ESCOLARS I ART

(capgròs)

Ahir vaig rebre la visita, a l’Espai Capgròs, on hi tinc fins demà l’exposició “Continuarà” dels alumnes de 3er de Primària del CEIP Àngela Bransuela, de Mataró.

A través del crític d’art Pere Pascual, la professora Montse Tubau es va posar en contacte amb mi per poder visitar l’exposició, amb vint-i-quatre nens i nenes que estan fent un projecte escolar relacionat amb la pintura. Es tracta de programar visites a exposicions i a tallers d’artistes locals. I també, que alguns artistes puguin anar a la seva classe a fer xerrades. Un molt bon projecte per a escolars de 8 o 9 anys.

La veritat és que va ser molt gratificant. Em va semblar que per a ells ho era, però per a mi segur. La innocència i desvergonyiment, en general, de nens i nenes a l’hora de preguntar i raonar és impressionant. A més són molt aguts i més observadors del que podria semblar. S’enfronten amb l’obra sense prejudicis ni suficiències. Només compten les emocions. Talment com s’ha de mirar un quadre...

Ja estic esperant el dia que aniré a visitar-los, que serà ben aviat. Per no refredar-los, que activitats com aquesta valen la pena, doncs enriqueixen la cultura d’un poble. Tant de bo això es fes des de fa molts anys...

I sorpresa, demà al migdia, abans de cloure l’exposició, visita d’un altre cole: alguna cosa es mou!

SOLIDARITAT?

(I. Terradas)

Diumenge passat va morir un indigent a Mataró. Era aquell home gros, vermellot de cara, amb el cap tapat amb una manta quan feia fred, que sempre estava a la plaça Santa Anna. Sembla que feia vint anys que malvivia al carrer. No molestava a ningú i dormia dins els caixers automàtics, com molts d’altres indigents.

El terratrèmol d’Haití ens desperta la compassió i la solidaritat. Com les maratons de TV3 o les diverses desgràcies del món. Fem la nostra aportació econòmica i, apa, consciència tranqui-la.

Quan vàrem trucar la Policia Local prop de la una del migdia no en sabien res. Com a mi, els va semblar molt estrany que, a aquelles hores, encara estigues estirat dins el caixer de la Caixa de Tarragona. Ell, que sempre s’aixecava ben aviat.

A mi encara em sembla més estrany que amb la quantitat de gent que rambleja aquelles hores, per anar a missa o sortir-ne, anar a buscar el diari, el tortell o fer el vermut, ningú no trobés anormal que tan tard i amb una postura rara, aquell pobre home s’estigués allà terra, tirat.

Crec que la gent que viu i/o rambleja pel centre, per poc que es fixi en el proïsme sap quan una cosa no és normal. Desconec les causes de la seva mort, però potser si algú hagués avisat més aviat a la policia, s’hauria salvat o no s’hauria mort més sol que un gos (dels d’abans; ara estan més ben cuidats...)

Que en som de solidaris. I d’hipòcrites.

ELS MEUS MESTRES - 3. COLL

Josep Coll i Coll (Barcelona, 1923-1984) es va iniciar en el món del còmic col·laborant en diverses revistes com Pocholo, Chispa, La Risa, etc. El 1949 va començar al TBO i en va arribar a ser un clàssic d’aquesta revista.

Es va especialitzar a fer historietes sense un personatge fix i va donar protagonisme a arquetips com el rodamón, el caníbal, el caçador i el camàlic negre, el paleta, els senyors en cotxe, en moto, etc.

El seu humor era una mica surrealista, de cinema mut, esquemàtic. Amb vinyetes semblants a les seqüències fotogràfiques, perfectament dibuixades amb una línea clara, flexible i seguríssima. Un minimalisme molt elegant.

Desgraciadament pel món del cómic, Coll va deixar de dibuixar per treballar de paleta, doncs així es guanyava millor la vida. Cap als 80 va tornar a dibuixar i a publicar a la revista Cairo. Però arran d’una forta depressió es va suïcidar poc després, quan la seva obra era cada cop més reconeguda.

És del 4 o 5 dibuixants que més m’ha influït. Des del fum dels vaixells fins la seva esplèndida signatura!

ELS MEUS MESTRES - 2. JUNCEDA.

Joan Garcia Junceda i Supervia (Barcelona, 1881 – Blanes, 1948), dibuixant i il·lustrador. Va col·laborar amb moltes publicacions durant la primera meitat del segle XX, sobre tot al Cu-Cut!, Papitu, Picarol i Patufet.

També va il·lustrar les Historietes Exemplars, d’en Josep Maria Folch i Torres. Però per allà on el vaig conèixer i em va captivar va ser en les il·lustracions que feia per a molts llibres de la Col·lecció Patufet, la majoria també d’en Folch i Torres. Llibres com En Bolavà detectiu, Les aventures d’en Boi Delit o La Vida i els Fets d’en Justí Tant-se-val van ser les meves primeres lectures en català (recordeu que en aquella època, finals dels 50, principi dels 60, a l’escola tot era en castellà), doncs la meva mare, defensora de la llengua i cultura catalanes, els comprava cada vegada que anava a Barcelona. Però principalment m’agradaven els magnífics dibuixos d’en Junceda.

Expressius, nets i detallats a la vegada, imaginatius i ben documentats, amb un toc impressionista. Fins i tot amb reminiscències del dibuixant, gravador i pintor francès Gustave Doré, que va il·lustrar el Quixot.

En definitiva, un tros d’artista, amb el qual vaig descobrir com dibuixar pirates, negres, indis, pastors i damiseles...!

ELS MEUS MESTRES. (I) CIFRÉ

Tot i que m’agraden molt i que m’han influït d’una manera o altra artistes com Caravaggio, Goya, Doré, Turner, Van Gogh, Nonell, Casas, Munch, Magritte, Bacon, Tàpies, Barceló, etc. crec que els meus autèntics “mestres” han estat una sèrie de dibuixants i il·lustradors, bàsicament provinents del món del còmic.

