Animus provocandi

ELS 1000 MILLORS INVENTS

2012-01-12T15:07:00.019+01:00

"Bodegó amb nous". (Dibuix tècnica mixta s/paper reciclat). Pere-Màrtir Brasó.2001

Llista dels mil millors invents de la humanitat, segons aquest corresponsal d’Animus Provocandi. De tretze en tretze i un cop al mes. O sigui sis anys. Inaguantable. Però al menys la primera aquí la teniu:
1.- Medicina en general (vull dir metges tradicionals, moderns, orientals, naturals, xamans, bruixots, científics, investigadors, etc.)
2.- Vi (i algunes variants com cava, xampany, de missa, moscatell que no sigui empallegós...)
3.- Paper i llapis (pots, pintura i pinzells inclosos)
4.- Disc de vinil (casset, CD, i més modernitats ja els situaria cap a la posició 40)
5.- Pa amb tomàquet. (Sol o acompanyat de raïm, figues, formatge i/o pernil)
6.- El llibre (s’hi podria afegir algun diari decent, imparcial i objectiu, però costa, costa...)
7.- Cinema, des del mut en blanc i negre, passant pel Cine Nic “pa l’ante i p’atrás”, fins avui. El 3D no.
8.- Telèfon mòbil dels primers. Els més nous amb internet, watzap i jo que sé, estarien cap el lloc 129. Massa coses juntes, però està bé, que consti.
9.- Iogurt natural no ensucrat I algunes variants o derivats: bífidus, amb fruita, mató (amb mel, clar)
10.- Tovallotes de paper, ensabonades i sense alcohol, just a l’inrevés que la cervesa (crec que aquesta frase tan enginyosa ja l’havia escrit una altra vegada). Per cert la cervesa també la tinc en ment per a la propera llista.
11.- Ràdio i TV (eliminant el 74,38 % dels programes de ràdio i el 92,97% dels de les teles, segons la darrera auto-enquesta).
12.- Teatre (ho sento, em sap greu i demano disculpes però aquí no m’hi entren els musicals).
13.- Grècia. Sí, sí, Grècia. Potser més l’antiga que la moderna però vaja no et pensis: arquitectura, filosofia, democràcia (sic), pi no el pinyoner, vull dir el del 3,1416 que es veu que serveix per fer molts càlculs, la moussaka i les olives negres. Ah, i El Greco (per què era grec, oi?)

ESTIMATS REIS MAGS

2011-12-27T12:54:00.004+01:00

("Adoració dels Reis Mags". Fotog.Pere-Màrtir Brasó. 2009)

Estimats Reis Mags:

Com que crec que aquest any m’he portat relativament bé, i aprofitant que darrerament no paro de rebre molta publicitat unidireccional via internet, m’he animat a demanar-vos el següent:

Quasi diàriament tinc invitacions del tipus “You have been invited to hook up for sex” i sempre em faig l’orni, potser m’hauríeu de portar un “enlargement your penis new penile” que no sé si són pastilles, herbes, pròtesis o exercicis musculars localitzats, però que crec imprescindible per acceptar d’una vegada i molt amablement les invitacions esmentades.

Clar que també em seria molt pràctic el trifàsic de la “Canadian Pharmacy” que m’ofereix un “80% off Viagra-Cialis-Levitra” que deu voler dir que amb fan descompte comprant tot el pack. Com a mínim tres euros que m’estalviaré per les tres receptes, això segur

A més, un o una tal Morine Mbogo però de vegades n'és un altre (em sembla que de des de Mali) m’ofereixen, sovint, no se quina mena d’intercanvi i/o inversió... I com que m’ensumo per on aniran els trets si accepto el negoci, potser em seria més que necessari l’arsenal de coses que us he demanat anteriorment.

Quant a “L’oferta llampec per esquiar” no em cal. Ara mateix no em ve de gust rebre un llampec per la borla (de la gorra o d’on sigui la borla) cas de que no es tracti concretament d’esquí de neu...

De totes maneres i coneixent-me (aquestes alçades de la pel.lícula no estic massa per experiments i sorpreses), quasi prefereixo que només em porteu la “Replica Rolex Watch” , que també me l’ofereixen a diari per via cibernètica. Si el rellotge és una bona rèplica, el portaré a una d’aquestes botigues que compren plata i or, doncs penso que, si hi entenen del tema de manera proporcional a l’estètica i l'imatge que utilitzen , el Rolex colarà com autèntic i en treuré quatre duros per un bon sopar.

Gràcies Reis!

Pere-Màrtir. Republicà (excepte quant a reis mags) i una mica verd (ecològicament parlant).

MORENES

2011-12-16T17:24:00.012+01:00

Ara mateix estic en un moment que, perdoneu la grolleria, ho engegaria quasi tot a prendre per l'anus. Però una de les poques coses que he après a la vida és un procurar-me un mínim de sentit de l’humor (negre) i un sentit del reciclatge o canalització dels pensaments estrambòtics.
Per això, sense que serveixi de precedent, i aprofitant un idea tan escatològicament nostrada com són els assumptes relacionats amb el cul, a continuació us facilitaré unes mesures , basades en l’experiència llarga i pròpia, de la bona cura de les morenes (hemorroides en llenguatge més científic).

Abans: procurar controlar l’estrès (relativitzant-ho tot, menys les victòries del Barça), evitar el restrenyiment (got d’aigua en dejú, kiwis, fibra, verdura , llegums, etc). Controlar diarrees excessives (codonyat, arròs bullit, moniatos, etc). Hàbit de deposicions el més regular possible quant a horaris i lloc geogràfic del moment íntim.

Durant: situació corporal i postural lleugerament dreta, però còmoda. Res de asseure’s a la tassa (obertura i tensió exagerada de les venes hemorroïdals, només cal veure com ho fan la resta de mamífers, llestos per instint i gens condicionats per convencions socials i costums antinaturals). Rapidesa d’execució (res de diaris, revistes o uatzaps). Més val repetir en un altre moment que insistir i forçar.

Després: higiene local de qualitat. Bidet, però sobre tot utilització generosa de tovallotes sabonoses humides (sense alcohol), que permeten una neteja més complerta i profunda (uns mil·límetres de profunditat rectal és força beneficiós sinó hi ha dolor excessiu per tal maniobra. Si és gustosa podeu anar fent sense vergonya...). Res de paper higiènic normal (per qualificar-lo d’ alguna manera) que no neteja bé, només refrega i eixuga tal com sempre i des de petits se’ns ha dit fastigosament: “eixugat bé, eixugat bé...”. Encara com no ens ho feien fer amb un fregall "nanas"...

I en general: banys locals d’aigua fresca (gelada és un turment). Banys d’aigua del mar. Poques pomades comercials antihemorroïdals. En tot cas aplicació local d’Àloe Vera (en crema, fulla pelada o líquid resultant).

Han estat un consells supervisats pel laboratori d’investigacions artístiques “Animus que no serà res Provocandi”.

BARÇA

2011-12-12T15:47:00.001+01:00

(L'avi del Barça. V. Castanys)

Amb tranquilitat i naturalitat. No cal pas ser boig, fanàtic o monotemàtic pesat. Només cal ser culé i tenir sentiment de pertinença a un club local. Sí, sí, local, però de projecció mundial. No cal ser agressiu ni maleducat. Només cal estar satisfet quan, per posar un exemple, mires el diari d'avui i constates que el F.C. Barcelona va líder a la classificació general de 1ª divisió estatal de futbol (tant masculí com femení), així com la de basquet, handbol, hoquei patins i futbol sala. I només parlo de seniors, enacara hi ha molts juvenils, infantils, alevíns i d'altres seccions no professionals de qualitat.

Hi ha algun altre club al món que pugui dir això? S'entèn una mica què vol dir "més que un club"? M'explico quan parlo de tranquilitat i naturalitat?

Des de Barcelona, la capital de Catalunya, cap al món. Agradi o no és la representació màxima i de més prestigi que te aquest país petit i sense estat, arreu del planeta. (Bé, si, estem en un estat on s'ens maltracta en tots els sentits i des de fa molts anys). Viatjant per l'estranger comproves, constantment, la dimensió del que representa aquest club... només cal dir la paraula màgica: Barça.

"AFLIGIDO"

2011-12-07T13:29:00.001+01:00

Ja fa uns quants dies que va sortir aquesta foto al diari, però fins avui no n'he tingut ganes de parlar. No tinc paraules per qüalificar l'escena: uns quants "valents" clavant llançes a un toro fins la seva mort. Aberrant, sàdic, morbós, degenerat, cavernícola...?

Sempre m'he declarat a favor de la prohibició de les corrides de toros (sí, també prohibiria els correbous, no patiu, però no és el mateix), perquè de la tortura fins la mort en fan un espectacle i un negoci, encara que ens ho volen vendre com un fet cultural, artístic, mediterràni i/o català. I, a sobre, els antitaurins ho polititzem. I que d'on i com ens pensem que surt el foie i blà, blà...Vaja, per riure. I l'escena de la foto per plorar, com tota tortura, sigui infringida a persones o animals.

Això és Tordesillas (Espanya), segle XXI. I una curiositat: vegeu el xandall del Real Madrid que llueix un dels torturadors...

BANKSY

2011-11-18T19:55:00.003+01:00

("Bomb Hugger". Banksy)

Des de feia mig segle tenia pendent una visita a Nova York i recentment l’he pogut fer. No patiu que no penso donar-vos la tabarra explicant que alts que són els gratacels, fashion les botigues i dolents els cafès. Això ho deixo per a la família i els amics més pacients.

Només vull explicar el tema Banksy. Hi torno amb el assumpte dels grafits i artistes urbans. Fa uns dies ja en parlava en aquest blog i en d’altres ocasions també, arran d’algunes pintades “d’incívics, gamberros i derivats” que embruten les nostres ciutats.

Banksy està exposant actualment a Nova York, la meca de l’art des de ja fa temps, a Keszler Gallery. Abans era un grafiter provocador, un guerriller urbà amb les seves pintades polítiques, primer a Anglaterra i després a mig món. També penjava d’amagatotis les seves provocadores obres als principals museus de París, Londres o Nova York. I tot des de l’anonimat i la clandestinitat.

Ara, també des de l’anonimat però, pel que es veu, amb bons representants, els seus quadres (actualment grafits sobre tela o paper) cotitzen alt. 100.000, 200.000 dòlars o el que es vulgui pagar. Vaig veure la seva exposició on hi havia penjada, fins i tot, una porta de fusta pintada i arrancada d’algun lloc que no fa gaire temps devia fer emprenyar molt al propietari de la mateixa però que ara està a un preu astronòmic.

Ara és art per que costa una pasta i abans era un embruta parets? Art és art!

RES ÉS NOU

2011-10-27T19:24:00.000+02:00

Aquest acudit de la meva autoria es va publicar el novembre de 1987, en el número 2 de la desapareguda revista "L'Espiell", editada a Barcelona pel mataroní Jesús Prujà i Puig. Com podeu veure tot això de la crisi econòmica, financera i borsaria ja ho patiem. Els de sempre, clar.
Res de nou sota la pluja...

GRAFITS, UN ALTRE COP...

2011-10-18T19:25:00.001+02:00

Ja ho sé que el que dic pot ferir algunes susceptibilitats, però tampoc n'hi ha per tant. Que uns gamberros han pintat el tramvia de Mataró i ja els han pillat. No es pot tolerar: embrutar-ho tot, fer mal bé el mobiliari urbà i a costa dels nostres impostos. Un símbol històric com és el nostre tramvia i tal... Molt bé: un càstig exemplar. Els tallem les mans, el fotem a la garjola, una multa monumental?

Sincerament: em molesten més els sorolls de motos, autobusos urbans i camions d'escombraries. La gent que cada cap de setmana, a l'hora de sopar, entra i surt dels restaurant fent crits com a possessos. La pudor de merda d'ocell que fa La Rambla, sobre tot quan els de la brigada l'han remullat, etc. I no he sentit ni llegit tantes queixes de tot això. Ben bé que a cadascú li molesta el que li molesta, però de vegades ens passem dos pobles i en segons quines coses semblem mesells.

Apa, que si d'aquí uns anys algun d'aquests gamberros descerebrats arriba ha ser un artista reconegut, llavors tothom a fardar de mataroní ilustre...

PARAULES...

2011-07-15T18:16:00.003+02:00

("Parole, parole...".Oli s/paper 25cmx25cm. Pere-Màrtir Brasó.2003)

Vinga paraules: sinèrgies (recorda a beguda energètica), transversal (tothom hi és però no tothom del tot, però està bé), explicitar (perquè no ho expliquem i ja està?), explorar (la selva no, acords), redissenyar (arreglar els nyaps dissenyats), redefinir (objectius de nous rics posats al dia), ponts (de diàleg. Els dels romans eren més sòlids), mercats (no pas el del dijous), rescat (res de salvar una pastera), articular (tampoc és artritis), perifèrics (tant informàtics com geopolítics)...

BACON I ANTONIO LÓPEZ

2011-07-13T12:34:00.002+02:00

(Sèrie Blai Bonet. Pere-Màrtir Brasó, 2009. Tècnica mixta s/paper. 30x21)

L'altre dia vaig llegir en una entrevista a Antonio López la següent frase: "...decía Bacon que todo lo que se pueda explicar para qué pintarlo. Es verdad...". És una reflexió que m'agrada i que modestament me la faig meva.

TOTHOM INDIGNAT...

2011-06-16T17:01:00.001+02:00

("Bla, bla". Oli s/paper. Pere-Màrtir Brasó. 2003)

Passades unes quantes hores dels fets del Parlament de Catalunya i uns quants dies dels de la Pl. de Catalunya i vistes les explicacions del Govern, de partits, polítics, intelectuals i opinadors, tots diversos i transversals (per dir-ho a la moda), així com dels mitjans de comunicació que operen per terra, mar i internet; dels mateixos "indignats" i/o "acampats" i, fins i tot, d'Arcadi Oliveres i de Stéphane Hessel, algunes d'elles molt encertats i d'altres molt poc, algunes ridícules, hipòcrites, ingenues, populistes, oportunistes, infantiloides o apocaliptiques, voldria expressar la meva modesta opinió.

Assumint el risc de fer-me pesat o "jo-jo", però per no enganyar a ningú, primer vull deixar clar el meu perfil politicosocial: sóc un ciutadà català impositiu declarant home, nascut a mitjans del segle passat, de poble i de pagès, artista plàstic i ex-empleat de banca. Separat per les bones, visc en parella i amb dues filles seves. Tirant a esquerranós, independent, independendista, pacifista i culé. Vaig perdre el temps fent la mili a Espanya quan en Franco encara manava (deien que li quedaven dos telediarios, però la realitat ha demostrat que encara queden restes fosilitzats, però no tant, de No-Do...) Amb 15 anys vaig còrrer, a la universitat, davant dels grisos, cosa que em va servir -a més de polititzar-me- per ser, en el seu dia, un lateral dret ràpid. Un carriler vaja.

Un cop ja retratat, dic el que penso i que ja vaig penjar al facebook i al twitter l'altre dia, a manera de resúm:
Uns quants violents fan perdre credibilitat i legitimitat a la resta "d'indignats"... De la mateixa manera que uns quants politics fan perdre credibilitat a la resta del col.lectiu.

I afegeixo aquestes opinions de dos intel.lectuals, ja antigues però de rabiosa actualitat, que també faig meves:

"Quan arribin realment a tocar fons, pot ser que els joves es convencin que aquest camí ja està esgotat i adoptin una posició de rebel-lia. És qüestió d'esperar que els valors económicas que ara imperen s'enfonsin definitivament perquè els joves comencin a crear la pròpia ètica i rescatin o reconstrueixin els valors socials, culturals i polítics que ara no existeixen" (J.L. Aranguren. 1994)

"Davant de la qüestió ¿què hem de fer?, s'ha de plantejar la qüestió ¿com hem de pensar?, per evitar que segueixi proliferant la retòrica utilitzada pels programes de tots els partits polítics quan es refereixen als grans ideals de la humanitat. La qual cosa és l'expressió de la seva flagrant contradicció a la pràctica vital de la nostra realitat econòmica, política i cultural" (J. Beuys. 1978)

Està passant quelcom greu. Hi ha algú...?

INDIGNACIÓ

2011-05-31T18:02:00.002+02:00

(Portada Revista Triunfo 1.6.1968)

Indignació és la que sento des de fa dies, provocada per les retallades antisocials que patim (els de sempre) per culpa d'una crisi gestada des del capitalisme salvatge de banquers i grans holdings financers i empresarials, amb la passivitat i incompetència de gran part dels politics.

