espectacle i el negoci de torturar i matar toros indefensos és, avui dia, i per dir-ho suau poc raonable. I que no em vinguin amb l'argument pretesament ecològic de que, si no fos per les corrides, els toros braus no existirien. Per això més val no existir!

L'altre cosa que dieun el taurins, que em fa riure: "també matem pollastres, porcs, bens, raps, etc.". Què, ens fem vegeterians? No sé perquè, però em sembla que em seria molt més fàcil a mi que a ells.

I l'altre argument que s'ha posat de moda: això de prohibir no està bé en una societat lliure i democràtica. Home! és que si no es prohibis alguna coseta, no em vull imaginar com aniriem per l'autopista i com els violadors farien l'agost.

Hi ha coses que, on no hi arribem reflexionant, es veu que necessitem lleis...

"LLAMADA OCULTA"

(Pere-Màrtir. 1995)

Potser fa ja un parell d'anys que, cada dia d'aquest sant món, rebo entre tres i quatre trucades al telèfon fix, com a "llamada oculta" o "desconocido" o algún literal per l'estil. De vegades és un numero rar i llarg, de vegades amb el prefix 91 de Madrit al davant o d'altres prefixes que no conec. Poques vegades apareix el prefix 93 de la província de Barcelona.

No hi ha manera. Són uns plastes: sigui telefónica, orange, jazztel, la mare que els va parir o qui sigui, etc. La meva reacció dels darrers dotze mesos és la següent:

No responc: 50% de les vegades. Despenjo i, a continuació, penjo fotent una trompada a l'aparell que encara no entenc com segueix funcionant: 40%. I el 10% restant contesto coses així: "me cag... (piiip) en el Sr.Naranja", o "bórrame de la base de datos, palizas de los coj... (piiip), o "no quiero información de vuestra put... (piiip) oferta". Evidentement sempre en castellà. Bé, de vegades, quan n'estic més tip, els engego en català i és quan més es molesten. Curiós. I clarificador.

Ara, no us penseu, no em fan ni cas. Aquestes tècniques tan sofisticades de màrqueting són realment un taladro. Suposo que els deu donar resultats, però amb mi no podran pas aquests cabr... (piiiiiiiiiiiiiiiip).

QUARTS DE QUATRE

(Pere-Màrtir)

Va i la Beth li pregunta a una senyora que passava per allà:

-Disculpi, ¿té hora?

La senyora es mira el seu rellotge i li diu:

-Quarts de quatre.

Cooom? Diu la Beth. I és que representa que només coneix les "012" i, per tant, queda molt sorpresa amb aquesta resposta. És un anunci de la Generalitat que fan a TV3 i que exactament, ara mateix, no sé que estan anunciant... Em sembla que el telèfon 012 que no sé ben bé perquè serveix ni quina informació facilita, però pel cas és igual.

El que vull remarcar és la tonteria del publicista que ha inventat el diàleg. ¿Com pot ser que una persona, mirant el rellotge, contesti "quarts de quatre"? Això només es diu quan es té una idea aproximada de l'hora, però no la certesa. Quan mires el rellotge dius "dos quarts de quatre". O "les 15:30" quan respon una persona digitalitzada. O "les tres i mitja", que diu gran part del jovent i els que tradueixen literalment del castellà.

Els no puristes em diran que la llengua és quelcom viu i permet influències d'altres llengües, que l'enriqueixen i tal. D'acord. Per això, a partir d'ara, quan un castellanoparlant em pregunti l'hora i per tal de ser educat, solidari i enriquidor, diré: "cuartos de cuatro".

PEUS (2)

(Pere-Màrtir)



"Travessar un riu. Mirar-lo bé, asseure's, treure's les botes
i els mitjons, lligar els mitjons a la motxilla, posar-se les botes,
creuar-lo, asseure's, buidar les botes, posar-se mitjons i botes.
Comença una nova caminada."

