Pere-Màrtir
Durant temps, en Pere Màrtir va recopilar molta informació de primera mà. Moltes observacions fetes per ell mateix i d’altres fenòmens dels quals no en va ser testimoni, però que li van ser relatats per persones amb certa credibilitat.
L’abat ja li havia aixecat la penitència, però ell es resistia a tornar al Monestir. Com que el pare Jacint ja no hi anava, més o menys cada dos mesos baixava a buscar alguna cosa de menjar i explicava tot el que veia. Ningú li feia massa cas. Tot i així, ell no defallia en el seu treball de documentació. Només se’l creia el pare Jacint, que de vegades, aconseguia colar-lo a la biblioteca. Un cop allà i amb el permís del pare Sebastià -un altre dels pocs que estava assabentat del que passava a Montserrat- podia consultar tot el que hi havia arxivat, per no dir amagat, relacionat amb aquests misteriosos fets.
Va llegir documents molt antics, amb relats increïbles, i els va poder comparar amb tot el que ja sabia per pròpia experiència, constatant que es tractava d’uns fets tant cabdals com desconeguts.
Fins que va passar el que va passar. Com s’ha dit al principi, ja feia quasi 6 anys que Pere Màrtir vivia a la cova. Realment no semblava el jove alegre i faldiller que havia estat. Ara estava molt prim, amb una barba llarguíssima i vestit només amb una vella túnica. I tan concentrat en la seva tasca, que tota la resta no l’interessava gens. Ni les dones!
El pare Jacint i el pare Sebastià estaven preocupats. Ja feia quasi quatre mesos que no en sabien res de res.
Amb el permís de l’abat van decidir anar a la cova per saber si estava bé. Pel camí, es van trobar un pastor que els va dir que feia setmanes que no l’havia vist, al pare Pere Màrtir. Ara ja estaven alarmats.
En arribar a la cova de seguida van notar quelcom que no era normal. Estava molt descuidada i amb evidents signes que feia temps que no hi havia ningú vivint allà.
Van voltar pels entorns, van mirar barrancs i precipicis. Van parlar amb un parell de persones més que de vegades passaven per allà prop i fins i tot van anar a veure un altre anacoreta que vivia en una cova a una hora d’allà. Ningú en sabia res, només que feia molts dies que no el veien.
Finalment van trobar una vella remeiera que recollia herbes, molt coneguda per aquelles contrades per les seves potingues curatives, que tot remugant els va dir quelcom que no van entendre massa : “no el trobareu pas, a aquell frare tan prim. Ja fa dies que se’n va anar amb ells. Ho vaig veure amb el meus propis ulls. Va pujar a dalt d’aquella cosa voladora i van marxar com un llamp! I no semblava pas espantat, el dropo...”
Van quedar garratibats. No s’ho creien pas. O sí. Ells, si... Van tornar a la cova i la van remenar de dalt a baix. Fins que el pare Jacint va trobar, amagat sota unes fustes i embolicat amb draps, un paquet ple de papers escrits i dibuixats. Amb una inscripció al davant : “Secret: per lliurar a l’Abat de Montserrat”. Uns papers extraordinaris.
0 comentaris:
Publica un comentari