Indignació per la càrrega policial salvatge, desproporcionada, inútil i d'efectes contràris al que pretenien des del Govern, concretament el Sr. Felip Puig. I cada minut que passa sense la seva dimissió, més indignat estic. Perquè si ell no sent cap vergonya, el seu cap -recordem que és el Molt Honorable President de la Generalitat- l'ha de cessar fulminanment. Sinó demostraran, un cop més, que no han entès res (*).

"...La policía sale a la calle. Frente a frente, una vez más, los estudiantes con banderas rojas, los policías con cascos, granadas lacrimogenas, escudos..." (Eduardo Haro. París 23 de maig 1968. Revista Triunfo).

(*) Per cert, trobo a faltar molt l'opinió d'intelectuals, opinadors i polítics d'aquests que piulen per tot, i ara no es mullen. Pas canviat? Por de perdre la pastanaga?

CONCURSOS

2011-05-14T10:00:00.003+02:00

                                                "Gat i arbre des de la fenetre" (Pere M. Brasó.2006)

Per diversos motius no participo en gaires concursos de pintura. Haver de cenyir-se a unes bases establertes, afegit a la cosa logística (mides grans, transport, embalatge, etc.), així com d’altres factors personals fan que poc sovint em presenti a aquests tipus de certàmens artístics.

Si que acostumo a fer-ho al Premi Biennal de Pintura Torres García - Ciutat de Mataró (ho tinc tant a mà, és la meva ciutat) i, algun cop, al Ricard Camí de la Caixaterrassa -ara Unnim-.

Superada la barrera de la mandra (i les despeses d l’aspecte logístic!) i interpretades o transcendides les bases del concurs, cal estar preparat per “perdre”, dit en termes esportius i, sobre tot, per “guanyar”. I quan dic guanyar em refereixo, només, ha arribar a ser seleccionat. Finalista. L’obra penjada en l’exposició i publicada en el catàleg del certamen.

Que jurats formats per gent de prestigi reconegut en el món de l’art i la cultura, com Francesc Miralles, Cesáreo Rodríguez, Marius Samarra, Carles Taché, Francesc Vicens, Josep Mª Cadena, Daniel Giralt-Miracle, Josep Guinovart, Arnau Puig, Francesc Rodón, Pilar Vélez o Juan Manuel Bonet, hagin triat 30 o 40 obres d’entre quasi 500 (cas del Premi Ricard Camí) o 250 (Biennal Torres García)i la teva hi sigui, ja és tot un èxit.

Un èxit que reafirma, encara que sigui temporalment, l’autoestima. Valora el teu treball i dona ànims per seguir endavant. El món de l’art és apassionant però gens fàcil i, per això, de tant en tant un estímul extern va molt bé...

REGALS DE CASAMENT

2011-05-03T18:32:00.008+02:00

(Foto: Pere-Màrtir)

El personal de la redacció (crec que eren quatre o cinc empleats) del programa Divendres de TV3, avui a la tarda parlant de regals de casament, diuen que ells no volen quadres perquè no els agraden... Només els ha faltat dir que, si cal, ja se’ls compren a l'Ikea, o aquell hotel del Carib on van anar quan es van conèixer o a la fira del pinzell espaterrat que fan al poble on van a fer la costellada amb els sogres.

Això ho diuen uns que han estudiat lletres, suposo. Podrien dissimular una mica els seus gustos (o les seves carències?) com a gent del ram de la comunicació que representa que són, però no. S’estimen més que sapiguem, sense embuts, que això no els interessa i que prefereixen un abonament en el seu compte numero: XXXX-XXXX-XX-XXXXXXXXXX (sobre tot que els vint dígits estiguin ben escrits a la invitació!)

Tot és respectable, des d’una botiga sueca de mobles i salmó amb ceba a la romana, passant per la fira de l’aiguarràs camalluent i pixapins, fins a una romàtica i sensible transferència bancària, per no parlar d’un donatiu en efectiu dins d’un sobre amb llacet i dedicatòria en vers . Però, sincerament i per la part que em toca que és bastant, en sentir-ho en viu i en directe per la teletres, la meva, m’han caigut els tubs de pintura Titan pel terra...

DEDICAT A MOURINHO (PER EXEMPLE...)

2011-04-26T18:44:00.001+02:00

("Josep Palau i Fabra". Pere-Màrtir Brasó. 2007. Mixta s/paper. 100x70cm)

"L'homes és un animal que es busca" va deixar escrit Josep Palau i Fabre.

NOTICIES CULTURALS DE MATARÓ...

2011-04-21T00:17:00.007+02:00

L'agència d'informació "Animus" ens facilita la següent informació, de primera mà, destinada a les persones interessades en la cultura en general i en el teatre i la poesia en particular:

El passat dilluns 18 es va presentar, a la llibreria Robafaves de Mataró i davant d'un públic força participatiu, el poemari "Boscos" d'Enric Umbert, recent guanyador del "II Premi Miquel Costa i Llobera per a poetes inèdits". Umbert és un escriptor barceloní d'arrels cadaquesencs amb influències de Vinyoli, Ràfols-Casamada, Pessoa, Maria M. Marsal i Feliu Formosa entre d'altres poetes. La seva escola ha estat l'Espai Brossa de Barcelona on ha après a sensibilitzar-se per les arts escèniques i poètiques.

Hermann Bonnín, Sabine Dufrenoy i Víctor Bonetarbolí van recitar poemes de l'autor, el qual a més de respondre preguntes, a petició del públic també va recitar alguns dels seus poemes. Un servidor ha col.laborat amb la il.lustració de la portada del llibre, que ha estat editat per Edicions del Salobre.

Hermann Bonnín és director teatral. També és actor de teatre i cinema. Professor d'art dramàtic i ex director de la Escuela Superior de Arte Dramático del Teatro Real de Madrid, així com de l'Institut del Teatre i del Centre Dramàtic de Catalunya. Cofundador i director artístic de l'Espai Escènic Brossa que properament estrenerà nova seu a La Seca, una "fàbrica de creació" dedicada a les arts escèniques i visuals que aviat obrirà les seves portes en el barri barceloní del Born.

Sabine Dufrenoy és estudiosa teatral, traductora, poeta, ajudant de direcció i coordinadora dels Amics del Brossa així com cofundadora de l'Espai Escènic Brossa.

Víctor Bonetarbolí és biòleg (em permeto dir que autor d'un treball de camp sobre els goril.les del Congo), músic, poeta i activista cultural.

(A la foto d'Anna Blasco, d'esquerra a dreta: Enric Umbert, Víctor Bonetarbolí, X.Vilert -de Robafaves-, Pere-Màrtir Brasó, Hermann Bonnín i Sabine Dufrenoy).

DEBADES

2011-04-14T16:26:00.003+02:00

"Punt de llibre" (Pere-Màrtir Brasó. 2010)

DEBADES

Debades la mirada

camina lleugera

i els pensaments fugissers

es clouen rere les parpelles.

Debades el rostre

fingeix el color

que ens envolta

per perdre’s

enmig del no res.

Ser un full en la immensitat de l’arbreda

és tenir els ulls oberts a la vida.

Poema inclòs en el llibre Boscos d’Enric Umbert i que es presenta, a la Llibreria Robafaves de Mataró, el proper dilluns 18, a les 7 del vespre. La presentació anirà a càrrec del director teatral Hermann Bonnín. Amb la presència del poeta i d’un servidor, autor de la portada del poemari.

En el mateix acte es recitaran alguns poemes del llibre, tant per part del mateix escriptor com per d’altres poetes com Sabine Dufrenoy i Víctor Bonetarbolí. El llibre ha estat editat per Edicions del Salobre i és el recent guanyador del “II Premi Miquel Costa i Llobera per a poetes inèdits 2010”.

No cal dir que hi esteu convidats.

DE GATS-1 (FILOSOFANT)

2011-04-11T13:36:00.002+02:00

"Les aventures del Barret Peret" (Pere-Màrtir Brasó. 2010)

Quan el Barret Peret té necessitat de filosofar ho fa quasi sempre tot sol, més que res per no atabalar al pròxim. O ho fa amb un gat. No hi ha com unes bones reflexions filosòfiques periòdiques impures i qui millor que un moix per comprendre l’essència de la vida.

El gat escolta, no interromp mai. Si calles, respecta el teu silenci. No t’embafa ni et dóna la tabarra. Senzillament sap estar. I sempre amb dignitat.

El Barret Paret ha estat, avui, compartint filosofia de la vida amb una gateta amb qui només es coneixen de vista i es veuen molt de tant en tant. Però, renoi, quina mitja hora més aprofitada!

SOS (TENIBLE?)

2011-03-31T10:55:00.011+02:00

"Les aventures del Barret Peret" (Pere-Màrtir Brasó. 2010).

L’espasa del Jabato (en Dàmocles no l’he conegut mai) penja sobre nosaltres. Cremem boscos, enverinem mars, assequem llacs, exterminem animals, persones, cultures i llengües.

El Barret Peret està empipat. I com que sap que uns quants verds il·luminats no ho poden arreglar es solidaritza amb ells, amb els peixos abissals i per extensió amb les anxoves. Rient rient, ens trobarem d’aquí quatre dies amb boscos petrificats, mars i oceans contaminats, llacs convertits en abocadors, indígenes sense identitat i plutòni a la terrassa. Si els que en saben una mica són capaços de construir centrals nuclears a llocs vulnerables, que no faran la resta...

VVG

2011-03-22T12:09:00.002+01:00

"Les aventures del Barret Peret" (Pere-Màrtir Brasó. 2010)

Què hi fan junts el Barret Peret (P) i el barret de Vincent Van Gogh (V)?

Bona pregunta. ¿Senzillament passegen junts, van d’excursió, a esmorzar o a pintar? ¿Són amics o coneguts? No ho sabem del cert. Només sabem que són dos, com els sols o els estels o els xiprers del quadre del pintor holandes Carretera amb xiprer i que, aquí, substitueixen les dues figures que realment apareixen a la tela.

Es del tot improbable que els dos barrets s’arribessin a conèixer doncs diuen les partides de naixement que es porten cent anys clavats. Però hi ha un fenomen paranormal anomenat regressió. I també existeix la solidaritat i el recolzament.

Darrerament hi ha algunes veus pretesament expertes que intenten restar valor artístic a l’obra de Van Gogh només perquè agrada massa als no entesos. Per ser, diuen, d’una “grafia” massa llegible. Ja hi tornem a ser. Ja el 1947 Artaud, emprenyat com una mona, va publicar l’assaig Van Gogh, suïcidat per la societat. I va escriure coses com aquestes:

“Un boig, Van Gogh? Que aquell que algun dia ha sabut mirar un rostre humà miri l’autoretrat de Van Gogh, penso en aquell amb barret tou”...”No conec ni un sol psiquiatre que sabés escrutar un rostre d’home amb una força tan aclaparadora i disseccionar-ne com amb un tallant la irrefragable psicologia”.

PRONÒSTIC GREU

2011-03-15T10:08:00.002+01:00

"Les aventures del Barret Peret" (Pere-Màrtir Brasó. 2010)

La ciència ficció ha tocat abastament el tema nuclear: llibres, còmics i pel·lícules ja fa anys que expliquen histories apocalíptiques i de destrucció. Ciència ficció, diuen.

Des de fa temps, quan hi han hagut veus discrepants, verdes, ecològiques i antinuclears s’han desqualificat per retrogrades, inviables o hippies. I s’han ridiculitzat o bandejat les possibles alternatives. Els científics i politics pro nuclears ens han explicat meravelles d’aquesta font d’energia i de la gran seguretat de les centrals nuclears.

Però, com ja sospitava molta gent, amb la tragèdia que ha succeït al Japó estem veient dia a dia que les centrals són insegures. Ara, els arguments seran que un terratrèmol d’escala 9 més un tsunami enorme, no passa cada dia ni a tot arreu. D’acord, però al Japó ha passat. I la radioactivitat ja s’ escampat. El problema és que una central nuclear deixi de rebre energia externa i això pot passar, no solament per culpa d’un terratrèmol com a Fukushima, sinó per moltes d’altres circumstancies: atacs terroristes, grans nevades, incendis, etc.

El Barret Paret voldria demanar a les altes instàncies que dirigeixen els nostres destins, que no ens enganyin més i que cuidin al malalt. Perquè sinó aviat petarem tots, com a les pel·lícules de ciència ficció, aquestes tan apocalíptiques i distretes...

EL REAL MADRID I EL "SEÑORÍO"

2011-03-14T18:29:00.004+01:00

(Caricatura de Santiago Bernabéu, potser el president més "senyor" que mai ha tingut el R. Madrid. Dibuix de 1961, copiat segurament del Mundo Deportivo o el Lean, quan feia pràctiques autodidactes de dibuix)

El Real Madrid, un club de futbol al qual entre tots subvencionem via Ministerio de Industria, Turismo, etc. per promocionar Madrid i Espanya, segueix donant mostres de “senyoriu” com a ells els agrada dir (no deuen saber que de porc i de senyor se n’ha de venir de mena).

Amargats i mals perdedors aquesta gent tan senyora, després d’atacar els arbitres dient que afavoreixen al Barça, queixar-se del calendari i algunes paranoies més, ara han arribat al súmmum: diuen que els jugadors del Barça es droguen i per això juguen tan bé.

Lògicament la caverna madrilenya ja s’hi ha afegit ràpidament. La Cope ha difós la noticia i l’ABC també. Aquests, a més, publiquen una foto del jugador del Barça Xavi, fregant-se el nas després d’un esforç. No és la mateixa manipulació “fotoshopera” que allò de l'As esborrant un jugador de la foto, però és igual de falsa i covarda.

Proposo que al Barça li retirin totes les Lligues i Copes guanyades amb aquesta trampa. Però també a la Selección Española el recent títol de campions del món: la majoria eren jugadors del Barça i si ho van fer tan bé és que feien la mateixa trampa.

Hi estarien d’acord tota aquella colla d’envejosos?

GEOGRAFIES

2011-03-11T11:31:00.004+01:00

"Les aventures del Barret Peret" (Pere-Màrtir Brasó. 2010)

Fins fa poques setmanes una colla de exòtics i pintorescos caps d’estat ens subministraven petroli. També eren molt bons clients comprant-nos armament. Anar enriquint-los sense cap vergonya. Molts dels seus pobres -o sigui el 99,99% de les seva gent- se la jugaven al mar per anar a treballar, per quatre xavos i en feines que ningú volía, a casa nostra.

Amb la crisi, la nostra clar, aquells pobres ja fa temps que ens fan més nosa que servei. I, des de fa pocs dies, aquells caps d’estat tan amigables s’han convertit en dictadors, tirans i repressors.

Potser ara caldria recolzar els nous règims i governats que resultin de les revoltes i guerres civils. S’hauria, si no és demanar massa, fer-ho bé i amb molta més ètica que fins ara. Ajudar a les transicions i joves democràcies. Ens hi va el gas, el petroli i sobre tot la dignitat. El Barret Peret preveu (des de la seva ignorància i confusió) unes geografies econòmiques molt variables, tant com les amistats...

LA FAMOSA NEVADA DEL 62

2011-03-08T10:38:00.004+01:00

"Les aventures del Barret Peret" (Pere-Màrtir Brasó. 2010)

Hi ha dates relacionades amb esdeveniments històrics de record inesborrable per a la memòria col·lectiva: l’11 de setembre, el 22-N, el maig del 68, el 23-F...

El Barret Peret te predilecció per un esdeveniment més prosaic: la nevada del 62. Tot i que des de llavors ha plogut molt i ha nevat algunes vegades més, conserva un record molt nítid d’aquells flocs de neu caient del cel com manà bíblic. I d’un blanc infinit i minimalista que el van fer pensar: la naturalesa sempre mana encara que li anem en contra... Llavors tot estava tan clar que no calia dormir per veure-ho.

Per cert, diuen els de la “corrent” que si ara tornés a nevar com fa un any, no passaria el que va passar. Permeteu-me que rigui.

QUI MANA AQUÍ?

2011-03-04T12:29:00.004+01:00

"Les aventures del Barret Peret" (Pere-Màrtir Brasó. 2010)

Anem per pams: qui mana aquí? Qui és el xèrif del món mundial? On és el puto amo? A veure si el jefe dels bons agafa ja el trabuc i la corda, i fot foc nou. I si s’han de curar ferides, que ho faci també.

Ja ho sap el Barret Peret que els dolents abans eren bons i amics dels més bons. I que els bons sempre han estat els bons, però potser no ho son tant de bons. ¿Eren amics, eren bons els dolents, eren enemics dels bons...?

