EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (X)

Pere-Màrtir



Van anar passant els anys i el fets. Ningú, excepte el pare Andreu, sabia de l’existència del manuscrit. Efectivament, l’havia trobat. Aquest home petit, de bon caràcter però fort i enèrgic, era tot un detectiu.

Durant anys va estar investigant tots i cada un dels prestatges, armaris, calaixos, compartiments secrets, vitrines de la biblioteca. Una tasca minuciosa que li va permetre saber, quasi de memòria, on i què hi havia en cada racó d’aquelles monumentals dependències. Només va comptar amb l’ajut d’un fidel monjo sord-mut, el pare Jaume, que era una veritable rata de biblioteca, amb una memòria i retentiva extraordinàries. I no feia preguntes...

Abans de trobar-lo però, encara van anar passant coses anormals a Montserrat. De tant en tant es comentaven fets, alguns curiosos i d’altres desgraciats, com la desaparició d’algunes persones que mai més no s’ha les trobava, ni vives ni mortes. Però quasi sempre aquestes coses s’interpretaven com a llegendes i supersticions que la gent explicava, tot posant-hi més ficció que no pas realitat.

Un dels fets excepcionals, d’una altra mena, que va succeir i que està totalment demostrat, és l’assumpte del Sant Grial i el nazis.

Resulta que Richard Wagner, el gran compositor d’òperes, va adaptar una llegenda, probablement d’origen celta, a la famosa opera Parsifal, que més o menys venia a dir que, aquell qui bevia d’un calze anomenat Graal, es tornava immortal.

D’on venia exactament aquesta llegenda, ben bé no se sap, però el cristianisme també la va fer seva. Segons sembla, en un temps remot el Sant Graal va passar de mans d’Abraham a Jacob i a Moisès. Fins i tot diuen que a la Reina de Saba i a Salomó. Va anar a parar a mans de Josep d’Arimatea i Jesucrist el va utilitzar com a calze en l’Últim Sopar.

Quan Crist era a la creu, Josep d’Arimatea, el va fer servir per recollir-hi la seva sang. Posteriorment, Sant Pere el portà a Roma i després a València. L’any 913 el domini dels moros a la península fa que el Graal viatgi d’amagat i definitivament al Sagrari del Temple de Montserrat.

El nazis, coneixedors d’ambdues llegendes, van creure que podria ser veritat i Hitler va ordenar buscar aquest calze per tot el món, però sobretot per Europa.

De fet, volien matar dos pardals d’un tret: veure si era veritat això de la immortalitat i, si hi trobaven restes de la sang de Crist, demostrar que era de raça ària.

L’octubre de 1940, mentre Hitler s’entrevistava amb Franco a Hendaia, un dels seus sinistres sequaços, Himmler, va visitar el Monestir de Montserrat, atès que tenia informació ben documentada, del fet que podria estar guardat allà.

El pare Andreu Ripol, el nostre pare Andreu, culte i amb personalitat, va ser l’encarregat de rebre la comitiva. Els va rebre amb total fredor i amb evasives constants. Els va donar llargues. No els va saludar ni a l’estil nazi, tal com li havien recomanat.

"PERFORMANCE" DE CLOENDA

Pere-Màrtir

El proper 19 de juliol s’acaba l’exposició “Jo vaig ser-hi (V.O.)” a la galeria Enblanc Espai d’Art. L’hem prorrogat tres dies més, pensant en aquells que encara no l’han vist o els que la volen revisitar (aquesta paraula no m'agrada gaire però està molt de moda en l'àmbit "cultural" i tal...)

Farem un segon vernissatge, en aquest cas de cloenda, i per això us convidem (la Karen que és la galerista, i jo) a venir a l’esmentada galeria (Lepant 56, 08301 Mataró T. 93 755 10 56), el dijous 17 a partir de les 8 del vespre.

Hi haurà cava i cacauets, rapsodes que recitaran (Enric Umbert i Victor Bonetarbolí), músics en directe i desendollats (Pol Freire, Txè Aymat i “Popis”), i sortejarem una obra, entre els assistents, que pintaré “in situ”. El fotògraf de capçalera Jordi Cantenys, immortalitzarà la “performance”.

Hi ha la possibilitat, remota, de que en Tom Waits passi a fer una copa. El que segur que no vindrà és en James Brown...