També haig d’esmentar a dos pintors vilassarencs: en Josep Serra Manent de qui vaig ser aprenent i ajudant entre els 13 i 14 anys. Amb ell vaig aprendre dibuix i pirogravat. Posteriorment, va ser amb Pere Monserrat, pintor de paisatges i sobre tot de marines amb qui vaig compartir hores matineres de pintura a l’oli i en vaig aprendre l’ofici.

Avui començaré a parlar d’un d’aquests dibuixants d’historietes, veritables artistes i creadors, de vegades poc reconeguts en ser considerat, erròniament, el còmic com un art menor.

Guillem Cifré va néixer a Traiguera (Castelló) el 1922 i va morir a Barcelona el 1962. Gran dibuixant de còmics, va crear diversos personatges per a la factoria Bruguera, però el més popular va ser “El repórter Tribulete, que en todas partes se mete” (1947). Va publicar historietes al Pulgarcito, el DDT i el Tio Vivo, entre d’altres publicacions. Va començar però, fent dibuixos animats pels Estudios Chamartín, junt amb d’altres futurs dibuixants de l’esmentada editorial Bruguera. És el pare del també dibuixant Guillem Cifré, que publica molt bones il.lustracions al diari Avui, entre d'altres llocs.

A mi em van començar a captivar els seus dibuixos pel llibre escolar “Quiero ser tu amigo” de l’escriptor Noel Clarasó -Editorial Prima Luce- que al 1961 a la meva escola l’utilitzàvem com a llibre de lectura.

El seu traç dinàmic, segur i clar m’agradava molt i el vaig copiar moltes vegades. Em sembla que va ser el primer dibuixant que em va cridar l’atenció i del que vaig començar a reconèixer el seu estil sense llegir-ne la signatura.

"TROFEO SERRAS"

Es veu que estic, una mica, en un procés de regressió i posats a rescatar incunables, fòssils i demès documentació del neolític superior, avui us porto a l’Animus provocandi una copa. Res a veure amb les sis copes del Barça, que pels culés ha estat una alegria bestial, una cosa que potser passa cada cent anys. Al Barça. A d’altres clubs, i no vull dir noms, potser cada mil...

No, aquesta copa va d’art i per a mi va representar una alegria quasi comparable amb la que m’ha proporcionat el Barça, doncs amb 16 anyets vaig guanyar un primer premi de dibuix, no per a nens sinó obert a totes les edats!

Es tractava, tal com diu la placa de la copa (per cert, ja sé que li haig de passar el drap amb Brasso Metal Polish -vegeu la coincidència brasoniana-) del “Trofeo Serras -II Concurs de Dibuix - Vilasar de Mar, IX-69”. Llavors la Sastreria Serras de Mataró feia aquestes coses.

En fi, que tampoc sé on para l’obra guanyadora, com la que vaig comentar en el meu escrit anterior. Era un pastel sobre paper, representant els blocs de pisos Castillejos, a la carretera de Cabrils de Vilassar de Mar. Edificis supermoderns a l’època.

PRIMERA EXPOSICIÓ

Avui he trobat, remenant papers, una ressenya de La Vanguardia Española amb foto inclosa, de la meva primera exposició, en aquest cas col·lectiva. Va ser el 31 de desembre de 1960 quan a l'esmentat diari apareixia a “Más Información nacional” i amb els subtítol de “Exposición en Vilasar de Mar” una foto on es veuen quatre nens mirant uns dibuixos exposats a les parets d’una sala.

A sota la foto diu: “Bajo el título de ‘El mar y los niños’, ha sido abierta en esta localidad una exposición a la que han concurrido la mayoría de los escolares de Vilasar, quienes han interpretado en sus obras la idea que cada uno de ellos tiene del mar.”

D’això aquest any ja en farà cinquanta! Han canviat algunes -bastantes- coses des de llavors. Entre elles que La Vanguardia ja no es diu “Española”, Vilassar ara s’escriu en dues esses, jo acabava de fer vuit anys i ara n’he fet cinquanta set... Hi ha coses, però, que no han canviat: segueixo pintant i exposant.

Encara ho recordo. Al Colegio San Juan (de Vilassar de Mar) van triar uns quants alumnes que dibuixàvem força bé i ens van fer copiar un vaixell de fusta en miniatura. Cada escola del poble va presentar els seus dibuixos i finalment es van exposar a la Biblioteca Pública, llavors situada a sobre de la Caixa, a la Plaça de l’Ajuntament. Vaig quedar tercer. Per davant meu, en Núñez i en García i per darrera en Flamerich. Per això a la foto estic col·locat en tercer lloc. Llavors érem molt disciplinats...

Par cert, entre les coses que han canviat cal dir que en aquella època firmava Pedro Mártir Brasó Durán. Ara, Pere-Màrtir Brasó Duran signo Perem.

El que no tinc ni idea és on deuen estar guardats aquests dibuixos, avui dia. Si és que existeixen, clar.

SANT ANTONI DELS BURROS

(Pere-Màrtir. 2010)




Sant Antoni Abat (del porquet i dels ases) va néixer a Coma (Egipte) l’any 251 i va morir el 17 de gener del 356.

Només va tenir tres dèries durant la seva llarga vida: el retir espiritual, l’amor pels animals i el plaer d’un bon vi negre...

La primera dèria li va comportar ser el pioner del eremitisme, el que avui dia en diem estades en cases rurals.

La segona, guarir tot bitxo vivent que estigues ferit. Ho va fer amb un porquet, que en agraïment el va acompanyar de per vida. Per això és el patró dels animals de peu rodó i per extensió de tota la fauna domèstica, àcars inclosos. Se sap que els curava les ferides amb “tirites” fabricades a Mataró.

I, finalment, la tercera dèria era la de menjar poc, però regar sempre els àpats amb bons vins negres, per plaer i per l’assumpte dels tanins, antioxidants, etc... Per això va viure més de cent anys, el paio!

També se sap, per les cartes que va deixar escrites, que es feia portar el vi negre de la península ibèrica, sobre tot del que avui dia és la zona d’Osca.