Quina por!

CIRC CRIC

2011-03-01T11:05:00.008+01:00

"Les aventures del Barret Peret" (Pere-Màrtir Brasó. 2010)

Diuen les sagrades escriptures que el seny i la rauxa són trets característics de la personalitat catalana. Potser sí, però el Barret Peret en dubta una mica: en una mateixa persona van sempre juntes aquestes dues característiques?

Per si cas, recomana fer una volta pel Montseny i cercar el Circ Cric. Allà hi trobarem una bona dosi de rauxa. I, si és cert que aquells dos trets de la nostra personalitat van junts, doncs també hi trobarem el seny. De fet el nom de la muntanya ja ens dona pistes.

El Barret Peret aplaudeix el Circ Cric, és peta de riure i creu recuperar una mica, tampoc cal exagerar, el seny...

TACA

2011-02-25T11:41:00.006+01:00

"Les aventures del Barret Peret" (Pere-Màrtir Brasó. 2010)

Una taca en el currículum laboral pot ser determinant per no trobar mai més feina. Com li ha passat al pobre Millet...

Una taca a la camisa fa lleig, però de vegades ens fa més humans i ens connecta amb els nostres ancestres. Quan mengem calçots, per exemple, som el viu retrat dels nostres avantpassat neandertals. I quina gràcia que ens fa!

Hi ha taques que no són taques: es pot ser ex ministre de Franco i ser demòcrata de tota la vida. Pots haver intentat un cop d’Estat i per commemorar l'efemèride anar tranquil·lament de vacances a les Canàries, etc.

El Barret Peret no vol remoure res, no fos cas, i per això només està interessat per les taques artístiques i, no ens enganyem, pels calçots. L’atzar, el gest, la taca: “una taca espontània sobre la tela constitueix una estructura bàsica d’energies emocionals i moviment, que te una direcció i a la vegada és una primera organització del espai o camp, sobre la qual s’aplica després la intel·ligència compositiva de l’artista...” diu el Diccionario de Arte Larousse. Doncs això.

POTES

2011-02-22T11:46:00.003+01:00

"Les aventures del Barret Peret" (Pere-Màrtir Brasó. 2010)

Marxar per potes. A cada fugida, endavant o endarrere, es perd alguna cosa. És el preu.

Un pot fugir o amagar-se. A sota l’ala, a sota terra, darrera la vinyeta o a dins l’armari, però tard o d’hora el troben i llavors pot perdre bastant més que una pota.

Quan s’és tan insignificant com un escarabat, un punt microscòpic sobre la capa de la terra i un zero patatero en la història de la humanitat, no passa res per fugir. Herois n’hi ha pocs i un dia o altre també han de cardar el camp per potes. El Barret Peret n’és tan conscient que, fins i tot deixa que algun animaló s’aixoplugui sota seu, provisionalment...

EQUILIBRIS I NO TANT...

2011-02-17T11:24:00.004+01:00

"Les aventures del Barret Peret" (Pere-Màrtir Brasó. 2010)

Des de que de petit badava mirant teranyines, el Barret Peret sap que a la vida tot penja d’un fil, començant per això, per la vida. D’un fil, d’una canya o d’un tros de cinta adhesiva. Pel cas és el mateix. La feina, la parella, la salut, la Champions, el pis hipotecat, les pensions i, sobre tot, la roba estesa, pengen d’un fil.

Sempre buscant l’equilibri entre el que s’ha de fer per obligació, per devoció, pel què diran o pel què no diran. Si no es fa correm el risc d’amonestació i, per acumulació, d’expulsió de la tribu.

El Barret Paret però, creu que el millor és no fer tants equilibris perquè sempre acabes caient. Per culpa teva o del cordill, és igual. Més val sortir voluntàriament i de forma educada (per si de cas) de la tribu. Fer una mica –encara que només sigui entre setmana- el paper d’outsider també queda bé. La tribu ho necessita pel seu equilibri.

SOM MARINS, BÀSICAMENT...

2011-02-14T11:37:00.003+01:00

"Les aventures del Barret Peret" (Pere-Màrtir Brasó. 2010)

“Som marins, bàsicament...” I va inventar el submarí. En Narcís Monturiol , com tots els genis, inventava i creava a base d’investigar, estudiar i provar. Però és la intuïció el que diferencia un geni d’un ciutadà normal que paga els seus impostos i part dels impostos dels altres. I en Monturiol va intuir, quan li va caure la petaca a la banyera, que estava a punt de trobar quelcom extraordinari.

“Penso, per tant existeixo”, “Veni, vidi, vici“, “ Pone la gallina de piel”, “Estamooos trabajandou en ellooo”o “Som marins bàsicament” són algunes de les celebres frases de diferents genis...

Sapigueu que El Barret Peret és un aficionat als submarins des que de ben jove va començar a empassar-se els tebeos de “Hazañas Bélicas”. També li agrada la paella de marisc i el pop a la gallega. Per això aquest “cameo” en una historieta bàsicament marina.

PUBLICITAT DE MÒBILS

2011-02-11T10:22:00.004+01:00

"Les aventures del Barret Peret" (Pere-Màrtir Brasó. 2010)

El Barret Peret està a favor de la modernitat i de la creativitat en tots els camps. Per tant aplaudeix els avenços científics i tecnològics.

En una hipotètica llista de grans invents i/o descobriments, a més del foc, la roda, l’escriptura, l’electricitat, l’aspirina i els que tots ja sabem, el Barret Peret hi afegiria el futbolí, el iogurt natural, les tovalloletes de paper ensabonades (no totes les marques), el retolador de punta fina, el pollastre amb prunes i el telèfon, sobre tot el mòbil.

Al Barret Paret també li agraden els anuncis ben fets, que per alguna cosa de ben jove va llegir La publicidad en 10 lecciones de H. Marcellin, però n’està una mica tip, sobre tot, de la publicitat de telefonia mòbil i tot el seu món. Una pallissa enorme.

Aquí el veiem en un lloc que ell creia idíl-lic i no contaminat per res, entre pintures i gravats rupestres, llances, fletxes, visons, homes primitius, aviram i, oh! sorpresa desagradable, un anunci de mòbil. Uf...

RICHARD LONG

2011-02-09T17:06:00.002+01:00

"Les aventures del Barret Peret" (Pere-Màrtir Brasó. 2010)

Ens explica el Barret Peret que en Richard Long és un dels seus artistes favorits. En Long és el màxim representant del land art a Europa, que com diu el propi artista consisteix en “...treballar en l’ampli món, on sigui, sobre la superfície de la terra...” i, “caminar per una devesa o posar una pedra a terra...”

El Barret Peret s’hi sent força identificat amb en Long, doncs a més d’artistejar, també camina i ha caminat Déu n'hi do: de Cabrils al Tibidabo, de la Tordera al Besòs per la costa, al cim del Sinaí, per la selva de Tailàndia, al capdamunt de l’Asekrem al Sàhara i, de petit, de casa seva al col·legi quatre cops al dia, menys dissabte dos. Land art.

Ah! i els diumenges depèn de la missa...

UN HOMENATGE A ISLÀNDIA

2011-02-07T11:48:00.004+01:00

"Les aventures del Barret Peret" (Pere-Màrtir Brasó. 2010)

Islàndia mai surt en els mapes del temps. Està massa amunt. Li passa una mica com a Catalunya que, durant molts anys, quan hi havia tele única estatal, el meteoròleg (no n’hi havia llavors de meteoròlogues) de torn sempre tapava amb el cap o amb el cos, depèn de la seva alçada, el tros de mapa d’Espanya de dalt a la dreta, o sigui “el nordeste de la península”...

A més, fins fa quatre dies Islàndia només sortia als diaris per les quatre coses tòpiques: hi fa fred, s’escalfen amb volcans i guèisers, pesquen bacallà i són descendents dels víkings.

El Barret Peret es va enamorar d’Islàndia des que, fa anys, hi va anar a pintar. Per això li fa certa gràcia que, d’un temps ençà, se’n parli més i per d’altres temes: pel col·lapse bancari que va patir fa un parell d’anys i que es va “solucionar” amb un préstec del FMI per més de 2000 milions de dòlars. I per l’erupció d’aquell volcà, que ara no recordo el nom i em fa mandra buscar-lo al google. Les dues coses van tocar el voraviu de tota Europa.

Aquí, El Barret Peret, fent un tomb per la zona, n’és testimoni d’això del voraviu... i encara riu.

LA BOINA D'EN PLA?

2011-02-04T12:20:00.003+01:00

"Les aventures del Barret Peret" (Pere-Màrtir Brasó.2010)

Avui el Barret Peret no està tan transcendent com en d'altres ocasions i per això ens proposa un joc: endevinar com era la boina d’en Josep Pla. Una endevinalla tipus "de quin color era el cavall blanc del Capitán Trueno".

És senzillíssim i el mateix Pla ens ho “xivata”: serà l’u, el dos, el tres o el quatre? El Barret Paret, que no és tonto encara no compri sovint a can MediaMark, ja sap que la solució encertada és la tres. A sobre, com dèiem, vegeu el nostre homenot traient el cap per sota la vinyeta, amb la seva boina i afirmant-ho amb el seu inconfusible dialecte empordanès, a la vegada que aparèix com ajut complementari, per a la gent que no ha llegit mai un quadern gris o no sap ni el que hem menjat, uns “no” absolutament clarificadors.

Fàcil, oi? Però, i si hi ha un missatge amagat en aquest joc tan senzill...?

L'ESTEL

2011-02-02T11:40:00.005+01:00

"Les aventures del Barret Peret" (Pere-Màrtir Brasó. 2010)

Ara que ja fa unes setmanes que s’han acabat les boniques i inevitables festes nadalenques, és el moment de mostrar aquestes colpidores imatges dignes d’un parell o tres de telenotícies. És una repetida experiència en el temps i en l’espai que avui, El Barret Peret, observa des de primera fila. L’estel de Nadal, de cartó pedra, penjat com un fuet del cel amb un cordill barato comprat en un “todoacien” xino, en comptes de servir de guia pels reis mags, ara serveix per practicar el noble art del tir amb tanc.

El tancs, que sempre apareixen en algun moment de les nostres vides per posar ordre (el seu), sigui per la Diagonal, per Praga, per la plaça Tiananmen o a El Caire (encara que aquests sembla que, de moment, es comporten).

El tanc ens torna a la realitat en un moment: s’ha acabat el cagatió, el Papa Noel, en Melcior, en Gaspar i en Baltasar. Ara toca endarrerir la jubilació i apujar l’electricitat, per dir-ne només dues de bones. Bumba! I aturat l’últim...

LLANÇAR-SE AL "VUIT"

2011-01-31T10:43:00.006+01:00

"Les aventures del Barret Peret" (Pere-Màrtir Brasó. 2010)

El Barret Peret és, entre d’altres coses, un barret metafísic. És actor o observador d’una sèrie de situacions reals o imaginades que tracta d’explicar-les en clau irònica. Però no en dóna gaires d’explicacions, potser perquè no en tenen o no calen.

Avui es llença al vuit (o és al buit?). I és que d’aquí justament vuit setmanes, el Barret Peret serà protagonista d’un tipus d’esdeveniment...metafísic, també?
Ja us ho dirà quan toqui. De moment anirà donant pistes.

PILOTES (D'OR)

2011-01-12T11:34:00.003+01:00

Els sectors mediàtics espanyols més radicals estan molt enfadats perquè a Messi li han donat la Pilota d’Or. “¿Què tiene que hacer el fútbol español para ganar el balón de Oro?”, clamen.

En canvi, és curiós, no es queixen pas del premi al millor entrenador concedit al “seu” Mourinho, en detriment del “fútbol español”: Del Bosque o Guardiola (us imagineu les reaccions si en Pep hagués estat l’escollit? Només els hi faltava que a Zuric pronuncies aquelles quatre paraules en català...)

Es veu que tampoc valoren que en l’onze ideal hi ha sis jugadors del Barça i dos del Madrid. Això, per a ells, no és un reconeixement al “fútbol español”. Potser és que hi ha masses catalans en aquest equip?

En el fons, el de sempre: l’enveja els corrou. No poden suportar que tres jugadors del Barça, fets a la pedrera, siguin els millors del món i han de trobar tot tipus de pegues per desacreditar el premi.

I una altra cosa: tingueu per segur que si hagués guanyat en Xavi també haguessin discrepat. Això d’embolicar-se amb la senyera quan va guanyar el Mundial amb la selecció espanyola ho tenen entravessat. Només Iniesta els fa el pes (i com a mal menor) en ser el menys sospitós de ja sabeu què...

(Nota: la caricatura d’en Luís Suárez la vaig fer el 1961, quan el jugador ja havia fitxat per l’Inter, un any després de guanyar la Pilota d’Or amb el Barça, no recordo si copiada del Lean o El Mundo Deportivo, revistes que en van servir molt en el meu aprenentatge artístic)

BOSCOS (II)

2011-01-05T12:23:00.005+01:00

"El dia que en Picasso em va trucar". 2008. Pere-Màrtir Brasó. Tècnica mixta s/tela, 100x100 cm.

EL DIA QUE EM VA TRUCAR PICASSO...

d’un quadre del pintor extemporani Pere-Màrtir Brasó

Les cròniques escrites certifiquen
que la centraleta telefònica
de Vilassar de Mar
va interrompre el seu servei
una nit d’hivern del 68
per culpa d’un tall de llum,
molt freqüent en aquella època.

Aquella nit, però, és va tallar la connexió
poc després que l’Angelina,
la telefonista de tota la vida,
pitgés el 308 per desviar una trucada
que venia de París.

Poema d’Enric Umbert, inclòs en el llibre Boscos (Ed. del Salobre), II Premi Miquel Costa Llobera per a poetes inèdits 2010.

FA DIES QUE NO DIC RES

2011-01-01T12:59:00.004+01:00

("Primer gest". Pere-Màrtir Brasó. 2010)

Abans d'ahir em vaig trobar un amic que feia temps que no veia. “Com és que no escrius res al Animus des de fa dies? Si escrius més sovint al menys sé que estàs bé...”. Com es nota que no tens "feisbuc" -li vaig respondre- per allà ja veuries que, més o menys, vaig piulant.

Avui, però, he pensat que tenia raó. Hi ha gent que no està apuntada al facebook (i en conec un que, a més, no té mòbil!) i es mereix que de tant en tant li digui quelcom mitjançant aquest Blog. Passa, però, que com que no tinc massa cosa a dir, només deixo penjada aquesta pintura recent que ja ho diu tot. O no.

BASILIQUES I MUSEUS

2010-11-10T18:23:00.004+01:00

("Homenatge a l'Abat Brasó". Pere-Màrtir Brasó.2007)

Després de la visita papal a Barcelona, concretament a la Sagrada Família i connectant-la, via Antoni Gaudí, amb la inauguració demà de la Col·lecció Bassat d’Art Contemporàni de Catalunya de Mataró, doncs aquest nou museu estarà ubicat provisionalment a la Nau Gaudí del carrer Cooperativa, em permeto fer un mix eclesiàstico-museístic i mostrar-vos la peça titulada “Homenatge a l’abat Brasó” (parent meu que va ser abat de Montserrat), actualment penjada al MACBRA (Museu d’Art Can Brasó) de Vilassar de Mar.

Aquesta obra la vaig exposar el 2008 a Enblanc Espai d’Art, de Mataró, en la mostra “Jo vaig ser-hi, V.O”. Des de llavors n’havia mig perdut el rastre fins ahir, quan tot fent un tallat al Macbra (edifici Torrent de les Tartanes), la vaig retrobar penjada d’una de les seves parets.

Es tracta d’un tríptic de 20 x 150 cm. sobre tela, de tècnica mixta, del 2007. Pertany a la col·lecció permanent de l’esmentat museu i per tant no està a la venda excepte ofertes estratosfèriques, com ja us podeu imaginar.

Nota: he dit que la inauguració del Museu Bassat serà demà 11 de novembre però cal dir que avui, al migdia, s’ha fet la preestrena. Com artista hi estava convidat però noi, aquella hora m’agafat pintant i no ho he pogut deixar, francament. Demà al vespre ja hi anirem. Espero que encara quedin canapès.

BOSCOS

2010-11-09T18:41:00.003+01:00

“Un arbre quan mor
no espera que hi hagi algú
davant seu perquè vegi
com cau.”

Aquest poema titulat “Honor” pertany al llibre “Boscos” del poeta barceloní Enric Umbert, recent guanyador del II Premi Miquel Costa i Llobera per a poetes inèdits 2010 celebrat a Pollença (Mallorca).

