Pere-MàrtirEl viatge des de Barcelona s’havia fet llarg. Com que s’havien entretingut massa a l’Hostal a l’hora dinar, van arribar a Collbató quan ja era a punt de ser fosc. I no es podien arriscar a pujar fins el monestir essent negra nit.
L’Onofre va decidir que en Pere Màrtir es quedés a sopar i a dormir al seu mas. I que, l’endemà ben aviat, ja anirien cap allà dalt. Va fer enviar l’avís que el monjo ja havia arribat sa i estalvi i li va presentar tota la familia: la seva dona Josepha, el seus fills Teresa i Miquel, i l’esposa d’aquest, l’Alberta. També li va presentar els masovers i la minyona.
Una minyona de divuit anys, maca com l’esposa del comerciant que havia mort involuntàriament. Només veure-la i estrènyer-li la mà ja va notar una sensació tan voluptuosa, que fins i tot l’hàbit amb el que anava disfressat es va remoure, com si per dins hi hagués un ratolí solt.
La Maria, que així es deia la noia, es va posar vermella com un pebrot dels que estaven acabant d’escalivar per sopar. Va sentir una cosa molt especial en veure la cara d’aquell noi jove, formós, alt com un sant Pau. Era tant agradable i rialler que en una qüestió de segons se’n va enamorar com una bleda.
Va ser una atracció instantània i mútua. L’Onofre que, tot i només fer unes hores que tractava al noi, semblava que el conegués de tota la vida, els va calar de seguida.
Aquell vespre van sopar tots junts, masovers i minyona inclosos. Un bon sopar a base de patates, tomàquets, pebrots escalivats i bacallà que l’avi havia dut del port de Barcelona. Un vi jove de collita pròpia i, en acabat, un licor fet pels monjos de Montserrat. Tot plegat, després de tants dies de nervis, li va semblar una benedicció de Nostre Senyor.
Cap al tard, l’Onofre li va dir a la minyona que ensenyés al convidat on dormiria i que l’endemà a les sis el despertés per anar al Monestir.
En Pere Màrtir sempre va creure que aquell bon home ho havia fet expressament. Fer que la Maria l’acompanyés a la seva habitació, dalt de tot el mas, era una invitació clara al pecat de la luxúria.
I, efectivament, només creuar la porta de l’estança, es van deixar anar com dues bèsties en zel. El noi duia gana endarrerida però la minyona encara més. La noia portava anys desitjant un home jove i maco. I ves per on, el seu padrí, que així era com anomenava al Sr. Onofre, li ho va donar ben mastegat.
Va ser la primera i única vegada que van estar junts. Aquella nit van fer l’amor tres o quatre vegades. Ella es va quedar fins a les sis del matí amb ell. No va voler deixar-lo sol... Era com una premonició del que passaria més endavant.
D’aquesta relació tant apassionada en va néixer un minyó que mai va arribar a conèixer els seus veritables pares. En parir, la Maria va perdre la vida, i en Miquel i l’Alberta el van adoptar. Li van posar Josep.
I en Pere Màrtir? L’endemà al matí, després d’acomiadar-se de tothom, en especial de la bella minyoneta, l’Onofre el va acompanyar al Monestir davant la presència de l’Abat Muntadas.
Aquí es va acabar, quasi bé del tot, la relació d’aquest artista italià, bon noi però una mica tarambana, amb la família Brasó.
L’Onofre va decidir que en Pere Màrtir es quedés a sopar i a dormir al seu mas. I que, l’endemà ben aviat, ja anirien cap allà dalt. Va fer enviar l’avís que el monjo ja havia arribat sa i estalvi i li va presentar tota la familia: la seva dona Josepha, el seus fills Teresa i Miquel, i l’esposa d’aquest, l’Alberta. També li va presentar els masovers i la minyona.
Una minyona de divuit anys, maca com l’esposa del comerciant que havia mort involuntàriament. Només veure-la i estrènyer-li la mà ja va notar una sensació tan voluptuosa, que fins i tot l’hàbit amb el que anava disfressat es va remoure, com si per dins hi hagués un ratolí solt.