(Richard Long)

DE GATS

(Pere-Màrtir. 2008)

Com a amant dels gats que sóc, avui he quedat gratament sorprès en saber, pel suplement Culturas de La Vanguardia, que l'escriptor Fernando Sánchez Dragó acaba de publicar el llibre "Soseki. Inmortal y tigre", centrat en el seu gat, recentment mort. No sé si el compraré (Sánchez Dragó no és dels meus preferits), però no m'estranyaria...

En l'article que parla d'aquesta novetat literaria, m'agradat aquesta cita de Mark Twain: "si es creués l'home amb el gat, l'home milloraria, però el gat s'espatllaria"

CRUYFF

Com sempre ha passat a casa nostra, en Johan Cruyff te molts fans i uns quants detractors. Quan era jugador del Barça (un tros de jugador, avançat a la seva època), ja hi havia qui deia que s'amagava i que només es dedicava a tirar faltes i fores de banda. Més endavant, ja d'entrenador, va aconseguir que el Barça tornés a ser del bo i millor del món. I des de llavors va marcar un estil de joc, des del futbol base fins el primer equip i fins avui, que és l'admiració de tot arreu. Els seus detractors, com entrenador, només parlaven pejorativament de la sort i la famosa "flor al cul"...

Ara serà el nou seleccionador de Catalunya. Deixant de banda (avui no toca) el debat de les seleccions nacionals: sentiments, política, patxanga, etc., resulta que hi ha veus que diuen que no hauria de ser seleccionador perquè no parla català. Home, a mi també m'agradaria que el parles. Però abans preferiria que ho fessin d'altres (i només parlo del món de "l'espectacle", on hi incloc el futbol d'èlit) que són catalans de naixement i no ho fan mai o gairabé mai. Estic pensant, així de cop i volta i sense passar llista (que és molt llarga) en Tamudo, Sergio (l'ex-periquito), Paco Flores, Busquets pare i fill, els germans Muñoz d'Estopa, Manolo García ex Último de la Fila, Mayte Martín i un llarg etcètera.

Això, per no parlar d'alguns periodistes que de cop són molt puristes i es queixen de que en Cruyff no parli en català, mentres ells escriuen sempre en castellà (per exemple a El Mundo Deportivo o a La Vanguardia). Per cert, dos diaris que podrien fer una edició en català, abans de criticar tan ràpidament a l'holandès...

Per cert, sabíeu que en Cruyff va ser el primer capità del Barça que va portar les quatre barres en el braçalet?

PER A TOTS

(Pere-Màrtir)

../..

"Si no se saben mis palabras

no dudes que soy el que fui.

No hay silencio que no termine.

Cuando llegue el momento, espérame,

y que sepan todos que llego

a la calle, con mi violín."

Pablo Neruda (Para todos).

"LES CLARES PARAULES"

(Pere-Màrtir)

GOIG DE LA PARAULA

Em crides sempre a més combat,

pensament viu, paraula viva,

enllà i endins de mi mateix.

No em dol, però; què fora sense tu?

Tot es resol en el teu foc

que crema sense consumir

i en la pedra que dreces davant meu.

En tu i amb tu restitueixo

la densitat de cada cosa dita,

la densitat i més i tot: la vida.

(Miquel Martí i Pol)

PEUS (1)

(Pere-Màrtir)

"M'agrada la simplicitat de caminar,
la simplicitat de les pedres."



(Richard Long)

"99+1"

(Pere-Màrtir)

Com en Groucho Marx, no m’apuntaria mai a cap club o patum que m’acceptes com a soci o “patumaire”. És el meu principi de llibertat personal i per tant assumeixo els avantatges i els inconvenients que aquesta posició enrocada i tossuda comporta.

El dia 9 d’aquest mes, noranta-nou artistes de Mataró mostraran, en una performance, el que es pot arribar a fer amb una nou. Me n’he assabentat via facebook i per correu postal, i he estat convidat, molt amablement, a visitar aquesta macromanifestació artística. No he estat pas convidat a participar-hi.