Edicions del Salobre, S.L. l’acaba d’editar en la seva col·lecció “La rosa encofrada”. És un llibret d’una setantena de pàgines i el mateix nombre de poemes que és llegeix d’una tirada, doncs aquests tenen la virtut de ser breus, directes i concisos. I, a la vegada, fan pensar. Deixen petja al bosc...

Tinc el goig de dir que l’Umbert és amic meu. I que la portada del llibre és la reproducció d’un quadre de la meva autoria, de la sèrie “El bosc cremat”.

AMICS I VINILS

2010-10-26T17:33:00.004+02:00

(Pere-Màrtir. "Side Two". 1990)

Els bons amics serveixen, entre d'altres coses, per això: guardar-me a casa seva i durant gairebé cinc anys 250 discos de vinil, fins que s’han donat les condicions idònies per recuperar-los. Aquestes són: comprar-me un tocadiscos, fer una mica d’espai i, sobre tot, ganes de tornar a escoltar musica dels 50, 60, 70, 80 i alguna cosa dels 90 amb aquell so brut i imperfecte tant característic. A partir de llavors, les lleis del mercat capitalista ens va fer renunciar als vells/bells discos de vinil per els nous, i no massa bells, CD’s de so tan net i polit. I també vam haver de comprar nous aparells i jubilar els antics, etc. Llàstima que no vaig guardar el primer”tocata” que vaig tenir!

Afortunadament, d’un temps ençà s’ha recuperat el gust per aquells discos i un servidor s’hi ha apuntat amb gran alegria per la meva part i no tanta per l’amic Josep Maria que n’estat el dipositari durant aquests anys. Bé, de fet haig de dir que n’era el legítim propietari ja que en el seu dia els hi vaig regalar. Però el que deia: només als amics els hi pots fer un lleig així. A sobre, els ha classificat i indexat... i m'ha convidat a dinar!

El repertori de discos va des de King Creole d’Elvis Presley del 1959, El Porompompero de Manolo Escobar del 1960, Rigoletto de Verdi (Ed. 1961) fins a Roy Orbison, Pat Metheny , Art of Noise, N’Gai N’Gai, etc. I per que veieu la diversitat dels meus (mals) gustos hi ha un “bodrio” titulat Canciones de Campamento de la Tuna de Madrid (1963) que juro que mai no l’he comprat. Y també aquell curiós disc dels Milli Vanilli (els que feien veure que cantaven i no era cert...).

La foto que he penjat és l’esbós preparatori per a la portada d’un vinil, que vaig dissenyar el 1990, per a una discogràfica que va tancar abans d’obrir i que lògicament no en vaig veure un euro (llavors dèiem un duro). Crisis? What Crisis?

GLIESE 581G

2010-09-30T19:58:00.012+02:00

(Pere-Màrtir Brasó. 1989)

Per fi! Avui s’ha confirmat l’existència d’un planeta capaç d’albergar-hi vida (apart de la Terra) tal com nosaltres la coneixem. Es diu Gliese 581G o alguna cosa així. Està fora del Sistema Solar, molt lluny d’aquí. Ara mateix no em feu dir a quants milions d’anys llum, però la qüestió que no ho tenim fàcil per anar-hi a fer un cop d’ull.

Jo ja ho sabia. No per llest ni intel·ligent, sinó per experiència pròpia: ja fa anys que vaig ser abduït per un objecte volador no identificat i vaig tenir coneixement de l’existència d’altres essers. El que no us puc confirmar és si eren gliesians o d’un altre lloc, però pel cas és el mateix: quasi ningú no s’ho creu. Ja ho vaig comentar en el flyer (ara és diu així, oi?) de l’exposició “Jo vaig ser-hi (V.O.)” que vaig fer el 2008 al Enblanc Espai d’Art de Mataró i ni cas. Tothom em va preguntar per en James Brown, en Picasso, els submarins o les plataformes petrolíferes però del tema dels extraterrestres res de res. Sembla tabú. Doncs au, aquí teniu un quadre d’un d’aquests essers amb el qual vaig fer-hi una bona amistat.

És un oli sobre tela de 65x54 cm, del 1989. El venc per 6 piturrifus (és la seva moneda) que més o menys són uns 600 euros nostres.

"D'ARENYS DE MUNT AL CEL"

2010-09-23T13:05:00.004+02:00

En Josep Manel Ximenis acaba de publicar el llibre D’Arenys de Munt al cel. L’inici de les consultes independentistes. (CIM Edicions), amb pròleg de Jordi Bilbeny, filòleg i historiador.

És la crònica, en primera persona, d’uns fets què van tenir lloc el 2009 però que portaven gestant-se des de feia temps. I dic en primera persona perquè en Ximenis en va ser l’artífex, encara que després s’hi hagi apuntat molta gent, alguns de bona fe i d’altres intentant apropiar-se’n de l’èxit d’una de les iniciatives sobiranistes, sorgides de la societat civil, més importants de la història de Catalunya.

Sóc amic d’en Josep Manel des de fa molts anys i puc dir que és un home treballador, crític i intel·ligent. Virtuts que li han servit per tirar endavant una iniciativa que, a priori, semblava local i pintoresca però que ha acabat resultant de gran importància pel moviment independentista català.

El llibre, escrit com un relat cronològic, és interessant i proper. El llenguatge, fàcil d’entendre, i un ritme àgil fan d’aquesta crònica un document de recomanada lectura per a totes aquelles persones interessades, d’una manera o d’altre, en l’esmentat moviment.

RONALDINHO

2010-08-27T17:48:00.007+02:00

(Pere-Màrtir Brasó. 2007)

Ha tornat entre nosaltres. Encara que només hagin estat un parell d’hores, la seva presència ha deixat a tots els feligresos bocabadats i esmaperduts. Estimació i perdó mutu. Passió.

La passió de Ronaldinho que va començar a finals de la temporada 2007-08, per acabar marxant del Barça al juny d’aquell any.

Com si fos una revelació (el pintors només som un instrument, un mitjà, uns intermediaris) a principis de 2007 vaig pintar el quadre “Religio deorum immortalium. (Passió: Ronaldinho)” i el vaig exposar al Museu Monjo aquell febrer a l’exposició “Animus Provocandi”.

Quan el vaig pintar res feia preveure la seva caiguda. Després va resultar ser una premonició. Una càrrega feixuga de suportar (el quadre es grosset: 160 x 100 cm), però que ara s’ha alleugerit en veure’l emocionat i rialler entre nosaltres.

Encara m’alleugeraria més si arribes a vendre aquesta peça (vull dir el quadre). Culés de bon cor, milanistes, aquell senyor del bigoti de Madrid, místics, executius de la Nike i/o aficionats a l’art en general: per 2000 euros podeu adquirir un quadre que amb el pas dels anys, i modèstia a part, pot ser una peça de col·leccionista.

Ui, vaig a pintar-ne un d’en Messi...

"LA SOLITUDE ORGANISATIVE"

2010-08-19T17:18:00.006+02:00

(M. Barceló)

Ahir vaig veure, sense aglomeracions (una dotzena de persones), l’exposició “La solitude organisative” d’en Miquel Barceló a CaixaFòrum de Barcelona i tot i que encara em falta "Barceló abans de Barceló” a Arts Santa Mònica, vull fer-ne el meu comentari. No pas cap crítica “tècnica” doncs els especialistes i experts ja ho han fet abastament. També, els mitjans de comunicació n’han fet d’ambdues exposicions un ampli seguiment. En Barceló segueix essent molt mediàtic.

Només deixar constància, com ja m’esperava, de que és una excel·lent mostra. Per a mi Barceló és un dels millors artistes internacionals. Deixant de banda el controvertit tema de l’encàrrec de la cúpula de les Nacions Unides a Ginebra, del que ja en el seu dia en vaig parlar (post del 17.11.2008) en el sentit de que no estava gens d’acord amb l’elevadíssim cost de l’encàrrec, em reafirmo en el fet de que es tracta d’un gran artista.

M’agraden les seves temàtiques (sobre tot l’africana), el seu traç gestual i valent. Els suports que fa servir (tela, paper, cartró, ceràmica, etc.) i el tractament a que els sotmet per arrugar-los, estripar-los o engruixir-los. Els petits papers i les teles de mida XXL. Els quaderns i les escultures. Els colors i les matèries utilitzades. Les taques, esquitxos i guixades. Sempre que contemplo alguna de les seves obres, i aquí n’hi ha moltes, és com una injecció directa a la vena. Una injecció de revifalla artística!

POLLOCK

2010-08-11T13:05:00.004+02:00

(Pere-Màrtir Brasó. 1965)

L’amic i artista Dani Montlleó ha recordat, via Facebook, que avui fa anys que va morir el pintor nord-americà Jackson Pollock (1912-1956).

Pollock, més o menys definit com a expressionista abstracte, va “inventar” l’action painting i el dripping. Amb la tela a terra, abocava directament la pintura, mitjançant regalims i esquitxos. Ell deia que no feia imatges: eren accions i fets, i que el van influir els indis de l’Oest americà, que pintaven a la sorra.

És un pintor que sempre m’ha interessat. De fet, amb 12 o 13 anys, ja vaig fer algunes cosetes que podríem anomenar com expressionisme abstracte, encara que llavors no ho sabia. Aprofito l’avinentesa per penjar un petit paper de 1965 (36 x 23 cm.), en homenatge a Pollock. Per motius sentimentals no el tinc a la venda, excepte que el Guggenheim (durant un temps van ser mecenes de l’artista) n’estigui interessat. Llavors potser podríem parlar-ne...

BARCELÓ I JO, MODÈSTIA A PART (OFERTES...)

2010-07-16T17:58:00.004+02:00

(Pere-Màrtir. 1985)

En el meu post d’ahir m’aprofitava de les actuals exposicions d’en Barceló per fer un paral·lelisme (si és que ni pot haver algun entre un dels artistes més reconeguts a nivell internacional i un servidor) i oferir un parell de papers “africans”. Doncs bé, avui remenant coses de fa anys he trobat “El lector”, un petit oli sobre cartró (14x30) de 1985, que també té un aire“barceloní”, doncs la temàtica aquesta de llibres, biblioteques, papers i lectors l’artista mallorquí l'ha pintat força vegades.

Com veieu segueixo amb el meu màrqueting particular tot aprofitant l’esdeveniment artístic de la temporada, per dir-vos que si algú està interessat pel meu petit “Lector” el venc per 100 eurets.

OFERTES D'ART-4

2010-07-15T19:16:00.005+02:00

(Pere-Màrtir Brasó)

Aprofitant les dues exposicions d’en Miquel Barceló que s’acaben d’inaugurar a Caixafòrum i Arts Santa Mònica a Barcelona, avui penjo dos papers “africans”.

En Barceló i jo, salvant les distàncies mediàtiques (entre d’altres), tenim algunes coses en comú: fa molts anys vam exposar, ell abans, a la desapareguda i enyorada Galeria Tertre de Mataró. Ens agrada l'Àfrica, el desert, la seva gent, els seus animals, la seva atmosfera... Ell té taller a Mali, jo no, però m’agradaria... I, no és per fer-me el xulo, però he estat pintant pel Marroc, Algèria i Egipte.

La seva pintura m’agrada i tot i que no em va complaure gaire tot l’assumpte de la cúpula de les Nacions Unides de Ginebra i els 20 milions d’euros, m’interessa tot el que fa. Per això, el meu petit “homenatge”, en forma de dos papers de la sèrie “Deserts”, que si els venc aniran per comprar els catàlegs de les seves exposicions i, potser encara me’n sobraran per anar a veure les tres que també té, ara mateix, a Avinyó.

El petit (“La visió dels Tuareg”) és un oli de 30x21 sobre paper imprès, de 1995 i el venc per 100€. L’altre (“Cocodrils i elefants a vista d’ocell”) de 50x65, tècnica mixta sobre paper, del 2001, per 200€.

TRES EXPOSICIONS

2010-07-14T18:16:00.002+02:00

Ola Kolehmainen (Hèlsinki, Finlàndia, 1964). Fotògraf que viu i treballa a Berlín. Està exposant a Galeria Senda de Barcelona.

Igor Eskinja (Rijeka, Croàcia, 1975). Artista multidisciplinari que està exposant actualment a ADNgaleria de Barcelona.

Francesc “Cesc” Vila (Barcelona, Catalunya, 1927-2006). Dibuixant i pintor. Una selecció de dibuixos seus s’estan exposant actualment a la Sala Rovira de Barcelona.

Diuen els programes de mà de les respectives galeries:

“...L’arquitectura és protagonista a les obres de Kolehmainen...a través d’una selecció de detalls crea autonomies pròpies; d’aquests motius concrets crea composicions abstractes...Les fotografies són de gran format i de producció exuberant per mitjà de la tècnica del Diasec, que intensifica l’efecte òptic de profunditat mantenint la lluminositat de la fotografia gràcies al cristall acrílic...”

“...Eskinja permanece fiel a su linea, caracterizada por un cuestionamiento sobre la producción y la recepción de la imagen en el espacio expositivo... Pone en evidencia el carácter construido de la mirada y los regímenes de visibilidad que condicionan a la vez nuestra percepción de la realidad y su representación... Elabora un doble sistema, de mistificación y desmitificación simultánes, reconciliando la experiencia estética con el análisis de los propios procesos que la producen...”

A diferència de les altres galeries, a la Rovira no he vist cap paper explicatiu. A diferència dels anteriors artistes, no cal. Només recordar que Cesc va publicar les seves tendres i iròniques il·lustracions i acudits a Diari de Barcelona, Correo Catalán, Tele /eXprés, Avui, Por Favor, Serra d’Or, El Jueves, Punch, Paris-Match, etc.

Tampoc cal que us digui quina és l’exposició, de les tres que avui he vist, que m’ha fet emocionar, riure, entristir o pensar.

Nota: com podeu comprovar el comentari relatiu a Igor Eskinja és en castellà. A ADNGaleria, que són uns avançats, només ho fan en anglès i en castellà. M’ha fet una mica de mandra traduir-lo -mea culpa- i com que ara el català, a Catalunya, només serà normal però no preferent i, saber-lo, un dret però no pas un deure, començo, molt a pesar meu, a entrenar-me pel que pugui ser...

ESTATUT

2010-07-06T15:31:00.005+02:00

(Pere-Màrtir Brasó. 1995)

Fins ara m’he contingut i quasi bé no he escrit res relatiu a la sentencia del TC sobre la constitucionalitat de l’Estatut. Només un petit comentari, en calent, al facebook i la confirmació de l’assistència a la manifestació del proper dissabte (que en aquests moments i vist el caire pancartero que va agafant la cosa, no ho tinc gens clar).

Avui però, llegint en Marius Serra al diari, m’han vingut unes ganes sobtades de dir el que penso. En Marius comenta la sorpresa que van tenir alguns periodistes espanyols en sentir molts jugadors de la selecció del Paraguai parlar entre ells en una llengua no castellana. El guaraní. També diu literalment “La felicidad del colonizador nunca es completa. Tampoco en la península”.
Totalment d’acord i vull afegir, com a cosa personal, que la del colonitzat encara menys.

Però ens queda la llengua. Al menys a mi. L’Estat espanyol i tot el seu aparell, el TC, el PP, el PSOE, en Guerra, en Fraga, l’Exèrcit, Hisenda, la Constitución, la Roja, Tele5, TeleMadrid, la Cope i la indissoluble unitat d’Espanya diran i faran el que els doni la gana, per això ens van colonitzar ja fa molts anys. I nosaltres acatarem i ho farem, uns de bon grat, d’altres no tant i uns quants a desgrat absolut, però ho farem. Com sempre.

Però, com deia abans, queda la llengua. I ningú dels que anomenat i més, m’ho prendrà. Jo seguiré parlant, a Catalunya casa meva, en català. Llegint i escrivint en la meva llengua. Prioritzant tot el que pugui (serveis, cultura, oci, consum, etc.) on el català sigui “preferent” a més de “normal”... Ara més que mai, ves per on.

Consti que, si cal i quan cal, parlo en castellà i no tinc cap problema en fer-ho. Com tothom a Catalunya tinc amics nous i de tota la vida, familiars i ex familiars, coneguts i desconeguts de parla castellana i no he tingut mai problemes lingüístics. Sobre tot si ells respecten la meva llengua. Perquè és la meva, com jo respecto la seva.

