Ahir vaig anar a veure l’exposició de Nancy Spero al Macba. Es tracta d’una retrospectiva titulada Dissidanses, que reuneix obres des dels seus inicis com estudiant a Chicago fins a la seva darrera instal·lació a la Biennal de Venècia de 2007.
A mi em va agradar molt, tot i la sensació (o potser per això) de angoixa i incomoditat que provoquen les seves originals obres, individualment i sobre tot en conjunt. Però no vull entrar a parlar de l’exposició en si mateixa, de la qual la premsa n’ha fet força ressò. També en Ramon Bassas en el seu blog, el 12 d'agost, en fa un bon comentari (http://ramonbassas.blogspot.com/).
Del que vull parlar és de dues qüestions col·laterals. Primera: del poc coneixement que se’n tenia fins ara d’aquesta artista. I, l’altre, de si un artista ha de ser cronista i crític del seu temps i dels esdeveniments més punyents que succeixen.
La nord-americana Spero (Cleveland, 1926) tot i ser una de les pioneres de l’art feminista i una de les veus fonamentals en l’escena contestatària a Nova York durant els seixanta i setanta, haver viscut i treballat durant anys a París “fugint” de la moda de l’abstracció, preponderant als Estats Units a finals dels seixanta, tenir una actitud critica contra la guerra del Vietnam que es reflecteix a la seva obra i, finalment, presentar una instal·lació a la Biennal de Venècia (Maypole: Take No Prisoners) on segueix el tema recurrent en la seva obra i en la política del seu país, com és la guerra, és una desconeguda pel gran públic i, fins i tot, per l’especialitzat!
Segurament, degut als seus “mèrits”, és per que no apareix a gaires llibres ni enciclopèdies, al menys fins fa poc. He consultat uns quants llibres que tinc: Art Now (Grosenick i Riemschneider, 2005), Arte Hoy (B. Taylor, 2000), Pero ¿esto es arte? (C. Freeland, 2006), 1001 Pinturas que hay que ver... (Farthing i Yvars, 2007), Diccionari d’Art Oxford (Chilvers, Osborne, Farr i Triadó, 1996) i El Arte del Siglo XX (Trad. Chueca i Ibeas, 1999) i només aquest últim en dedica unes línies. Incomoda als poders fàctics que una dona pensi massa? Encara sort d'internet...
I la segona qüestió: diu l’Antoni Llena (de qui quasi sempre m’agraden les reflexions que fa sobre l’art i els artistes) en un dels seus escrits recollits recentment al llibre “Per l’ull de l’Art”: “...l’artista contemporani... massa preocupat per documentar noticies, mira d’ésser un cronista més de la realitat mentidera que ens envolta...”. “Cal, per tant, que l’art esdevingui un divertiment més i prou, no pas la nota sostinguda que ens connecta amb la realitat profunda de la vida.” Aquesta vegada discrepo de l’admirat Llena, igual que en discreparia, segur, la Nancy Spero si llegís aquestes discutibles afirmacions.
2 comentaris:
Home! Hauriem de saber exactament que vol dir l'Antoni Llena amb aquesta afirmació.
En la meva molt modesta opinió, trobo molt legítim que l'artista, colpit pels esdeveniments que l'envolten, expressi els seus sentiments amb el seu art (faltaria més!).
El uqe potser a voltes fa cruixir de dents és l'art al servei (remarco això de "al servei") de la política, o l'art de propaganda poítica, directament.
Tot i que és una artista que m'agrada, ara em venen al cap alguns quadres de Frida Khalo lloant stalin, per exemple, i que avui fan posar els pèls de punta.
Encara que a voltes la frontera entre una cosa i altre pot ser magre.
Rosa Isabel
El que vol dir l'Antoni Llena extactament no ho sé. Normalment capto el que explica -tot i que és bastant críptic en el seu llenguatge- però en aquest cas em quedo amb el que diu literalment. I no hi estic d'acord (potser "en defensa pròpia)". A més, crec que no ha considerat que la majoria d'artistes han estat cronistes i crítics del seu temps (Goya, Picasso, Tàpies, etc.). Això si: cadasqú te la seva visió personal, política, social, ètica i estètica, amb le que podem o no estar-hi d'acord.
Publica un comentari