Sembla que l’Ajuntament de Barcelona vol lluitar contra les pintades grafiteres a les façanes i es disposa a subvencionar, a comerciants i comunitats de veïns, el 25% del cost de la seva neteja. Es pretén “...eliminar del paisatge urbà una proliferació de pintades que fan lletja la ciutat... “.
En principi tot el que sigui neteja i bellesa em sembla excel·lent, tant aplicat a les ciutats com a les persones. El que no tinc massa clar és si els grafits, en general, són lletjos i si el que fan en realitat i moltes vegades, no és sinó adornar i embellir algunes parets, façanes i d’altres llocs horribles i depriments, per si sols.
Ja sé que l’assumpte de la propietat privada o publica és objectiu, en canvi el concepte de net o brut i del maco o lleig és molt subjectiu, però hi ha coses que són indiscutibles. Per exemple: si l’Antoni Tàpies (el nostre pintor viu més universal), passa un dia pel davant d’una porta que li atrau i pinta i signa, per exemple, el nou cartell dissenyat per a la Temporada Alta, Arts Escèniques de Girona-Salt (vegeu foto), segur que el propietari no ho borra.... Es ven la porta!
És maca, estètica i/o bona aquesta obra? Personalment, les obres d’en Tàpies m’agraden molt.
I, hi han molt grafits d’artistes desconeguts, que m’encanten.
3 comentaris:
em sembla que avui discrepem... jejeje
Personalment no m'agrada l'obra del Sr Tapies, i segurament pel que dius, són grafitis.
Com molt bé dius el valor de l'art no està en l'art en si, sino en el valor que se li vulgui donar (potser tot és així a la vida?), i per no sé quin motiu pagar burrada de diners per una obra que , jo puc fer, ho trobo exagerat. Bé, fins fa poc, o encara continua, la gent està pagant burrada de diners per un pís, que no ho val.
Això del "valor" i "el preu" en l'art és ben complicat. Però el mercat és el mercat i encara que no vulguem és qui marca el preu, independentment del valor que tingui (per a mi un Tàpies tindrà un valor i per a tu un altre, això dels gustos és tan subjectiu). Però quant al preu si que no hi podem intervenir... Com en els pisos!
Sr.Dresaire,
Com vostè, ni admiro ni m’agrada el Sr.Tàpies. I tot i que invertir en ell pugui ser rentable, jo, per una qüestió de gustos, no ho faria mai (bé, en el ben entès que econòmicament pogués, que tampoc és el cas).
Però jo no he vingut aquí a parlar-los de la meva economia ni del meu llibre (s’escriu amb “b” alta, oi?).
A mi, el que m’ha sorprès és l’expressió que vostè a escrit: “….una obra que jo puc fer…”
Vostè porta un segon cognom que en el món de l’arquitectura, segurament va ser igual de trencador que el de Tàpies en la pintura( de fet, més). Segurament, exceptuant el seu mecenes, la resta de mortals barcelonins valoraven (al menys primerament ), l’obra d’aquell geni igual que ara valorem un grafit de façana, tot pensant-nos que “també jo ho puc fer”, o que desentona més que entona amb l’entorn.
No sé quin és el mèrit d’omplir una tela blanca, de triar-ne els colors i les formes, la temàtica. I encara menys que s’ha de fer per que el resultat cotitzi a l’alça.
El que tinc clar, és que si només alguns ho aconsegueixen, és que “jo no ho puc fer”.
Clar, que sempre penso, que els gols que fallava en Kluivert, jo els hagués marcat tots.
Moral, que no en falti. Però amb respecte, sempre amb respecte.
Pepe Provocandi
Publica un comentari