El problema (per ells no ho és, és nostre) dels espanyols monolingües és genètic i no cal donar-li més voltes. No cal fer “pedagogia” com sempre es diu des de Catalunya, de bon rotllo i amb les més bones intencions, per fer-nos comprendre i estimar. No cal. Als espanyols no els entra al cap que a Espanya o a Paraguai es parlin d’altres llengües diferents a la seva. No és mala fe (en general). És genètic. I cultural.

Com em van dir, molt estranyats, una parella de guàrdies civils ja fa temps, en sentir parlar el meu lloro: “¡anda, un loro que sabe catalán! Els semblava increïble que, venint de fóra i només portant un any a Catalunya, un lloro parlés una llengua minoritària, residual i indígena. Ells que en portaven trenta per aquí ho trobaven surrealista. Ells que parlaven només en la majoritària, hegemònica i colonitzadora ho trobaven... “peculiar”.

Que, desenganyem-nos, és el que som nosaltres per a ells: una peculiaritat. I uns pesats. Doncs per la meva part així em considero.

IGUAPOP GALLERY

2010-07-05T13:06:00.006+02:00

(Pere-Màrtir Brasó. 2007)

Iguapop Gallery és una galeria d’art de Barcelona, ubicada a la zona del Born. Fa uns set anys que existeix i també és llibreria, botiga de roba i complements de moda. Tot molt modern, atrevit i “fresc”.

Resulta que ara tanquen la galeria i marxen a Madrid. Aquests dies estan fent la darrera exposició: una col·lectiva d’artistes pop. Habitualment s’hi han fet exposicions d’estètica surrealista i pop. Pintura, còmic, il·lustració, etc... De les poques galeries de Barcelona que van apostar, des del principi, per aquesta línea emergent i que darrerament s’està revaloritzant internacionalment.

Doncs això, que des de que han anunciat la seva imminent marxa he llegit i vist la tira de comentaris a diaris, revistes i teles. L’últim, ahir a La Vanguardia, on el crític Juan Bufill deia entre d’altres coses: “...Iguapop ha sido un oasis de arte fresco en una Barcelona que se pirra por ser moderna, pero que rara vez da cancha a la gente que lo es de verdad...”. Hi estic d’acord i que consti que no hi tinc cap vinculació professional ni emocional amb aquesta galeria (tenen un book meu des de fa dos o tres anys i no m’han dit ni proposat mai res).

Ara, també haig de dir que durant set anys, pràcticament no havia vist ni llegit res enlloc d’aquest “oasis d’art” que era Iguapop. Però, com que ara se’ns en va a Madrid tot són lamentacions. Potser si marxessin, posem-hi a Sòria, ni en parlarien. Però és que a Madrid ho volen tot. Sempre anem tard...

OFERTES D'ART-3

2010-06-26T11:56:00.004+02:00

Pere-Màrtir Brasó (2009)

Segueixo amb el bosc cremat, ara que és temps de petards, focs i calor. I que, malauradament, com cada any comença la temporada d’incendis.

Tal com deia en l’anterior escrit, la solitud i bellesa quasi zen del bosc cremat es contraposa a la tristesa i ràbia que produeix pensar en l’actuació, inconscient o no, de l’home.

Aquestes dues pintures, "Bosc cremat. Aquest bosc era verd” i “Bosc cremat. Petjada i mà” són del 2009. De tècnica mixta (oli, tinta, esmalt en esprai) sobre paper (full de calendari) de 60x45. Si us interessa els venc a 175€ cada un.

OFERTES D'ART-2

2010-06-22T14:02:00.006+02:00

(Pere-Màrtir Brasó. 2008)

Fa uns cinc anys vaig tenir, durant un temps, l’estudi a Tordera, entremig d’arbres, bolets i senglars. També, cal dir-ho i és de justícia, entre lladres d’urbanitzacions, cases mal fetes i cloaques que anaven a parar a les rieres i torrents... Una llàstima.

Però encara va ser més llastimós veure com va quedar un dels boscos propers, després d’un incendi. Passejar-hi, com vaig fer durant hores, per un lloc mort i silenciós em va produir sensacions diferents. Llàstima com he dit i tristesa. Però a la vegada pau, renaixement, purificació. Físicament i espiritual. De llavors ençà no he deixat de pintar “El Bosc cremat”. He exposat aquesta sèrie a Mataró, Vilassar de Mar, Girona, A Coruña, Padrón, Ourense, Vigo. Llocs on, desgraciadament, el bosc es crema molt sovint. Ho faig a manera d’avís, de denúncia, però a la vegada i sembla una contradicció, per la bellesa i la serenitat, entre minimalista i mística, del bosc cremat.

Les dues peces que reprodueixo són dos petits olis sobre paper del 2008. Apunts ràpids i gestuals en blanc i negre, esquitxats de vermell. El primer “Bosc cremat # 99+1” va ser seleccionat aquell any en el concurs Artifice de Loja, Granada. Fa 50 x 22. L’altre, “Bosc cremat #99+2” 48 x 25.

Si n'esteu interessats, els venc a 150 € cada paper. Una ganga, vaja...

OFERTES D'ART-1

2010-06-17T14:04:00.005+02:00

(Pere-Màrtir Brasó. 2001)

Com que els brots verds encara no els veig per enlloc, em refereixo els econòmics, m’he proposat sobreviure a base d’oferir obra pròpia a bon preu, sense passar pels conductes habituals en el món de l’art, o sigui galeries, marxants i/o comissionistes diversos. Si algun d’aquests intermediaris no li convenç aquest sistema només ha de fer-me una oferta interessant.

Durant un temps aniré oferint, mitjançant aquest bloc i el facebook, obres de diferents èpoques que tinc al meu estudi, a preus que considero molt assequibles per a qualsevol aficionat a l’art que estigui interessat en tenir obra original d’un servidor.

Avui començo amb dos olis sobre cartolina negra, de mides 65x50 cm. Ambdues són del 2001 i pertanyen a la sèrie Buits que vaig exposar a la galeria barcelonina Magdalena Baixeras el 2002. El reconegut crític d’art Josep M. Cadena, en El Periódico del 25 de setembre d’aquell any, titulava el seu article sobre l’exposició “L’obra depurada de Brasó” tot dient que “...s’ha centrat (jo) i depurat a través del blanc i del negre. Les seves peces troben la simplicitat àmpliament comunicativa de les coses que estan ben pensades i executades...”, després de qualificar-la amb quatre estrelles. Més que el Bulli!

Els títols són “Home i mongeta tendra” i “Fruitera i mongeta tendra”. Parlant de brots verds...

El preu és de 200 € cada quadre. Interessats utilitzeu aquest mateix conducte. Admeto regateig mediterràni raonable.

TWO LOVERS

2010-06-09T19:03:00.003+02:00

Com que darrerament es parla molt (avui mateix a La Vanguardia i per partida doble) i, en general molt bé, de Two lovers, la pel·lícula de James Gray estrenada el 2008, però incomprensiblement (al menys per a mi) recent projectada a les nostres pantalles, exposo la meva opinió.

D’entrada em sembla una bona pel·lícula. El guió, del mateix director, narra una historia ben simple. Bàsica i intemporal. Un home que dubta, sentimentalment parlant, entre dues dones. Un home turmentat i tocat per una relació anterior que va acabar malament. Fins aquí, normal.

El que no he trobat tan normal és l’actuació, que no el treball, dels actors, principalment la de Joaquin Phoenix (un actoràs). Estem parlant d’uns personatges, l’home i les dues dones, que físicament ronden els trenta, però que ell, sobre tot, es comporta com un veritable adolescent: immadur tant en el parlar, com en el caminar. Un tarannà a la feina (negoci del seu pare) com el del nen dels encàrrecs, fent bromes infantils i sense cap mena de responsabilitat. I a casa, com si li comencessin a sortir granets a la cara, amb una habitació-refugi pròpia d’aquestes edats. És veritat que està molt tocat psicològicament i s’està medicant. Però no és massa eximent per semblar un xaval de setze o disset anys.
Una de dues, o és la gràcia de l’assumpte: “...esta descompensación temporal funciona como un error creativo...” com diu Jordi Balló a La Vanguardia i hem de creure’ns això de que “és la conciencia de que los actores tienen una vida sedimentada por filmes anteriores lo que acaba proporcionando esta dimensión tangible de lo trágico. Seres que parecen aún inocentes están encarnados por actores que han pasado por todos los registros del cine adulto”. O, senzillament, i és la meva opinió, aquesta descompensació temporal és un pur i dur error de càsting.

La pel·lícula és interessant i ben feta. En Phoenix i la Paltrow s’ho "curren", però no he pogut evitar pensar, durant tota la pel·lícula amb això de que, avui dia, l’adolescència s’allarga molt i els fills no marxen de casa fins el trenta o quaranta. I amb la crisi economica actual la cosa potser s’allargarà fins els seixanta. Encara veurem en Harrison Ford de xaval mal criat. Això si, fent un bon treball actoral...

CAIXES I LOGOS

2010-05-19T19:04:00.004+02:00

Ja tenim nova caixa d’estalvis. Les de Manlleu, Sabadell i Terrassa s’han fusionat i n’han format una que es diu “Unnim”, així amb dues enes. Algú m’ho hauria d’explicar això de les faltes d’ortografia voluntàries. O fa més modern o més internacional, però no ho acabo de captar. Potser sóc massa clàssic.

Del que vull parlar, però, és del logo i no tant del nom que han triat entre tots els empleats (glups!). Doncs que em sembla molt fluix. Tipus telefonia mòbil o quelcom per l’estil. Com destinat al públic adolescent. Colors plans, estiuencs, de gelat de tres gustos. En fi, segons la meva manera de veure és un nyap. No és que la Caixa de Manlleu i la de Sabadell tinguessin un logo massa atractiu o innovador, però el de la de Terrassa era més interessant i estilós que no pas el nou.

Amb la pasta que s'hauran gastat ja podrien haver fet quelcom més artístic. Només cal comparar-lo amb el logo de la “Caixa”, d’en Miró. Vaja, és incomparable.

Deuen estar de moda aquests dissenys tan banals. Em ve al cap la boca amb rialleta que Convergència utilitza ja fa un temps. Sembla l’anunci d’un circ infantil o d'una chuche. Res a veure amb la seriositat i el rigor que ha de transmetre un partit polític.

En fi, llarga vida a “la caixa que suma” que fan èmfasi en les “...sinèrgies positives que es generaran per als clients de la nova entitat...”. Esperem que per aquí l’encertin més.

ART I PREU

2010-05-06T15:29:00.004+02:00

(Pere-Màrtir. 2006)

Pagar 106,4 milions de dòlars (81 milions d’euros) per una obra d’art, en aquest cas per un quadre de Picasso, subhastat aquesta setmana a Nova York per Christie’s, és una obscenitat. Igual que pagar cent milions d’euros per un jugador de futbol o instal·lar aixetes d’or en el iot dels diumenges. Però també és legal i probablement una bona inversió (al menys pel que fa a la compra del quadre).

Sempre, però especialment en èpoques de crisi econòmica, es fa evident la veritable naturalesa de l’esser humà. Vanitós, egoista i insolidari. Però som així des de sempre i es veu que això no canvia. I quan algú compra una obra d’art per aquest preu no ho fa per “amor a l’ídem”, precisament.

Segurament es tracta d’una operació d’imatge i màrqueting d’una empresari multimilionari que espera incrementar, encara més, els seus beneficis econòmics i socials amb aquesta sonada adquisició. Doncs que els aprofiti a tots els actors del negoci: venedor, comissionista i comprador. El que no se n’aprofita gairebé mai és l’artista.

Henry Kahnweiler, galerista d’en Picasso, ja va dir que “...mai es paga massa per quelcom que no te preu...”

JOSEP SERRA

2010-04-29T17:33:00.004+02:00

(Fragment d'un quadre d'en J. Serra)

No acostumo escriure sobre pintura de col·legues amics. Primera que no tinc l’objectivitat ni els coneixements dels crítics, i segona que m’agrada conservar els amics.

Faig una excepció, perquè em ve de gust, amb en Josep Serra. Exposa a Barcelona, a la sala Setba de la Plaça Reial i demà s’acaba.

En Josep fa pintura. De la mateixa manera que el futbol és futbol (independentment de si es juga "maco" com el Barça o "lleig" com l’Inter) i la cuina és cuina (siguin uns pèsols amb mandonguilles o un pèsol deconstruit amb una mandonguilla quadrada), la pintura “abstracta” o la “figurativa” és el mateix. No hi ha distinció. És pintura.

Com tot, pot agradar més o menys, però la seva pintura és valenta. A mi m’agrada el fet. En aquesta cas no busco l’estètica "convencional". M’agrada l’atzar, la casualitat, la taca i l’esquitx. El color just, poc cridaner i el gest enèrgic. Pintura i emocions.

"O VIRGO SPLENDES"

2010-04-27T14:12:00.002+02:00

(Pere-Màrtir. 2010)

Antiphona dulcis armonia dulcissime
Verginis Mariae de Monte Serrato

O Virgo/ splendens hic/ in monte celso/
Miraculis serrato/ fulgentibus ubique,/
Quem fidels/ conscendunt universi./
Eya, pietatis/ occulo placato,
Cerne ligatos fune peccatorum/
Ne infernorum ictibus graventur,/
Sed cum beatis tua/ prece vocentur.

I...

Mare de Déu de Montserrat
Ja que el conseller Baltasar
T’ho va demanar
I va ploure sense parar,
Concedeix-nos aquest dimecres guanyar
I deixar l’Inter de la Champions eliminat.

DE L'ADMIRACIÓ A L'ENVEJA

2010-04-22T15:57:00.005+02:00

(Pere-Màrtir. 1996)

Amb l’admiració i l’enveja de vegades passa com amb l’amor i l’odi, que de l’un a l’altre només hi ha un pas. El Barça ha estat en els darrers temps i és encara, l’admiració de tot el món futbolístic. Fins i tot, gent que no l’interessa massa aquest esport, valora els èxits i l’estil que exhibeix l’equip i el seu entrenador, Pep Guardiola.

Però, clar, som humans. Què vol dir això? Doncs que som animals que ens busquem, tal com va escriure en Palau i Fabre. I quan no ens trobem (o el que trobem no ens agrada) apareixen l’odi, l’enveja, l’egoisme...

Ara toca l’enveja. Tothom vol guanyar, superar, fotre al Barça de les sis copes. De manera legitima o no. Des del famós “villarato” conspirat per la premsa madrilenya, que no ha parat fins condicionar arbitres i estaments derivats, passant pel Comité de Competición que perdona targetes a jugadors del Real Madrid (Albiol) i de l’Espanyol (Kameni) i així poder jugar, respectivament i en la mateixa jornada, contra el València (punts vitals pels madrilenys) i contra el Barça (també punts vitals pels madrilenys ). En canvi, curiosament, deneguen el perdó a l’Alves, del FC. Barcelona.

Parlant dels periquitos: guanyar al Barça s’ha convertit en la seva raó d’existir. Fins i tot, el seu entrenador, quan juga contra els culés és posa el vestit de menjar macarrons i deixa aquell horrorós xandall a la tintoreria, gorra inclosa. Això si, la resta de la temporada fan més pena que glòria. Justament ho deia fa pocs dies l’ex-jugador de l’Espanyol Joan Golobart , ara fent de periodista analista del joc del Barça, a La Vanguardia, en un text filosòfic-esportiu -justificatiu que, el que traspuava realment, era enveja.

A Europa comença a passar el mateix. De l’admiració de fa uns mesos hem passat a veure qui és el primer que pot fer la pirula al millor. A l’enveja insana. Al poder dir: jo me’ls vaig carregar. Des de l’Uefa, que són una banda, en no permetre cap solució alternativa i obligar a viatjar catorze hores als jugadors del Barça, mentre els de l’Inter ja fa dies que es preparen, fins a l’àrbitre portuguès (amic i compatriota de l’entrenador dels italians) que va xiular el partit: un gol en claríssim fora de joc, un altre precedit d’una falta no assenyalada, un penal no xiulat a favor del Barça i un criteri a l’hora de mostrar targetes clarament tendenciós.

Els arbitres d’aquí i d’allà estan permetent el joc brut, moltes vegades violent, en detriment del bon futbol i l’espectacle d’un equip que, quan l’arbitratge és reglamentari, fa meravelles. Lògicament el Barça no ho ha de guanyar tot i sempre. Això és un joc i perdre en forma part. Però sempre que sigui por motius purament esportius.

Tot això, els que tenim memòria històrica, en aquest cas futbolística, ja ho veiem a venir. Però a les noves fornades de culés els deu agafar per sorpresa. Esteu avisats. Ara toca la caça del millor, amb les armes que calguin. Del més admirat. Del més envejat.