Com ja he dit abans, assumeixo les conseqüències positives i negatives de no ser “lluquero, llimonero, xalantero, laietanero, imaquero ni MTVero”. No em puc queixar si no estic entre 99 artistes (!) de tota mena (pintors, escultors, fotògrafs, pastissers, dissenyadors, decoradors, escriptors, coreògrafs, etc.). Però si que puc expressar-me i comunicar-me amb el públic en general i algun en particular, a la meva manera, que és pintant. I penjant-ho al meu blog.

Per tant, i avançant-me a la data inaugural, aquí teniu la nou numero cent de l’artista numero cent (com a màxim) en el rànquing de l’ATP artístic mataroní. L’original, sobre paper reciclat de 21 x 15 cm., ha estat pintat amb Black Indian Ink de la casa Winsor & Newton utilitzant un pinzell japonès autèntic. Perdoneu tanta explicació tècnica però, actualment, en el mon artístic la pedanteria s’estila bastant...

BLAI BONET (3)

(Pere-Màrtir)

"...Que cadasqú sigui titular de la seva vida.

Que cadasqú sigui aguantat just pels seus dos-cents ossos.

Que cadasqú visqui sense demanar permís per a viure.

Que cadasqú, si no fa comptes de tenir un fill,

faci l'amor amb qui sigui, sia per la geografia que sia,

abans de dir home a un salvatge

i abans de dir salvatge a un salvatge..."

Blai Bonet

BLAI BONET (2)

(Pere-Màrtir)

"...i, devers tres quarts de tres,
em feien companyia més que no pas el Pare."


Blai Bonet ("La creu entre les dues creus")

BLAI BONET (1)

(Pere-Màrtir)

.../...
"I, a la sortida de la fosca
algú que ha estat a l'infern aixeca el cap
i descobreix la netedat de les estrelles."


Blai Bonet ("Inventari del món")

DESERT (3)

(Pere-Màrtir Brasó)


"...Qui ho deixa tot i només pren allò que porta a sobre, torna essent ell mateix."


Otl Aicher (Dissenyador)

DESERT (2)

(Pere-Màrtir Brasó)

"L'estranya soledat, el gran silenci, l'obscura desolació, són les coses de les quals qualsevol vagabund del desert s'acaba enamorant. Potser els sembli molt estrany. Doncs bé, la bellesa de la lletjor es va considerar una paradoxa en una certa època, però avui la gent en reconeix la veritat; la grandesa de la desolació és igualment paradoxal, i el desert la confirma..."


J.C. Van Dyke (The Desert. 1901)

DESERT (1)

(Pere-Màrtir Brasó)

"...El desert... mostra aquest principi: la minimització de les aspiracions és l'optimització de la llibertat..."

Otl Aicher. (Dissenyador)

CARES (3)

(Pere-Màrtir Brasó. 2009)

"...Si les coses resulten alguna vegada, en el meu cas, és perquè arriba un moment en el qual no sé conscientment el que faig..."

(Francis Bacon)

CARES (2)

(Pere-Màrtir Brasó. 2009)

"Ho podria dir d'una altra manera. Els retrats de Bacon són la interrogació sobre els límits del "jo". ¿Fins a quin grau de distorsió un individu continua sent ell mateix? ¿Fins a quin grau de distorsió una persona estimada continua sent una persona estimada? ¿Durant quant de temps una cara estimada que s'allunya dins de la malaltia, dins de la follia, dins de l'odi, dins de la mort, continua sent recognoscible? ¿On és l'última frontera en què un "jo" deixa de ser un "jo"?"

Milan Kundera ("Una trobada", -El gest brutal del pintor: sobre Francis Bacon-)

CARES (1)

(Pere-Màrtir, 2009)

"¿Què ens queda, quan hem baixat fins allí?

La cara;

la cara que amaga "el tresor, la palleta d'or, el diamant amagat", que és el "jo" infinitament fràgil, esgarrifant-se dins d'un cos;

la cara on clavo la mirada a fi de trobar-hi una raó per viure aquest "accident desproveït de sentit" que és la vida."