Si voleu veure l'original d'aquest quadre acompanyat d'una "instal.lació", ho podeu fer a l'aparador del Celler Can Monserrat (des de 1895), Santa Maria, 14 de Mataró.

GRÀCIES!

(Foto: L. Blasco)



No puc dir quants vàreu ser, però n'ereu molts. No diré noms, per no deixar-me'n, però des dels responsables de l'espai expositiu, el presentador de l'exposició, redactors, artistes, crítics, fotògrafs, fins els amics de sempre, amics més recents, familiars, coneguts i saludats: gràcies.

Gràcies per fer-me sentir la vostra estimació i per recordar-me que sóc artista. Ha estat un 2009 difícil, però preveig un 2010 molt millor. I vosaltres hi teniu molt a veure!

No puc deixar de reproduïr l'escrit que en Joan Parés, en Parés de Mataró, em va fer l'endemà. L'admirat Joan, per a mi "artista i home del renaixement" em diu això:

'Migdia del 31 de desembre del 2009. Dia de "l'home dels nassos" (tants com en queden de l'any).

Admirat Pere-Màrtir:

Els teus quadres m'envolten aquí al "Capgròs": són com àngels que ens fan una melodia no "en les altures" sinó ben terrenal: entre rebel.lia i harmonia. Punyeta! que bé que dibuixes: LA VIDA HA GUANYAT!!

Ahir no vaig recordar venir, bo i tenir-ho apuntat: JA FAIG CATÚFOLS!... però així he pogut veure aquest batec tan teu de manera reposada i FECUNDA!!

Agraït per aquest missatge del tot vital. VIVA ZAPATA, VIU!!

Joan. Parés de Mataró.'

CRISPI & CRISPI (DE GATS-2)

(Pere-Màrtir)

"Els déus barallen les cartes. ¿Què hi pots fer? No sempre pots funcionar a tota màquina. Et pares i arrenques. Toques sostre i després t'enfonses en un pou negre. ¿Teniu gat? ¿O gats? Poden dormir vint hores al dia, i sempre estan macos. Saben que no hi ha res per què valgui la pena entusiasmar-se. El següent menjar. I alguna cosa per matar de tant en tant. Quan sento que totes aquestes forces m'esqueixen em dedico a mirar els meus gats. Són nou. En miro un, o més d'un, adormits o mig adormits, i em relaxo. Em fan sentir bé. Escriure és també el meu gat. L'escriptura m'ajuda a enfronatr-me amb tot aixó. Em relaxa. Encara que només sigui per un moment".

Charles Bukowski. Filòsof

"(CONTINUARÀ)"

(Pere-Màrtir. 2009)





El dimecres 30 d'aquest mes em reicorporo a la "vida social", inaugurant exposició. Serà a l'Espai Capgròs de Mataró (Sant Benet, 16-18) a partir de 2/4 de vuit del vespre, amb presentació del crític d'art Pere Pascual. Estarà oberta fins el 27 de gener del 2010.

Presento obra recent. Com alguns sabeu, a principis d'aquest any em van detectar una malaltia greu de la qual m'estic recuperant i força bé. Arran, precisament, de la col.lectiva dels 25 anys de Capgròs, a l'abril, vaig exposar un quadre (el primer que vaig pintar en sortir de l'hospital) que, en certa manera, va ser el detonant per començar una nova sèrie, la que ara exposaré.

L'he titulat "(Continuarà)", recordant aquesta paraula tan característica en el món del còmic, doncs les obres tenen una estètica formal similar a la historieta. És una mena de retorn als meus orígens: còmic, il.lustració, paper, llapis, tinta, aerosols, etc. Una sèrie que no pretén ser -del tot- autobiogràfica, però si que és una mena de catarsi personal. Una visió surrealista i onírica de la vida en seqüencies. Seqüencies de la vida que "continua"...

Hi esteu convidats.

MÉS BOUS... (2)

(Pere-Màrtir. 1986)

Probablement fa uns dos mil anys alguns de nosaltres vam tenir avantpassats a qui els agradava els espactacles de sang i fetge de gladiadors, cristians i feres salvatges.

També és probable que, més endavant, tinguéssim algun parent que treballés d'empleat o d'executiu a la Santa Inquisició, dedicada en cos i ànima a matar i torturar dolents.

Anant més a prop en el temps, segur que qui més qui menys tenim algun parent molt pròxim que es va dedicar a fer mal, durant la guerra civil i la postguerra. Uns mataven i violaven monges i cremaven esglésies potser amb el capellà a dins. D'altres detenien, torturaven i executaven a tort i a dret a aquells que podien ser rojos o sospitosos de ser-ho.

Ho dic, perquè no em serveixen gens els arguments dels pro-taurins, quan parlen de les "corrides", correbous i derivats. Diuen: "és cultura, tradició, folklore, és molt català (també), molt meditarrani, els republicans els agradava (també), etc."

També era cultura els usos, costums, aficions i creences que tenien, tal com he dit abans, els nostres avantpassats, posem-hi des del segle I fins al XX. Però, afortunadament, ja estem al segle XXI i encara que no sigui per tirar coets i quedin moltíssimes coses per arreglar, algunes s'han superat. En general ja no tractem a les persones i als animals com es feia fa anys. Comencem a entendre que matar i torturar no és massa normal o no ho hauria de ser. Que matar a aquells que no pensen com nosaltres o a aquelles bèsties que ens diverteixen no és prou caritatiu.

L'espectacle i el negoci de torturar i matar toros indefensos és, avui dia, i per dir-ho suau poc raonable. I que no em vinguin amb l'argument pretesament ecològic de que, si no fos per les corrides, els toros braus no existirien. Per això més val no existir!

L'altre cosa que dieun el taurins, que em fa riure: "també matem pollastres, porcs, bens, raps, etc.". Què, ens fem vegeterians? No sé perquè, però em sembla que em seria molt més fàcil a mi que a ells.

I l'altre argument que s'ha posat de moda: això de prohibir no està bé en una societat lliure i democràtica. Home! és que si no es prohibis alguna coseta, no em vull imaginar com aniriem per l'autopista i com els violadors farien l'agost.

Hi ha coses que, on no hi arribem reflexionant, es veu que necessitem lleis...

