VIURE DE LA PINTURA

Pere-Màrtir



Aquest escrit també es podria titular “Viure de les arts en general...”, però la que conec millor i de primera mà és la pintura.

Mals temps per a la lírica (en aquest cas per a la pintura). Hi ha crisi -o el que sigui- i el comú dels mortals destinen els diners que els queda després de pagar l’hipoteca i finançar els fills i/o a ells mateixos, a menjar i a gaudir que la vida és dura: sortir, caps de setmana, vacances, restaurants i festa. No tant el gaudi de l’ànima i les emocions.

Fa uns anys vaig decidir fer allò que realment m’agrada i per la qual cosa he vingut (des de Saturn, crec) a la Terra rodona i blava. Vaig deixar la seguretat econòmica i social del ramat. La majoria de convencions socials, la corbata i la caseta a la Cerdanya (per anomenar una comarca i una moda nostrada) per esdevenir un outsider, més o menys. Fora cobrar puntualment cada mes, les pagues extres, les vacances pagades, les baixes laborals finançades, els ascensos o no, i el reconeixement de la tribu. Vaig escollir fer allò que volia.

Costa un ou viure de la pintura. Els amics de sempre potser et compren un quadre quan comences i vas molt barat (hi han honroses excepcions, que van adquirint obra). Els familiars dubten: ja ens regalarà algun, pensen acertadament. Els coneguts ja et coneixen. Els desconeguts, pocs, compren molt de tant en tant. Les institucions (ai, les institucions): s'ha e ser molt institucional...I si, a més, es va per lliure, es pinta poc comercial i/o no es té un bon manager, apoderat o representant (professional, eh!), malament rai. Si no fas una mica bastant de networking, marketing i pissing (ai no, això no... no sé pas en que estava pensant), llavors no et pots queixar.

Quan es pren una decisió així ja hi comptes. Sacrificar aspectes econòmics, socials i familiars a canvi de pintar ja ho té això. Doncs no em queixo, constato. I no ho canvio per res.

Acabaré l’epístola d’avui amb una frase del profeta Llena (un dels meus preferits): “Fer art és voler-lo servir, i servir-lo a canvi de re. Cal anonimat per a fer-ne, però l’autèntic anonimat, l’anonimat que és necessari i productiu...del pintor que pinta per la pintura... sense pensar en ningú.” .

També m’agrada aquesta que va dir Seattle, Gran Cap indi dels duwamish: “Què és l’home sense els animals?. Si tots els animals desapareguessin, l’home també moriria, per la gran solitud del seu esperit”. Només cal substituir “animals” per art...