(M. Kundera. "Una trobada" -El gest brutal del pintor: sobre Francis Bacon-)

PREMI TORRES GARCÍA

Com que veig que aquest concurs comença a tenir connotacions semblants a les del cartell de les Santes, m’afegeixo al safareig en forma de reflexions en veu alta, que probablement no agradaran a tothom ni ho pretenc, només faltaria.

A mi, quan em trobo bé (creuem els dits) em va l’animus provocandi , ja ho sabeu. I la crítica constructiva, encara que aquest concepte és subjectiu, i de la construcció a la "de-construcció" només hi va un Ferran Adrià o algun d’altre artista seleccionat a Kassel , Venècia o Mataró...

Així doncs, entrem en materia: penso que és una molt bona idea aquesta biennal quant a concepte. Però no pot ser que el jurat seleccioni les obres a partir d’una foto. Ja ho sabem que en d’altres concursos també ho fan, perque és molta feina, però no és una excusa que em valgui. On queda la textura, el tacte, les rascades, els colors reals i els matisos, l’olor, el misteri i l’emoció de la obra?

Ja sabem que ho fan així per “preseleccionar” només i que posteriorment si que veuen, en directe, l’obra dels seleccionats per triar guanyador i guardonats. Però un jurat dit de prestigi no ho hauria de fer, per ètica i sobre tot per estètica, que és del que es tracta l’assumpte...

Una altra cosa: massa parlaments i discursos. Repetitius com sempre. La majoria del públic són artistes participants, amics i familiars i això requereix un tractament més atractiu i dinàmic, donant més protagonisme als artistes en general i guanyadors en particular. S’han de fer formats d’inauguració atrevits, nous, actuals. Cansa una mica massa xerrameca protocol·lària i oficial.

Res a dir quant a les obres seleccionades. Aquí si que hi entren diversos factors: qualitat de l’obra, currículum, conveniència, sort. Moltes coses i algunes molt subjectives. Però això si que és feina del jurat...

Personalment ,el nivell d’aquesta tercera edició m’ha semblat molt correcte. Amb una dotzena d’obres interessants. M’agraden molt els quadres presentats per Marta de Olano (“Sin título”), Josep M. Codina (“Memòria”) i Domingo Beltran (“Barca de la vida V”).

BARÇA

(Pere-Màrtir)

Campions d'Europa! Reflexions, observacions i constatacions post partit:

1.- Tots aquells barcelonistes que dubtaven del tàndem Laporta-Guardiola, a principi de temporada i fins fa poc (bàsicament per connotacions polítiques...), que comencin a reflexionar i admetin que mai, el Barça, havia tingut uns personatges tan determinants per aconseguir ser els millors del món.

2.- La samarreta del Barça anuncia Unicef i no cobra per això. Paga i col·labora. La del Manchester cobra per anunciar AIG, una empresa financera en bancarrota, insuflada de diners pel Bush i plena de directius corruptes i pocavergonyes que es van dilapidar les subvencions anant de vacances. Per cert, el R. Madrid anuncia una casa d’apostes...

3.- Parlant del Real Madrid: Cristiano Ronaldo dona el perfil exacte per jugar allà. Un bon jugador, mal criat, xulesc i de mal perdre. Per a ells i les casa d’apostes...

4.- Antena 3. De pena. Anunciar “Los hombre de Paco” i d’altres xorrades durant la final de la Champions és simplement ridícul. Posar la pantalleta petita mentre hi ha l’entrega de la Copa i tota la festa, per poder seguir fent publicitat a la resta de la pantalla és impresentable. Amb el Real Madrid haguessin fet el mateix? I en Bakero i en Ferrer, deuen tenir una clàusula per fer veure que ja no són barcelonistes? Els fa vergonya demostrar-ho?. Sort que s’ha acabat el contracte d’Antena 3 amb la Champions... buf!

5.- Ha guanyat la creativitat, l’espectacle i l’esperit d’equip. Han perdut la força física (quasi violència), el joc individualista, personalista i especulatiu, encara que perillós.

6.- El millor elogi que és pot dir d’aquest Barça és que fins i tot a molta gent que no l’interessava això del futbol, s’hi han aficionat!

