EL LLIBRE DELS MISTERIOSOS FETS (XXI)

(Assekrem-Algèria) Pere-Màrtir



Annex 1.- Cas #111

Aquest és el darrer cas que va deixar escrit, just abans de la seva desaparició, el monjo Pere Màrtir. Diu així:

“29 d’abril de 1868. Avui és la diada del meu Sant Patró. Bé, el del meu nom de monjo benedictí: San Pere Màrtir. Vaig néixer a Verona el 18 de desembre de 1840 i allà, també, havia nascut Pietro di Verona, un inquisidor que, penedit de les seves maldats, es va convertir en frare per tal de fer i predicar el bé. Per aquest motiu va ser martiritzat i posteriorment anomenat Pietro Martire”.

“Jo no he tingut aquesta mala sort. Al contrari. La meva atzarosa vida m’ha menat a gaudir del privilegi de veure i saber coses que pocs humans han vist i conegut. No sé exactament què s’esdevindrà en un futur. Però he entès que la meva missió en aquesta vida ha estat la de deixar constància d’uns fets inaudits que, en un futur, seran objecte d’atenció i estudi. I sóc conscient que hi haurà incomprensió, cobdícia i enveja, atributs negatius de la nostra feble condició humana.”

“Per tant, i segons instruccions superiors, prego a l’Abat de Montserrat que ...aquests escrits vagin a mans d’un meu descendent consanguini, no impossible pas, doncs en ma atzarosa vida, m’han passat feits de tota mena. I soc coneixedor d’haver sembrat la meva llavor a una dona jove, a cal Senyor Onofre Brasó de Collbató. Cerqueu i trobareu... que no vegin la llum ni es divulguin abans de trenta anys d’ésser en poder del meu descendent...per preservar la seua seguretat i integritat física...”

“El passat dia 11 vaig tenir un nou contacte. Ara, fins i tot, ens entenem parlant. No sé com. No m’ho puc explicar. Jo els parlo en italià o en català i ells en una mena de llengua estranya, que més que una llengua és un seguit de sons guturals i musicals. Però els entenc i ells a mi. Em van dir que el dia 29 a les dues de la matinada vindran a buscar-me. Que em necessitaven i que no patís. No són pas dolents. No m’han fet mai mal. Ans al contrari. M’han donat coneixements.”

“Volen dur-me a casa seva, parlar, comprendre i experimentar. I després, passat un temps em deixaran tornar. Al lloc de la terra que desitgi. Però que sigui conscient que la mesura del temps d’ells no és la nostra... M’ho van demanar i així ho vull jo”.

“Aquests dies he estat pensant. Els diré que quan vulgui tornar em deixin a la muntanya de l’Assekrem, al Sàhara. Ara m’haig d’acomiadar. No patiu pas per mi...”

Aquest relat he decidit publicar-lo per dues coses: primer, perquè es tracta del darrer escrit que Pere Màrtir va deixar abans de la seva desaparició i on figura clarament la voluntat de lliurar aquests manuscrits a un descendent consanguini.

Però hi ha un altre motiu per publicar-lo. I crec que és el que dóna versemblança a tota la resta. Encuriosit com vaig quedar en llegir tots aquests documents, el 1980 vaig viatjar a Algèria. Al desert del Sàhara. I més concretament a la regió de l’Ahaggar.

Volia veure i trepitjar l’Assekrem, que està a uns vuitanta quilòmetres de Tamanrasset. M’havia documentat i sabia que era un dels punts més alts de l’Atakor amb 2780 metres. I, en un pla a dalt de tot, hi havia una ermita cristiana fundada el 1910 pel pare Charles Foucauld.

Doncs bé, aquesta ermita encara estava activa quan hi vaig anar. El lloc és senzillament superb, amb unes sortides de sol inoblidables. El paisatge que es domina des d’aquell punt és com un decorat lunar. Què en sabia el meu avantpassat, d’aquest lloc? Com és que va decidir que el portessin allà? El Massís de Montserrat impressiona, però aquí et quedes sense paraules...

Com sense paraules em vaig quedar quan, parlant amb un sacerdot que feia missa diària pels pelegrins i viatgers, em va mostrar uns documents on constava que un dels ajudants del pare Foucauld, en la construcció de l’ermita, era un monjo italià que es deia Pietro Martire. Un home vell, però amb una vitalitat excepcional. I va estar-se allà, d’ermità, fins que va morir en pau i tranquil·litat el 1950, amb 110 anys, després d’una vida increïble i apassionant.

A partir d’aleshores em vaig prendre molt seriosament aquest assumpte, donant-li la transcendència i importància que es mereix.