"LLAMADA OCULTA"

(Pere-Màrtir. 1995)

Potser fa ja un parell d'anys que, cada dia d'aquest sant món, rebo entre tres i quatre trucades al telèfon fix, com a "llamada oculta" o "desconocido" o algún literal per l'estil. De vegades és un numero rar i llarg, de vegades amb el prefix 91 de Madrit al davant o d'altres prefixes que no conec. Poques vegades apareix el prefix 93 de la província de Barcelona.

No hi ha manera. Són uns plastes: sigui telefónica, orange, jazztel, la mare que els va parir o qui sigui, etc. La meva reacció dels darrers dotze mesos és la següent:

No responc: 50% de les vegades. Despenjo i, a continuació, penjo fotent una trompada a l'aparell que encara no entenc com segueix funcionant: 40%. I el 10% restant contesto coses així: "me cag... (piiip) en el Sr.Naranja", o "bórrame de la base de datos, palizas de los coj... (piiip), o "no quiero información de vuestra put... (piiip) oferta". Evidentement sempre en castellà. Bé, de vegades, quan n'estic més tip, els engego en català i és quan més es molesten. Curiós. I clarificador.

Ara, no us penseu, no em fan ni cas. Aquestes tècniques tan sofisticades de màrqueting són realment un taladro. Suposo que els deu donar resultats, però amb mi no podran pas aquests cabr... (piiiiiiiiiiiiiiiip).

QUARTS DE QUATRE

(Pere-Màrtir)

Va i la Beth li pregunta a una senyora que passava per allà:

-Disculpi, ¿té hora?

La senyora es mira el seu rellotge i li diu:

-Quarts de quatre.

Cooom? Diu la Beth. I és que representa que només coneix les "012" i, per tant, queda molt sorpresa amb aquesta resposta. És un anunci de la Generalitat que fan a TV3 i que exactament, ara mateix, no sé que estan anunciant... Em sembla que el telèfon 012 que no sé ben bé perquè serveix ni quina informació facilita, però pel cas és igual.

El que vull remarcar és la tonteria del publicista que ha inventat el diàleg. ¿Com pot ser que una persona, mirant el rellotge, contesti "quarts de quatre"? Això només es diu quan es té una idea aproximada de l'hora, però no la certesa. Quan mires el rellotge dius "dos quarts de quatre". O "les 15:30" quan respon una persona digitalitzada. O "les tres i mitja", que diu gran part del jovent i els que tradueixen literalment del castellà.

Els no puristes em diran que la llengua és quelcom viu i permet influències d'altres llengües, que l'enriqueixen i tal. D'acord. Per això, a partir d'ara, quan un castellanoparlant em pregunti l'hora i per tal de ser educat, solidari i enriquidor, diré: "cuartos de cuatro".

PEUS (2)

(Pere-Màrtir)



"Travessar un riu. Mirar-lo bé, asseure's, treure's les botes
i els mitjons, lligar els mitjons a la motxilla, posar-se les botes,
creuar-lo, asseure's, buidar les botes, posar-se mitjons i botes.
Comença una nova caminada."

(Richard Long)

DE GATS

(Pere-Màrtir. 2008)

Com a amant dels gats que sóc, avui he quedat gratament sorprès en saber, pel suplement Culturas de La Vanguardia, que l'escriptor Fernando Sánchez Dragó acaba de publicar el llibre "Soseki. Inmortal y tigre", centrat en el seu gat, recentment mort. No sé si el compraré (Sánchez Dragó no és dels meus preferits), però no m'estranyaria...

En l'article que parla d'aquesta novetat literaria, m'agradat aquesta cita de Mark Twain: "si es creués l'home amb el gat, l'home milloraria, però el gat s'espatllaria"

CRUYFF

Com sempre ha passat a casa nostra, en Johan Cruyff te molts fans i uns quants detractors. Quan era jugador del Barça (un tros de jugador, avançat a la seva època), ja hi havia qui deia que s'amagava i que només es dedicava a tirar faltes i fores de banda. Més endavant, ja d'entrenador, va aconseguir que el Barça tornés a ser del bo i millor del món. I des de llavors va marcar un estil de joc, des del futbol base fins el primer equip i fins avui, que és l'admiració de tot arreu. Els seus detractors, com entrenador, només parlaven pejorativament de la sort i la famosa "flor al cul"...

Ara serà el nou seleccionador de Catalunya. Deixant de banda (avui no toca) el debat de les seleccions nacionals: sentiments, política, patxanga, etc., resulta que hi ha veus que diuen que no hauria de ser seleccionador perquè no parla català. Home, a mi també m'agradaria que el parles. Però abans preferiria que ho fessin d'altres (i només parlo del món de "l'espectacle", on hi incloc el futbol d'èlit) que són catalans de naixement i no ho fan mai o gairabé mai. Estic pensant, així de cop i volta i sense passar llista (que és molt llarga) en Tamudo, Sergio (l'ex-periquito), Paco Flores, Busquets pare i fill, els germans Muñoz d'Estopa, Manolo García ex Último de la Fila, Mayte Martín i un llarg etcètera.

Això, per no parlar d'alguns periodistes que de cop són molt puristes i es queixen de que en Cruyff no parli en català, mentres ells escriuen sempre en castellà (per exemple a El Mundo Deportivo o a La Vanguardia). Per cert, dos diaris que podrien fer una edició en català, abans de criticar tan ràpidament a l'holandès...

Per cert, sabíeu que en Cruyff va ser el primer capità del Barça que va portar les quatre barres en el braçalet?

PER A TOTS

(Pere-Màrtir)

../..

"Si no se saben mis palabras

no dudes que soy el que fui.

No hay silencio que no termine.

Cuando llegue el momento, espérame,

y que sepan todos que llego

a la calle, con mi violín."

Pablo Neruda (Para todos).

"LES CLARES PARAULES"

(Pere-Màrtir)

GOIG DE LA PARAULA

Em crides sempre a més combat,

pensament viu, paraula viva,

enllà i endins de mi mateix.

No em dol, però; què fora sense tu?