CONTAMINACIÓ ACÚSTICA

Pere-Màrtir

En col·laboració amb la Universitat de Vik (Islàndia), he estat fent els darrers mesos un treball sobre la contaminació acústica a Mataró, més concretament entre les “avingudes” 08301 i la 08302, o sigui el bell mig de la capital capgrossa, santera i cruillacultural. Els resultats, espectaculars, seran publicats properament a les prestigioses revistes “Torracollons, sempre us queixeu de tot”” i “Decibels reunits mai seran petits”. També, la famosa directora de cinema, catalana universal, federal i plural Isabel Sorollet, estrenarà un documental basat en aquest estudi, titulat “Coses que no en fot cas ni Déu”.

Finalment, la plataforma “Xerrar x xerrar” (que aplega polítics de tots colors, tendències, estats, nacions, nacions sense estat i faccions fratricides dirigides des del centre, però units tots pel mateix objectiu, diguem-ne de no quedar-se a l’atur ) editarà un opuscle, a nivell mundial pagant tots només faltaria, tot informant dels beneficis de no fer massa soroll, votar en silenci i callar quan no et pregunten. Només serà permès un nivell acústic elevat cada cinquanta anys, quan la Roja ens uneixi a tots i a totes. També es podrà fer un xiscle cada vegada que l’euribor s’apugi lleugerament.

Doncs bé, aquí teniu un petit avançament dels resultats. Temps hi haurà per fer-ne l’anàlisi acurada i veure que tothom ha guanyat, com sempre:

- El 47% de contaminació acústica és de tasques municipals (camions de la brossa, vehicles de netejar carrers i autobusos, tots d’última generació. Visca l’I+D).
- El 18% prové de obres i reformes publiques i privades (grues, martells elèctrics, “burres”, pics, formigoneres, excavadores, càntics obrers en comissió i unió, etc.)
- El 12% de motos de petita cilindrada, tub rebentat i cervell del conductor/a de la proporció de la cilindrada esmentada.
- El 10% són cotxes fantàstics, acompanyats generalment de música clàssica, de cambra i sacra.
- El 8% de gent que surt a/de sopar o de “marxa” i que no acaben de marxar mai a les seves respectives llars, els molt plastes!
- El 4% són gossos que borden dia i nit, donat el cas que els fan els animals racionals dels seus amos.
- Un minso 1% (i sóc generós) es tracta de gemecs i sospirs dels veïns i veïnes, el dia que fan l’amor i no la guerra. Així ens va...

Nota: no s’han valorat (perquè el formatge ja suma 100) els petards, coets i d’altres artefactes que alguns tiren quan toca i quan no toca, moguts per una cosa ancestral que tots portem a dins, però que emprenya molt quan vols dormir, quan el Barça o Alemanya han perdut o quan la festa major del teu portal no t'interessa gens. I perdoneu la cosa políticament incorrecte, si n'hi ha.

HERMANN BONNIN

I. Terradas

Aquest és el text que en Hermann Bonnin, director de teatre i bon amic meu, va llegir en el vernissatge de l'exposició "Jo vaig ser-hi (V.O)" el dia 20 del mes passat, a la galeria "novaiorquesa" Enblanc Espai d'Art de Mataró:

PERE MÀRTIR, UN SOFISTA DEL MARESME

Després d’una caipirinha al port dels pescadors de Mataró, el darrer dilluns de la Pasqua de la Pentecosta d’enguany, Pere-Màrtir, aquest fill de Vilassar, de pare pagès importador de flor exòtiques de Fernando Poo, em proposa un viatge des de la Transilvània vampírica a la capital del Maresme, o viceversa.

Abans, però, m’ha ensenyat, d’amagatotis, una cistella plena de tresors. Figuretes de joguina (ciclistes, soldadets, o no eren soldadets?...) repintades mil vegades, amb les que ell havia viatjat en companyia de l’Alícia més enllà del mirall. I m’ha fet veure que la seva obra ha estat el camuflatge d’una infantesa en peu de guerra civil entre ell mateix. I que, de gran, durant vint anys, ha interpretat un “fregolisme brossià” protagonitzat per la figura d’un alt executiu bancari.

Acabada la caipirinha al port dels pescadors i ja de retorn amb el tren del centenari –Barcelona-Mataró o viceversa- em trec de la butxaca papers, catàlegs, llibrets, tots ells amb el nom de Pere-Màrtir. I una llarga tirallonga de noms de galeries del Maresme. En un d’aquests papers llegeixo: “adeso, finita già la serie ‘Islàndia’, dove mostra la sua visione personale dei paesaggi vulcanici e misteriosi di quel paese che, come il Sahara, lo impressionò, presenta quest’ultima nella Galleria Il Canovaccio de Roma”. I en altres papers descobreixo noms de crítics d’art com Josep M. Cadena i Arnau Puig i frases com que Pere-Màrtir i la seva obra “lluiten contra la buidor més pregona”, etc. etc.

