Pere-MàrtirEns vam conèixer fa onze anys. De seguida ens vam fer amics. Crec que el seu tarannà s’assemblava una mica al meu: obert i juganer, però amb aquell punt solitari i amant de la vida tranquil·la. Això si, amb caràcter i afectuós (segur que li va encomanar l’Esther).
Es va anar fent gran amb nosaltres. Menys juganer i més manta, es va adaptar de bon grat a totes les situacions que es presentaven. Amic dels nostres amics, de vegades els anava a visitar, sempre a la seva manera discreta i silenciosa.
Em va acompanyar moltes hores a l’estudi, mentre jo pintava. Els darrers dos anys no ens veiem tant, però els bons amics encara que no els vegis gaire, saps que els tens.
Avui el meu amic s’ha mort. Es deia Crispí i era un gat. Espero que un dia ens tornarem a trobar, petitó...
6 comentaris:
Ho sento de veres, jo que també gaudeixo i he gaudit de la companyia dels animals domèstics, en aquest cas, de gossos, sé el que se sent quan el petit pelut que tants anys ens ha acompanyat, deixa d'existir.
Rosa Isabel
Gràcies, Rosa Isabel, pel teu comentari.
Feia molts dies que no llegia. Que no llegia animusprovocandi, vaja. I va i em dius que en Crispi, etern en el món cibernètic gràcies al teu mail, està escoltant en Marc Jordan tot foten-se un güisqui a la salut d'un pintor desconegut mentrès ens espera. Una abraçada per tu i l'Esther, pares de la criatura. Sembla mentida com s'els pot arribar a estimar.
Gràcies per les teves paraules, Anònim venecià (o empordanès?)...
De Badalona, neeeeng, de Badalona. Tot i que fa un ratu que m'han adoptat a Mataró.
Ah! Ets el que ets vas fer famòs als Jocs Olimpics de Barcelona...
Fins aviat!
Publica un comentari