Tot es resol en el teu foc

que crema sense consumir

i en la pedra que dreces davant meu.

En tu i amb tu restitueixo

la densitat de cada cosa dita,

la densitat i més i tot: la vida.

(Miquel Martí i Pol)

PEUS (1)

(Pere-Màrtir)

"M'agrada la simplicitat de caminar,
la simplicitat de les pedres."



(Richard Long)

"99+1"

(Pere-Màrtir)

Com en Groucho Marx, no m’apuntaria mai a cap club o patum que m’acceptes com a soci o “patumaire”. És el meu principi de llibertat personal i per tant assumeixo els avantatges i els inconvenients que aquesta posició enrocada i tossuda comporta.

El dia 9 d’aquest mes, noranta-nou artistes de Mataró mostraran, en una performance, el que es pot arribar a fer amb una nou. Me n’he assabentat via facebook i per correu postal, i he estat convidat, molt amablement, a visitar aquesta macromanifestació artística. No he estat pas convidat a participar-hi.

Com ja he dit abans, assumeixo les conseqüències positives i negatives de no ser “lluquero, llimonero, xalantero, laietanero, imaquero ni MTVero”. No em puc queixar si no estic entre 99 artistes (!) de tota mena (pintors, escultors, fotògrafs, pastissers, dissenyadors, decoradors, escriptors, coreògrafs, etc.). Però si que puc expressar-me i comunicar-me amb el públic en general i algun en particular, a la meva manera, que és pintant. I penjant-ho al meu blog.

Per tant, i avançant-me a la data inaugural, aquí teniu la nou numero cent de l’artista numero cent (com a màxim) en el rànquing de l’ATP artístic mataroní. L’original, sobre paper reciclat de 21 x 15 cm., ha estat pintat amb Black Indian Ink de la casa Winsor & Newton utilitzant un pinzell japonès autèntic. Perdoneu tanta explicació tècnica però, actualment, en el mon artístic la pedanteria s’estila bastant...

BLAI BONET (3)

(Pere-Màrtir)

"...Que cadasqú sigui titular de la seva vida.

Que cadasqú sigui aguantat just pels seus dos-cents ossos.

Que cadasqú visqui sense demanar permís per a viure.

Que cadasqú, si no fa comptes de tenir un fill,

faci l'amor amb qui sigui, sia per la geografia que sia,

abans de dir home a un salvatge

i abans de dir salvatge a un salvatge..."

Blai Bonet

BLAI BONET (2)

(Pere-Màrtir)

"...i, devers tres quarts de tres,
em feien companyia més que no pas el Pare."


Blai Bonet ("La creu entre les dues creus")

BLAI BONET (1)

(Pere-Màrtir)

.../...
"I, a la sortida de la fosca
algú que ha estat a l'infern aixeca el cap
i descobreix la netedat de les estrelles."


Blai Bonet ("Inventari del món")

DESERT (3)

(Pere-Màrtir Brasó)


"...Qui ho deixa tot i només pren allò que porta a sobre, torna essent ell mateix."


Otl Aicher (Dissenyador)

DESERT (2)

(Pere-Màrtir Brasó)

"L'estranya soledat, el gran silenci, l'obscura desolació, són les coses de les quals qualsevol vagabund del desert s'acaba enamorant. Potser els sembli molt estrany. Doncs bé, la bellesa de la lletjor es va considerar una paradoxa en una certa època, però avui la gent en reconeix la veritat; la grandesa de la desolació és igualment paradoxal, i el desert la confirma..."


J.C. Van Dyke (The Desert. 1901)

DESERT (1)

(Pere-Màrtir Brasó)

"...El desert... mostra aquest principi: la minimització de les aspiracions és l'optimització de la llibertat..."

Otl Aicher. (Dissenyador)

CARES (3)

(Pere-Màrtir Brasó. 2009)

"...Si les coses resulten alguna vegada, en el meu cas, és perquè arriba un moment en el qual no sé conscientment el que faig..."

(Francis Bacon)

CARES (2)

(Pere-Màrtir Brasó. 2009)

"Ho podria dir d'una altra manera. Els retrats de Bacon són la interrogació sobre els límits del "jo". ¿Fins a quin grau de distorsió un individu continua sent ell mateix? ¿Fins a quin grau de distorsió una persona estimada continua sent una persona estimada? ¿Durant quant de temps una cara estimada que s'allunya dins de la malaltia, dins de la follia, dins de l'odi, dins de la mort, continua sent recognoscible? ¿On és l'última frontera en què un "jo" deixa de ser un "jo"?"

Milan Kundera ("Una trobada", -El gest brutal del pintor: sobre Francis Bacon-)

CARES (1)

(Pere-Màrtir, 2009)

"¿Què ens queda, quan hem baixat fins allí?

La cara;

la cara que amaga "el tresor, la palleta d'or, el diamant amagat", que és el "jo" infinitament fràgil, esgarrifant-se dins d'un cos;

la cara on clavo la mirada a fi de trobar-hi una raó per viure aquest "accident desproveït de sentit" que és la vida."

(M. Kundera. "Una trobada" -El gest brutal del pintor: sobre Francis Bacon-)

PREMI TORRES GARCÍA

Com que veig que aquest concurs comença a tenir connotacions semblants a les del cartell de les Santes, m’afegeixo al safareig en forma de reflexions en veu alta, que probablement no agradaran a tothom ni ho pretenc, només faltaria.

A mi, quan em trobo bé (creuem els dits) em va l’animus provocandi , ja ho sabeu. I la crítica constructiva, encara que aquest concepte és subjectiu, i de la construcció a la "de-construcció" només hi va un Ferran Adrià o algun d’altre artista seleccionat a Kassel , Venècia o Mataró...

Així doncs, entrem en materia: penso que és una molt bona idea aquesta biennal quant a concepte. Però no pot ser que el jurat seleccioni les obres a partir d’una foto. Ja ho sabem que en d’altres concursos també ho fan, perque és molta feina, però no és una excusa que em valgui. On queda la textura, el tacte, les rascades, els colors reals i els matisos, l’olor, el misteri i l’emoció de la obra?