ISLÀNDIA

2010-04-16T17:48:00.005+02:00

(Sèrie: "Islàndia". Pere-Màrtir. 1999)

Islàndia és un estat petit i poc poblat. Una mica més de 300.000 habitants i quasi bé tots concentrats a la capital, Reykjavik.

No surt quasi mai als mapes del temps de la tele i dels diaris. Per no sortir no surten ni noticies relacionades amb aquella illa. Aquí només es coneix el bacallà, l’ex-jugador del Barça Gudjohnsen i, potser, la cantant Bjork . I això que hi ha una ciutat que es diu Vik...

Bé, de fet fa un parell d’anys que se’n parla una mica més per la crisi econòmica mundial. Allà també la pateixen. El 2008 arran del pet financer, van patir un col·lapse econòmic amb depreciació de la seva moneda, fins haver de negociar un préstec amb el FMI. I això que estem parlant d’un país que el 2007 era el numero ú del món en l’índex de desenvolupament. El 2009 va sol·licitar entrar a l’UE cosa que probablement es produirà abans d’un parell d’anys.

Doncs ara mateix és noticia de portada perquè està fent la guitza a mig món: molts aeroports tancats al nord d’Europa, s’han suspès més de 5000 vols i encara no se sap quan es normalitzarà tot. El problema és l’erupció d’un volcà. Les cendres que expulsa fan molt perillós volar per tot el nord del vell continent. Ja veieu, imponderables. Segur que si passés a casa nostre anomenaríem una comissió investigadora per trobar els culpables de tot plegat.

Islàndia és un territori jove geològicament parlant. Glaceres, volcans i guèisers. Ocres i verds, blancs i negres. Fum i foc. Està en permanent formació. El paisatge és espectacular. I, important, no hi ha aglomeracions de gent ni transit de cotxes. Vaig estar-hi fa uns anys i en van sortir tres exposicions a Llinars, Barcelona i Roma, de la que en tinc un molt bon record, ja que entre d'altres fets agradables, em van visitar els de l"Associazione amici dell'Islanda".

Visca Islàndia! (independent de Dinamarca des de 1944)...

AIGUA I VIDA

2010-04-14T13:01:00.004+02:00

Empleats de l’empresa constructora OHL (amb seu central a Madrid i delegació a Barcelona, entre d’altres ciutats) van formar, fa temps, un grup de voluntaris dedicats a ajudar en causes solidaries.

La darrera acció és “Agua para el desarrollo”. Es tracta d’una campanya per aconseguir mil potabilitzadors d’aigua, per tal que persones en situació d’emergència tinguin accés a l’aigua potable i puguin salvar la seva vida. És un senzill aparell anomenat LifeStraw, individual, lleuger i fàcil de transportar que purifica l’aigua contaminada, eliminant virus i bactèries en un 99%.

Cal recordar que en el món hi ha quasi 900 milions de persones que no tenen aigua potable per beure, cuinar o rentar-se. A més, constantment hi han situacions d’emergència (guerres, desastres naturals, etc.) on aquest senzill dispositiu pot ser de gran ajut. Un LifeStraw permet que un adult pugui veure aigua potable durant 1 any, o 2 a un nen. El seu cost és d’uns 6 dòlars.

Com que tinc vinculacions familiars dins aquest grup de voluntaris en faig ressò: són benvinguts els donatius, que es poden ingressar al compte 0049 5991 22 2716100057 del Banc Santander. Amb 5 € es compra un LifeStraw com el que veieu a la foto. Senzillament un aparell miraculós!

He dissenyat el logo de la campanya, que han estampat a samarretes per fer més visible l’acció. Si algú està interessat en l’original, els 40 € que costa, aniran també per la causa.

Informació: http://voluntarios.grupoohl.com i Dolores López, tel. 93 304 10 38)

COLL

2010-04-13T18:49:00.004+02:00

En el meu post del 24 de gener, parlant dels “meus mestres”, vaig escriure sobre el dibuixant de còmics, mort el 1984, Josep Coll. Un dels grans dibuixants del mític TBO i posteriorment de revistes més “modernes” com Cairo. I tal com vaig dir, un del dibuixants que més m’han agradat i m’han influït.

Doncs bé, s’acaba d’inaugurar, a la galeria Francesc Mestre Art del carrer E. Granados, 28 de Barcelona, l’exposició “Coll (sense paraules)”. Es tracta d’una vintena llarga d’originals d’historietes publicades la majoria a l’esmentat TBO. Un veritable plaer. Art pur. Línea clara, segura, minimalista. Ritme cinematogràfic i quasi sense paraules. Tal com defensava Coll, no cal text quan les imatges són prou expressives.

Llàstima de l’espai expositiu i del muntatge: una galeria molt petita i estreta i un muntatge massa pobre per a tan bon artista. Però, tot i així, val molt la pena visitar-la.

DE GATS (3)

2010-04-09T17:51:00.004+02:00

(Pere-Màrtir. 2001)

Ara fa dies que no escric res sobre gats. Els qui teniu les ganes de llegir aquest “Animus Provocandi” ja sabeu que sóc un apassionat d’aquests felins. I quan trobo algun escrit parlant d’ells, sobre tot quan qui ho fa en sap, m’agrada reproduir-lo. En aquest cas és del llibre “The cat inside” de l’escriptor nord-americà William S. Burroughs, figura clau del moviment beat amb Ginsberg i Kerouac. Un llibre que reflexiona sobre la misteriosa relació entre gats i persones.

“... La majoria de cases de pagès tenen gats per foragitar a les rates i els ratolins. A aquests se’ls alimenta mínimament amb llet desnatada i sobres. Sinó, no cacen. Clar que sovint passa que un gat de graner es converteix en un gat domèstic. I això és el que vol qualsevol gat de graner, qualsevol gat del carrer. Em sembla profundament commovedor aquest desesperat intent de guanyar-se un protector humà.”

L'escriptor es dirigeix a aquells que no han viscut mai al camp: "...em refereixo a una granja de veritat en el camp...". Jo ho he comprovat: hi vaig viure el meu primer quart de segle...

MÉS CÒMICS (8)

2010-04-07T17:34:00.006+02:00

(Pere-Màrtir. 2001, 2007 i 2007)

Amb l’arribada del nou mil·lenni vaig experimentar amb algunes de les noves tecnologies per fer il·lustracions i còmics, sobre tot amb un dels programes informàtics més bàsics i senzills d’usar com és el Paint i amb el “ratolí” normal.

Mitjançant aquesta tècnica vaig col·laborar amb les il·lustracions, tipus vinyeta, a “Qui sobreviurà la globalització?”, de Jep Llany. Es tractava del primer llibre en català penjat a Internet en capítols setmanals, des d’abril del 2001 fins a maig del 2002. També vaig publicar algunes vinyetes i acudits en la versió digital de la revista gallega d’art “Artnotes”, que encara es poden veure a la web artnotes.info, concretament a e-notes (Viñetas).

Penso que es tracta d’una tècnica interessant i pràctica, però una mica freda pel meu gust, en comparació amb les tècniques de dibuix tradicionals, que permeten més l'empremta "caligràfica", el gest personal de l'autor. En penjo varies: la primera correspon al llibre de Llany, la segona publicada a l’esmentada revista i la tercera es inèdita.

MÉS CÒMICS (7)

2010-04-06T16:17:00.003+02:00

(Pere-Màrtir. 1997)

Els anys 90 vaig dedicar-me gairebé exclusivament a la pintura i només vaig fer alguns còmics per a “consum propi”. Quasi a mode d’agenda o diari, dibuixava impressions i reflexions de tipus personal, de forma més o menys humorística, sobre temes d’actualitat social, política o econòmica.

Utilitzant només retuladors, vaig omplir varies llibretes de manera ràpida i directa, amb faltes d’ortografia, esmenes i correccions sobre la marxa. Acudits, tires còmiques, il·lustracions, vinyetes inconnexes, historietes d’unes quantes pàgines o textos sols.

Aquesta que reprodueixo anava del "boom"gastronòmic, més concretament de la moda emergent de les estrelles “Michelin”...

MÉS CÒMICS (6)

2010-03-31T18:49:00.005+02:00

(Pere-Màrtir. 1987)

Curiós va ser el cas de “l’Agent BS”. El 1989 jo treballava en una entitat financera des de feia vint anys, intentant compaginar de la manera menys traumàtica possible la banca amb la meva vessant artística. Cosa complicada, però que durant anys encara vaig poder suportar.

Bufaven anys postmoderns, preolimpics, de disseny i d’expansió. Les grans empreses es feien encara més grans, però seguint les noves tendències laborals no descuidaven la formació i esbarjo del personal. Per això, la revista de difusió interna per als empleats del banc es va modernitzar com quasi tot, i van voler incloure algun còmic entre noticies econòmiques i d’auto bombo, ofertes i demandes i temes sòcio-laborals.

Ens van encarregar una historieta a dos empleats. El guió era d’en Manel Camps, periodista amateur, i el dibuix meu (també amateur, clar). Només es va publicar el primer capítol -La noia del quadre- a la revista numero 0 del desembre d’aquell any. Sembla que als grans caps pensants no els va agradar massa que la cosa anés d’un empleat detectiu que hagués d’investigar el robatori d’una obra d’art (“Figura de noia” d’en Casas) de la col·lecció privada del banc, desapareguda de la sala del consell d’administració. Donava mala imatge...

Veieu que dura era (és) la vida de l’artista. Per amor a l’empresa, sense cobrar ni cinc i censurats!

MÉS CÒMICS (5)

2010-03-28T19:00:00.006+02:00

(Pere-Màrtir. 1987 i 1988)

El 1987 i 1988 vaig col·laborar amb alguns acudits i tires còmiques, en els quatre primers números de la revista bimensual L’Espiell, editada a Barcelona pel mataroní Jesús Prujà i Puig que n’era el gerent.

La revista es definia com a “portaveu de col·lectius liberals catalans” i proclamava un “... liberalisme d’esquerres, solidari, generós i obert al progrés, assumint plenament les corrents ecològiques i pacifistes que la nostra societat reclama...” Ja fa més de vint anys que es deia tot això. Crec que només es van editar mitja dotzena de numeros.

El primer acudit és del numero 2 i hi feia un mix de les cues i retencions interminables dels ponts i festius (el Pilar...) i el “separatisme” català. L’altre pertany al numero 3 i la cosa anava de crisi i les primeres fusions de la gran banca espanyola. Passa el temps però hi ha coses que no canvien...

MÉS CÒMICS (4)

2010-03-25T17:41:00.006+01:00

(Pere-Màrtir. 1985)

A finals dels 70 principis dels 80, vaig començar a fer les primeres exposicions i em vaig dedicar més a la pintura que no pas als còmics. Tot i així no vaig deixar de dibuixar-ne alguns, encara que la majoria es van quedar guardats al calaix.

En aquella època vaig adaptar, al còmic, uns quants contes i llegendes extretes del llibre de Herminio Almendros “Pueblos y Leyendas” (Ed. Seix Barral. 1961). Un llibre infantil que sempre m’havia agradat i que va ser el primer que vaig adquirir jo sol. Recordo que no el vaig pagar pas en diners sinó que amb els “punts” que aconseguíem els nens que anàvem a aprendre el catecisme i que ens portàvem com angelets, abans de fer la primera comunió.

El que reprodueixo és una antiga llegenda japonesa que ara podríem considerar de la secció d'“autoajuda” i bon rotllet. Es va publicar en el numero 2 (agost 1985) de la revista Gargots -Còmic independent- que s’editava a Malgrat de Mar i de la qual n’era el director l’amic i “penja-ases” com jo Josep M. Roselló. No recordo si vam arribar a editar el numero 3...

DOS QUARTS DE TRES

2010-03-22T18:13:00.004+01:00

(Pere-Màrtir.2010)

Dos quarts de tres. Això avui dia quasi ja no ho diu ningú. I mira que és maco. Molta gent diu “les dos i mitja” i “les dos trenta”. Ni tan sol “les dues”...

Potser estic una mica encaparrat amb l'hora, però només falta que la televisió publica catalana no ajudi a parlar millor el català tot preservant expressions autòctones, espècies en perill d'extinció. La presentadora del telenotíciesmigdia ja fa dies que li fa gràcia acomiadar-se fins demà a “dos de tres”. No sé si per mandra, “modernó” o és aficionada al món casteller. També potser les tres coses a l'hora, clar.

"Vale" que no cal ser purista, però una mica de cura amb la llengua també està bé, sobre tot per part dels mitjans de comunicació.

MÉS CÒMICS (3)

2010-03-18T11:18:00.011+01:00

(Pere-Màrtir. 1974)

Seguint en el meu particular túnel del temps anem a parar al 1974. Aquesta historieta la vaig fer a l’Hospital Militar d’Osca i es va publicar en una mena de butlletí/pamflet que fèiem circular els soldats allà ingressats (jo ho estava per una in/oportuna úlcera duodenal).

Tot i la seva ingenuitat, cal destacar que ja llavors -i això que sembla que parlem del neolític- ja hi havien certes preocupacions calcades a les d’ara: la contaminació (en aquella època en deien pol·lució), la competència i el màrqueting empresarial on tot s’hi val, polítics qüestionats i més o menys corruptes... ¿Identifiqueu a Nixon i Ford en el còmic?

Gràcies a la maleïda llaga d’estómac, als meus dibuixos i a saber jugar una mica al tennis, vaig acabar fent, durant un any, una mili d’endollat absolut: ajudant del comandant-metge de l’hospital. Li dibuixava diapositives i transparències per a les seves conferències, l’ensenyava a jugar a tennis (llavors, a Osca, entre metges, militars, clero i burgesia era el no va más, juntament amb l’esquí) i, la part “dura”: li traginava llenya per la llar de foc de casa seva. La mili ens feia homes de profit...

MÉS CÒMICS (2)

2010-03-16T16:15:00.005+01:00

(Pere-Màrtir. 1972)

Posat com estic aquests dies a rescatar(me) antigalles, avui reprodueixo una mena d’auca, emparentada directament amb el còmic: una convocatòria de futbol de l’U.D. Vilassar (Amateur) de Vilassar de Mar, de febrer de 1972.

És la llista informativa que es penjava, un parell de dies abans del partit, dels jugadors convocats per disputar-lo . Estaven enganxades sempre a la porta de la mítica taverna d’aquest poble, “Espinalé” (el de la carretera, clar). Normalment era una simple llista mecanografiada en un foli, però molt de tant en tant n’apareixia una de dibuixada... Entre el meu germà (guió) i jo (dibuix) em vàrem fer algunes. Jo només en conservo aquesta, publicada en el llibre “Història gràfica del Futbol a Vilassar de Mar” de F. Xavier Ramon (1994. Ed. Oikos Tau). Per cert i com a curiositat, vegeu alguns dels noms dels futbolistes. Hi ha ex-polítics i polítics actuals, empresaris d'èxit i de no tant, bohemis, floricultors, forners, peixaters, etc. alguns força coneguts per aquestes contrades. També, malauradament, hi han alguns amics ja desapareguts.

Fixeu-se en el detall de B&B Editions (Brasó i Brasó), molt abans de l’aparició de “Ediciones B”. I la clara influència del còmic: "copyright by Vázquez", en homenatge al creador del “Abuelo Cebolleta”...

MÉS CÒMICS

2010-03-12T12:42:00.003+01:00

(Pere-Màrtir. 1971)

Darrerament m’ha tornat a agafar, amb força, la dèria del còmic en totes les seves vessants: repàs de tebeos antics, devorament de novel·la gràfica actual, dibuix de nous còmics i marcada influència formal en les darreres pintures que estic fent.

Doncs això, que remenant papers m’ha sortit una de les primeres historietes que vaig publicar. Va ser el juliol de 1971 (llavors tenia 18 anys...) en el fanzine ¡Bang! “Especial Noveles”. L’he trobat fàcilment perquè, no fa gaires mesos, el dibuixant i amic Kim Queralt va fer una magnifica exposició a Argentona relacionada amb el món del còmic i li vaig deixar, entre d’altres revistes, aquest rar exemplar de l'esmentat fanzine.

Em resulta curiós veure el que feia fa 40 anys. I comprovar que la temàtica que tan de moda està avui dia (por, vampirs, monstres, etc.) ja la tocava llavors, encara que fos amb conya. Per cert, titulava aquesta sèrie -només van ser quatre o cinc historietes- com “1/2 of terror”, referint-me que de por, poca; només la meitat...

CÒMIC.COM? 2.- "SOS(TENIBLE?)"