La Maria, que així es deia la noia, es va posar vermella com un pebrot dels que estaven acabant d’escalivar per sopar. Va sentir una cosa molt especial en veure la cara d’aquell noi jove, formós, alt com un sant Pau. Era tant agradable i rialler que en una qüestió de segons se’n va enamorar com una bleda.
Va ser una atracció instantània i mútua. L’Onofre que, tot i només fer unes hores que tractava al noi, semblava que el conegués de tota la vida, els va calar de seguida.
Aquell vespre van sopar tots junts, masovers i minyona inclosos. Un bon sopar a base de patates, tomàquets, pebrots escalivats i bacallà que l’avi havia dut del port de Barcelona. Un vi jove de collita pròpia i, en acabat, un licor fet pels monjos de Montserrat. Tot plegat, després de tants dies de nervis, li va semblar una benedicció de Nostre Senyor.
Cap al tard, l’Onofre li va dir a la minyona que ensenyés al convidat on dormiria i que l’endemà a les sis el despertés per anar al Monestir.
En Pere Màrtir sempre va creure que aquell bon home ho havia fet expressament. Fer que la Maria l’acompanyés a la seva habitació, dalt de tot el mas, era una invitació clara al pecat de la luxúria.
I, efectivament, només creuar la porta de l’estança, es van deixar anar com dues bèsties en zel. El noi duia gana endarrerida però la minyona encara més. La noia portava anys desitjant un home jove i maco. I ves per on, el seu padrí, que així era com anomenava al Sr. Onofre, li ho va donar ben mastegat.
Va ser la primera i única vegada que van estar junts. Aquella nit van fer l’amor tres o quatre vegades. Ella es va quedar fins a les sis del matí amb ell. No va voler deixar-lo sol... Era com una premonició del que passaria més endavant.
D’aquesta relació tant apassionada en va néixer un minyó que mai va arribar a conèixer els seus veritables pares. En parir, la Maria va perdre la vida, i en Miquel i l’Alberta el van adoptar. Li van posar Josep.
I en Pere Màrtir? L’endemà al matí, després d’acomiadar-se de tothom, en especial de la bella minyoneta, l’Onofre el va acompanyar al Monestir davant la presència de l’Abat Muntadas.
Aquí es va acabar, quasi bé del tot, la relació d’aquest artista italià, bon noi però una mica tarambana, amb la família Brasó.
4 comentaris:
Una cosa que no es comenta mai són les imatges que acompanyen els "post"; per exemple, aquesta que sugereix una cos femení sorgit d'entre els núvols, és fantàstica.
Hola, Rosa Isabel:
M'agrada acompanyar els escrits amb alguna pintura, il.lustració o dibuix, generalment meus (quan els signo sota). Tot i així, a vegades haig de triar i remenar una mica el meu "fons" per trobar alguna cosa que lligui amb el text.
En aquest cas concret aquesta figura femenina evoca la minyoneta en qüestió. Gràcies per això de "fantàstica".
Pere Martir!!!!
ja veig que estàs en forma del tot, perquè aquests "misteriosos fets" veritablement donen molt de suc i joc.
No se, però em recorda al Decameron de Bocaccio. No importa. La redacció es excel·lent i la trama es presenta molt interessant. No em penso perdre capítol, si disposo d'una mica de temps, que intentaré trobar.
Per cert, coincideixo amb la Rosa Isabel amb el tema de les imatges per il·lustrar el text, i amb aquesta darrera. Encertadíssima.
Petonets virtuals i continua amb la trama.
Hola, Marta:
Quants dies sense saber res de tú! Gràcies pels teus comentaris sobre la història i les imatges que l'acompanyen.
Tant de bò això que escric recordés només un O,1% el Decameron... Ja podria viure de la literatura, que és quasi tan dificil com fer-ho de la pintura!
Petons,
Publica un comentari