Ja sabem que ho fan així per “preseleccionar” només i que posteriorment si que veuen, en directe, l’obra dels seleccionats per triar guanyador i guardonats. Però un jurat dit de prestigi no ho hauria de fer, per ètica i sobre tot per estètica, que és del que es tracta l’assumpte...

Una altra cosa: massa parlaments i discursos. Repetitius com sempre. La majoria del públic són artistes participants, amics i familiars i això requereix un tractament més atractiu i dinàmic, donant més protagonisme als artistes en general i guanyadors en particular. S’han de fer formats d’inauguració atrevits, nous, actuals. Cansa una mica massa xerrameca protocol·lària i oficial.

Res a dir quant a les obres seleccionades. Aquí si que hi entren diversos factors: qualitat de l’obra, currículum, conveniència, sort. Moltes coses i algunes molt subjectives. Però això si que és feina del jurat...

Personalment ,el nivell d’aquesta tercera edició m’ha semblat molt correcte. Amb una dotzena d’obres interessants. M’agraden molt els quadres presentats per Marta de Olano (“Sin título”), Josep M. Codina (“Memòria”) i Domingo Beltran (“Barca de la vida V”).

BARÇA

(Pere-Màrtir)

Campions d'Europa! Reflexions, observacions i constatacions post partit:

1.- Tots aquells barcelonistes que dubtaven del tàndem Laporta-Guardiola, a principi de temporada i fins fa poc (bàsicament per connotacions polítiques...), que comencin a reflexionar i admetin que mai, el Barça, havia tingut uns personatges tan determinants per aconseguir ser els millors del món.

2.- La samarreta del Barça anuncia Unicef i no cobra per això. Paga i col·labora. La del Manchester cobra per anunciar AIG, una empresa financera en bancarrota, insuflada de diners pel Bush i plena de directius corruptes i pocavergonyes que es van dilapidar les subvencions anant de vacances. Per cert, el R. Madrid anuncia una casa d’apostes...

3.- Parlant del Real Madrid: Cristiano Ronaldo dona el perfil exacte per jugar allà. Un bon jugador, mal criat, xulesc i de mal perdre. Per a ells i les casa d’apostes...

4.- Antena 3. De pena. Anunciar “Los hombre de Paco” i d’altres xorrades durant la final de la Champions és simplement ridícul. Posar la pantalleta petita mentre hi ha l’entrega de la Copa i tota la festa, per poder seguir fent publicitat a la resta de la pantalla és impresentable. Amb el Real Madrid haguessin fet el mateix? I en Bakero i en Ferrer, deuen tenir una clàusula per fer veure que ja no són barcelonistes? Els fa vergonya demostrar-ho?. Sort que s’ha acabat el contracte d’Antena 3 amb la Champions... buf!

5.- Ha guanyat la creativitat, l’espectacle i l’esperit d’equip. Han perdut la força física (quasi violència), el joc individualista, personalista i especulatiu, encara que perillós.

6.- El millor elogi que és pot dir d’aquest Barça és que fins i tot a molta gent que no l’interessava això del futbol, s’hi han aficionat!

7.- El nivell de gamberrisme en general (d’uns quants, bastants) a l’hora de les celebracions està pels núvols. Què passa: es folla poc, la crisi, massa alcohol mal begut, droga a punta pala...?. I a Mataró, en particular, potser que les autoritats competents (?) s’ho comencin a fer mirar. Jo sóc d’esquerres, gens racista, integrador i “cruillero de cultures”. Però crec que ja toca menys permissivitat a determinats col·lectius d’immigrants que tots sabem. O no?

MATARÓ. MIRADES

(Pere-Màrtir)

Demà s'acaba l'exposició "Mataró. Mirades" dels 25 anys de la revista Capgròs, on s'ha fet en el local de la redacció una col.lectiva d'artistes de Mataró, pintors i fotògrafs. 25 mirades...

Si no m'ho demanen, no acostumo a explicar massa els meus quadres. En aquest cas, però, reprodueixo el que em van demanar per a la revista de la setmana passada (del 22 al 28 de maig).

"La vida són seqüències, èpoques, etapes que passen i és cremen. S'obliden, marquen, transformen... Aquest quadre és el primer que vaig pintar tot just sortir de l'hospital on he estat recentment ingressat. Seqüències de la vida: fa temps que pinto a l'instant, al moment i segons l'ànim que tinc de comunicar-me o expressar-me. Aquesta tela és sobre Mataró (curiosa paraula: Matar...ó). Les sequències, una d'elles atrapada al mig amb tiretes (un producte molt nostrat i molt d'hospital), on hi ha una fotografia, feta a prop de la platja, d'una palmera, una xemeneia i un fanal i remarcada o atrapada amb un traç gruixut i negre a l'oli.

Tècnica mixta per expressar el Mataró que ara passa per la meva vida. O a l'inrevés... Ara no tinc temps per històries llargues i evocadores. Cada minut és una seqüència de la vida. I l'haig de captar en un gest, sigui amb pintura, amb tinta o amb l'alè..."

NOVA MINISTRA

(Pere-Màrtir)

Ja tenim (tenen) nous ministres. A Cultura (de fet, a hores d’ara, és l’únic ministeri que m’interessa una mica, tipus travessa que mai encerto, encara que per a mi no caldria ni que existís) han canviat a César A. Molina per Ángeles González-Sinde. Apa que no es nota que en Zapatero fa la pilota als cineastes espanyols..No per res, no.

Resulta que aquesta senyora simpatitza amb el “Manifiesto por la lengua común” i opina (o opinava el 2008) que “Hay autonomías donde los niños saben desenvolverse sólo en su lengua materna”.

Té raó: aquestes autonomies són totes les de l’Estat espanyol excepte Galicia, Euskadi i Catalunya, on els nens és desenvolupen, com a mínim, en dues llengües... I des de sempre.