2010-03-11T11:53:00.005+01:00

(Pere-Màrtir)

Mars, boscos, animals, ètnies, llengües... Salvarem alguna cosa?

CÒMIC.COM? 1.- "INSECTES..."

2010-03-08T15:13:00.006+01:00

(Pere-Màrtir)

Aranyes i escarabats. Fanàtics, integristes, mosques i mosquits. Puces i paparres. Salva pàtries il·luminats...

L'ÍNDIA (2)

2010-02-23T19:11:00.002+01:00

(Pere-Màrtir)

“... La veritat és que els indis mai estan alegres: somriuen sovint, però són somriures de dolçor, no d’alegria....”

(Pier Paolo Pasolini. "El Olor de la India")

MESURES ANTICRISI

2010-02-18T16:02:00.004+01:00

(Pere-Màrtir)

Davant l’impossibilitat d’un pacte anticrisi, per part dels màxims responsables dels dos grans partits politics de l’Estat espanyol (que fa quatre dies es veu que era la vuitena potencia econòmica mundial) i per pal·liar una mica els nefastos efectes que ocasiona a l’economia -la meva-, proposo les següents mesures a les autoritats competents o no, municipals, autonòmiques i estatals, per ordre de pressupostos:

1.- Al President de l’Institut Municipal d’Acció Cultural de l’Ajuntament de Mataró, que se’n recordi d’aquest humil pintor (si cal, artista visual) i que pel proper trienni sigui un dels afortunats en la ruleta d’adquisicions d’obres, sota l’epígraf “Noves adquisicions del fons d’art”. Res em faria més il·lusió que adquirissin, per exemple, l’obra inspirada en un poema d’en Blai Bonet titulada “Maria Magdalena. Ella de professió besadora d’homes de Jerusalem...” (oli s/tela. 160 x 100. Preu: 2500 €, possibilitats de descompte).

2.- Al Director, Directora adjunta i Director de l’Àrea de Creació de l’Institut Ramon Llull, organisme cultural depenent de la Generalitat, que en una propera comparecència davant la Comissió de Política Cultural del Parlament de Catalunya per explicar com ha anat de bé la participació catalana a la Biennal d’Art de Venècia del 2009 i que ha rebut les felicitacions de tots (!) els grups parlamentaris, doncs això, que de cara al 2011 proposin la meva participació. Per deixar el pavelló català ben amunt presentaria el quadre “Això el meu fill també ho sap fer” (oli s/tela. 100 x 100. Preu: 2000€ només) i una vídeo -instal·lació rodada en Cine-Nic i projectada sobre una baieta vileda de dimensions descomunals (preu: 3000€ i una pizza de formatge de búfala i pomodoro).

3.- A la Ministra de Cultura del Gobierno de la Nación li ofereixo tot el meu arsenal sencer de quadres, dibuixos, quaderns de viatge, còmics, caricatures de futbolistes i la guitarra, pel raonable preu de 150.000 €, molt menys del que han pagat pel fons fotogràfic Centelles (clar que en aquest cas són dos germans a repartir). No em faria res que anés tot a Salamanca. Això si, em quedaria els quatre o cinc quadres de temàtica independentista, per no molestar. Ai, si en Centelles aixequés el cap!

Resto a l’espera de les seves noticies. Molt atentament.

L'ÍNDIA (1)

2010-02-17T17:50:00.003+01:00

(Pere-Màrtir.1996)

“L’Índia és inesgotable .Un sempre hi va per primer cop. O darrer...”

(Alberto Moravia)

MARTÍ ROSSELLÓ

2010-02-10T11:53:00.003+01:00

Fa pocs dies que es va morí a Premià de Mar, el seu poble, en Martí Rosselló i Lloveras als 56 anys. A més de bibliotecari i dinamitzador cultural, era escriptor i periodista. Era parent meu.

Els diaris d’aquí n’han parlat una mica, però tinc la sensació que quan es parla de creadors locals, sovint fa por de fer-ho massa i bé, per no semblar això, locals, provincians. Efectivament no era en Salinger ni en Zinn ni en Larsson, no era ni tan global ni tan mediàtic...

També era poeta:

“...Vindrà, al cap i a la fi, la vida exacta
que transforma tot ser tancant-li el cercle.”

(“Mort” de M. Rosselló. “Figures amb nom”. Ed. L’Aixernador, 1995.)

Nota: aquest escrit el vaig fer abans d’ahir. Avui, l’Anton M. Espadaler a La Vanguardia, li dedica tot un article (Martí Rosselló, de Premià). Sembla que anem progressant adequadament.

MÉS ESCOLARS... I ART

2010-02-09T12:07:00.005+01:00

(Capgròs)

Dies endarrere vaig comentar la visita que van fer alumnes de 3er. de primària del CEIP Àngela Bransuela de Mataró, a l’exposició “Continuarà” que tenia oberta a l’Espai Capgròs. Doncs bé, al cap d’un parell de dies, el dia de la clausura, van venir alumnes de batxillerat artístic de l’escola Santa Anna.

Així com els primers eren nens i nenes de 7 o 8 anys, en aquest cas es tractava d'alumnes d’uns 17 anys i que, a més, estan cursant batxillerat artístic. Per tant, el concepte de la visita era una mica diferent, però igual d’interessant i gratificant, espero per ambdues parts.

El professor que va tenir la pensada és en Josep Maria Codina, artista i bon amic des de que ens vàrem conèixer fa molts anys, casualment, exposant junts a Barcelona a la desapareguda galeria Cartoon.

A diferència dels més petits, els grans estaven més interessats en la tècnica, així com per les possibilitats artístiques i creatives de qualsevol disciplina, en aquest cas molt propera al còmic i el grafit. Però uns i altres van mostrar la mateixa curiositat pel concepte global i el detalls (barrets, "tirites", grafismes...).

Un bon acabament del “Continuarà”!

"JO NO SÓC TONTO" (SIC)

2010-02-08T12:08:00.005+01:00

Els de can “Jo no sóc tonto” potser no ho són però ho semblen. El seu departament de publicitat s’han empescat una campanya “Especial Sant Valentí”, que suposo que han trobat molt original i trencadora. No se’ls acut res més que escriure: “No li ho diguis amb flors, sinó amb televisors/ordinadors”.

Deixant de banda la mena de publicitat deslleial que aquesta frase significa, ja que literalment intenta carregar-se la venda de flors per substituir-ho pels seus productes, és d’una tonteria supina, i més al Maresme. Potser no s’han assabentat que és la comarca on es cultiven més flors i on hi ha força gent que hi treballa, des de floricultors, treballadors, paradistes del Mercat de la Flor, botigues de flors, jardiners, etc. Vaja, que fan contents a tot un sector.

Un sector, el de la flor, que també està patint la crisi general. I potser amb més virulència que d’altres, en no ser considerat un producte imprescindible i no rebre ajuts o subvencions. Doncs a sobre els graciosos “que no són tontos”, pretenen que per Sant Valentí no regalem flors, sinó teles. Seguint així, per Sant Jordi voldran que no regalem ni roses ni llibres, que regalem depiladores...

Només pensant una mica, podien haver fet aquesta campanya dient alguna cosa així: “acompanya les flors amb una torradora” o “regala un pom de margarites posades dins d’una cafetera de càpsules”, i tothom content.

Per altra banda, substituir el regal de flors per una tele o ordinador és, quant a preu, difícil de comparar: en tot cas potser estaríem parlant d’una furgoneta plena de flors per arribar al pressupost del televisor que ens volen encolomar (999 €) o l’ordinador (699€).

Per cert, tota aquesta publicitat sota el lema “Lluitem per tu”. És la guerra!

ELS MEUS MESTRES. EPÍLEG

2010-02-07T19:09:00.006+01:00

(Pere-Màrtir)

Durant uns dies he anat comentant quins han estat els meus mestres. Com vaig explicar en l’escrit del 21 de gener, parlo d’una sèrie de dibuixants de còmics que, des de que tinc ús de raó fins fa uns anys, he admirat, copiat i estudiat.

Crec que he après força coses a partir de l’influencia rebuda d’aquests artistes. N’he seleccionat només deu, però com a mínim en són una quarantena més: Ayné, Opisso, Benejam, Muntañola, Escobar, Raf, Figueras, Madorell, Franquin, Eduardo, Uderzo, Morris, Cesc, Forges, Crepax, Gotlib, Giménez, Hugo Pratt...

A més, segueixo amb interès gent com Corben, Bilal, Manara, Bernet, Muñoz, El Roto, Miller, Mignola, Max, Satrapi, Gipi, i uns quants més, que d’una o altra manera sempre m’aporten coses.

Evidentment, tal com també deia a l’escrit de gener, he tingut d’altres mestres i influències, en aquest cas de pintors. Però amb aquests escrits sobre historietistes he volgut reivindicar-los com es mereixen i com correspon a aquesta manifestació artística, moltes vegades poc reconeguda pel públic profà i, fins i tot, pel món de la cultura, massa procliu a enaltir el més nou, cridaner i trencador però mancat, molt sovint, d’art...

ELS MEUS MESTRES - i 10. GIR/MOEBIUS

2010-02-05T17:32:00.003+01:00

Jean Giraud, Gir o Moebius (França, 1938), és un dels millors historietistes del món. Es va donar a conèixer, amb el pseudònim de Gir, el 1964 amb el western El Teniente Blueberry. A finals dels 70 revoluciona el còmic de ciència ficció sota un altre pseudònim (Moebius).

El seu prestigi és tal que, fins i tot, el classifiquen en el grup de nouveaux philosophes francesos.

Va començar el 1961 d’ajudant de Jijé (un dels grans dibuixants del còmic francobelga) i aviat ja va publicar, a Pilote, la primera entrega de El Teniente Blueberry, amb guió de Jean M. Charlier. Al cap d’un temps, molt interessat per la ciència-ficció, comença a publicar a Métal Hurlant amb el nou pseudònim historietes tan influents com El Incal, Arzach, The long tomorrow, El garaje hermético, etc. i a col·laborar en el cinema (Dune, Alien, Tron, Willow, Abyss, El quinto elemento...) on els seus dibuixos inspiren escenografies, indumentàries, naus espacials i armes.

Darrerament, en complir els 65 ha fet una mena de diari personal en diversos volúms (Inside Moebius) on reflecteix pensaments filosòfics, els seus personatges interactuant entre ells i ell mateix després de deixar la marihuana...

Només afegir que es tracta de l’artista que més m’ha influït quant a paisatges desèrtics i surrealistes, la solitud dels personatges, el traç minimalista, net i esquemàtic però càlid. I personatges femenins molt atractius... Un numero ú.

ELS MEUS MESTRES - 9. SIÓ

2010-02-04T13:26:00.004+01:00

Enric Sió Guardiola (Badalona, 1942 – Barcelona, 1998), va ser dibuixant, il·lustrador, fotògraf i publicista. Juntament amb d’altres autors de la seva generació (com Josep Maria Beá, Luis García, Hernández Cava, Carlos Giménez o Adolfo Usero, etc.) van renovar el còmic estatal, amb un estil més realista i pictòric.

Sió va començar professionalment a les editorials Mateu, Bruguera i Fleetway, però va començar a ser conegut en el món del còmic a partir de Lavinia 2016 o la Guerra dels Poetes, amb guió de l’escriptor Emili Teixidor, que es va publicar a Oriflama. Va ser tot un descobriment per la meva part: uns dibuixos “moderns”, entre fotogràfics i pop al servei d’un guió trencador i políticament incorrecte, en plena època franquista...

A partir de llavors va publicar amb força èxit sèries com Aghardi, Mis Miedos, Mara, etc. experimentant diverses innovacions visuals i narratives, que el van portar a guanyar premis importants sobre tot a Itàlia on va conèixer artistes com Crepax, Battaglia o Hugo Pratt amb qui es va identificar tan artisticament com intelectual.

Crec que va aportar al còmic un aire fresc, innovador i de recerca de nous formats que, personalment, va fer donar-me compte de les enormes possibilitats artístiques de la historieta.

ELS MEUS MESTRES - 8. GREG

2010-02-02T19:15:00.002+01:00

Michel Regnier, Greg (1931-1999) està considerat un dels millors historietistes del còmic francobelga. Dibuixant i guionista va crear grans personatges per a revistes com Spirou, Pilote i Tintin.

A banda de ser guionista de personatges com Luc Orient i Comanche entre d’altres, la seva principal creació va ser Aquiles Talón (1963), també dibuixada per ell. Va fer cinema animat i fou redactor en cap de Tintin, així com director literari de l’editorial Dargaud.

Aquiles Talón estava dibuixat amb aquell estil tan francobelga (Franquin, Uderzo, Peyo, etc.) que va influir a d’altres grans dibuixants com Francisco Ibáñez. De línea clara, però sense arribar a la “fredor” d’Hergé, amb molta desimboltura i dinamisme, la sèrie tenia un humor entre surrealista i nefast.

Aquiles Talón es va publicar a Pilote durant més de 30 anys, encara que a l’estat espanyol no va ser massa comprès. A mi em va influir molt la figura del protagonista com a arquetip irònic del ciutadà normal, anònim i sense poders o qualitats especials.

ELS MEUS MESTRES - 7. BOIXCAR

2010-02-01T18:17:00.003+01:00

Guillermo Sánchez Boix, Boixcar (Barcelona, 1917 – 1960) va ser el dibuixant més representatiu de la temàtica de guerra, sobre tot pel que fa a la Segona Guerra Mundial.

Comença a publicar el 1945 sèries com El Caballero Negro i Puma, i el 1948 la seva sèrie més famosa: Hazañas Bélicas. Durant molts anys va anar creant el guió i els dibuixos, fins que a Hazañas Bélicas Extra hi van col·laborar d’altres dibuixants i guionistes.

A banda del guió o història moral que tenia cada capítol, el dibuix era molt especial: fosc, tramat, figures fredes, detallista i ben documentat. Els seus tancs, avions i submarins eren molt reals però, a la vegada, molt de llapis i tinta...

Entre en Boixcar i la pel.licula El dia más largo van fer que de jovenet m’agradés el gènere bèl·lic. Fins que vaig anar a la mili. Llavors se m’’han van passar les ganes per sempre, encara que diverses vegades he pintat tancs i submarins "boixcarians", però amb to irònic o per denunciar guerres estúpides

ELS MEUS MESTRES - 6. AMBRÓS

2010-01-31T16:01:00.002+01:00

Miguel Ambrosio Zaragoza, Ambrós (Albuixech, València, 1913 – 1992) va ser un dels grans dibuixants del còmic clàssic estatal. Famós sobre tot, per la sèrie d’aventures El Capitán Trueno.

Va començar dibuixant i publicant a València però de seguida es va traslladar a Barcelona on va publicar en petites editorials i a Chispa. Després de diverses sèries crea, juntament amb l’escriptor i guionista barceloní Victor Mora El Capitan Trueno, que publiquen durant molts anys a Pulgarcito, i que va tenir un èxit extraordinari dins la historieta estatal. Un altre personatge destacat, també amb guió de Victor Mora, va ser el Corsario de Hierro.

Va ser el primer dibuixant de còmics “seriosos” o de dibuix realista que em va influir, considerant que Junceda era il·lustrador i no historietista. Els seus dibuixos tenien molt de moviment, ritme, dinamisme i seguretat en el traç.

Tenia una facilitat enorme per representar lluites, baralles i gresques. I, important, crec que les seves dones (ai, la Sigrid!) van ser les primeres que vaig trobar sensuals...

ELS MEUS MESTRES - 5. IBÁÑEZ

2010-01-30T12:49:00.004+01:00

Francisco Ibáñez Talavera (Barcelona, 1936), és segurament el dibuixant de còmics més famós de tot l’Estat. Sobre tot se’l coneix per ser el creador (dibuixant i guionista) dels celebres “Mortadelo y Filemón”.

Va començar molt jove a publicar a La Rosa i Paseo Infantil, tot i que treballava en un banc. Sempre ha declarat el seu interès i influència d’autors com Escobar, Peñarroya i el belga Franquin, també un dels meus dibuixants preferits. El 1957 va començar a col·laborar per l’Editorial Bruguera junt amb els seus admirats Escobar i Peñarroya, a més de cracks com Cifré, Conti, Jorge o Vázquez i els nous, com ell, Gin, Raf o Segura.

Tot i que “Mortadelo y Filemón” és la seva sèrie més coneguda, te d’altres grans creacions com l’extraordinaria “13 Rue del Percebe”, “El botones Sacarino”, la genial “Rompetechos”, “Pepe Gotera y Otilio” i moltes més. Uns dibuixos excel·lents, amb certa influència francobelga (Franquin, Greg, Uderzo, etc.), amb molt de ritme i plens de detalls. A mi m’entusiasmava com dibuixava les soles de les sabates, les llambordes del carrer, les voreres, les aranyes que penjaven o les lletres de les onomatopeies, entre tantíssimes coses...

