On són ara aquells que criticaven tant al Pep Guardiola quan va començar la temporada? Millor principi de la Lliga de la història del Barça, amb uns números magnífics (punts, gols a favor, en contra, menys targetes grogues, gols tàctics, a pilota parada, etc...).
De fet al Pep, un dels millors jugadors que mai ha tingut el Barça, sempre l’han criticat per massa intel·lectual, massa ben vestit, nacionalista català, sospitós d’independentista, gai, drogoaddicte, sidòtic, etc. (I què si ho fos, tot això?)
Des d’Espanya el van massacrar per que una vegada amb la Selección, quan sonava l’himne aquell que no te lletra, mastegava xiclet. Allà agrada més veure al Luis Aragonés traient-se brutícia de les orelles o al Raúl fent veure que canta (tatxin, tatxin...).
I des de Catalunya li han dit de tot. En aquest petit país nostre, quan hi ha algú massa intel·ligent, culte,ben plantat, amb bon gust, excel·lent jugador i ara entrenador (però de la casa), amb una dona guapa i interessant que no surt als “tomates”, brolla l’enveja pels quatre costats.
Encara pot passar que la Lliga o la Champions no acabi prou bé. Llavors tornaran a aparèixer els que el critiquen per qualsevol cosa, encara que sigui veritat...
4 comentaris:
Doncs mira, ara que ho dius, quan el mes passat vaig venir a votar contra la moció de censura a en Laporta, alguns em varen dir de tot, i que si en Guardiola era "un entrenador de tercera o de segona", i ja veus, ara ningú se'n recorda d'allò...(toquem ferro), a veure si a la fi deixem ja de patir!!
Rosa Isabel
De totes maneres encara pot passar de tot amb en Guardiola. Ja saps la frase més famosa d'aquest negoci: "el fútbol es así..."
Parlant d’entrenadors joves, qualificats i bona gent, deixem que trenqui una llança (pacífica) a favor d’un català adoptat que crec s’ho mereix. Si bé, ni és tant culte ni elegant com el nostre Pep. Parlo de l’Emili Santxes Vicari.
Classifica l’equip per la final de la Davis. Sembla fàcil tenint el número ú. Però s’ha de fer. Un cop aquí, aquest es lesiona i s’ha d’afrontar la final contra una potent selecció, a casa seva (on no perden mai) i amb una superfície que no s’adapta a les condicions dels tenistes espanyols.
Primera decisió: deixar fora de l’equip, per substituir Nadal, noms contrastats com Robredo o Almagro, guanyadors de tornejos ATP aquest 2008.
Segona decisió: apostar per Feliciano López com a número dos, tot i que només guanya un 50% dels partits ATP que disputa.
Tercera decisió: en vista del rendiment de l’indiscutible número ú en absència de Nadal, David Ferrer, substituir-lo per Fernando Verdasco per jugar el 4art partit.
I tot això, sense malmetre l’ambient de companyerisme de l’equip i havent trobat la parella de dobles més sòlida del tenis espanyol des de la que ell mateix formava amb Sergio Casal (a aquest, per pijo, no li tradueixo el nom).
En definitiva, decisions molt impopulars i arriscades però que han donat el resultat buscat. Preses per un nanu jove, ben parlat, educat i senzill. Vaja, gairebé com en Pep, que per cert, ahir va empatar.
Manel Santana i Orantes.
P.D. Les cel.labracions per la victòria, muleta en mano, són figues d’un altre paner.
Amic Santana i Orantes:
Estic força d'acord. En Sánchez Vicario va ser un molt bon jugador i ara sembla que com a capità també ho fa bé. Però crec que no hi ha cap paralelisme amb en Pep.
En Vicario no ha estat mai "sospitòs" de res a diferència d'en Guardiola. A Espanya ha estat sempre ben vist (mai no ha parlat català)i a Catalunya no ha "molestat" en no significar-se intelectualment ni politicament.
El que és pesat, amb això de la Davis, és un nou empatx d'espanyolitis aguda per una temporadeta.
Publica un comentari