PASSANT LLISTA (-ES)

(Pere-Màrtir)


Una de les meves bandes sonores:

1.- John Lee Hooker (Johnny Rivers)
2.- (Sittin’on) the dock of the bay (Otis Reedding)
3.- It’s a man’s, man’s, man’s world (James Brown)
4.- Get ready (Rare Earth)
5.- Papa was a rolling stone (The Temptations)
6.- Imagine (John Lennon)
7.- My baby just cares for me (per Nina Simone)
8.- (I can’t get no) satisfaction (Rolling Stones)
9.- I heard it through the grapevine (per Credence Clearwater Revival)
10.- Fever (per Elvis Presley)
11.- Amor particular (Lluis Llach)
12.- Walk on the wild side (Lou Reed)
13.- One bourbon, one scotch, one beer (John Lee Hooker)
14.-The feeling begins (Peter Gabriel)
15.- The power of love (Frankie goes to Hollywood)

(continurà...)

APRENDRE

"Aprendre
que res no acaba si dintre meu abans no acaba,
que el sol no es pon sense tornada si en el teu cor esclata l'alba,
aprendre que l'esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou dema."


(Lluís Llach)

CÒPIA

Recentment he tingut una sorpresa: he vist un quadre, no signat, copiat d’un de meu (“Bosc Cremat #20”). Com anècdota pot ser considerada agradable i desagradable alhora.

En no imitar la meva firma no és pot parlar de cap manera de falsificació. Si estigues signada amb el nom del pintor/a que el va imitar, o no signada com és el cas, s’ha de parlar només de còpia. Per un costat penso: mira, algú m’ha copiat mogut per manca d’imaginació, aprenentatge o diversió. Senyal que mínimament agrada la meva pintura (al menys el quadre en qüestió).

Però per l’altre costat penso que de vegades, la gent, potser inconscientment o per estalviar-se quatre duros és capaç de penjar qualsevol cosa (no ja a la intimitat de casa seva, que allà cadascú faci el que vulgui), sinó a la vista de força gent (en aquest cas, en el vestíbul d’un modern i cèntric edifici d’habitatges de mig/alt estànding), sense reparar o donar massa importància de si es tracta d’un original, una còpia o qualsevol element "decoratiu".

Afortunadament, degut a la bona predisposició d’ambdues parts, els propietaris de la còpia i un servidor, hem resolt l’assumpte de forma amistosa i positiva.

BACON

("Bacon". Pere-Màrtir, 2007)

Vull veure l'exposició de'n Bacon! És un dels meus tres artistes favorits. Però haig d'anar a Madrid (capital de l'Estat Espanyol)...

Amb els meus impostos, tants i des de fa tant de temps, vull l'art més a prop! Perquè haig de tornar a pagar i anar a Madrid obligatoriament?

Vull els mateixos drets (els deures ja els tinc) que qualsevol ciutadà espanyol. Ho diu la seva quasi sagrada constitució!

EL PRAGA

(Pere-Màrtir)

El Praga, a la Plaça Gran, s’ esfondrat. Les pluges de Nadal han fet que aquelles parets ja no aguantessin més. I això que estaven recentment apuntalades per unes bigues de ferro, sota la supervisió municipal.

Sortosament no van haver-hi danys personals, tot i que hi havia gent sopant. Els danys són morals, laborals, econòmics, gastronòmics, sentimentals...

Trobaré a faltar aquell racó, aquella musica, la professionalitat de la Bet, la cuina d’en Pau i el futbolí per compartir amb els amics, ells inclosos.

Ho deia sempre la Bet: “és el lloc de Mataró on hi ha més artistes per metre quadrat”, mentre hi sopàvem pintors, escultors, joiers, fotògrafs, escriptors, gent del teatre, junts o no, cadascú a la seva bola i/o amb els seus amics...

Espero que hi tornin, on sigui.

BUSH. BIOGRAFIA FINAL...

("Ara". 2006. Pere-Màrtir Brasó)





A La Vanguardia d'avui:


"Bush defiende los interrogatorios y la asfixia simulada a los detenidos por terrorismo".

PALESTINA

Aquest quadre, "Beit Hanoun", el vaig pintar el novembre de 2006. Desgraciadament, també podria ser de gener de 2009.

Em fa vergonya la raça humana.

MATERNITAT

("Maternitat". Pere-Màrtir)

Naixement. Pessebre. Mare i fill. Betlem de la Judea. Palestina. Israel...

2009 D.C.?

FELICITACIONS

(Foto: L. Blasco)

Els temps canvien. Les noves tecnologies avancen molt. Però les persones, en el fons sempre som i fem el mateix o gairebé.

Ahir vaig fer anys, uns quants ja. Quan era petit, en aquesta data tot eren postals de felicitació. Aquest any, les felicitacions pel meu aniversari i segons el canal de comunicació utilitzat es classifiquen, més o menys, així:

Facebook: 25 missatges; telèfon fix: 3; trucades mòbil: 10; SMS mòbil: 12; en persona: 7; correu electrònic: 1 i postal: 1 (El Corte Inglés, com cada any!). Fa gràcia comprovar com encara ens en recordem de felicitar-nos per sants i aniversaris. Hi ha certa trampa: en el famós Facebook apareix la data de l’aniversari. Però, es que des de sempre no ens hem apuntat a l’agenda, al calendari o a la llibreta les dates assenyalades? Doncs això.

I parlant d’aquest nou canal de comunicació: m’han xivatat, amistats intimes, que s’ha creat un grup: el de “Fans de la pintura de Pere-Màrtir Brasó”. És un honor. Tot i el meu animus provocandi estic encantat qual cantant de rock, de tenir fans de la meva pintura, que no de mi, arreu del planeta... (uala!, que diuen avui dia).

TANT x TANT

Acostumo a comprar els diaris (principalment L’Avui, La Vanguardia i El País) en funció dels suplements culturals, el tractament del Barça i d’algun escrit concret com, per exemple, el quinzenal “Tant x Tant” d’en Modest Guinjoan i en Josep Maria Llaurador, a l’Avui del dilluns.

D'articles i opinions d’economia n’estic fart. Quan semblava que anava tot bé, tot eren lloances (Espanya vuitena economia mundial, els millors bancs del món, borsa fantàstica, tots nedàvem en l’abundància, el consumisme gratificant, etc.). Ara, tots els economistes i opinadors escriuen el contrari i en saben molt: a tiro passat és molt fàcil. Vaja experts!