En fi, em sento aclaparat ¿per què, Pere-Màrtir, aquest home de conviccions cíviques arrelades i d’amplis horitzons humans, em demana que digui alguna cosa d’interès en el vernissatge de la seva nova exposició? Ah!, però en un altre paperet trobo la resposta. I és que Pere-Màrtir té una avantpassada casada amb un fill de Casanova i, alhora es renét d’un pilot de vaixells que navegaven pel riu Mississipí. “Així és, doncs, si així un ho sembla”, vaig pensar!

Aquesta nit també, per tant, improvisem!

I és que Pere-Màrtir, el que de mi volia és que el fantasma de Pirandello em perseguís de nou. Que ficció i realitat, per tant, s’hem tornessin a difuminar en un horitzó metafísic en el que tot allò que estigues fora de mi mateix, fos exterior a mi, es fes –com diria Ricard Salvat- inaprehensible. I que Pirandello em parlés a cau d’orella de la diversitat d’individus que hi deu haver en Pere-Màrtir, de la relativitat de la seva veritat, de la impossibilitat, quasi física, d’aprehendre les seves coses.

“Cada un de nosaltres –em deia Pirandello- intenta crear-se a si mateix. Ser, ser, no és res. Ser és fer-se”.

I és així com he arribat a la conclusió de que Pere-Màrtir és un sofista i per tant un mediterrani. I més encara, un home del Maresme. Un falsificador d’ell mateix.

I d’aquesta manera em puc explicar a mi mateix la raó de que Pere-Màrtir m’hagi demanat que us parli, precisament aquí, terra d’aiguamolls i llacunes, de sediments consolidats per plantes halòfiles o salines. Aquí, terra poblada per tribus laietanes, abans de ser romanitzada.

Hermann Bonnin
Juny, 2008

EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (IX)

Pere-Màrtir

A partir d’aquest moment, tot resta quasi amagat. Els pares Jacint i Sebastià lliuren els documents a l’Abat Muntades, tal com deixà escrit en Pere Màrtir. L’Abat no en vol saber res i instrueix al monjo bibliotecari que els destrueixi i que no se’n parli mai més, doncs aquests fets, segons ell, eren fruit de la bogeria d’un artista il·luminat i no d’un monjo benedictí.

El pare Sebastià, conxorxat amb el pare Jacint, decideix no destruir aquest llegat i el guarden en un lloc secret de la biblioteca que només saben ells dos...

Abans, però, els llegeixen de dalt a baix. I el que llegeixen els deixa tocats de per vida. Sobretot, algunes de les darreres inscripcions, algunes quasi inintel·ligibles. També poden veure la gran quantitat i qualitat dels dibuixos, alguns aclaridors i d’altres misteriosos, que acompanyen els textos.

Aquests documents restaran amagats i oblidats durant cent anys. Els pare Jacint va morir al cap de tres o quatre anys. El pare Sebastià encara va viure molts anys. Quan va morir, diuen, tenia més de noranta anys. Ja en feia molts que s’havia anat trastocant, tot i que de vegades explicava coses amb tants detalls que semblaven verídiques. Molt sovint, els monjos més joves li anaven a fer companyia a la seva petita però acollidora cel·la. L’encarregat de la biblioteca, el pare Vicenç, n’era un dels que amb més atenció i paciència se l’escoltava.

De vegades no entenia gaire el que deia. Semblava que li parlés en clau. Repetia i repetia el mateix: “quan ho trobis, s’ha de donar secretament a un descendent del pare Pere Màrtir”. “Està molt ben guardat, però no recordo on”. “Busca-ho ben buscat, ho has de trobar i lliurar a un descendent seu” “Però no ho diguis a ningú més...”
I així durant anys i panys. Quan el pare Vicenç ja era molt gran i va veure la mort a prop, va parlar amb el seu jove ajudant. El pare Andreu. I li va transmetre les mateixes frases.

Li va dir que duia més de cinquanta anys buscant, ben bé no sabia què, però que estava segur que, en algun racó secret de l’enorme biblioteca, hi havia d’haver quelcom molt important.