dilluns 20 de octubre de 2008

PERE PORTABELLA


La setmana passada vaig anar a veure Vampir-Cuadecuc, pel·lícula que Pere Portabella va dirigir el 1970.

Es tracta d’un film de culte, com la majoria dels d’aquest premiat cineasta, clau per entendre la transició cinematogràfica a Catalunya i a l’Estat.. Rodatge paral·lel del mateix rodatge, del film comercial El Conde Drácula de Jesús Franco. Blanc i negre quasi cremat. Estètica similar als còmics de l’època (aquelles vinyetes amb forts contrastos blancs i negres d’Enric Sió, Hugo Pratt, Guido Crepax, Muñoz-Sampayo, etc.).

Entre el pop art, l’ expressionisme i el minimalisme, la pel·lícula s’ha de veure com un agosarat i avançat experiment artístic. Aviso: s’hi ha d’anar despert, mentalment i física, tot i que la música és de Carles Santos...

Aquell mateix vespre vaig poder escoltar, en un sopar dels que organitzen mensualment els Amics del Brossa -un dels pocs “clubs” d’on en sóc soci- a Portabella. Persona culta i compromesa cívicament i política. Productor i director de molt bones pel·lícules, alguns cartells de les quals han estat creats per artistes com Miró, Pons, Tàpies, etc. Coneixedor de primera mà de Dau al Set i el seu entorn (Joan Brossa va col·laborar com a guionista en algunes pel·lícules) va fer comentaris molt interessants, com que “en l’art (cinema, pintura, ...) no cal entendre-ho tot. Veient-lo, t’has de deixar emportar per les emocions i sensacions que et genera, no tot rau en entendre...”.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Efectivament, no tot rau en entendre’l.
Però ens insisteixen en fer-ho. De fet, en explicar-nos-ho. Fins i tot n’hi ha que se’n diuen “crítics”.
I ens esforcem en interpretar i entendre obres, sobretot en el món de la pintura, dins un context històric i social totalment diferent. Ho fem des de la posició que ens dona ser Historiadors de l’Art o artistes frustrats. Quan aquell qui ho va pintar, en una sota coberta de Montmatre de la que devia sis setmanes de lloguer, aquella nit, com quasi totes, havia fumat opi i begut licor a ampolles mentres intercanviava un quadre per una fel•lació.
I tot i això, ho volem entendre. Nosaltres, que estem al corrent del lloguer i no fumem ni bevem coses que no toquen i que mai pensem en deixar-nos fer una fel•lació per algú que si dedica. Per què no ho fem, oi?
Que si, que en l’art ens hem de deixar portar per les emocions i les sensacions.
Us ho dic jo, que vaig viure a la planta baixa d’aquell immoble de Paris abans d’anar a Algèria a fer el servei militar.


Claude Monet.

Pere-Màrtir ha dit...

Estimat col.lega "Anònim-Monet": quina sort vas tenir poder intercanviar un quadre per una fel.lació... Jo, de moment, només n'he canviat per una tele, per un sopar per a una colla, per una minuta d'un advocat i per algún que altre quadre. Ara, la sort la va tenir el/la professional que va fer-te la fel.lació: avui dia els hereus deuen ser millonaris, amb el que ja cotitzes, nano!

Per cert: tens parents a Badalona, Claude?