En canvi, “Tant x Tant”, sempre ha parlat clar i català. Normalment amb un toc d’humor i ironia, però clarividents com una mala cosa. En quatre ratlles (no calen pàgines senceres per dir segons què), posen el dit a la nafra i on calgui.

Recomanable per a gent pràctica, independent i, si cal, independentista. Si mai Catalunya arriba a ser independent, ho serà probablement per la via econòmica: quan els no-independentistes superin el síndrome d’Estocolm (branca monetària), obrin els ulls i es mirin les butxaques...

PREMI FAD

(Foto: Pere-Màrtir)

Els meus amics del Brossa Espai Escènic han estat premiats amb el Premi FAD d’Honor Sebastià Gasch 2008.

No sóc de fer-me soci ni apuntar-me a res. De fet, tot i que sóc del Barça, simpatitzant d’Esquerra (quan no fa massa bajenades), aficionat als còmics, ex-jugador de l'U.E Vilassar i fan dels bolets, entre d’altres coses, només tinc carnet de l’Espai Brossa. Bé, i de la Seguretat Social...

És tracta d’un dels teatres més petits de Barcelona, però de més prestigi entre la professió. Ha omplert, des de la seva creació el 1997, un buit en el panorama escènic de Barcelona i Catalunya. Jesús Julve, Hermann Bonnín i Sabine Dufrenoy (coordinadora del col·lectiu Amics del Brossa) estan fent una molt bona feina en favor de l’art i la cultura.

Ho celebraré amb ells i tornaré a agrair al Hermann que hagués volgut fer-me la presentació de la meva darrera exposició a Mataró. I, a més de felicitar-los, miraré de fer nous socis per aquestes contrades. Teatreros: val la pena!

MARTÍ I POL

(Sèrie: "El Bosc Cremat") Pere-Màrtir

"És un teixit molt fràgil la claror

d'aquesta tarda prima que llangueix

per les branques dels arbres."

(M.M. i P.)

GRENLÀNDIA

Porten uns trescents anys sota el domini polític, primer com a colònia i després com a província, de Dinamarca i uns trenta anys essent una autonomia (això em sona...). Ara han votat en referèndum un nou estatut autonòmic que obre la porta a la independència (això no tant...).

Quan escric aquest post sembla que els sondejos donen una ampla victòria al si (més d’un 60%).
Dinamarca recolza el nou estatut i s’ha compromès a respectar el resultat del referèndum. He llegit, a La Vanguardia, una entrevista a Jan Frederiksen, un professor grenlandès que viu a Vic. Diu: “...el sentiment independentista sempre ha estat molt arrelat i per això els danesos també estan, majoritàriament, a favor. Els joves seguiran anant, al menys un temps, a Dinamarca per ampliar estudis. Els danesos tampoc marxaran de Grenlàndia, doncs hi ha molts matrimonis mixtes i profunds llaços familiars....”

Dinamarca vol suprimir els subsidis i d’altres ajuts econòmics i per això està oberta a aquesta futura independència, tot i sabent que sota l’espessa capa de gel hi ha minerals de gran valor (or, diamants i petroli). I que el gel es va fonent...

Pot ser Dinamarca veu les coses sense tremendisme? Pot ser és pragmatisme? O és un sentiment democràtic més interioritzat que en d’altres llocs i no miro enlloc?

Sigui el que sigui, crec que el Capitán Trueno estarà content de saber que la seva novia Sigrid, princesa de Thule, no haurà d’anar sovint a pidolar o fer el paperot a Copenhaguen (això em torna a sonar...).

GRAFIT (VI)

Pere-Màrtir

En aquest grafit crec que el mèrit real està en haver triat un indret tan interessant: bell i vell.

La paret pintada amb aquesta mena de siena, les marques dels temps i les flors que hi penjen fan que sigui un suport preciós. Només cal la signatura gestual de l'artista, per confirmar que ell va veure i detectar un racó de món per creure en l'art.

Comparable amb qualsevol pintura rupestre. És el típic "jo vaig ser-hi", però amb gust...

GRAFIT (V)

Pere-Màrtir

Què va ser primer: l'ou o la gallina? En aquest cas que va ser primer: la planta o el grafit?. En tot cas és igual: el contrast del grafisme -sense dibuixos ni taques- amb les flors, crec que és artisticament insuperable. I no ho dic per la foto (que "modestament" haig de dir que m'agrada). Ho dic per l'encert del lloc, el suport, el color i l'entorn.

Si això no és art, que vingui Leonardo da Vinci i ho vegi!

EXPOSICIÓ A GIRONA

Faig una curta aturada en el tema dels “Grafits” per anunciar la meva propera exposició. Serà a Girona, a la Galeria Art22, al carrer Anselm Clavé, 22. En ple centre comercial de la ciutat, molt a prop de la Plaça Independència.

Inaugurem divendres 28, a partir de les 8 del vespre. Farà la presentació el Sr. Josep Lluís Ponce, periodista i crític d’art de Girona. No cal que us digui que esteu convidats al vernissatge. I si no podeu, agrairé la vostra visita qualsevol altre dia que us vagi bé anar fins l’immortal Girona, ciutat preciosa i propera en tots els sentits. La mostra s’acabarà el 10 d’abril.

Aquesta vegada exposaré només olis sobre tela de mides mitjanes i grans, amb l’únic denominador comú del tractament formal quasi bé només en blanc i negre. I el fons: ironia, provocació i critica social, tot un pèl àcid com em correspon...

De fet, es tracta d’una selecció de les tres sèries en que he estat treballant els darrers anys: “El bosc cremat”, “Animus Provocandi” i l’última “Jo vaig ser-hi”. Alguns quadres ja els he exposat anteriorment a Mataró (Galeria Lolet Comas, Sant Lluc o Biennal Torres Garcia) o a Vilassar de Mar (Museu Monjo), però n’hi ha uns quants d’inèdits.

Us espero!