Pere-MàrtirAra toca que els bancs facin fallida. O que els hagin d’injectar diners des dels seus governs (o sigui, pagant tots). O que plorin i demanin diner a baix preu.. I les borses baixin i tremolin. I l’Ibex (aquesta cosa que era quasi divina fa pocs anys), baixi més que el preu d’en Ronaldinho...
En la meva vida anterior, com ja he explicat de vegades, vaig ser bancari. O sigui empleat de banca. Sense aspiracions ni ambicions d’arribar a res més que a cobrar a final de més i tenir alguna hora lliure per poder pintar. Tinc amics (millor dit, ex-amics) i coneguts, que el seus herois eren en Mario Conde, en De la Rosa o d’altres alts executius i empresaris dels que llavors és deia, amb la boca plena, experts en “ingenieria financera”...
Van passar anys i l’Estat espanyol ja era considerat com la setena o vuitena economia del món. A Europa creixia més que cap d’altre país. Mare de Déu! I jo veient com els bancs cobraven comissions per dir “bon dia” al client, però com que els interessos de les hipoteques eren barats i te la podien fer a 40 o 50 anys... ja pagaran els fills o els nets. El lema: compreu, compreu que el mon s’acaba! Gasteu, gasteu, que el diner ha de circular i s’ha de generar riquesa! Una casa a l’Empordà o als Pirineus. Un 4x4 ben gros, una moto guapa i un parell d’utilitaris fashion. Un viatge al punt més llunyà i més fardón del planeta i un abonament als restaurants tres estrelles de tot món...
Al 1980, jo estava treballant al departament de formació d’un banc català, llavors petit i ara molt gran, però menys català. Una de les meves tasques (la que m’agradava més) era redactar llibres i manuals de lectura per a nous empleats.
Una de les coses que hi escrivia (i no era pas mèrit meu, ho treia de diverses fonts del moment) era que: “ el Sistema Financer és el conjunt d’entitats públiques i privades que serveixen d’enllaç entre els estalviadors i els inversors, traspassant els diners dels primers als segons”. Va passar però, que aquest sistema va fer creure que els estalviadors i els inversors podien ser la mateixa persona i que tots podíen ser-ho tot i alhora. I la gent s’ho va empassar! Però que no veieu que als rics sempre als ha interessat que hi hagi pobres...
A risc de fer-me pesat, us ho diré clar i català: compreu art! D’artistes emergents, desconeguts, modestos, però amb estil propi, misteri i capaç de generar emocions. Compreu barat i d’aquí uns anys valdrà més. Potser als fills o als nets els hi deixareu quelcom bonic i valuós. No un pis hipotecat fins el comptador del gas (vaja uns altres).
7 comentaris:
Ha, ha, ha!!! Molt bo. Com que no tiunc cap 4x4 (ni falta que em fa), ni vaig a cap restaurant de tres estrelles (el meu estil de menjar està molt allunyat d'aquesta menús) i la meva hipoteca té una durada menor de l'habitual, confesso que alguna vegada he pogut comprar art a artistes desconeguts.
El mes de juny passat vaig anar a una exposició d'artistes joves; era el darrer dia, i vaig tenir la sort de veure dos quadres que em van semblar meravellosos i molt personals, d'un determinat artista. No s'havien venut, i vaig pensar. "quina cosa més estranya que ningú s'hagi fixat en aquest pintor i quina sort que els hagin deixat per mi". Així que me'n vaig comprar un (en aquells moments el pressupost no em donave per més), patint fins i tot per haver d'escollir.
Ara el tinc a casa i disfruto molt cada cop que el veig, i consti que no estic pensant en que si es revaloritzarà amb el temps o no!!
Curiosament em vaig fixar en que molts del venuts representaven nus femenins (ha,ha,ha).
Ja saps de vendre't, ja.... ;-)
Rosa Isabel:
Ben fet. Aquest quadre d'aquí a 100anys igual val el doble del que et va costar. Mentres tant, el gaudeixes, oi?
Anònim:
Doncs tot i "saber vendre'm", les vendes pateixen una forta recessió o desaccelerament (no es pot dir el mot crisi), cojuntural, puntual i sembla que higiènica...
És normal que tothom vulgui "vendre" el seu producte, la gent ha perdut la noció del mercat, és evident que TOTS som compradors, però no és tant evident que TOTS som venedors, directe o indirectament.
És molt trist que si no hi ha una etiqueta, marca, nom, darrera d'un article, la gent no el sàpiga valorar. No sóc entés d'art, però crec que se veure si una peça està bé o no. I molts cops es confon agradar-no agradar amb bo-dolent.
Hola, Carles:
Penso que tots som "venedors i compradors" (de productes, serveis, mèrits, etc.) Una altra cosa és que el Sistema en vulgui vendre tot i a qualsevol preu, independentment de les nostres necessitats i nivell de vida. La trampa està en fer creure que tothom pot fer-ho i comprar-ho tot!
L'altre assumpte és de la "marquitis", "snobisme" i la manca de criteri a l'hora de triar i valorar...
Fa uns mesos circulen per Internet quatre ratlles sobre el consumisme, tot dient que aquest any, hi haurà més consumisme que mai, porque usted, deixeu-me canviar d’idioma, se tendrá que quedar consumismo coche, consumismo sueldo, consumismo piso, consumismo….
Quan el consumismo era una altra cosa i l’exercíem lliurement (això ens creiem), fèiem, com bé dius, ostentació de cases i pisos i marques i vestits i viatges i dinars i sopars. Però al maleït consumisme jo no l’he vist mai darrera meu apuntant-me amb una retallada del 48 amb 6 bales a la recamara. I en canvi, voluntàriament (això ens creiem) hem anat adquirit i endeutant-nos o endeutant-nos i adquirint, millor dit.
Que els bancs en tenen la culpa? Que el sistema financer se’n beneficia? La banca és un negoci. Com aquell que ven el parell de sabates un 110% més cares que el seu preu de cost (si considerem l’explotació infantil asiàtica i un plat d’arròs com a preu de cost). Com aquell que ven un enciam a 1,20 € i li paga al pagès 15 cèntims.
Tant lícit o tant indigne com qualsevol altre negoci.
La culpa, és nostra. De creure que en sabem de borsa, quan som incapaços de veure els fils que la maneguen. De creure que en sabem de com evolucionaran els tipus d’interès, quan no sabem que vol dir Euribor. De creure que és millor anar amb un BMW que no pas amb un PCPCM (Pedala Cabrón Pá Correr Más) sense saber-ne de mecànica.
Malauradament, tot i la crisi, l’art segueix essent més prescindible que lluir marques, cotxes i sopars. Malauradament l’art segueix estant per els hereus menys valorat que els pisos tot i que la successió sigui amb hipoteca. Malauradament la revalorització de l’art és sempre més lenta que la dels immobles (i generalment cal que l’artista esdevingui difunt i tampoc et volem mal).
Però és curiós que no es consumeixi, tenint en compte que la gent, d’art, no hi entén. Com tampoc ni entén de borsa, ni de l’Euribor ni d’immobles. I oi que hem quedat que la gent inverteix en allò que no entén?
Reflexionem-hi.
Des de l'apartament de Puigcerdà mirant-me una litografia de l'Ikea, que em queda bé amb l'estora.
Molt bon escrit, amic Anònim (però no tant). El tema de l'Euribor i la litografia de l'Ikea (que no arriba a litografia, és un poster!) que et fa joc amb l'estora et delata...
Publica un comentari