I. TerradasAquest és el text que en Hermann Bonnin, director de teatre i bon amic meu, va llegir en el vernissatge de l'exposició "Jo vaig ser-hi (V.O)" el dia 20 del mes passat, a la galeria "novaiorquesa" Enblanc Espai d'Art de Mataró:
PERE MÀRTIR, UN SOFISTA DEL MARESME
Després d’una caipirinha al port dels pescadors de Mataró, el darrer dilluns de la Pasqua de la Pentecosta d’enguany, Pere-Màrtir, aquest fill de Vilassar, de pare pagès importador de flor exòtiques de Fernando Poo, em proposa un viatge des de la Transilvània vampírica a la capital del Maresme, o viceversa.
Abans, però, m’ha ensenyat, d’amagatotis, una cistella plena de tresors. Figuretes de joguina (ciclistes, soldadets, o no eren soldadets?...) repintades mil vegades, amb les que ell havia viatjat en companyia de l’Alícia més enllà del mirall. I m’ha fet veure que la seva obra ha estat el camuflatge d’una infantesa en peu de guerra civil entre ell mateix. I que, de gran, durant vint anys, ha interpretat un “fregolisme brossià” protagonitzat per la figura d’un alt executiu bancari.
Acabada la caipirinha al port dels pescadors i ja de retorn amb el tren del centenari –Barcelona-Mataró o viceversa- em trec de la butxaca papers, catàlegs, llibrets, tots ells amb el nom de Pere-Màrtir. I una llarga tirallonga de noms de galeries del Maresme. En un d’aquests papers llegeixo: “adeso, finita già la serie ‘Islàndia’, dove mostra la sua visione personale dei paesaggi vulcanici e misteriosi di quel paese che, come il Sahara, lo impressionò, presenta quest’ultima nella Galleria Il Canovaccio de Roma”. I en altres papers descobreixo noms de crítics d’art com Josep M. Cadena i Arnau Puig i frases com que Pere-Màrtir i la seva obra “lluiten contra la buidor més pregona”, etc. etc.
En fi, em sento aclaparat ¿per què, Pere-Màrtir, aquest home de conviccions cíviques arrelades i d’amplis horitzons humans, em demana que digui alguna cosa d’interès en el vernissatge de la seva nova exposició? Ah!, però en un altre paperet trobo la resposta. I és que Pere-Màrtir té una avantpassada casada amb un fill de Casanova i, alhora es renét d’un pilot de vaixells que navegaven pel riu Mississipí. “Així és, doncs, si així un ho sembla”, vaig pensar!
Aquesta nit també, per tant, improvisem!
I és que Pere-Màrtir, el que de mi volia és que el fantasma de Pirandello em perseguís de nou. Que ficció i realitat, per tant, s’hem tornessin a difuminar en un horitzó metafísic en el que tot allò que estigues fora de mi mateix, fos exterior a mi, es fes –com diria Ricard Salvat- inaprehensible. I que Pirandello em parlés a cau d’orella de la diversitat d’individus que hi deu haver en Pere-Màrtir, de la relativitat de la seva veritat, de la impossibilitat, quasi física, d’aprehendre les seves coses.
“Cada un de nosaltres –em deia Pirandello- intenta crear-se a si mateix. Ser, ser, no és res. Ser és fer-se”.
I és així com he arribat a la conclusió de que Pere-Màrtir és un sofista i per tant un mediterrani. I més encara, un home del Maresme. Un falsificador d’ell mateix.
I d’aquesta manera em puc explicar a mi mateix la raó de que Pere-Màrtir m’hagi demanat que us parli, precisament aquí, terra d’aiguamolls i llacunes, de sediments consolidats per plantes halòfiles o salines. Aquí, terra poblada per tribus laietanes, abans de ser romanitzada.
Hermann Bonnin
Juny, 2008
Després d’una caipirinha al port dels pescadors de Mataró, el darrer dilluns de la Pasqua de la Pentecosta d’enguany, Pere-Màrtir, aquest fill de Vilassar, de pare pagès importador de flor exòtiques de Fernando Poo, em proposa un viatge des de la Transilvània vampírica a la capital del Maresme, o viceversa.
Abans, però, m’ha ensenyat, d’amagatotis, una cistella plena de tresors. Figuretes de joguina (ciclistes, soldadets, o no eren soldadets?...) repintades mil vegades, amb les que ell havia viatjat en companyia de l’Alícia més enllà del mirall. I m’ha fet veure que la seva obra ha estat el camuflatge d’una infantesa en peu de guerra civil entre ell mateix. I que, de gran, durant vint anys, ha interpretat un “fregolisme brossià” protagonitzat per la figura d’un alt executiu bancari.
Acabada la caipirinha al port dels pescadors i ja de retorn amb el tren del centenari –Barcelona-Mataró o viceversa- em trec de la butxaca papers, catàlegs, llibrets, tots ells amb el nom de Pere-Màrtir. I una llarga tirallonga de noms de galeries del Maresme. En un d’aquests papers llegeixo: “adeso, finita già la serie ‘Islàndia’, dove mostra la sua visione personale dei paesaggi vulcanici e misteriosi di quel paese che, come il Sahara, lo impressionò, presenta quest’ultima nella Galleria Il Canovaccio de Roma”. I en altres papers descobreixo noms de crítics d’art com Josep M. Cadena i Arnau Puig i frases com que Pere-Màrtir i la seva obra “lluiten contra la buidor més pregona”, etc. etc.
En fi, em sento aclaparat ¿per què, Pere-Màrtir, aquest home de conviccions cíviques arrelades i d’amplis horitzons humans, em demana que digui alguna cosa d’interès en el vernissatge de la seva nova exposició? Ah!, però en un altre paperet trobo la resposta. I és que Pere-Màrtir té una avantpassada casada amb un fill de Casanova i, alhora es renét d’un pilot de vaixells que navegaven pel riu Mississipí. “Així és, doncs, si així un ho sembla”, vaig pensar!
Aquesta nit també, per tant, improvisem!
I és que Pere-Màrtir, el que de mi volia és que el fantasma de Pirandello em perseguís de nou. Que ficció i realitat, per tant, s’hem tornessin a difuminar en un horitzó metafísic en el que tot allò que estigues fora de mi mateix, fos exterior a mi, es fes –com diria Ricard Salvat- inaprehensible. I que Pirandello em parlés a cau d’orella de la diversitat d’individus que hi deu haver en Pere-Màrtir, de la relativitat de la seva veritat, de la impossibilitat, quasi física, d’aprehendre les seves coses.
“Cada un de nosaltres –em deia Pirandello- intenta crear-se a si mateix. Ser, ser, no és res. Ser és fer-se”.
I és així com he arribat a la conclusió de que Pere-Màrtir és un sofista i per tant un mediterrani. I més encara, un home del Maresme. Un falsificador d’ell mateix.
I d’aquesta manera em puc explicar a mi mateix la raó de que Pere-Màrtir m’hagi demanat que us parli, precisament aquí, terra d’aiguamolls i llacunes, de sediments consolidats per plantes halòfiles o salines. Aquí, terra poblada per tribus laietanes, abans de ser romanitzada.
Hermann Bonnin
Juny, 2008
0 comentaris:
Publica un comentari