Un gran artista, potser una mica massa “comercial” en els darrers temps, en treure al mercat àlbums i àlbums d’en Mortadelo amb guions d’actualitat esportiva, política o social, en detriment de la frescor i espontaneïtat humorística de fa uns anys.

ELS MEUS MESTRES - 4. VÁZQUEZ

2010-01-28T19:06:00.005+01:00

Manuel Vázquez Gallego (Madrid, 1930 – Barcelona, 1995) va ser un dels millors historietistes espanyols del segle passat. La seva carrera com a dibuixant i guionista va començar a la revista Flechas y Pelayos a finals dels 40. Llavors va comença a publicar per l’Editorial Bruguera on es va convertir en un dels principals autors.

Era un artista molt imaginatiu, anàrquic i bohemi. Igual que molts dels personatges que va crear: La Familia Cebolleta, Las Hermanas Gilda, Ángel Siseñor, Feliciano, La Família Churumbel, Angelito, Anacleto Agente Secreto o l’autobiogràfica El Tío Vázquez, entre molts d’altres.

Feia uns dibuixos molt dinàmics, ben definits però alhora bastants esquemàtics. El seu humor ratllava l’absurd.

Sota el pseudònim de Sappo, durant la seva darrera època es va dedicar a crear còmics per a adults i eròtics. Com sempre es va mostrar irreverent, encara més, en els continguts i, en la forma continuava excel·lent amb una línea molt ben executada i fresca com en tota la seva producció.

Em van influir els seus còmics en general, guió inclòs. En particular m’agradava l’originalitat de firmar “by Vázquez”...

ESCOLARS I ART

2010-01-27T18:43:00.004+01:00

(capgròs)

Ahir vaig rebre la visita, a l’Espai Capgròs, on hi tinc fins demà l’exposició “Continuarà” dels alumnes de 3er de Primària del CEIP Àngela Bransuela, de Mataró.

A través del crític d’art Pere Pascual, la professora Montse Tubau es va posar en contacte amb mi per poder visitar l’exposició, amb vint-i-quatre nens i nenes que estan fent un projecte escolar relacionat amb la pintura. Es tracta de programar visites a exposicions i a tallers d’artistes locals. I també, que alguns artistes puguin anar a la seva classe a fer xerrades. Un molt bon projecte per a escolars de 8 o 9 anys.

La veritat és que va ser molt gratificant. Em va semblar que per a ells ho era, però per a mi segur. La innocència i desvergonyiment, en general, de nens i nenes a l’hora de preguntar i raonar és impressionant. A més són molt aguts i més observadors del que podria semblar. S’enfronten amb l’obra sense prejudicis ni suficiències. Només compten les emocions. Talment com s’ha de mirar un quadre...

Ja estic esperant el dia que aniré a visitar-los, que serà ben aviat. Per no refredar-los, que activitats com aquesta valen la pena, doncs enriqueixen la cultura d’un poble. Tant de bo això es fes des de fa molts anys...

I sorpresa, demà al migdia, abans de cloure l’exposició, visita d’un altre cole: alguna cosa es mou!

SOLIDARITAT?

2010-01-26T18:34:00.006+01:00

(I. Terradas)

Diumenge passat va morir un indigent a Mataró. Era aquell home gros, vermellot de cara, amb el cap tapat amb una manta quan feia fred, que sempre estava a la plaça Santa Anna. Sembla que feia vint anys que malvivia al carrer. No molestava a ningú i dormia dins els caixers automàtics, com molts d’altres indigents.

El terratrèmol d’Haití ens desperta la compassió i la solidaritat. Com les maratons de TV3 o les diverses desgràcies del món. Fem la nostra aportació econòmica i, apa, consciència tranqui-la.

Quan vàrem trucar la Policia Local prop de la una del migdia no en sabien res. Com a mi, els va semblar molt estrany que, a aquelles hores, encara estigues estirat dins el caixer de la Caixa de Tarragona. Ell, que sempre s’aixecava ben aviat.

A mi encara em sembla més estrany que amb la quantitat de gent que rambleja aquelles hores, per anar a missa o sortir-ne, anar a buscar el diari, el tortell o fer el vermut, ningú no trobés anormal que tan tard i amb una postura rara, aquell pobre home s’estigués allà terra, tirat.

Crec que la gent que viu i/o rambleja pel centre, per poc que es fixi en el proïsme sap quan una cosa no és normal. Desconec les causes de la seva mort, però potser si algú hagués avisat més aviat a la policia, s’hauria salvat o no s’hauria mort més sol que un gos (dels d’abans; ara estan més ben cuidats...)

Que en som de solidaris. I d’hipòcrites.

ELS MEUS MESTRES - 3. COLL

2010-01-24T19:33:00.004+01:00

Josep Coll i Coll (Barcelona, 1923-1984) es va iniciar en el món del còmic col·laborant en diverses revistes com Pocholo, Chispa, La Risa, etc. El 1949 va començar al TBO i en va arribar a ser un clàssic d’aquesta revista.

Es va especialitzar a fer historietes sense un personatge fix i va donar protagonisme a arquetips com el rodamón, el caníbal, el caçador i el camàlic negre, el paleta, els senyors en cotxe, en moto, etc.

El seu humor era una mica surrealista, de cinema mut, esquemàtic. Amb vinyetes semblants a les seqüències fotogràfiques, perfectament dibuixades amb una línea clara, flexible i seguríssima. Un minimalisme molt elegant.

Desgraciadament pel món del cómic, Coll va deixar de dibuixar per treballar de paleta, doncs així es guanyava millor la vida. Cap als 80 va tornar a dibuixar i a publicar a la revista Cairo. Però arran d’una forta depressió es va suïcidar poc després, quan la seva obra era cada cop més reconeguda.

És del 4 o 5 dibuixants que més m’ha influït. Des del fum dels vaixells fins la seva esplèndida signatura!

ELS MEUS MESTRES - 2. JUNCEDA.

2010-01-22T17:59:00.002+01:00

Joan Garcia Junceda i Supervia (Barcelona, 1881 – Blanes, 1948), dibuixant i il·lustrador. Va col·laborar amb moltes publicacions durant la primera meitat del segle XX, sobre tot al Cu-Cut!, Papitu, Picarol i Patufet.

També va il·lustrar les Historietes Exemplars, d’en Josep Maria Folch i Torres. Però per allà on el vaig conèixer i em va captivar va ser en les il·lustracions que feia per a molts llibres de la Col·lecció Patufet, la majoria també d’en Folch i Torres. Llibres com En Bolavà detectiu, Les aventures d’en Boi Delit o La Vida i els Fets d’en Justí Tant-se-val van ser les meves primeres lectures en català (recordeu que en aquella època, finals dels 50, principi dels 60, a l’escola tot era en castellà), doncs la meva mare, defensora de la llengua i cultura catalanes, els comprava cada vegada que anava a Barcelona. Però principalment m’agradaven els magnífics dibuixos d’en Junceda.

Expressius, nets i detallats a la vegada, imaginatius i ben documentats, amb un toc impressionista. Fins i tot amb reminiscències del dibuixant, gravador i pintor francès Gustave Doré, que va il·lustrar el Quixot.

En definitiva, un tros d’artista, amb el qual vaig descobrir com dibuixar pirates, negres, indis, pastors i damiseles...!

ELS MEUS MESTRES. (I) CIFRÉ

2010-01-21T16:37:00.006+01:00

Tot i que m’agraden molt i que m’han influït d’una manera o altra artistes com Caravaggio, Goya, Doré, Turner, Van Gogh, Nonell, Casas, Munch, Magritte, Bacon, Tàpies, Barceló, etc. crec que els meus autèntics “mestres” han estat una sèrie de dibuixants i il·lustradors, bàsicament provinents del món del còmic.

També haig d’esmentar a dos pintors vilassarencs: en Josep Serra Manent de qui vaig ser aprenent i ajudant entre els 13 i 14 anys. Amb ell vaig aprendre dibuix i pirogravat. Posteriorment, va ser amb Pere Monserrat, pintor de paisatges i sobre tot de marines amb qui vaig compartir hores matineres de pintura a l’oli i en vaig aprendre l’ofici.

Avui començaré a parlar d’un d’aquests dibuixants d’historietes, veritables artistes i creadors, de vegades poc reconeguts en ser considerat, erròniament, el còmic com un art menor.

Guillem Cifré va néixer a Traiguera (Castelló) el 1922 i va morir a Barcelona el 1962. Gran dibuixant de còmics, va crear diversos personatges per a la factoria Bruguera, però el més popular va ser “El repórter Tribulete, que en todas partes se mete” (1947). Va publicar historietes al Pulgarcito, el DDT i el Tio Vivo, entre d’altres publicacions. Va començar però, fent dibuixos animats pels Estudios Chamartín, junt amb d’altres futurs dibuixants de l’esmentada editorial Bruguera. És el pare del també dibuixant Guillem Cifré, que publica molt bones il.lustracions al diari Avui, entre d'altres llocs.

A mi em van començar a captivar els seus dibuixos pel llibre escolar “Quiero ser tu amigo” de l’escriptor Noel Clarasó -Editorial Prima Luce- que al 1961 a la meva escola l’utilitzàvem com a llibre de lectura.

El seu traç dinàmic, segur i clar m’agradava molt i el vaig copiar moltes vegades. Em sembla que va ser el primer dibuixant que em va cridar l’atenció i del que vaig començar a reconèixer el seu estil sense llegir-ne la signatura.

"TROFEO SERRAS"

2010-01-18T17:27:00.004+01:00

Es veu que estic, una mica, en un procés de regressió i posats a rescatar incunables, fòssils i demès documentació del neolític superior, avui us porto a l’Animus provocandi una copa. Res a veure amb les sis copes del Barça, que pels culés ha estat una alegria bestial, una cosa que potser passa cada cent anys. Al Barça. A d’altres clubs, i no vull dir noms, potser cada mil...

No, aquesta copa va d’art i per a mi va representar una alegria quasi comparable amb la que m’ha proporcionat el Barça, doncs amb 16 anyets vaig guanyar un primer premi de dibuix, no per a nens sinó obert a totes les edats!

Es tractava, tal com diu la placa de la copa (per cert, ja sé que li haig de passar el drap amb Brasso Metal Polish -vegeu la coincidència brasoniana-) del “Trofeo Serras -II Concurs de Dibuix - Vilasar de Mar, IX-69”. Llavors la Sastreria Serras de Mataró feia aquestes coses.

En fi, que tampoc sé on para l’obra guanyadora, com la que vaig comentar en el meu escrit anterior. Era un pastel sobre paper, representant els blocs de pisos Castillejos, a la carretera de Cabrils de Vilassar de Mar. Edificis supermoderns a l’època.

PRIMERA EXPOSICIÓ

2010-01-15T12:19:00.009+01:00

Avui he trobat, remenant papers, una ressenya de La Vanguardia Española amb foto inclosa, de la meva primera exposició, en aquest cas col·lectiva. Va ser el 31 de desembre de 1960 quan a l'esmentat diari apareixia a “Más Información nacional” i amb els subtítol de “Exposición en Vilasar de Mar” una foto on es veuen quatre nens mirant uns dibuixos exposats a les parets d’una sala.

A sota la foto diu: “Bajo el título de ‘El mar y los niños’, ha sido abierta en esta localidad una exposición a la que han concurrido la mayoría de los escolares de Vilasar, quienes han interpretado en sus obras la idea que cada uno de ellos tiene del mar.”

D’això aquest any ja en farà cinquanta! Han canviat algunes -bastantes- coses des de llavors. Entre elles que La Vanguardia ja no es diu “Española”, Vilassar ara s’escriu en dues esses, jo acabava de fer vuit anys i ara n’he fet cinquanta set... Hi ha coses, però, que no han canviat: segueixo pintant i exposant.

Encara ho recordo. Al Colegio San Juan (de Vilassar de Mar) van triar uns quants alumnes que dibuixàvem força bé i ens van fer copiar un vaixell de fusta en miniatura. Cada escola del poble va presentar els seus dibuixos i finalment es van exposar a la Biblioteca Pública, llavors situada a sobre de la Caixa, a la Plaça de l’Ajuntament. Vaig quedar tercer. Per davant meu, en Núñez i en García i per darrera en Flamerich. Per això a la foto estic col·locat en tercer lloc. Llavors érem molt disciplinats...

Par cert, entre les coses que han canviat cal dir que en aquella època firmava Pedro Mártir Brasó Durán. Ara, Pere-Màrtir Brasó Duran signo Perem.

El que no tinc ni idea és on deuen estar guardats aquests dibuixos, avui dia. Si és que existeixen, clar.

SANT ANTONI DELS BURROS

2010-01-10T18:28:00.004+01:00

(Pere-Màrtir. 2010)

Sant Antoni Abat (del porquet i dels ases) va néixer a Coma (Egipte) l’any 251 i va morir el 17 de gener del 356.

Només va tenir tres dèries durant la seva llarga vida: el retir espiritual, l’amor pels animals i el plaer d’un bon vi negre...

La primera dèria li va comportar ser el pioner del eremitisme, el que avui dia en diem estades en cases rurals.

La segona, guarir tot bitxo vivent que estigues ferit. Ho va fer amb un porquet, que en agraïment el va acompanyar de per vida. Per això és el patró dels animals de peu rodó i per extensió de tota la fauna domèstica, àcars inclosos. Se sap que els curava les ferides amb “tirites” fabricades a Mataró.

I, finalment, la tercera dèria era la de menjar poc, però regar sempre els àpats amb bons vins negres, per plaer i per l’assumpte dels tanins, antioxidants, etc... Per això va viure més de cent anys, el paio!

També se sap, per les cartes que va deixar escrites, que es feia portar el vi negre de la península ibèrica, sobre tot del que avui dia és la zona d’Osca.

Si voleu veure l'original d'aquest quadre acompanyat d'una "instal.lació", ho podeu fer a l'aparador del Celler Can Monserrat (des de 1895), Santa Maria, 14 de Mataró.

GRÀCIES!

2010-01-05T10:11:00.007+01:00

(Foto: L. Blasco)

No puc dir quants vàreu ser, però n'ereu molts. No diré noms, per no deixar-me'n, però des dels responsables de l'espai expositiu, el presentador de l'exposició, redactors, artistes, crítics, fotògrafs, fins els amics de sempre, amics més recents, familiars, coneguts i saludats: gràcies.

Gràcies per fer-me sentir la vostra estimació i per recordar-me que sóc artista. Ha estat un 2009 difícil, però preveig un 2010 molt millor. I vosaltres hi teniu molt a veure!

No puc deixar de reproduïr l'escrit que en Joan Parés, en Parés de Mataró, em va fer l'endemà. L'admirat Joan, per a mi "artista i home del renaixement" em diu això:

'Migdia del 31 de desembre del 2009. Dia de "l'home dels nassos" (tants com en queden de l'any).

Admirat Pere-Màrtir:

Els teus quadres m'envolten aquí al "Capgròs": són com àngels que ens fan una melodia no "en les altures" sinó ben terrenal: entre rebel.lia i harmonia. Punyeta! que bé que dibuixes: LA VIDA HA GUANYAT!!

Ahir no vaig recordar venir, bo i tenir-ho apuntat: JA FAIG CATÚFOLS!... però així he pogut veure aquest batec tan teu de manera reposada i FECUNDA!!

Agraït per aquest missatge del tot vital. VIVA ZAPATA, VIU!!

Joan. Parés de Mataró.'

CRISPI & CRISPI (DE GATS-2)

2010-01-03T20:27:00.005+01:00

(Pere-Màrtir)

"Els déus barallen les cartes. ¿Què hi pots fer? No sempre pots funcionar a tota màquina. Et pares i arrenques. Toques sostre i després t'enfonses en un pou negre. ¿Teniu gat? ¿O gats? Poden dormir vint hores al dia, i sempre estan macos. Saben que no hi ha res per què valgui la pena entusiasmar-se. El següent menjar. I alguna cosa per matar de tant en tant. Quan sento que totes aquestes forces m'esqueixen em dedico a mirar els meus gats. Són nou. En miro un, o més d'un, adormits o mig adormits, i em relaxo. Em fan sentir bé. Escriure és també el meu gat. L'escriptura m'ajuda a enfronatr-me amb tot aixó. Em relaxa. Encara que només sigui per un moment".

Charles Bukowski. Filòsof