7.- El nivell de gamberrisme en general (d’uns quants, bastants) a l’hora de les celebracions està pels núvols. Què passa: es folla poc, la crisi, massa alcohol mal begut, droga a punta pala...?. I a Mataró, en particular, potser que les autoritats competents (?) s’ho comencin a fer mirar. Jo sóc d’esquerres, gens racista, integrador i “cruillero de cultures”. Però crec que ja toca menys permissivitat a determinats col·lectius d’immigrants que tots sabem. O no?

MATARÓ. MIRADES

(Pere-Màrtir)

Demà s'acaba l'exposició "Mataró. Mirades" dels 25 anys de la revista Capgròs, on s'ha fet en el local de la redacció una col.lectiva d'artistes de Mataró, pintors i fotògrafs. 25 mirades...

Si no m'ho demanen, no acostumo a explicar massa els meus quadres. En aquest cas, però, reprodueixo el que em van demanar per a la revista de la setmana passada (del 22 al 28 de maig).

"La vida són seqüències, èpoques, etapes que passen i és cremen. S'obliden, marquen, transformen... Aquest quadre és el primer que vaig pintar tot just sortir de l'hospital on he estat recentment ingressat. Seqüències de la vida: fa temps que pinto a l'instant, al moment i segons l'ànim que tinc de comunicar-me o expressar-me. Aquesta tela és sobre Mataró (curiosa paraula: Matar...ó). Les sequències, una d'elles atrapada al mig amb tiretes (un producte molt nostrat i molt d'hospital), on hi ha una fotografia, feta a prop de la platja, d'una palmera, una xemeneia i un fanal i remarcada o atrapada amb un traç gruixut i negre a l'oli.

Tècnica mixta per expressar el Mataró que ara passa per la meva vida. O a l'inrevés... Ara no tinc temps per històries llargues i evocadores. Cada minut és una seqüència de la vida. I l'haig de captar en un gest, sigui amb pintura, amb tinta o amb l'alè..."

NOVA MINISTRA

(Pere-Màrtir)

Ja tenim (tenen) nous ministres. A Cultura (de fet, a hores d’ara, és l’únic ministeri que m’interessa una mica, tipus travessa que mai encerto, encara que per a mi no caldria ni que existís) han canviat a César A. Molina per Ángeles González-Sinde. Apa que no es nota que en Zapatero fa la pilota als cineastes espanyols..No per res, no.

Resulta que aquesta senyora simpatitza amb el “Manifiesto por la lengua común” i opina (o opinava el 2008) que “Hay autonomías donde los niños saben desenvolverse sólo en su lengua materna”.

Té raó: aquestes autonomies són totes les de l’Estat espanyol excepte Galicia, Euskadi i Catalunya, on els nens és desenvolupen, com a mínim, en dues llengües... I des de sempre.

PASSANT LLISTA (-ES)

(Pere-Màrtir)


Una de les meves bandes sonores:

1.- John Lee Hooker (Johnny Rivers)
2.- (Sittin’on) the dock of the bay (Otis Reedding)
3.- It’s a man’s, man’s, man’s world (James Brown)
4.- Get ready (Rare Earth)
5.- Papa was a rolling stone (The Temptations)
6.- Imagine (John Lennon)
7.- My baby just cares for me (per Nina Simone)
8.- (I can’t get no) satisfaction (Rolling Stones)
9.- I heard it through the grapevine (per Credence Clearwater Revival)
10.- Fever (per Elvis Presley)
11.- Amor particular (Lluis Llach)
12.- Walk on the wild side (Lou Reed)
13.- One bourbon, one scotch, one beer (John Lee Hooker)
14.-The feeling begins (Peter Gabriel)
15.- The power of love (Frankie goes to Hollywood)

(continurà...)

APRENDRE

"Aprendre
que res no acaba si dintre meu abans no acaba,
que el sol no es pon sense tornada si en el teu cor esclata l'alba,
aprendre que l'esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou dema."


(Lluís Llach)